Consell de l'Escola Nova Unificada

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióConsell de l'Escola Nova Unificada
Dades
Nom curtCENU Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació17 juliol 1936 Modifica el valor a Wikidata
Dissoluciófebrer 1939 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
PresidènciaJoan Puig i Elias (1936–1939) Modifica el valor a Wikidata

El Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) és una institució que va ser creada el 27 de juliol de 1936 a Barcelona, on es va decretar la creació del Comité (més tard Consell). El primer president va ser Joan Puig i Elias, qui va impulsar l'embrenzida inicial del CENU.

Es va crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana per substituir l'escola de tendència confessional i que el nou règim escolar estigués inspirat en els principis racionalistes del treball, assegurant que tot obrer pogués arribar des de l'escola primària als estudis més superiors segons la seva capacitat.[1][2]

La finalitat del decret era organitzar els edificis, intervenir en el nou règim docent i coordinar l'ensenyament i organitzar edificis adequats.[1] Era un repte considerable quan el 1930 a tot Catalunya hi havia 3049 escoles i que en calia quasi el doble (5641) per poder respondre a les necessitats d'alfabetització i educació bàsica.[3] La situació era comparable als Balears (248 escoles per construir) i al País Valencià (2450 escoles per construir).[4] La finalitat pedagògica era promulgar a tots una cultura bàsica i sòlida que els faci homes desenrotllats en tots els aspectes, capaços d'aportar activitats concretes, a benefici dels mateixos individus i de la societat en general.[5]

El pedagog llibertari i anarquista Joan Puig i Elias (1898-1972) va ser l'iniciador del CENU. Continua l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia, tot i que la seva tasca es centra en el treball escolar. Va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Barcelona i va obtenir el títol de mestre el 1919. La seva pedagogia posava el nen al centre de l'ensenyament. No educava només la raó sinó també els sentiments, amb contacte constant amb la natura. Afiliat a la CNT des de la seva joventut, va presidir a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'intel·lectuals i Professionals Liberals de Barcelona. El juliol del 1936 ocupà la Presidència del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU).[6][7] La institució va ser dissolta el febrer de 1939 per la dictadura franquista.[8]

L'Escola Nova i el Consell[modifica]

L'Escola Nova Unificada era concebuda com a l'escola del poble per a tots els infants de la Nació, que havia de tenir tots els graus de l'ensenyament, des dels pàrvuls fins a la universitat, gratuïta en tots els graus. Va ser creada i sostinguda per l'Estat i la Generalitat, i dirigida, per la part tècnica i administrativa, per un Consell superior integrat per persones que representen tots els graus de l'ensenyament. No es definia com escola uniformada, sinó, com escola igualitària. Podia admetre diferents processos, horaris i maneres especials de fer i d'ensenyar, però havia de tenir una relació de totes les activitats docents i escolars dins d'un mateix sistema que compleixi uns principis. Havia de tenir una continuïtat i de respectar les característiques de cada estadi de desenvolupament d'infant cap a jove adult.[5][9]

El Consell de l'Escola Nova Unificada es va crear a partir de la revolució social que va seguir a l'ofegament de la rebel·lió militar del juliol de 1936, el seu objectiu era organitzar el nou règim docent, «assegurant que respongués, en tots els aspectes el nou ordre imposat per la voluntat del treball». El Comitè estava format pels delegats de les organitzacions sindicals i els partits polítics d'esquerres.

Aquesta transformació va provocar canvis en la legislació i en el sistema educatiu de Catalunya. L'objectiu n'era un Pla General d'Ensenyament que contenia aspectes molt innovadors com el plantejament d'un cicle comú d'estudis obligatoris unificat que comença des de l'escola bressol, la relació de l'ensenyament primari i secundari, una solida formació humanística en tots els estudis universitaris inclosos els tècnics, la integració dels disminuïts, la cura dels aspectes psicopedagògics i d'orientació professional, l'intent de generalitzar l'ensenyament renovat, etc.

Es van trobar diferents visions de les forces polítiques que integraven el Consell al realitzar aquest projecte en la pràctica, és per això, que el CENU va passar a tenir una missió d'informador i assessor del Consell de Cultura.[5][10]

Pla General d'Ensenyament[modifica]

El Pla d'Ensenyament es recolzava en les tres bases següents:

  1. L'ensenyament comença tant bell punt neix l'infant i prossegueix fins a la total formació, tècnica i espiritual de l'humà. En començar aviat i per a tots facilita la igualtat d'educació. No hi ha diferències a priori que posteriorment perjudiquin la formació de l'infant.
  2. És obligatòria la convivència d'uns i altres, sense distinció de procedència ni de finalitat: la convivència proporciona en gran manera la selecció segons les relacions personals de cadascú. L'homogeneïtzació, a partir del començament, ajuda a evitar la incidència social.[Cal aclariment]
  3. La selecció ulterior es farà a base de factors individuals: l'ensenyament ha de descobrir i desenvolupar les capacitats de cadascú, en tenir compte també dels desitjos i anhels personals.[5]

Inspiració de l'Escola Nova: l'Institut Rousseau, Montessori, Freinet i Decroly[modifica]

Molts pedàgogs catalans (entre d'altres, Pere Rosselló, Narcís Masó,[11] Pau Vila, Anna Bassegoda, Raimon Vidal i molts altres) van estudiar al famós Institut Jean-Jacques Rousseau de Ginebra que va tenir una influència considerable en la modernització del sistema escolar. Aquest institut, no només va inspirar-se en l'obra filosòfica de Jean-Jacques Rousseau, però també i encara més en la psicologia científica de Claparède, Bovet, Piaget, Audemars i Lafendel de la primera meitat del segle xx.[12] L'Escola Nova s'inspira entre d'altres en tres mètodes aleshores modernes: Montessori, Freinet i Decroly, que tots amb accents diferents, volien reemplaçar l'ensenyament tradicional, tipus «una mida s'adapta a tots», autoritari i ex cathedra per un aprotx actiu, interactiu, social i més divertit en aplicar els principis de la psicologia del desenvolupament.

Maria Montessori va crear el Mètode Montessori, inspirada en els principis de Fröbel. El propòsit n'és ajudar els nens a desenvolupar tot llur potencial, en lloc d'aprendre a superar les proves. La investigació mostra que quan el mètode està ben implementat, els resultats dels nens, fins i tot en les proves, són superiors als obtinguts amb els mètodes escolars habituals.[13] Per altra banda, els plantejaments ideològics i formals del mètode de la pedagogia italiana, unien moltes idees del reformisme de la burgesia catalana. Es va implantar per primer cop a Catalunya per Joan Palau i Vera.[5][9]

El mètode Freinet té com a objectiu bastir una societat més justa i solidària.[5] Freinet part d'idees igualitàries i del principi de la confianca i respecte mutu: ser més gran que l'alumne no vol dir estar per sobre d'ell. No s'aprèn per assimilar lleis i regles declamats des de de la tarima, sinó per l'experiència. La infància per si mateixa és una etapa valuosa de la vida d'una persona. L'infant no és un adult en potència.L'escola ha de proposar activitats funcionals, útils per a la vida.Concep l'escola, una comunitat democràtica i cooperativa on s'apren a viure en democràcia.[14][15]

El mètode Decroly pren els interessos i necessitats dels infants com punt de partida. Ovide Decroly va provar que els infants son més motivats en ser protagonistes del propi aprenentatge. Per a ell, l'ensenyament ha de respondre a les necessitats de l'ésser humà i no només al mer coneixement. Distingueix necessitats primàries (menjar, beure, descansar), secundàries (amor propi, aprovació, admiració), socials, sexuals i maternals, cada vegada adaptat a l'estadi de desenvolupament.[16][17] Treballa de manera temàtica a partir d'experiències i observacions de la vida real, al qual s'apliquen les branques (llengua, matemàtica, ciències, història… i les competències pràctiques).

Inspirat d'aquestes idees, el CENU havia de formar el professorat i crear els espais necessaris, adaptat a cada grup: pàrvuls, escola primària, escola secundària i estudis superiors.[5][10]

Edificis per a escoles[modifica]

La Comissió Municipal de Cultura de l'Ajuntament va ser encarregada de construir les escoles públiques. En aquesta època, l'ensenyament es donava sovint en qualsevol edifici, no gaire adaptats a les necessitats pedagògiques: estables, baixos d'un hospital, o com a Barcelona habitacions superiors, amb males condicions higèniques[5] i acústiques i amb escreix superpoblades on només el silenci i la disciplina absoluts podien garantir una mica d'ordre. Als Països Catalans, hi havia aleshores 9047 edificis, no sempre ben adients i en mancaven 7882 de nous per respondre a les necessitats.[4]

Fins immediats i aspiracions[modifica]

A curt terme, el Consell havia de combatre l'analfabetisme que el 1930 era de 12% dels homes i 24% de les dones a Barcelona, i 24% i 40% a tot l'estat espanyol.[3] A més, s'havia de facilitar el pas de l'escola primària a la secundària, sobretot per a alumnes dotats de famílies necessitades i també millorar la formació en pedagocia i metodologia del cos docent tant per als mestres com per els universitaris que es volien dedicar a l'ensenyament. S'havia de reorganitzar els estudis tècnics segundaris per possibitar el pas a la formació superior o universitària.

A mitjà terme, era previst millorar i eixamplar les infraestructures, per poder diminuir el nombre d'alumnes per classe, tenir una escola primària amb secció per pàrvuls per municipi així com un institut per cada municipi amb més cinc mil habitants. El consell aspirava a un ensenyament gratuït i obligatori per a tots fins als divuit anys. Continuar a l'ensenyament superior haurà de ser possible per a tothom que tingui talent, i ja no podria ser condicionat per l'origen social. Es projectava crear una xarxa d'escoles d'aprenentatge i de treball, anomenades «Technicum» i facilitar als mestres actius a seguir paral·lelment una formació universitària.

Unes escoles destacades[modifica]

Escola del Mar[modifica]

Article principal: Escola del Mar
L'Escola del Mar

El dia 7 de març de 1921 el president de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona va encarregar la casa Ribas i Pradell pde construir els pavellons de fusta per a la futura Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta. Va transcórrer un temps fins que Ventura Gassol, funcionari de l'ajuntament va preguntar a Pere Vergés si li agradaria d'esdevenir'ne el director.

Vergès va acceptar la proposició. El primer de juliol l'edifici, encara no del tot acabat, va acollir els Banys del Mar dels infants, i el primer d'agost, a més del horari dels banys, es va inaugurar com a semicolònia de platja. Un any més tard la Comissió de Colònies Escolars inaugurava, com a perllongació de l'Escola del Mar, la primera colònia escolar a Calafell amb el nom de Vilamar.[5][9] Pere Vergés era un adepte de les idees de l'Escola Nova.[18] En aquesta escola destaquen el paper important donat a la música, la biblioteca escolar, amb llibres triats pels mateixos deixebles després de visitar llibreries i l'educació física a base de gimnàstica respiratòria i natació.[5]

Escola del Bosc[modifica]

Article principal: Escola del Bosc

L'escola del Bosc es va construir a la muntanya de Montjuic per l'arquitecte Antoni Falguera que havia estudiat els edificis semblants a Roma i Charlottenburg.[5][9] Rosa Sensat volia que l'escola fos el lloc on s'aprèn vivint, amb l'objectiu de poder sintetitzar les virtuds de l'educació escolar i l'extraescolar, tot articulant l'aprenentatge formal en les vivències quotidianes del medi.[10] Rosa Sensat va voler plasmar els eixos d'actuació pedagògica en uns principis que són un bon resum de l'esperit de l'Escola Nova.[10]

Diferències entre l'Escola Tradicional i l'Escola Nova[modifica]

Escola Tradicional Escola Nova
Instruir l'infant amb tots els coneixements que creien necessaris per quan fos adult. Estimular el desenvolupament de l'infant, donant-li a cada estadi allò que l'estadi demana com a necessari per a superar-se i evolucionar.
Només pensa en les matèries que vol ensenyar a l'infant. Aquest ha d'arribar a adult sabent de tot. No es preocupaven pels interessos de cada alumne. Respectar els gustos i talents de l'alumne i guiar-lo pel camí que ell mateix vulgui seguir.
Els mestres impartien la seva feina guiant-se únicament pels llibres, fent memoritzar a petites dosis el temari, a l'endemà preguntar-ho i posar una puntuació als infants. El treball del mestre es fa a base d'observació, utilitzaven diferents mètodes que la memorització per obtenir un bon aprenentatge.
Metodologia conductista. Metodologia constructivista.[5][19]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «L'ensenyament a Catalunya durant la Guerra Civil». Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions.
  2. Martí Font, Jordi. «La primera immersió lingüística i l'anarquisme» (en català). llibertat.cat (Portal d'informació i opinió de l'Esquerra Independentista), 16-02-2018.
  3. 3,0 3,1 Gonzàlez Agàpito, Josep; Marquès, Salomó; Mayordomo, Alejandro; Sureda, Bernat. Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació : Catalunya, Illes Balears, País Valencià. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 489-491. ISBN 978-84-8415-300-9. 
  4. 4,0 4,1 González-Agàpito et alii, 2002, p. 490.
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 González-Agápito, J. L'escola nova catalana 1900-1939: Objectius, constants i problemàtica. Vic: Eumo, 1992. 
  6. «Joan Puig Elías (Vida y obra)» (en castellà). Sobre la anarquía y otros temas (vida, obra y biografias de activistas, luchadoras y luchadores anarquistas) hasta el año 1899, 22-10-2014. Arxivat de l'original el 2019-11-30. [Consulta: 25 novembre 2019].
  7. Palau, J., Fonts, M., Cela, J., J.; Fonts, M.; Cela, J. Nuevos escenarios, nuevos aprendizajes (en castellà). Barcelona: Graó, 2016. ISBN 978-84-9980-732-4. 
  8. «Consell de l'Escola Nova Unificada». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Valls Montserrat, Ramona. "Escola nova" i pedagogia catequètica a Catalunya : 1990-1965. Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, 1997. ISBN 84-920074-6-X. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Aisa, Ferran. Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 238 (De bat a bat, 11). ISBN 978-84-92440-13-9. 
  11. «Narcís Masó i Valentí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. Soler i Mata, Joan «The Rousseau Institute of Geneva's influence on and presence in Catalan pedagogy in the first third of the 20th century» (en anglès). Catalan Social Sciences Review, 1, 2012, pàg. 58–87. DOI: 10.2436/20.3000.02.5. ISSN: 2014-6035.
  13. Lillard, Angeline S. «Rethinking Education: Montessori’s Approach» (en anglès). Current Directions in Psychological Science, 27, 6, 2018-12, pàg. 395–400. DOI: 10.1177/0963721418769878. ISSN: 0963-7214.
  14. Freinet, Célestin; Farai, Tura (traducció). Per l'escola del poble : guia pràctica per l'organització material, tècnica i pedagògica de l'escola popular (en català, traduït del francès). Vic: Eumo, 1990. ISBN 84-7602-263-8. 
  15. Hwang, Sung-Won «The Development of Teaching Methods in Early Childhood Education and Activity Resources Based on The Freinet Pedagogy Using The ADDIE Model» (en anglès). Early Childhood Education Research & Review, 22, 5, 31-10-2018, pàg. 333–358. DOI: 10.32349/ECERR.2018.10.22.5.333. ISSN: 1229-5809.
  16. Castanyer, Gemma «60 anys amb els ulls ben oberts». Ara, 10-03-2018. «[…] el mètode ideat pel belga Ovide Decroly, basat en l'interès dels infants i en el seu procés natural d'aprenentatge»
  17. Arce Hai, Alessandra; Simon, Frank; Depaepe, Marc «From practice to theory, Ovide Decroly for Brazilian classrooms: a tale of appropriation» (en anglès). History of Education, 45, 6, 2016-11, pàg. 794–812. DOI: 10.1080/0046760X.2016.1154191. ISSN: 0046-760X.
  18. Brasó i Rius, Jordi «Pere Vergés: escuela y gamificación a comienzos del s. XX». Apunts Educación Física y Deportes, 133, 01-07-2018, pàg. 20–37. DOI: 10.5672/apunts.2014-0983.es.(2018/3).133.02.
  19. Garrido, Maria Pilar. «Escuela nueva vs escuela tradicional» (en castellà). Red social educativa, 17-11-2015. [Consulta: 24 novembre 2019].