Oscar Niemeyer

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaOscar Niemeyer
Oscar Niemeyer 1968b.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(pt-br) Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer Soares Filho Modifica el valor a Wikidata
15 desembre 1907 Modifica el valor a Wikidata
Rio de Janeiro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 desembre 2012 Modifica el valor a Wikidata (104 anys)
Rio de Janeiro (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Aturada cardiorespiratòria Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Sant Joan Baptista Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióEscola Nacional de Belles Arts (UFRJ) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArquitectura Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Brasília Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióarquitecte, escriptor, polític, professor d'universitat, dissenyador, urbanista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Federal de Rio de Janeiro Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Brasiler Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Representat perArtists Rights Society Modifica el valor a Wikidata
Artistes relacionatsMichel Moch Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeAnnita Baldo (1928–2004), mort del cònjuge
Vera Lúcia Cabreira (2006–) Modifica el valor a Wikidata
FillsAnna Maria Niemeyer
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Annita Baldo) Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Oscar Niemeyer Signature.png Modifica el valor a Wikidata

Lloc webniemeyer.org.br Modifica el valor a Wikidata
Find a Grave: 101783333 Modifica el valor a Wikidata

Oscar Niemeyer (Rio de Janeiro, 15 de desembre de 1907 Rio de Janeiro i Rio de Janeiro, 5 de desembre de 2012) va ser un arquitecte brasiler, considerat una de les figures més rellevants en el desenvolupament de l'arquitectura moderna. Niemeyer va ser famós pels projectes que va dur a terme a la nova capital del seu país, Brasília. També va ser membre de l'equip que va dissenyar la seu de les Nacions Unides a Nova York. El franco-suís Le Corbusier va ser la seva gran inspiració. La seva investigació sobre les possibilitats del formigó com a material de construcció va ser molt influent en l'arquitectura de finals de segle.[1]

Va estudiar a l'Escola Nacional de Belles Arts on, durant el tercer curs, va coincidir amb Lúcio Costa, qui seria un gran company seu. La seva primera gran obra va ser el projecte de planejament urbà a Pampulha, un suburbi de Belo Horizonte, on va treballar amb l'enginyer Joaquim Cardozo. A Pampulha va erigir l'església de Sant Francesc d'Assís, que va rebre un gran reconeixement dins i fora de les fronteres brasileres. Això el va dur a treballar en projectes per tot el món i a donar master class a universitats com Yale o Harvard.

L'any 1956, el president de la República, Juscelino Kubitschek, va triar-lo per realitzar el projecte dels edificis públics més importants de la nova capital: el Congrés Nacional del Brasil, el Palau de l'Alvorada, el Palau del Planalto, l'edifici del Tribunal Federal Suprem i la catedral de Brasília, tots enllestits abans d'inaugurar la ciutat el 1960. Arran d'aquest treball, va ser designat com director del departament d'arquitectura de la Universitat de Brasília i membre honorari de l'Institut Americà d'Arquitectes.

Degut a la seva ideologia d'esquerres i la militància al Partit Comunista Brasiler, Niemeyer va haver de deixar el país després del cop militar de 1964 i marxar a París, on va obrir un despatx. No va retornar al seu país fins que va acabar la dictadura, el 1985. De l'etapa següent, destaquen els edificis del Museu d'Art Contemporani de Niterói (1996), el Museu Oscar Niemeyer de Curitiba (2002) o la Ciutat Administrativa de Minas Gerais, a Belo Horizonte (2010). Oscar Niemeyer va morir a l'edat de 104 anys, mantenint-se en actiu fins els seus últims dies.

En les seves memòries, va escriure:[2]

« No és l'angle recte el que m'atrau, ni la línia recta, dura, inflexible, creada per l'home. El que m'atrau és la corba lliure i sensual, la corba que trobo a les muntanyes del meu país, en el curs sinuós dels seus rius, en les ones del mar, en el cos de la dona estimada. De corbes és fet tot l'univers, l'univers corb d'Einstein. »

Primers anys[modifica]

Infància i joventut[modifica]

Niemeyer amb 10 anys.

Els seus pares eren Delfina Ribeiro de Almeida i Oscar de Niemeyer Soares, mentre que el seu avi matern va ser Antônio Augusto Riberio de Almeida, antic jutge del Tribunal Suprem Federal. Va criar-se al barri carioca de Laranjeiras, zona benestant de la capital.[3] Tenia avantpassats portuguesos, alemanys i àrabs.[4]

De jove, Niemeyer va tenir una vida sense grans complicacions. Als 21 anys es va casar amb la italo-brasilera Annita Baldo, tres anys menor que ell. Malgrat que ell era ateu, va acceptar casar-se amb una cerimònia catòlica per desig de la seva família política. Comença a treballar en la impremta del seu pare i el 1929 es matricula en el curs d'Enginyeria i Arquitectura de l'Escola Nacional de Belles Arts de Rio de Janeiro.[5]

El matrimoni tindria només una filla, Anna Maria Niemeyer (1930 - 2012), qui es convertiria en una dissenyadora de gran prestigi. Anitta Baldo va morir l'any 2005 i un any després, ja amb 98 anys, Niemeyer contrau núpcies amb la seva secretària, Lúcia Cabreira, que en tenia 60.[6][7]

Formació i influències[modifica]

En la seva etapa com a estudiant de l'ENBA, Niemeyer va coincidir amb Lúcio Costa, que en va ser el director entre 1930 i 1931. Costa va remodelar tot el curs d'arquitectura, basant-se en els nous principis que arribaven des d'Europa. Aquests canvis van influir abastament en l'alumnat, d'on van surgir diversos noms importants del modernisme brasiler.[8] Durant el tercer curs, Niemeyer havia de fer unes pràctiques i decideix treballar, sense remuneració, en el despatx que Costa tenia juntament amb Gregori Warchavchik i Carlos Leão.[9]

La relació amb Lúcio Costa va ser d'extrema importància per la maduració professional de Niemeyer. Era un gran defensor de l'art modern europeu. Els seus escrits sobre el tema unien l'arquitectura colonial luso-brasilera (Olinda, Ouro Preto...) amb les noves corrents vingudes de França i Alemanya. Amb ell es va formar la base que marcaria a tota una gran generació d'arquitectes, que inclou noms com Reidy o Machado Moreira[10]

A través de Costa, Niemeyer aprofundeix en les idees de Le Corbusier, que serviria com a base inicial del seu estil arquitectònic. La incorporació de nous materials i de modernes tècniques constructives, que són un patró en l'obra de l'arquitecte, són idees que pren del mestre franco-suís, com es pot percebre en l'ús de pilotis i terrasses enjardinades o en la preferència per façanes uniformes.[11][12]

Primers treballs[modifica]

L'aixopluc de Lúcio Costa[modifica]

El 1936, Lúcio Costa va ser nomenat pel ministre d'educació Gustavo Capanema per elaborar el projecte d'una nova seu pel Ministeri d'Educació i Sanitat (MES) a Rio de Janeiro. La proposta s'emmarcava en les polítiques propagandistes de l''Estado Novo' de Getúlio Vargas, que emprava l'arquitectura i l'urbanisme com eines per ilustrar el nou rumb del Brasil. Costa volia imprimir-li un estil modern a l'edifici i va reunir un equip de joves arquitectes: Carlos Leão, Affonso Eduardo Reidy, Jorge Moreira i Ernani Vasconcellos i va sol·licitar la participació de Le Corbusier. Niemeyer va insistir a Costa fins que el va incloure en l'equip d'arquitectes, fent-lo treballar directament sota la direcció de l'europeu. D'una de les propostes que va entregar, Niemeyer va fer-ne diverses modificacions. Lúcio Costa va quedar molt satisfet pels canvis i els va acceptar tots, donant des de llavors més responsabilitats a Niemeyer. Quan Costa va deixar el projecte, el 1939, Niemeyer va assumir el lideratge.[13][14]

La construcció del nou ministeri va concloure el 1943 i se'l considera un dels més influents del segle xx, amb successors de la categoria de la Lever House.[15] Presentava diversos trets essencials del modernismo brasilero, molts compartits amb el racionalisme europeu: edificis aixecats per pilotis que deixaven el pas lliure per sota als vianants; materials de construcció locals, com les rajoles amb reminiscències portugueses; evolució dels brise-soleil corbusians, amb tocs del Mediterrani occidental; ús de colors llampants; implementació de jardins tropicals de la mà del paisatgista i dissenyador Roberto Burle Marx i obres d'art distribuïdes per l'edifici (Portinari i Ceschiatti).[16][17][13] Actualment, l'edifici rep el nom de Palácio Capanema, en honor al ministre que el va promoure.

El 1937, l'arquitecte va rebre la proposta d'un parent per projectar una maternitat per a una institució filantròpica, al barri de Botafogo, treball que va executar de manera altruista. Aquest va ser el seu primer treball conclòs - fou inaugura el 1938 - i presentava els mateixos components principals del MES (pilotis, façana neta, jardins...). En l'última fase de construcció, Niemeyer es trobava fora de la ciutat. En tornar, va veure que els brise-soleil havien sigut instal·lats de forma equivocada i no complien correctament la seva funció de parasol; pel que va decidir assumir el cost de la reforma per ajustar-los al disseny inicial.[19]

El 1939, amb 32 anys, se celebrà l'Exposició Universal de Nova York. Lúcio Costa va guanyar el concurs per projectar el pavelló brasiler, en el que també va participar Niemeyer. Costa, però, creia que el projecte presentat pel seu pupil era millor i van acordar treballar plegats en el nou edifici. També hi va col·laborar Paul Lester Wiener en el disseny d'interiors. Va resultar una combinació de lleugeresa i fluïdesa espacial, en contrast amb altres construccions de la fira, més puristes.[20] L'alcalde novaiorquès, Fiorello La Guardia, va entregar a Niemeyer les claus de la ciutat en agraïment per la seva obra.[21]

Pampulha[modifica]

Niemeyer afirmava que la seva carrera i el seu estil arquitectònic propi van néixer a Pampulha (Minas Gerais): «Pampulha va ser el punt de partida d'aquesta arquitectura lliure i plena de corbes que tant m'estimo encara. Fou, de fet, el germen de Brasília».[19] Des del 17 de juliol de 2016, el complex va entrar en la llista de Patrimoni de la Humanitat, en la categoria de paisatge cultural.[22]

L'any 1940, Oscar Niemeyer va conèixer a Juscelino Kubitschek, que en aquella època era el batlle de Belo Horizonte i el governador de Minas Gerais, Benedito Valadares. Aquests tenien la intenció d'aixecar un barri de luxe al districte de Pampulha de la capital mineira i van encarregar a l'arquitecte la construcció de diversos edificis a la riba del llac: un casino, un restaurant amb saló de ball, un club nàutic, golf i tennis i una església. L'alcalde també va demanar que li construís una casa d'estiueig.[23]

La construcció del Conjunt modern de Pampulha va concloure el 1943 i de seguida rebé un gran ressó internacional, sobretot arran de l'exposició Brazil builds realitzada al MoMA.[24][25] Les diferències amb el racionalisme europeu són més notòries.[26] Els edificis guanyen corbes i s'hi accedeix a través d'amples pasarel·les, que fan d'entrada, de passeig i de mirador.[27] El restaurant Casa do baile va ser erigit en una illa artificial a pocs metres de la ribera del llac; és rodó i l'illa està vorejada per una marquesina plena de corbes.[28] La casa Kubitschek i el Iate Golf Clube presentaven unes innovadores teulades en forma de V plana o papallona, que causarien tendència en l'arquitectura de l'època.[26]

La cirereta del complex va ser l'església, que fou la primera construcció del modernisme brasiler en ser declarada Patrimoni cultural, només quatre anys després de la seva finalització.[29] Va ser erigida en formigó armat, encara en un temps en que l'ús d'aquest material estava pràcticament circumscrit a bigues, pilars i encofrats. Emprant noves tècniques amb l'ajuda de l'enginyer Joaquim Cardozo, va aconseguir crear capes de formigó molt més fines, que dotaven a l'edifici d'una major lleugeresa i sensació de flexibilitat.[30] El mateix Cardozo va titllar-la de "monument antivertical", per la forma en que el formigó es torça, sent alhora paret, sostre i estructura.[31] A més, el temple està decorat amb rajoles de Cândido Portinari i murals de Paulo Werneck. L'església, en honor a Sant Francesc d'Assís, no va ser consagrada fins al 1959, ja que les autoritats eclesiàstiques no estaven gaire satisfetes amb l'estil trencador de l'obra, que consideraven massa similar a una nau industrial.[32][33]

L'arquitecte va declarar: «Pampulha em va donar la oportunitat de desafiar la monotonia de l'arquitectura contemporània, la moda del funcionalisme mal interpretat que la limitava i els dogmes de forma i funció que hi havien sorgit, contrariant la llibertat plàstica que el formigó permetia».[11] A més de l'experiència obtinguda en la realització del projecte, Niemeyer també va destacar la gran oportunitat per haver pogut treballar a prop de Burle Marx, amb qui compartiria diversos projectes en els següents anys.[34]

Anys 40 i 50[modifica]

Reconeixement i diversificació[modifica]

Amb l'èxit de Pampulha i de l'exposició Brazil Builds de Nova York, Niemeyer obté fama internacional. Els projectes d'aquest període segueixen les pautes del modernisme, però fugint del purisme corbusià estricte i adaptant les escales i les proporcions amb més llibertat. Així troba solucions senzilles i intel·ligents a exigències tècniques complexes.[35]

D'aquella època és la seu del Banco Boavista de Rio de Janeiro, inaugurada el 1948. Lluny de ser una edificació més, enmig de la gran ciutat, l'arquitecte va jugar amb l'entorn cobrint la façana sud, menys assolellada, amb grans finestrals que reflecteixen la imatge de l'església de la Candelària, situada enfront. Obres posteriors d'ordre similar també van rebre el toc humanitzador i harmonitzador de Niemeyer: l'Edifici Montreal (1951-1954), l'Edifici Triângulo (1955), l'Eiffel (1953-1956) o la seu del Banco Mineiro da Produção (1959).[36][37]

A finals dels quaranta, rep un encàrrec de Francisco Inácio Peixoto per construir una casa i un col·legi al municipi mineiro de Cataguases. El projecte, finalitzat el 1949, va tenir col·laboracions dels habituals de Niemeyer: jardins de Roberto Burle Marx i murals de Werneck i Portinari, més la presència inspiradora de Lúcio Costa.[38]

Oscar Niemeyer en la dècada dels cincuanta.

Niemeyer va viatjar als Estats Units d'Amèrica per participar del projecte de construcció de l'emblemàtica seu de l'ONU. De totes les propostes presentades, la seva va ser l'escollida, si bé Le Corbusier va insistir a incloure diverses modificacions en el disseny del brasiler. Malgrat tot, ni l'un ni l'altre van ser els responsables de dirigir la construcció del gratacel, honor que va recaure en Wallace Harrison i Max Abramovitz.[39][40]

L'arquitecte carioca va tenir una relació complicada amb el país nord-americà. Hi va dissenyar una de les seves grans obres residencials, la casa de Burton G. Tremaine a Montecito, Califòrnia i va tenir l'ocasió d'impartir classes a Yale i Harvard.[41] Però, la seva pertinença al partit comunista el va allunyar de les grans esferes d'influència.[42]

Durant la dècada del 1950, Niemeyer rep molts encàrrecs al seu país natal. Un dels més significatius va ser el disseny del Parc d'Ibirapuera, a São Paulo (1950). Si bé l'ajuntament no va executar la totalitat del projecte per causes econòmiques, els diversos pavellons que l'integren van comptar amb un dels trets diferencials de l'obra niemeyerenca d'aquesta època: els pilotis en forma de V.[43]

El següent any, va edificar a Belo Horizonte, la seva ciutat fetitxe, el Conjunt Governador Juscelino Kubitschek (1951). Es tracta de dos grans blocs residencials, inspirats en les unitats habitacionals engendrades anys enrere per Le Corbusier. Hi va readaptar els característics pilotis, donant-los una innovadora forma de W.[44] Niemeyer va doblar l'aposta poc després, amb l'edifici Copan (São Paulo, 1956), un altre gegantí edifici residencial ple de corbes de formigó armat.[45] També a la capital de Minas, erigeix la Biblioteca Pública Estadual i l'edifici Niemeyer, tots dos a la Plaça de la Llibertat, a més del Col·legi Estadual Central.[46]

Aquesta va ser una època en què va projectar diverses residències privades: en destaquen la casa de cap de setmana que va construir a Mendes (RJ) per al seu pare; la residència Prudente de Morais Neto, a Rio; una casa per en Gustavo Capanema; la residència Leonel Miranda, amb dues rampes en espiral, pilotis oblics i teulada de papallona; la residència Tremaine amb la seva façana inclinada o la casa Cavanelas, una superba demostració de com integrar estructures en un entorn natural.[47] Però, l'obra principal d'aquest estil va ser la residència que Oscar va aixecar per la seva família: la Casa das Canoas. Va complir amb el seu desig de crear una casa adaptada al terreny, respectant l'orografia del terreny i la vegetació, on fugir de les línies rectes no fos només una declaració d'intencions, sinó també un requisit indispensable.[48] Segons Henry-Russell Hitchcock, la Casa das Canoas «va ser l'expressió més extrema del lirisme de Niemeyer, definint ritme i dansa com la suprema transgressió a la utilitat».[49]

L'escriptor Stamo Papadaki dedicà dos llibres a estudiar l'estil arquitectònic de Niemeyer: The Work of Oscar Niemeyer,[19] el 1950 i Oscar Niemeyer: Works in progress,[50] el 1956. El brasiler és ja una figura reconeixible de l'arquitectura mundial, que desperta un gran interès entre els seus col·legues en quant a tècnica, teoria i capacitat artística.

Primer número de la revista Módulo, març de 1955.

L'any 1955 va fundar la revista d'arquitectura, urbanisme, art i cultura Módulo. D'aquesta manera va poder comunicar la seva visió arreu del país. Tanmateix, la dictadura va censurar-ne la publicació el 1965 i no va poder reprendre's fins deu anys després.[51]

Revisió autocrítica[modifica]

Niemeyer va viatjar a Europa per primer cop l'any 1954, on va desenvolupar un projecte en el marc de l'Exposició Internacional de Berlín del 57.[52] Allà va poder veure les obres en el seu context natural, no només les modernistes, també els monuments històrics del Vell Món. Va ser una experiència renovadora que va donar-li un punt de vista revelador sobre el propi treball.[53][54]

L'atenció mediàtica internacional rebuda per Niemeyer va comportar també l'arribada de crítiques, provinents en la seva majoria dels corrents racionalistes europeus, més conservadors. Una de les que més rebombori va causar fou la del suís Max Bill, qui digué que la necessitat de Niemeyer d'afegir elements artístics innecessaris a la seva obra, com murals o marquesines, demostraven el seu tarannà individualista i que trencava amb l'essència del veritable modernisme.[55] L'Oscar va rebatre'l argumentant que aquest no havia valorat les diferències existents entre les societats brasileres i les centre-europees que ell representava.[56] D'altra banda, Lúcio Costa va recolzar l'ús que Niemeyer feia del formigó i altres, considerats de baixa categoria pels puristes, argumentant que n'havia fet, de la necessitat, virtut: en un país on els operaris tenien una baixa qualificació, era molt més eficient emprar materials com el formigó, mentre que a Suïssa, on "tothom era fabricant de rellotges", es podien permetre tècniques més sofisticades.[57]

Malgrat tot, Niemeyer era conscient que estava descuidant els seus encàrrecs. N'acceptava masses i no els podia dedicar tot el temps necessari, ni durant la concepció del projecte ni en el seguiment de les obres. A més, acceptava incloure-hi elements "marca de la casa" per satisfer els clients, quan a vegades eren innecessaris, inclús perjudicials.[58] N'és un exemple l'edifici Califórnia, un bloc residencial on la inclusió de pilotis en V va comportar la necessitat d'afegir sistemes estructurals addicionals, impropis d'una lectura arquitectònica modernista.[59]

Conscient de la necessitat de millorar i influenciat per la seva estada a Europa, Niemeyer va publicar a Módulo un text titulat Depoimento ("Ponència"). Proposà una simplificació conceptual, descartant elements secundaris o decoratius, com pilotis, brise-soleil o marquesines i prioritzant les estructures amb volums purs, compactes, que guanyessin impacte estètic en el seu conjunt.[60]

En aquesta línia, va dissenyar un museu per a la ciutat de Caracas (que no va arribar a veure la llum). Era un edifici en forma de piràmide invertida, dalt d'un turó i amb vistes a la capital. Malgrat no es transformés en realitat, els plànols eren tota una declaració d'intencions. Aquestes idees es concretarien aviat, amb la construcció de Brasília.[61]

Brasília[modifica]

« (portuguès) 
Quem for a Brasília, pode gostar ou não dos palácios, mas não pode dizer que viu antes coisa parecida. E arquitetura é isso: invenção.

(català) 
Quan vagis a Brasília, et podran agradar els palaus o no, però mai podràs dir que havies vist res de semblant. L’arquitectura és això: invenció.
»
— Oscar Niemeyer, BBC Brasil, 2001.[62]

Projecte[modifica]

Oscar Niemeyer i Lúcio Costa el 1957, mentre treballaven en el projecte de Brasília.
Plano piloto dissenyat per Lúcio Costa.

Un cop Juscelino Kubitschek va ser escollit President de la República l'any 1956, va posar fil a l'agulla en la construcció de la nova capital del país, Brasília. Va encarregar a Niemeyer que dissenyés la ciutat, però aquest va preferir centrar-se en la construcció dels edificis principals, suggerint al President l'obertura d'un concurs públic per dissenyar el plànol urbanístic, conegut com plano piloto. De les 26 propostes rebudes, la que va guanyar fou la de Lúcio Costa.[63] El projecte de Costa assumia diversos conceptes modernistes: la funcionalitat era demostrada pels carrers ordenats i amples, que facilitaven els desplaçaments en cotxe; mentre que els edificis sobre pilotis i amb àrees verdes proposaven una experiència còmode pels vianants. De nou, es recuperaren les idees de Le Corbusier i Hilberseimer.[64]

Les zones residencials (asa norte i asa sul) es planificaren per albergar tant a parlamentaris, funcionaris públics i empleats domèstics. Aquesta idea va ser atribuïda a Niemeyer i els seus ideals comunistes, però, altres versions apunten a l'observança que Lúcio Costa feia de les directrius establertes per la Carta d'Atenes.[65]

La concepció i realització de la capital van ser un gran desafiament per tots ells, ja que no podien allargar-se més enllà del mandat de Kubitscheck. Niemeyer va comptar de nou amb l'enginyer Joaquim Cardozo per realitzar els projectes estructurals i resoldre els reptes proposats per l'arquitecte.[66][67][68]

Edificis[modifica]

3) STF 9) Itamaraty 10) Ministeris 12) Congrés Nacional 12a) Cambra dels Diputats 12b) Senat 16) Planato

Palau del Planalto[modifica]

Les obres del Palau del Planato, seu de l'executiu brasiler, van iniciar-se el juliol de 1958 i foren enllestides el 21 d'abril de 1960, dia del trasllat efectiu de la capital, de Rio a Brasília. Té moltes de les senyes de Niemeyer: línies fines, corbes, pilotis, passarel·les i un espai enjardinat a la part de darrera.[69] Entre 2009 i 2010 va ser restaurat i modernitzat.[70]

Palácio do Planalto.
Vestíbul.

Palau del Congrés Nacional[modifica]

També conegut com Palau Nereu Ramos, és la seu del Parlament i el Senat brasilers. És l'edifici que encapçala l'Eixo Monumental, l'avinguda principal de la capital. Consta de cinc parts: un gran bloc horitzontal, que serveix de plataforma; una cúpula convexa, seu del Congrés dels Diputats: una cúpula còncava, seu del Senat Federal i dos grans blocs verticals amb despatxos i oficines. La configuració de les peces pretenen representar l'equilibri existent entre ambdues cambres.[71]

Palácio Nereu Ramos.
Eixo Monumental amb el Palau del Congrés Nacional al fons.

Palau del Suprem Tribunal Federal[modifica]

El palau de l'STF se situa, junt amb els dos anteriors, en la Plaça dels Tres Poders. És la seu del poder judicial, amb competències equivalents a la cort suprema estat-unidenca i al tribunal constitucional espanyol. Té un estil similar al Palau del Planalto, amb els pilars curvilinis que li confereixen lleugeresa a la construcció.[72]

Palácio do Supremo Tribunal Federal.
Maqueta.

Palau de l'Alvorada[modifica]

La residència del President i la seva família va ser el primer edifici enllestit de la capital, el juny de 1958. El palau presenta uns pilars inèdits, en forma de vela, que s'han convertit en un dels símbols de la ciutat i estan presents en l'escut d'armes de la ciutat.[73][74]

Palácio da Alvorada.
Detall dels pilotis en forma de vela.

Palau de Justícia i Palau Itamaraty[modifica]

Al llarg de l'Eixo Monumental, a banda i banda de l'Esplanada dos Ministérios, es troben les seus ministerials del Govern del Brasil. Seguint el Plànol Pilot, tots ells són idèntics a excepció dels dos més propers a la plaça dels Tres Poders, que corresponen als ministeris de Justícia i d'Afers Exteriors.[75]

La construcció del Palau Itamaraty va efectuar-se entre 1960 i 1970. Està completament envoltat per alts arcs de mig punt. Niemeyer va dotar la seu del Ministério das Relações Exteriores del bo i millor del país: totes les fustes, pedres i plantes són autòctones i a l'interior s'hi troben més de mig miler d'obres d'artistes brasilers, entre pintures, escultures o mosaics; sense comptar totes les peces de mobiliari dissenyades també pels brasilers.[76]

Palácio Itamaraty.
Jardins interiors del palau.

El Palau de Justícia Raymundo Faoro va ser construït entre 1962 i 1972, amb una estètica simiilar al d'Itamaraty. La façana principal té nou arcs de gran alçada, salts d'aigua i jardins dissenyats per Burle Marx.[77]

Palácio da Justiça.
Detall dels canalons i les cascades.

Catedral Metropolitana[modifica]

La catedral de Brasília destaca per la seva forma singular, allunyada de la formalitat de les grans esglésies cristianes tradicionals. L'accés és deliberadament obscur i mal iluminat, per forçar el contrast amb l'interior del temple, que rep molta llum exterior. Està consagrada a Nossa Senhora da Aparecida, patrona del Brasil.[78]

Catedral Metropolitana de Brasília.
Detall dels vitralls.

Crítiques[modifica]

El projecte va rebre diverses crítiques, ja que la monumentalitat dels edificis i la preferència pel transport privat, en detriment del públic, s'allunyaven dels ideals modernistes corbusians. D'altra banda, la previsió de creixement de Brasília va ser superada en escreix, creant-se diverses ciutats satèl·lits a les rodalies per acollir la gran quantitat de ma d'obra arribada d'arreu del país. En l'actualitat, una petita porció dels habitants del Distrito Federal resideixen en les àrees planejades per Costa en el plano piloto.[79][80][81][82]

Exili i retorn[modifica]

Dictadura[modifica]

Poc després de la inauguració de Brasília, els militars executen un cop d'estat i instauren una dictadura que s'allarga dues dècades (1964-1985). El despatx de Niemeyer és saquejat i la seva clientela s'esvaeix. La revista Módulo és censurada i, el 1965, 223 professors de la Universitat de Brasília dimiteixen davant les ingerències del nou govern.[83][84]

Sense possibilitat de treballar al seu país, Oscar Niemeyer, s'exilia a París el 1966.[85] Rep comandes de diferents llocs, com ara Algèria (Universitat de Constantina i Mesquita d'Alger, aquesta última no va arribar a dur-se a terme), Itàlia (seu de l'editorial Mondadori) o França (Centre Cultural de Le Havre i seu del Partit Comunista a París).[86][87]

A principis dels vuitanta, el règim militar inicia una etapa d'aberturisme i declara una amnistia sobre els exiliats polítics.[88] Niemeyer torna al Brasil i, junt amb altres represaliats, com Leonel Brizola o Darcy Ribeiro, guanyen pes polític.[89] L'arquitecte rep nous encàrrecs: dissenya els CIEPs, el Sambòdrom de Rio de Janeiro, el Memorial JK, l'edifici Manchete, el Parc del Peão, el Panteó dels Herois i Heroïnes de la Pàtria de Brasília i el Memorial d'Amèrica Llatina a São Paulo.[90]

Última etapa[modifica]

L'any 1988 es crea la Fundació Oscar Niemeyer, un centre d'informació i investigació orientat a la reflexió i difusió de l'arquitectura, l'urbanisme, el disseny i les arts plàstiques, així com la valoració i preservació de la memòria i el patrimoni arquitectònic modern del Brasil.[91] Va ser el mateix any en el que va ser distingit amb el reputat premi Pritzker d'arquitectura.[92]

El 1991 conclou una de les seves obres més reconegudes, el Museu d'Art Contemporani de Niterói. Se situa a la badia de Guanabara fluminense, en un terreny expressament escollit per Niemeyer, on l'edifici s'encaixa com un guant en el paisatge costaner.[93] Posteriorment, l'ajuntament de Niterói va voler rebifar la part central i sud de la ciutat i va encarregar a l'arquitecte un seguit d'edificis, una idea similar a la del Conjunt de Pampulha. Batejat com Camí Niemeyer, entre els edificis enllestits s'hi troben la seu de la Fundació Niemeyer, l'edifici polivalent Memorial Roberto Silveira, el Teatre Popular de Niterói, el Museu del Cinema i el port de Charitas. La Catedral de Niterói es troba en fase de construcció, mentre que la terminal d'autobusos i el centre de convencions encara es troben en fases prèvies. Entre les idees inicials de Niemeyer, també s'hi trobaven l'edificació d'un aquari públic, un poliesportiu i una torre panoràmica.[94][95][96]

El 2002 s'inaugura el Museu Niemeyer de Curitiba, que per la seva forma va rebre l'apel·latiu de museu de l'ull.[97] El 2005 s'inaugura, per fi, l'Auditório Ibirapuera, que conclou el projecte iniciat cinc dècades abans.[98] El dia del seu 99è aniversari, va obrir a l'Esplanada dels Ministeris de Brasília, el Museu Nacional Honestino Guimarães i la Biblioteca Nacional Leonel de Moura Brizola. Plegats, conformen el major centre cultural del país, denominat Complexo Cultural da República.[99]

El 2007, any del centenari de Niemeyer, l'IPHAN va incloure 35 de les seves obres dins del catàleg de Patrimoni Històric i Artístic Nacional.[100] També va rebre reconeixements fora del país, com el títol de Comanador de l'Orde Nacional de la Legió d'Honor francesa o la condecoració de l'Orde de l'Amistat dels Pobles russa.[101][102]

Aquell mateix any es van iniciar a Avilés les obres del Centre Niemeyer, que comprèn una plaça, un auditori, una torre, una cúpula i un edifici polivalent. El projecte, inaugurat el 2011, va ser una mostra d'agraïment de l'autor després d'haver estat guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Arts de 1989. Es tracta de l'única obra de l'arquitecte al país.[103]

Les darreres grans obres de Niemeyer foren erigides al Brasil. En destaquen l'estació Cabo Branco, a un dels punts més turístics de João Pessoa; el polèmic Parc Nivaldo Montes de Natal, situat al bell mig d'una àrea natural protegida i, de nou a Belo Horizonte, la Ciutat Administativa de Minas Gerais, que inclou l'imponent Palau Tiradentes, nova seu del govern estadual mineiro.[104][105][106]

Mort[modifica]

Niemeyer el 2008, a Brasília.

L'arquitecte es va mantenir en actiu fins poc abans de morir. A finals de setembre de 2009, seguia anant a diari al seu despatx de Rio, treballant en el Camí Niterói. El dia 23 va haver de ser internat i sotmès a dues intervencions quirúrgiques, per extraure'l la vesícula i un càncer de còlon.[107] Després, el 25 d'abril de 2010, va tornar a ser internat per una infecció urinària.[108] La seva salut va anar deteriorant-se, fins que el dia 2 de novembre de 2012 va ser ingressat a l'Hospital Samaritano, al barri de Botafogo, on va finar el 5 de desembre a les 21:55, per una infecció respiratòria.[109] La seva tomba se situa al cementiri carioca de Sant Joan Baptista.[110]

Ideologies[modifica]

Comunisme[modifica]

La lluita política és un dels temes que van marcar la vida i l'obra d'Oscar Niemeyer, que sempre s'havia declarat comunista convençut. El 1945, molts militants comunistes que havien estat empresonats sota la dictadura de Vargas van ser alliberats i Niemeyer, que aleshores tenia una oficina al carrer Conde Lages, al barri de Glória, va oferir refugi a alguns d'ells. L’experiència li va permetre conèixer Luís Carlos Prestes, un dels personatges més importants de l’esquerra al Brasil. Al cap d'unes setmanes, Niemeyer va decidir cedir la casa a Prestes i els seus partidaris. Niemeyer es va unir al Partit Comunista del Brasil (PCB) el 1945 i es va convertir en president del Partit Comunista Brasiler refundat el 1992.[111][112][113]

Escultura de Niemeyer a L'Havana.

Niemeyer era un nen en el moment de la Revolució Russa el 1917 i, durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en un jove idealista. El 1963 va rebre el Premi Lenin de la Pau entre els pobles, va visitar la Unió Soviètica, es va reunir amb diversos líders socialistes i va ser amic d'alguns d'ells. Durant la dictadura militar del Brasil, el seu despatx va ser envaït i va optar per l'exili a Europa. El ministre d'Aeronàutica de l'època hauria declarat que "el lloc d'un arquitecte comunista és a Moscou".[114][115][116]

El 2007 va regalar a Fidel Castro una escultura de caràcter anti-americà: una figura d'un monstre que amenaça un home que es defensa amb una bandera cubana.[117] Niemeyer i Castro eren amics i aquest sovint visitava el seu estudi. Castro va dir una vegada: "Niemeyer i jo som els darrers comunistes d'aquest planeta".[118]

Ateïsme[modifica]

Mesquita Estatal de Penang (Malàisia), 1980.

Niemeyer va ser ateu durant la major part de la seva vida, basant les seves creences tant en les "injustícies d’aquest món" com en els principis cosmològics.[119][120]

Aquestes opinions no el van impedir mai dissenyar edificis religiosos, des de petites capelles catòliques fins a grans catedrals, mesquites i esglésies ortodoxes.[121] Es mostrava sensible a les creences espirituals del públic que assistiria als seus temples. Per exemple, les grans obertures de vidre de la catedral de Brasília tenen el paper de "connectar les persones amb el cel, on els creients creuen que hi ha el Paradís i Déu".[122][123]

Crítiques al seu treball[modifica]

Des de Pampulha i, més concretament, del seu treball a l’església de São Francisco de Assis, Niemeyer va ser criticat internacionalment pel caràcter individualista de la seva obra. Segons els preceptes modernistes de la primera meitat del segle xx, l’arquitectura hauria de ser un art en si mateix, que exercís el seu paper social inherent. Especialment en la societat en què es va desenvolupar, hagués estat necessari prioritzar la funcionalitat i l'estalvi en les construccions, ja que en el període d'entreguerres es va debatre molt sobre el problema de l’habitatge social. Tot i que els seus primers treballs es van desenvolupar clarament per resoldre el programa en qüestió, els seus projectes després de Brasília es van desenvolupar de manera cada vegada més escultòrica, de manera que als anys 2000 la seva arquitectura presenta greus problemes funcionals.[124][125]

Nicolai Ouroussoff va criticar l'arquitecte pel seu projecte per al Museu Nacional Honestino Guimarães. L’estructura pesada no només contrasta amb la delicadesa característica dels seus treballs anteriors, sinó que tampoc produeix un espai agradable per exposar art.[126] Frederico de Holanda suggereix que els darrers treballs de Niemeyer, cada cop més opacs i indiferents al medi ambient, tampoc compleixen la funció de definir un espai urbà, atesa l’escala i les formes escultòriques que no defineixen límits reals ni virtuals.[127]

Una altra de les crítiques que va rebre l'arquitecte és l'acusació d'enriquir-se a costa de l'erari públic, sent, el Brasil, un país econòmicament feble. Per exemple, la seva empresa va rebre 33,5 milions de reals del govern federal entre 1996 i 2008, només per l'elaboració de projectes en la capital.[128]

Alguns crítics assenyalen que l'arquitectura de Niemeyer sovint és contradictòria amb les seves conviccions polítiques. La seva primera gran obra, Pampulha, tenia un marcat caràcter burgès i Brasília és famosa pels seus palaus.[129] Niemeyer defensa la seva arquitectura privant-la de la seva funció social: a diferència de Walter Gropius, que creia en una arquitectura racionalista i industrial capaç d'adaptar la societat a un nou temps, Niemeyer era escèptic sobre la capacitat de l'arquitectura per canviar una "societat injusta". Niemeyer defensa que l'activisme social s'ha de fer políticament, no a través de l'arquitectura. Per tant, una simplificació arquitectònica per a aquests propòsits seria anti-moderna en no explorar els límits de la tecnologia de la construcció.[86][130]

En quant al seu caràcter, s'ha titllat a Niemeyer de vanitós, frívol, contradictori, elitista i de procurar interessadament l'amistat amb les altes esferes polítiques.[131][132]

Altres treballs[modifica]

Disseny[modifica]

Niemeyer també va dissenyar mobles als anys 70, portant les corbes que aplicava en el formigó a la fusta premsada. Juntament amb la seva filla Anna Maria, va dissenyar el mobiliari del Palau de la Alvorada, la seu del Partit Comunista Francès i alguns altres mobles comercialitzats durant la mateixa dècada. Els mobles de Niemeyer es van exposar a diversos museus brasilers i a salons i fires internacionals.[133]

Escultura[modifica]

  • Monument a Carlos Fonseca Amador. Nicaragua, 1982
  • Monument "Tortura Nunca Mais". Rio de Janeiro, 1986
  • Monument "Nove de Novembro". Volta Redonda, 1988
  • Escultura Mão. Plaça Cívica del Memorial d'Amèrica Llatina, São Paulo, 1989
  • Memorial de l'illa de Gorée. Dakar, 1991
  • Marc a la Columna Prestes. Santo Ângelo, 1995
  • Escultures "Forma no Espaço I", "Forma no Espaço II", "Mulher I", "Violêcia" i "Retirantes". Rio de Janeiro, 2000
  • Central d'autobusos. Londrina, 2000
  • Monument "Sem Terra do Paraná". Campo Largo, 2001
  • Escultura "Uma Mulher, uma Flor, Solidariedade". Parc de Bercy, 2007
  • "Escultura para Cuba". L'Havana, 2007
  • Trofeu GP Brasil de Fórmula 1. Circuit d'Interlagos, 2009 i 2010.

Llibres publicats[modifica]

  • Minha experiência em Brasília - 1961
  • Quase memórias: viagens, tempos de entusiasmo e revolta - 1968
  • A forma na arquitetura - 1980
  • Rio: de Província a Metrópole - 1980
  • Como se faz arquitetura - 1986
  • Trecho de Nuvens - 1989
  • Conversa de arquiteto - 1994
  • As curvas do tempo - Memórias - 1998
  • Meu sósia e eu - 1999
  • Minha arquitetura - 2000
  • Conversa de amigos - Correspondência entre Oscar Niemeyer e José Carlos Sussekind - 2002
  • Minha arquitetura - 1937-2004 - 2004
  • Sem rodeios - 2006

Premis i condecoracions[modifica]

Referències[modifica]

  1. Salvaing, Matthieu. Oscar Niemeyer. París: Assouline, 2002. ISBN 2-84323-344-5. 
  2. Niemeyer, Oscar. As curvas do tempo : memórias. Rio de Janeiro, RJ: Editora Revan, 1998. ISBN 85-7106-159-9. 
  3. «ALMEIDA, Antônio Augusto Ribeiro de» (pdf). Centro de Pesquisa e Documentação de História Contemporânea do Brasil. [Consulta: 18 agost 2021].
  4. «Oscar Niemeyer, expoente internacional da arquitetura moderna, morre aos 104». Veja, 05-12-2012. [Consulta: 17 setembre 2021].
  5. Almeida, Marcos «Niemeyer reconsiderado. O terreno como artefato». VI Seminário DOCOMOMO SUL [Porto Alegre], 2019.
  6. «Muere la única hija del arquitecto Oscar Niemeyer». El Mundo, 06-06-2012. [Consulta: 18 agost 2021].
  7. Arias, Juan. «Óscar Niemeyer se casa a los 98 años». El País, 20-11-2006. [Consulta: 18 agost 2021].
  8. «Lucio Costa» (en portuguès brasiler). Enciclopédia Itaú Cultural. [Consulta: 18 agost 2021].
  9. Araújo, Luís Edmundo. «Oscar Niemeyer. Capítulo 2 - Os primeiros passos na carreira». Isto É Gente. [Consulta: 18 agost 2021].
  10. Coelho Rodrigues da Silva, Bárbara. Brasil, la reinvención de la modernidad. Le Corbusier, Lucio Costa, Oscar Niemeyer (pdf) (Tesi). Universidad Politécnica de Madrid, 2015. 
  11. 11,0 11,1 «El modernismo radical de Oscar Niemeyer». Arquitectura y Urbanismo, 34, 2, 2013-08, pàg. 05–26. ISSN: 1815-5898.
  12. Kamita, João Masao; Yurgel, Marlene. Espaço moderno e país novo: arquitetura moderna no Rio de Janeiro. (Tesi) (en portuguese), 1999. 
  13. 13,0 13,1 Quezado Deckker, Zilah. Brazil built : the architecture of the modern movement in Brazil. Londres: Spon Press, 2001. ISBN 0-415-23407-7. 
  14. «Palacio Gustavo Capanema» (en castellà). Urbipedia. [Consulta: 18 agost 2021].
  15. Cattani, Rudivan Luiz. Nueva York. Torres que rematan manzanas (Tesi) (en es). Universitat Politècnica de Catalunya, 2013, p. 76. 
  16. Seminário internacional: museografia e arquitetura de museus (en pt). Rio de Janeiro: UFRJ, 2005. OCLC 685353483. 
  17. «O edifício do Ministério da Educação e Saúde (1936-1945): museu “vivo” da arte moderna brasileira». Arquitextos, 2006-02 [Consulta: 17 agost 2021].
  18. «Moça Reclinada» (en portuguès brasiler). Enciclopédia Itaú Cultural. [Consulta: 19 agost 2021].
  19. 19,0 19,1 19,2 Papadaki, Stamo; Niemeyer, Oscar. The Work of Oscar Niemeyer (en anglès). Reinhold, 1950. 
  20. Comas, Carlos Eduardo «A feira mundial de Nova York de 1939: o pavilhão brasileiro» (pdf). ArqTexto, 2010, pàg. 56-97.
  21. Brillembourg, Carlos. «Niemeyer, after all». The Architect's Newspaper, 23-05-2014.
  22. Pimentel, Thais. «Conjunto da Pampulha ganha título de Patrimônio Mundial da Unesco». G1 - globo.com, 17-07-2016. [Consulta: 19 agost 2021].
  23. Emrich de Podestá, Sylvio «Da série "A" de Cassino ao Museu de Arte da Pampulha. De Juscelino a Priscila/Nemmer». Arquitextos, 2001-02 [Consulta: 19 agost 2021].
  24. «Brazil Builds» (en anglès). MoMA. [Consulta: 19 agost 2021].
  25. «Looking at Racial Democracy in Brazil Builds" with Patricio del Real on Thursday October 8th». Cornell University, 08-10-2020. [Consulta: 19 agost 2021].
  26. 26,0 26,1 Bullaro, Luca «Moderno y tropical: la reinterpretación de los principios lecorbuserianos en las primeras obras de Oscar Niemeyer». Dearq, 15, 2014, pàg. 38–53. ISSN: 2215-969X.
  27. Comas, Carlos Eduardo Dias «Niemeyer’s casino and the misdeeds of Brazilian architecture» (en anglès). Journal of Romance Studies, 2, 3, 2002-12, pàg. 73–87. DOI: 10.3828/jrs.2.3.73. ISSN: 1473-3536.
  28. «Casa do Baile». UrbiPedia. [Consulta: 19 agost 2021].
  29. Carvalho de Oliveira, Fabiana. Estratégias para a preservação do patrimônio cultural moderno: Athos Bulcão em Brasília (1957-2007) (pdf) (Tesi). Rio de Janeiro: Instituto do Patrimônio Histórico e Artístico Nacional, 2012. 
  30. Altman, Fábio «A poesia concreta de Joaquim Cardozo». Veja - Especial Brasília 50 anos, 2009-11, pàg. 58-59.
  31. Macedo, Danilo Matoso. Da matéria à invenção: as obras de Oscar Niemeyer em Minas Gerais, 1938-1955 (en pt). Câmara dos Deputados, Coordenação de Publicações, 2008. ISBN 978-85-7365-534-6. 
  32. Peixoto, Paulo. «Igrejinha da Pampulha (MG) será novamente recuperada». Folha de S. Paulo, 21-10-2003. [Consulta: 19 agost 2021].
  33. «Fit for prayer». Time, 27-04-1959. Arxivat de l'original el 08/05/2008.
  34. Hepner, Alexandre; Macedo, Silvio Soares «Landscaping Brazil: The Legacy of Roberto Burle Marx» (en anglès). Architectural Design, 86, 3, 2016-05, pàg. 118–125. DOI: 10.1002/ad.2054.
  35. Lemes de Oliveira, Fabiano. Siegfried Giedion e o caso brasileiro: uma aproximação historiográfica (pdf) (Tesi) (en pt-br). 6º DOCOMOMO Seminar-Brasil. Universitat Politècnica de Catalunya, 16/11/2005. 
  36. Philippou, Styliane. Oscar Niemeyer : curves of irreverence. New Haven: Yale University Press, 2008. ISBN 978-0-300-12038-7. 
  37. Castroviejo Ribeiro, Alessandro J.; Carrilho, Marcos José «Oscar Niemeyer no Centro Histórico de São Paulo» (pdf). Simpósio Temático: "Centro Histórico de São Paulo: documentação e reabilitação". I Encontro Nacional da Associação de Pesquisa e Pós-graduação em Arquitetura e Urbanismo, 2010-11.
  38. Segall Couto, Thiago «Patrimônio modernista em Cataguases: razões de reconhecimento e o véu da crítica». Arquitextos, 2004-11.
  39. Weil, François, .... Histoire de New York. [Nouv. éd.]. París: Fayard, 2004, p. 270. ISBN 2-213-61856-9. 
  40. Dudley, George A. A workshop for peace : designing the United Nations headquarters. New York, N.Y.: Architectural History Foundation, 1994. ISBN 0-262-04137-5. 
  41. Hall, Christopher. «The Mark of a Master». Architectural Digest, 30-09-2006. [Consulta: 26 agost 2021].
  42. «Biografia». Terra. [Consulta: 26 agost 2021].
  43. Pereira, Matheus. «Clásicos de Arquitectura: Edificios en Parque Ibirapuera / Oscar Niemeyer». Plataforma Arquitectura, 20-07-2018. [Consulta: 26 agost 2021].
  44. Fracalossi, Igor. «Clássicos da Arquitetura: Conjunto Governador Juscelino Kubitschek (JK) / Oscar Niemeyer». Archdaily, 21-03-2012. [Consulta: 26 agost 2021].
  45. Philippou, Styliane «Challenging the Hierarchies of the City: Oscar Niemeyer's Mid-Twentieth-Century Residential Buildings» (en anglès). Doing, Thinking, Feeling Home: The Mental Geography of Residential Environments. Delft University of Technology, OTB Research Institute for Housing, 2006-10.
  46. Araújo, Guilherme Maciel (coord.). OSCAR NIEMEYER em Belo Horizonte (pdf). Fundação Municipal de Cultura: Casa do Baile, 2013. ISBN 978-85-98964-13-3. 
  47. Hess, Alan. Oscar Niemeyer houses. Nova York: Rizzoli, 2006. ISBN 0-8478-2798-4. 
  48. «A essência do particular : sobre duas casas de Oscar Niemeyer». mdc . revista de arquitetura e urbanismo, 20-12-2012. [Consulta: 23 agost 2021].
  49. Hitchcock, Henry-Russell; Museum of Modern Art (New York, N.Y.). Latin American architecture since 1945. (en anglès). Nova York: Museum of Modern Art, 1955. 
  50. Papadaki, Stamo. Oscar Niemeyer: Works in progress (en anglès). Nova York: Reinhold, 1956. 
  51. «Módulo» (en portuguès brasiler). Enciclopédia Itaú Cultural. [Consulta: 25 agost 2021].
  52. «Interbau 1957». Grand Tour of Modernism. [Consulta: 26 agost 2021].
  53. Underwood, David. Oscar Niemeyer e o Modernismo de Formas Livres. São Paulo: Cosac & Naify, 2003. ISBN 978-8575037003. 
  54. «Niemeyer: o arquiteto da linha sensual» (en portuguès). Jornal de Notícias, 06-12-2012. [Consulta: 26 agost 2021].
  55. Guarino Lopes, Antônio Renato. A visão estrangeira sobre a arquitetura brasileira nos anos 1950: as críticas de Walter Gropius, Ernesto Rogers, Hiroshi Ohye e Peter Craymer (pdf) (Tesi). Universidade Federal do Rio de Janeiro, 2016-01. 
  56. Bueno, Teresa. Projeto Construtivo Brasileiro e as exposições de arte concreta e neoconcreta na Alemanha: desejos da forma (pdf) (Tesi) (en pt-br). Freie Universität Berlin, 2015. 
  57. Fiammenghi, João Bittar. MAX BILL, A CRÍTICA E O ENSINO DE ARQUITETURA NO BRASIL, 1948-1962 (pdf) (Tesi). Universidade de São Paulo, 2020-07. 
  58. Matoso Macedo, Danilo. «Arquitetura em transição: interpretação do trabalho de Oscar Niemeyer a partir de seu discurso – 1955-1962», 2000-08. [Consulta: 26 agost 2021].
  59. «Edifício e galeria Califórnia: o desenho e a cidade» (pdf). Anáis do 7o seminário docomomo, 2007-10.
  60. Niemeyer, Oscar «Depoimento». Módulo, 1958.
  61. Barrios, Carola «El Museo de Arte de Niemeyer. Su lugar en el paisaje moderno de Caracas.». Arquine: revista internacional de arquitectura, 37, 2006, pàg. 78. ISSN: 1605-5624.
  62. «"A vida é um sopro" - releia entrevista de Niemeyer à BBC Brasil» (en portuguès brasiler). Terra. [Consulta: 6 setembre 2021].
  63. Tavares, Jeferson «50 anos do concurso para Brasília – um breve histórico (1)». Arquitextos, 2007-07 [Consulta: 7 setembre 2021].
  64. Carvalho, Letícia. «Projeto arquitetônico de Lucio Costa para Brasília completa 60 anos». G1, 18-03-2017. [Consulta: 7 setembre 2021].
  65. Souza, D. B. I. «Anotações sobre as origens de uma ‘Brasília Vermelha’ ao Sul de Paris, em Vitry-sur-Seine (1958-1973)» (pdf). Risco Revista de Pesquisa em Arquitetura e Urbanismo. DOI: 10.11606/issn.1984-4506.v14i1p85-98.
  66. Fernandes, Luiz Gustavo Sobral; Martins, Carlos Alberto Ferreira «Interpretando a historiografia da arquitetura moderna brasileira: Brasília e monografias entre 1959 e 1973» (en pt-br). Anais, 2017.
  67. Bucar, Lúcia «Joaquim Cardozo, a genialidade nos bastidores» (pdf). Senatus [Brasília], 2010-04, pàg. 196-201.
  68. Branco, Mariana. «Niemeyer e Joaquim Cardozo: uma parceria mágica entre arquiteto e engenheiro». EBC, 06-12-2012. [Consulta: 14 setembre 2021].
  69. «Brasília 50 anos». Veja, 2010.
  70. «A restauração do Palácio do Planalto». Planalto. [Consulta: 7 setembre 2021].
  71. «Arquitetura». Congresso Nacional. [Consulta: 7 setembre 2021].
  72. Rios, Alan; Andrade, Juliana. «Brasília sexagenária: Palácio do Planalto e STF se destacam pelas curvas». Correo Braziliense, 11-01-2020. [Consulta: 7 setembre 2021].
  73. «Brasília: da alvorada ao caos e vice-versa». Universidade de Brasília. [Consulta: 14 setembre 2021].
  74. di Brito, Ilana. «Conheça o Palácio da Alvorada». Casa Vogue, 30-08-2016. [Consulta: 14 setembre 2021].
  75. Santana, Ana Elisa. «Brasília, 55 anos: conheça os projetos que pensaram a capital do país». EBC, 21-04-2015. [Consulta: 14 setembre 2021].
  76. «A ESTRUTURA DO PALÁCIO DO ITAMARATY EM BRASÍLIA: ASPECTOS HISTÓRICOS E TECNOLÓGICOS DE PROJETO, EXECUÇÃO, INTERVENÇÕES E MANUTENÇÃO» (pdf). Rev. Int. de Desastres Naturales, Accidentes e Infraestructura Civil..
  77. di Brito, Ilana. «Um tour arquitetônico pelo Palácio da Justiça». Casa Vogue, 29-12-2016. [Consulta: 14 setembre 2021].
  78. Müller, Fábio «Catedral de Brasília, 1958-70: Redução e redenção» (en pt). Cadernos de Arquitetura e Urbanismo, 10, 11, 2003. ISSN: 2316-1752.
  79. Pereira Barroso, Eloisa. Brasília: As controvérsias da utopia modernista na cidade das palavras (pdf) (Tesi). Brasília: Universidade de Brasília, 2008. 
  80. Derntl, Maria Fernanda «Brasília e seu território: a assimilação de princípios do planejamento inglês aos planos iniciais de cidades-satélites». Cadernos Metrópole, 22, 47, 2020-04, pàg. 123–146. DOI: 10.1590/2236-9996.2020-4706. ISSN: 2236-9996.
  81. Ling, Anthony. «Brasília: uma cidade que não faríamos de novo». Caos planejado, 21-04-2019. [Consulta: 7 setembre 2021].
  82. «Brasília 60 anos: como a realidade transformou a cidade idealizada por Lúcio Costa e Niemeyer». BBC News Brasil. [Consulta: 7 setembre 2021].
  83. Fernandes, Luiz Gustavo Sobral «Izquierda y derecha: Oscar Niemeyer y la dictadura militar en Brasil». En Blanco. Universitat Politècnica de València, 13, 27-04-2021, pàg. 128–134. DOI: 10.4995/eb.2021.13966.
  84. Rabelo, Camila. «“Os soldados entraram aqui rastejando... Como se alguém fosse atirar neles!”». Universidade de Brasília, 21-09-2007. Arxivat de l'original el 05/02/2009. [Consulta: 14 setembre 2021].
  85. Assumpção, Maurício Torres. A história do Brasil nas ruas de Paris. 1a̲ edição, julho de 2014. ISBN 978-85-7734-485-7. 
  86. 86,0 86,1 Fernández del Castillo, Horacio «Eterno Niemeyer». Jot Down, 2012-11.
  87. «Oscar Niemeyer: Arquitecto incasante» (en castellà). Plataforma Arquitectura. [Consulta: 14 setembre 2021].
  88. Dallari, Pedro «Sobre a Ditadura Militar do Brasil». Universia, 2015-07. ISSN: 2386-4540.
  89. Aberrant Architecture. Wherever you find people : the radical schools of Oscar Niemeyer, Darcy Ribeiro and Leonel Brizola, 2016. ISBN 978-3-03860-026-8. 
  90. da Rocha, Luiz Antonio Batista. «ENGENHARIA – DIA DO ENGENHEIRO E DO ARQUITETO – 11 de DEZEMBRO» (pdf). [Consulta: 14 setembre 2021].
  91. «História e missão». Fundação Oscar Niemeyer. [Consulta: 14 setembre 2021].
  92. Martínez, Mariela. «Los mejores discursos de aceptación del Premio Pritzker». AD Magazine, 11-06-2019. [Consulta: 14 setembre 2021].
  93. MAC de Niterói (pdf). Niteroi, RJ, Brasil: Niteroi Livros, 2006. ISBN 85-85896-27-2. 
  94. Niemeyer, Oscar «O Caminho Niemeyer hoje». Drops [São Paulo], 2011-05.
  95. Luz, Margareth da «"Nasce uma nova Niterói": representações, conflitos e negociações em torno de um projeto de Niemeyer». Horizontes Antropológicos, 15, 32, 2009-12, pàg. 273–300. DOI: 10.1590/s0104-71832009000200012. ISSN: 0104-7183.
  96. «Nova Catedral São João Batista». [Consulta: 15 setembre 2021].
  97. Giroto, Ivo Renato «UM OLHO PARA VER E SER VISTO: UMA ANÁLISE DO MUSEU OSCAR NIEMEYER, EM CURITIBA, BRASIL». Oculum Ensaios. Pontifícia Universidade Católica de Campinas, 2019, pàg. 101-119.
  98. Serapião, Fernando. «À espera do último ato». Arco Web. Arxivat de l'original el 22/09/2008. [Consulta: 14 setembre 2021].
  99. «Museu e Biblioteca Nacional formam Complexo Cultural da República». Agência Brasil, 15-12-2006. [Consulta: 14 setembre 2021].
  100. «Iphan tomba obras de Niemeyer». IPHAN, 07-12-2007. Arxivat de l'original el 05/02/2009. [Consulta: 14 desembre 2021].
  101. «França concede Legião de Honra a Niemeyer por ocasião de seu centenário». UOL, 12-12-2007. [Consulta: 14 setembre 2021].
  102. «Embaixador da Rússia condecora arquiteto Oscar Niemeyer no Rio». Folha de S. Paulo, 14-12-2007. [Consulta: 14 setembre 2021].
  103. Albuquerque, Carlos. «Centro Cultural Internacional Oscar Niemeyer promete atraer talentos de primera línea». Deutsche Welle, 2010-08.
  104. «Oscar Niemeyer». Ajuntament de João Pessoa. [Consulta: 14 setembre 2021].
  105. «Obras de Oscar Niemeyer sofrem depredação e abandono em Natal». G1 - globo.com, 05-12-2012. [Consulta: 14 setembre 2021].
  106. «Poesia em concreto armado». Cidade Administrativa de Minas Gerais, 2010. Arxivat de l'original el 04/03/2010. [Consulta: 14 setembre 2021].
  107. «Niemeyer segue internado sem previsão de alta, diz hospital». G1 - globo.com, 01-10-2009. [Consulta: 16 setembre 2021].
  108. «Hospitalizan a Oscar Niemeyer, padre de la arquitectura moderna». La Voz de Galicia, 27-04-2010. [Consulta: 16 setembre 2021].
  109. Torres, Lívia. «'Ele falava sobre novos projetos', diz médico sobre Niemeyer». G1 - globo.com, 05-12-2012. [Consulta: 16 setembre 2021].
  110. «Oscar Ribeiro de Almeida Soares Filho Niemeyer» (en anglès). Find a grave. [Consulta: 16 setembre 2021].
  111. Daltro Pontual, Helena. «Niemeyer engajou-se na política e foi amigo de Prestes e Fidel». Agência Senado, 05-12-2012. [Consulta: 16 setembre 2021].
  112. «Biografía de Oscar Niemeyer» (en castellà). Plataforma Arquitectura. [Consulta: 16 setembre 2021].
  113. «Oscar Niemeyer: una leyenda comunista para la historia». Partido Comunista de México, 10-12-2012. [Consulta: 16 setembre 2021].
  114. «Oscar Niemeyer recebe prêmio (1963)» (vídeo). Arquivo Nacional do Brasil. [Consulta: 16 setembre 2021].
  115. Thomas, Tony. «Oscar Niemeyer – Architect of the People». Escape Into Life. [Consulta: 16 setembre 2021].
  116. Poerschke, Nelson. Oscar Niemeyer - Arquiteto brasileiro (Tesi). Boa Vista: Universidade Federal de Roraima, 2013. 
  117. «Niemeyer cumplió el sueño de tener una obra monumental en la Cuba de Castro». La Nación (Costa Rica), 30-01-2008. [Consulta: 16 setembre 2021].
  118. «Arquitecto Niemeyer, último ícono de una generación de comunistas en Brasil». El Economista, 06-12-2012. [Consulta: 16 setembre 2021].
  119. «https://www.lanacion.com.ar/lifestyle/oscar-niemeyer-la-mirada-incansable-nid1308318/». La Nación (Argentina), 26-09-2010. [Consulta: 16 setembre 2021].
  120. Boff, Leonardo. «El comunismo etico de Oscar Niemeyer». Instituto Argentino para el Desarrollo Económico, 07-12-2012. [Consulta: 16 setembre 2021].
  121. «Oscar Niemeyer lança no Rio livro com projetos de igrejas e capelas». G1 - globo.com, 23-08-2011. [Consulta: 16 setembre 2021].
  122. «Em artigo, Niemeyer explica a contradição entre sua posição comunista e o desenho de obras de caráter religioso». Correio Braziliense, 05-07-2009. [Consulta: 16 setembre 2021].
  123. Müller, Fábio. «Catedral de Brasília, 1958-70: Redução e redenção» (en anglès), 2003. [Consulta: 16 setembre 2021].
  124. Segawa, Hugo «Oscar Niemeyer: a misbehaved pupil of rationalism» (en anglès). The Journal of Architecture, 2, 4, 1997-01, pàg. 291–312. DOI: 10.1080/136023697374333. ISSN: 1360-2365.
  125. «The Dark Side of Oscar Niemeyer». Foreign Policy, 11-12-2012. [Consulta: 17 setembre 2021].
  126. Ouroussoff, Nicolai. «Even if his own work isn't broken, a Brazilian architect fixes it». The New York Times, 26-12-2007. [Consulta: 17 setembre 2021].
  127. Holanda, Frederico Rosa Borges de. Oscar Niemeyer : de vidro e concreto = of glass and concrete. Brasília: FRBH, 2011. ISBN 978-85-64222-00-7. 
  128. «Niemeyer custou R$ 33,5 milhões para Brasília em 12 anos». Época, 30-01-2009. [Consulta: 17 setembre 2021].
  129. Bruand, Yves. Arquitetura contemporânea no Brasil. 3a ed. São Paulo, SP, Brasil: Editora Perspectiva, 1997. ISBN 85-273-0114-8. 
  130. Corrêa, Marcos Sá. Oscar Niemeyer (Ribeiro de Almeida Soares). Rio de Janeiro: Relume Dumará, 2005. ISBN 85-7316-411-5. 
  131. Rohter, Larry. Deu no New York Times : o Brasil segundo a ótica de um repórter do jornal mais influente do mundo. Rio de Janeiro, RJ: Objetiva, 2007. ISBN 978-85-7302-927-7. 
  132. Guedes, Joaquim «1989, Oscar Niemeyer na Barra Funda, em São Paulo» (en pt). Revista USP, 5, 30-05-1990, pàg. 47–54. DOI: 10.11606/issn.2316-9036.v0i5p47-54. ISSN: 2316-9036.
  133. Avanzi, Sílvia. «Oscar Niemeyer: conheça os móveis desenhados pelo mestre». Casa Cláudia, 21-12-2016. [Consulta: 17 setembre 2021].

Bibliografia addicional[modifica]

  • CHARLES, Marcio Torres. "Oscar Niemeyer" , Editora Recomeçar, 2003 ISBN 8576031498
  • LAGO, Andre Correa do. Oscar Niemeyer - Uma Arquitetura da Sedução, Editora BEI, 2007 ISBN 8586518883
  • LACERDA, Luiz Claudio e RANDOLPH, Rogerio. Oscar Niemeyer 360 - Minhas Obras Favoritas, 360° EDITORA, 2006 ISBN 8589049051
  • OHTAKE, Ricardo. Oscar Niemeyer, Publifolha, 2007 ISBN 8574028010
  • PEREIRA, Miguel Alves. Arquitetura, texto e contexto: O discurso de Oscar Niemeyer, Editora UnB, 1997 ISBN 8523004432