Joan Antoni Maragall i Noble
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1902  Barcelona |
| Mort | 1993 (90/91 anys) Barcelona |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Es coneix per | Director de la Sala Parés de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | marxant d'art |
| Membre de | |
| Família | |
| Fills | Joan Anton Maragall i Garriga |
| Pares | Joan Maragall i Gorina i Clara Noble i Malvido |
| Germans | Ernest Maragall i Noble Jordi Maragall i Noble Helena Maragall i Noble Raimon Maragall i Noble Eulàlia Maragall i Noble Guillem Maragall i Noble Clara Maragall i Noble Josep Maragall i Noble Anna Maragall i Noble Elvira Maragall i Noble Maria Maragall i Noble Gabriel Maragall i Noble |
| Premis | |
| |
Joan Antoni Maragall i Noble (Barcelona, 1902 - Barcelona, 1993) fou un polític i marxant d'art català.[1]
Biografia
[modifica]Era fill del poeta Joan Maragall i Gorina i de Clara Noble Malvido i pare de Joan-Anton Maragall i Garriga,[2] així com germà d'Ernest, Jordi i Helena Maragall i Noble.
Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i des del 1925 fou director propietari de la Sala Parés de Barcelona,[1] on exercí de principal marxant dels artistes postnoucentistes (Josep Amat, Josep Mompou, Rafael Durancamps i Josep de Togores).
Fou militant d'Acció Catalana, però el 1933 es passà a la Lliga Catalana i durant la Guerra Civil marxà a Burgos, on fou secretari d'Eugeni d'Ors en la Dirección General de Bellas Artes.[1] El 1938 fou comissari de la secció espanyola de la Biennal de Venècia.[1]
Durant la postguerra fou president de l'Orfeó Català, el 1968 ingressà a l'Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i el 1971 a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.[1] El 1972 entrà com a fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, i també fou patró del Museu del Prado i membre de la Junta de Museus de Barcelona.[1] Impulsà la Fundació Pau Casals i fou president de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família.
A finals dels anys 1970 formà part del consell privat de Joan de Borbó,[1] i el 1975 fou president del Club Catalònia, grup polític considerat hereu de la Lliga de Catalunya. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.[1]
Obres publicades
[modifica]- Història de la Sala Parés (1975)
Fons personal
[modifica]El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Dins la documentació personal i familiar s'inclou la correspondència rebuda pels seus pares de l'escriptor Eugeni d'Ors. La documentació professional està integrada per material d'algunes de les fundacions de les quals fou patró: Fundació Güell, Fundació Pau Casals i Fundació Ynglada-Guillot. Destaca la de la Fundació Pau Casals, que inclou documents constitutius, dels òrgans de govern, de la gestió econòmica i del patrimoni de la fundació, de les relacions externes i, molt especialment, la referent al Museu Pau Casals i l'Auditori Pau Casals del Vendrell. També hi ha documentació de la seva activitat a les societats Forum Musical, S.A. i Publi-tempo, S.A. Sobre la seva activitat associativa destaca la participació en l'Associació de Veïns del carrer de Petritxol de Barcelona, a la Fundació Congrés de Cultura Catalana i a la Fundació Orfeó Català.[3]
La correspondència dona testimoni de les relacions mantingudes amb nombroses personalitats vinculades al món cultural i polític entre els quals destaca Francesc Cambó, Pau Casals, Josep Pijoan, Joan Ventosa i Calvell, Eugeni d'Ors i Lluís Plandiura, entre d'altres. El fons es completa amb documentació d'activitats de representació i obra aliena, on sobresurt un petit poema d'Eugeni d'Ors.[3]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 «Joan Antoni Maragall i Noble». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ Cullell, Pere. L'oasi català. Barcelona: Planeta, 2001.
- 1 2 «Joan Antoni Maragall». Fons ANC1-182. Arxiu Nacional de Catalunya.
.svg)