Josep Pijoan i Soteras

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Josep Pijoan)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Pijoan i Soteras
Casas-JosepPijoanSoteras-4679.jpg
Josep Pijoan dibuixat per Ramon Casas
Dades biogràfiques
Naixement 22 d'agost de 1881
Barcelona
Mort 16 de juny de 1963(1963-06-16) (als 81 anys)
Lausana
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació Periodista, historiador, poeta i crític d'art.
Ocupador Universitat de Barcelona
Gènere poesia
Tema Catalunya i història de l'art
Obra
Primeres obres "Les pintures murals de Catalunya" (1907); "Historia del Arte", 3 volums, (1914)
Obres destacades "Summa Artis"; "El meu Don Joan Maragall" (1927)
Modifica dades a Wikidata

Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 22 d'agost de 1881[1] - Lausana, 16 de juny de 1963)[2] fou un arquitecte, historiador i crític d'art, assagista, poeta i agitador cultural català. Devot seguidor en la seva joventut de Joan Maragall. Col·laborà a La Renaixença, Pèl i ploma, La Veu de Catalunya, Empori, entre altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà a la revista Pèl i Ploma l'any 1901. Després de la Guerra Civil (1936-39) col·laborà a Quaderns de l'Exili de Mèxic.

Interessat per la cançó popular i les rondalles, va ser durant les seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de pastors i carboners; va publicar, a Catalunya, algunes rondalles amb el pseudònim de "la senyora Pepa", segurament en homenatge a l'àvia Pepa, mestressa de la Figuera, la masia on s'estava. Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar l'únic llibre de poemes El cançoner (1905), amb un pròleg del seu bon amic Joan Maragall. En els sojorns montsenyencs també preparà la publicació de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer, mort poc abans. La gent d'aquelles muntanyes li deien "el Saltacarenes".

Joventut[modifica | modifica el codi]

El 1902 acaba la carrera d'arquitecte, i a l'any següent fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis; és des d'allí que divulga l'obra de Llull, per qui sent gran admiració. En tornar d'aquest viatge Pijoan va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals. Va ser col·laborador d'Enric Prat de la Riba quan aquest va arribar a la Diputació i membre de la Junta de Museus. Col·laborà en l'organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1906, i, a l'any següent, en l'Exposició Internacional de Belles Arts.

Membre de la Junta de Museus' de Barcelona, va organitzar i promoure la Biblioteca de Catalunya a Barcelona -on es conserva un bust seu modelat per Ernest Maragall i Noble, en la fundació de diverses institucions, com l'any 1907, a iniciativa seva, es va crear l'Institut d'Estudis Catalans, del qual fou primer secretari general, Participà en l'organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d'Art de Barcelona, que més tard esdevindria Museu d'Art de Catalunya, l'actual MNAC. Treballà en la defensa i recuperació de l'art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya, secretari de la Escuela Española de Roma, etc. Durant tots aquests anys sols féu breus estades a Barcelona. D'aquesta manera va impulsar notablement el desenvolupament cultural de Catalunya.

L'any 1910 marxà cap a Itàlia, on exercí a l'Escola Espanyola; Va ser enviat al Museu Britànic pel govern espanyol per a estudiar els seus manuscrits. Va tornar a Roma per a fundar i ser secretari, en funcions de director, de l'Escuela Española de Arte i Arqueología a Roma des del mateix any de la seva constitució en 1911, fins al 1913, any en què va marxar a Toronto (Canadà) on treballà d'arquitecte i donà classes a la universitat.

El 1921, marxà als Estats Units, a Califòrnia, on fou professor d'història de l'art a Los Angeles, i més tard a la Universitat de Chicago; després va marxar a Nova York.[3]

També va ser assessor de la Societat de Nacions per a qüestions culturals. Josep Pijoan va ser professor universitari durant llargs anys en centres docents d'aquest país, i després, als Estats Units, va ensenyar en el Pomona College i, entre 1936 i 1940, a la Universitat de Chicago, amb un parèntesi el 1930, quan va ser requerit per la Societat de Nacions a Ginebra per a establir un nexe entre els seus ensenyaments i l'ideal de la institució. Allí va conèixer la seva dona, Geneviève Bugnion, de la qual va tenir una filla, Irène Pijoan (1953-2004), que va ser artista.

Obres[modifica | modifica el codi]

La seva obra més ambiciosa, i la més divulgada, va ser Summa Artis, monumental història de l'art, de la qual va redactar en solitari els setze volums inicials.

Alguns llibres seus són:

  • Les pintures murals de Catalunya (1907)
  • Historia del Arte, 3 volums, (1914)
  • Historia del Mundo, 3 volums (1926)
  • El meu Don Joan Maragall (1927)
  • Historia general del arte (1931-1961)
  • Mi Don Francisco Giner (1932)
  • Les pintures romàniques a Catalunya (1939)
  • Obra Catalana (1963)

Es va casar dues vegades i va tenir tres fills. Va ser durant la seva estada als Estats Units que va començar a formar part de la comunitat religiosa quàquera (la Societat dels Amics). La Societat dels Amics va portar a terme un gran treball humanitari durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Un cop abandonà els Estats Units s'instal·là a Suïssa fins a la seva mort, ocorreguda a Lausana el dia 16 de juny de 1963, als 84 anys.

Fou l'encunyador del terme pancatalanisme, que aparegué en un article a La Renaixensa el 1899.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fitxa biogràfica a l'IEC
  2. Biografia a la Figuera.net
  3. Harrington, Thomas S. «Nous mons per a l'art català». Sàpiens [Barcelona], núm. 101, març 2011, p. 24-25. ISSN: 1695-2014.
  4. Castellanos i Vila, Jordi; Pijoan i Soteras i Vila, Josep. Política i cultura. la Magrana, 1990, p. 17-19. ISBN 84-7410-513-7. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]