Passeig de Maragall

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de vial urbàPasseig de Maragall
Passeig Maragall P1520482.jpg
El passeig a l'altura del carrer d'Amílcar modifica
Tipuspasseig modifica
EpònimJoan Maragall i Gorina modifica

Noms
General Martínez Anido

Carretera Nueva de Horta
(–1915) modifica

Situació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona modifica
Construcció
Creació1915 modifica
 41° 25′ 01″ N, 2° 10′ 50″ E / 41.41683°N,2.18042°E / 41.41683; 2.18042

El Passeig de Maragall, anomenat anteriorment General Martínez Anido (s'hi uneix) i Carretera Nueva de Horta, és un carrer de Barcelona que es troba als districtes d'Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. Actualment té el seu inici al carrer de Còrsega i el seu final al carrer del Tajo. Està dedicat a l'escriptor i poeta Joan Maragall i Gorina (Barcelona 1860 - 1911), que fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, mestre en Gai Saber i president de l'Ateneu Barcelonès.

El Camí d’Horta, l’origen del Passeig Maragall[modifica]

Bona part del passeig té el seu origen en el camí que comunicava Horta amb Barcelona. Es tracta d’un camí d’origen antic, medieval o fins i tot anterior.

Alguns trams del camí es van començar a urbanitzar a mitjans del segle xix, com el carrer del Carme del barri del Camp de l’Arpa -l’actual carrer Freser-. D’altres trams -els més propers a Barcelona- ja havien començat a desaparèixer amb la construcció de l’Eixample, a partir de 1861[1].

Tot i això, a finals del segle XIX bona part del camí mantenia encara el seu caràcter rural, sobretot al tram més proper a Horta al seu pas pel Guinardó. El feien servir les bugaderes d’Horta, quan anaven o tornaven de Barcelona, amb farcells de roba, bruta o acabada de rentar. Feien el camí a peu o en el carro d’un traginer. També s’hi conservaven les masies com el Mas Viladomat, Can Garcini, Can Girapells, Ca n’Aloi, Can Sabadell o la Torre Llobeta. Moltes encara funcionaven com a masies, mentre que d’altres s’havien convertit en torres d’estiueig (com  Can Garcini o Torre Llobeta).

En el darrer tram del camí d’Horta, poc abans d’arribar al poble, enllaçava amb la Riera d’Horta, l’actual carrer Cartellà. Es tractava de la part més complicada del camí, ja que la riera s’enfangava o inundava els dies de pluja.  

El tramvia i el passeig[modifica]

Va ser l’arribada de dues línies de tramvia la que va impulsar la urbanització de l’antic camí, tot convertint-lo en un passeig amb arbres. Les dues línies es van construir amb vint anys de diferència i van ser promogudes per les mateixes famílies, propietàries de grans finques a banda i banda del camí d’Horta, com Alexandre Bacardí, propietari de Can Bacardí, Josep Comas d’Argemir, propietari de la Torre Llobeta, Montserrat de Casanovas i Pere Fargas, propietaris de Can Fargas, i Francesc Mascaró, propietari de Can Mascaró, al Guinardó[2]. La construcció del tramvia havia de fomentar l’arribada d’estiuejants de les classes mitjanes i benestants i afavorir la urbanització d’Horta.

La primera línia de tramvia es va inaugurar el 5 de juliol del 1883, d’Horta a la Sagrera. Sortia d’un baixador de la línia del tren de Barcelona a Granollers, Vic i Ripoll, inaugurada l’any 1854, i que passava per l’actual Avinguda Meridiana. El baixador, anomenat Horta, estava situat a l’alçada de l’actual de la Riera d’Horta. Fins a aquell moment, molts dels viatgers havien de fer el trajecte -uns 2km- entre el baixador i el poble d’Horta a peu o amb tartana. La nova línia de tramvia feia més còmode aquest trajecte i permetia, per tant, la connexió d’Horta amb Barcelona, amb transbord[3].

Per a la nova línia es va urbanitzar una carretera, anomenada Carretera Nova de la Sagrera a Horta. El primer tram d’aquesta carretera el segueix l’actual carrer Garcilaso. A l’arribar al Camí d’Horta, la carretera en seguí el traçat durant uns centenars de metres per després seguir en paral·lel a l’antic camí, quan aquest camí enllaçava amb la Riera d’Horta. Així va sorgir el primer tram del Passeig Maragall, com a part de la Carretera Nova de la Sagrera a Horta: el passeig començava als Quinze i s’estenia fins a Horta. El tram central del camí al seu pas pel Guinardó (entre el Camp de l’Arpa i Els Quinze) no s’urbanitzaria fins a principis del segle XX.  

La urbanització d’aquest tram central es va aconseguir, de nou, amb la d’una altra línia de tramvia, aquest cop entre el centre de la ciutat, la Plaça Urquinaona, i Horta, inaugurada el 20 de juny de l’any 1901. D’aquesta manera Horta guanyava una connexió directa amb el centre de la ciutat, que escurçava el trajecte d’una hora a vint minuts, segons anunciava el diari La Publicidad el dia després de la inauguració.

La nova línia havia estat promoguda per l’empresa Societé des Tranways de Barcelona a San Andrés et Extensions S.A (TBSAE) i pels grans propietàries d’Horta que ja ha impulsat la construcció de la primera línia vint anys abans. L’empresa, de capital belga, havia estat fundada el març de l’any 1899 a Lieja, adquirint la línia de Barcelona al Clot, la Sagrera i Sant Andreu, inaugurada l’any 1877, i electrificant-la. A la dècada de 1900 a 1910, també va adquirir altres línies, com la de Sant Antoni-Passeig de Gràcia, Poblenou, Badalona, Barcelona-Can Tunis, Vallcarca i Hostafrancs. L’extensió de les línies va fer que canviessin el nom de l’empresa pel de Societé des Tramways de Barcelone, l’any 1911. L’empresa va ser municipalitzada l’any 1956[4].  

La línia seguia el trajecte pels carrers Ausiàs March, Girona, Consell de Cent, plaça Tetuan i  Roger de Flor, a on enllaçava amb el carrer del Carme -l’actual carrer Freser-; l’antic camí d’Horta. Al deixar enrere el barri del Camp de l’Arpa, s’hagué d’urbanitzar el camí, tot convertint-lo en un nou passeig, terraplanant el terreny i plantant una doble filera d’arbres. Les obres van ser cofinançades per l’ajuntament de Barcelona i l’empresa.

El traçat de la línia resseguia el camí en alguns trams i en d’altres es desdoblava, com per exemple, al tram per l’actual plaça Maragall. En aquest punt l’antic camí d’Horta es convertí en un carrer secundari, l’actual carrer Garrotxa[5]. D’aquesta manera s’havia urbanitzat tot el Passeig Maragall, des del Camp de l’Arpa fins a Horta. Faltava, però, un últim pas: trobar un nou nom pel passeig.

El nom del passeig[modifica]

L’any 1877 Josep Maria Comas d’Argemir, un burgès benestant, va comprar la Torre Llobeta i la seva finca a la família Sapila, que n’eren propietaris des del segle XIV. Comas d’Argemir fa restaurar la casa i la converteix en casa d’estiueig de la família. També s’hi organitzen tertúlies i vetllades literàries en les quals hi participa, assíduament, Joan Maragall. És per això que l’any 1915 l’ajuntament de Barcelona decideix batejar el passeig, anomenat llavors Carretera Nova d’Horta, com a homenatge al poeta, que havia mort quatre anys abans[6].

La urbanització del Guinardó, dels Indians i de la Font d’en Fargues[modifica]

Les noves línies de tramvia va impulsar la urbanització de l’entorn, tal i com havien previst els grans propietaris de les finques que les havien promogut. El Guinardó fou un dels barris de Barcelona que més va créixer, en part gràcies al nou tramvia. A la dècada de 1907 a 1916 el Guinardó concentrava el 10% de tots els expedients d’obra nova de la ciutat Hi aniran a viure sobretot menestrals -obrers qualificats o botiguers- a més de persones de classe mitja baixa[7].

A l’altra banda del passeig s’hi començar a construir l’actual barri dels Indians. El barri va sorgir amb la parcel·lació de la finca de Can Berdura l’any 1903, amb illes de cases rectangulars i carrers estrets, seguint l'orientació de la Carretera Nova -l’actual carrer Garcilaso-. L’any 1913 es comencen a construir les primeres cases. Els noms dels nous carrers es dediquen a ciutats cubanes, com Matanzas, Puerto Príncipe, Pinar del Río, Cienfuegos, L’Havana -actualment Jordi de Sant Jordi- i Campo Florido. La tria d’aquests noms va venir, probablement, per part de l’ajuntament amb una finalitat política com és recordar el passat colonial proper i la pèrdua de Cuba l’any 1898. Aquest fet va acabar nom al barri[8].

El barri de la Font d’en Fargues va sorgir quan la família propietària va decidir parcel·lar i urbanitzar-ne la finca, poc després que la plaga de la fil·loxera hagués matat la vinya que es  cultivava a la finca. Les primeres cases i torres d’estiueig es van començar a construir a finals del segle XIX, al passeig. L’any 1917 es construïren una promoció de cinquantena cases, impulsada per una cooperativa de periodistes.

Els Quinze[modifica]

La nova línia de tramvia a Horta, inaugurada l’any 1901, no havia estat construïda com a servei públic -es tractava d’un servei propietat d’una empresa privada- sinó que estava dirigida a un públic de classe mitjana i benestant. Així, els preus resultaven molt cars per a la classe obrera. El preu del bitllet anava augmentant segons la destinació. El trajecte fins al Camp de l’Arpa valia 10 cèntims; fins a la Carretera de la Sagrera, 15 cèntims; i fins a Horta 20 cèntims.

El nom d’Els Quinze ve d’una de les parades del tramvia de Plaça Urquinaona a Horta, inaugurat al juny de 1901. El preu del tramvia canviava més segons la distància del trajecte. El trajecte des del centre fins al Camp de l’Arpa valia 10 cèntims; fins a l’encreuament amb la Carretera de la Sagrera -el carrer Garcilaso-, a on som ara, valia quinze cèntims; fins a Horta, 20 cèntims. Al bitllet de la companyia de tramvies TBSAE hi figurava, senzillament, el nom Carretera Sagrera, però es va fer popular el nom d’Els Quinze pel crit del revisor del tramvia que cridava “Els dels quinze cèntims, baixeu aquí.” De fet, molts dels viatgers que baixaven aquí anaven fins a Horta, però preferien caminar l’últim tram per tal d’estalviar-se els  5 cèntims de diferència[9].

L’anècdota ens parla dels preus de companyies de tramvia privades que bona part de la classe obrera no es podia permetre pagar. 5 cèntims eren molts diners per a un obrer de l’any 1901. No serà fins a la dècada de 1920 que es generalitza l’ús del tramvia, també entre els obrers, gràcies als augments dels sous dels obrers després de les vagues de 1918 a 1921 -com la Vaga de la Canadenca de 1919- i l’estabilització dels preus del transport[7].

Avui podem trobar moltes botigues que porten el nom d’Els Quinze: L’Obrador dels Quinze (pg. Maragall, 209), les Polleries Soler – Aviram dels Quinze (a l’Av. Mare de Déu de Montserrat, 271), el Quin15s Cafè (pg. Maragall, 221), la Sabateria Ràpid els 15 (pg. Maragall, 225) i la Braseria els 15 (carrer Marquesa de Caldes de Montbui, 1), entre d’altres.

Edificis destacats[modifica]

Al llarg del Passeig Maragall podem trobar alguns espais i edificis d’interès històric, com la Subcentral de Maragall, que es va fer famosa per una apagada[10] al juliol del 2007- , el CAP Maragall, que es troba a l’indret a on hi havia hagut l’antiga Clínica Ginecós[11] -també coneguda com a Clínica Victòria-, la Torre Llobeta, una masia benestant del segle XV i avui centre cívic, el Polígon de Torre Llobeta, construït entre 1952 i 1955, les Cases Barates, construïdes per obrers per la Caixa d’Estalvis l’any 1918 als Quinze[12],  o el Passatge Artemis, un conjunt de cases construït l’any 1932 per a la Cooperativa de funcionaris públics de l’Estat, Diputació i Municipi.

Referències[modifica]

  1. «Faustino León i Pau Hernández», 15-03-2014. [Consulta: 5 maig 2020].
  2. Ricard. «El Tranvía 48: 135 años del tranvía de vapor de la Sagrera a Horta», 05-08-2018. [Consulta: 5 maig 2020].
  3. Ricard. «El Tranvía 48: 135 años del tranvía de vapor de la Sagrera a Horta», 05-08-2018. [Consulta: 5 maig 2020].
  4. «Spanish Railway » Blog Archive » Tranvias de Barcelona a San Andres y Extensiones» (en castellà). [Consulta: 5 maig 2020].
  5. Carme. «EL CAMÍ D'HORTA», dimecres, 27 juny 2012. [Consulta: 5 maig 2020].
  6. Capdevila, A. et al.,. Les masies de Sant Andreu de Palomar. Inventari de cases de pagès andreuenques. Sant Andreu de Palomar-Barcelona: Edicions Llop Roig, 2014. ISBN 978-84-616-7016-1. 
  7. 7,0 7,1 Oyón, José Luís. La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008. ISBN 978-84-7628-519-0. 
  8. «Blog El Tranvía 48» (en castellà). Ricard Valentí, 12-10-2015. [Consulta: 5 maig 2020].
  9. «Blog El Tranvía 48» (en castellà). Ricard Valentí, 05-08-2018. [Consulta: 5 maig 2020].
  10. «La gran apagada». betevé, 20-11-2018.
  11. Carme. «CLÍNICA GINECÓS - CLINICA VICTÒRIA - CAP MARAGALL», dimecres, 31 juliol 2013. [Consulta: 5 maig 2020].
  12. Carme. «CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío», dimarts, 14 d’abril 2015. [Consulta: 5 maig 2020].

Vegeu també[modifica]

Coord.: 41° 25′ 0.58″ N, 2° 10′ 49.5″ E / 41.4168278°N,2.180417°E / 41.4168278; 2.180417