Vés al contingut

Antoni Fisas i Planas

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaAntoni Fisas i Planas
Biografia
Naixement1896 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort1953 Modifica el valor a Wikidata (56/57 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióarquitecte Modifica el valor a Wikidata
Edifici Bloc Clip (1949-1953), d'Antoni Fisas i Raimon Duran i Reynals, Barcelona
Església de Sant Miquel dels Sants (1950-1963), d'Antoni Fisas i Eugeni Pere Cendoya, Barcelona

Antoni Fisas i Planas (Barcelona, 1896 - ibidem, 1953) va ser un arquitecte català. Es va iniciar en el noucentisme, abans d'incursionar en el racionalisme. Va ser membre del GATCPAC entre 1932 i 1937. Posteriorment, va tornar a un estil classicista hereu del noucentisme inicial.[1]

Biografia

[modifica]

Va estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es va titular el 1923. El 1931 va construir un edifici d'habitatges al carrer Rector Ubach 19 de Barcelona.[2] A l'any següent va elaborar el projecte d'església parroquial de la Mare de Déu del Pilar a Barcelona (carrer de Casanova 175), la construcció del qual es va iniciar el 1940; no obstant això, el 1947, quan només s'havia construït la cripta, les obres van ser paralitzades a causa del seu elevat cost. Finalment, es va construir un col·legi sobre la cripta, inaugurat el 1966.[3]

El 1932 es va afiliar com a soci numerari al GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània).[4] Aquest grup va abordar l'arquitectura amb voluntat renovadora i alliberadora del classicisme noucentista, així com la d'introduir a Espanya els nous corrents internacionals derivats del racionalisme practicat a Europa per arquitectes com Le Corbusier, Ludwig Mies van der Rohe i Walter Gropius. El GATCPAC defensava la realització de càlculs científics en la construcció, així com la utilització de nous materials, com les plaques de fibrociment o uralita, a més de materials més lleugers com el vidre.[5]

El 1933 va edificar el Sanatori Antituberculós de Puig d'Olena a Sant Quirze Safaja.[6] El 1935 va realitzar amb Gabriel Amat l'Hospital de l'Esperança a Barcelona (carrer de Sant Josep de la Muntanya 12).[7] A l'any següent va adaptar un convent en escola del CENU (c/ Larrard 13).[8] El 1939 va construir un xalet a la carretera d'Esplugues 73 de Barcelona.[9]

El 1943 va ser autor de l'església de Sant Genís a Vilassar de Dalt, d'un classicisme noucentista pròxim a les loggie florentines del Renaixement, amb una façana amb nàrtex de tres arcs de mig punt amb capitells corintis rematat per un frontó triangular.[10]

El 1946 va dissenyar l'edifici de la seu social d'Antonio Puig S.A. de perfums i cosmètics, a la Travessera de Gràcia 9 de Barcelona, enderrocat el 2016.[11]

Entre 1949 i 1953 va construir amb Raimon Duran i Reynals l'edifici Bloc Clip (Còrsega 571-597 / Lepant 334-348 / Indústria 122-136 / Padilla 301-317), que ocupa tota una illa de l'Eixample, en un estil sobri hereu del noucentisme, elaborat en pedra i maó vist.[12]

Entre 1950 i 1963 va construir amb Eugeni Pere Cendoya l'església de Sant Miquel dels Sants a Barcelona (C/Escorial 163), un edifici d'estil pal·ladià amb un porxo d'arcs de mig punt entre columnes d'ordre corinti, coronat per un frontó triangular.[13][14]

El 1954 va realitzar el santuari de la Verge del Remei a Castell del Remei (Penelles, Lleida), decorat interiorment amb pintures de Josep Obiols. És un temple d'un classicisme italianitzant que recorda els inicis noucentistes de l'arquitecte.[15]

Referències

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L'isard, 1998. ISBN 84-24089-04-6. 
  • Pizza, Antonio; Rovira, Josep M. G.A.T.C.P.A.C. Una nova arquitectura per a una nova ciutat. 1928-1939. Barcelona: COAC Publicacions, 2006. ISBN 84-96185-78-8. 
  • Triadó, Joan Ramon; Barral i Altet, Xavier. Art de Catalunya 5: Arquitectura religiosa moderna i contemporània. Barcelona: Edicions L'isard, 1999. ISBN 84-89931-14-3.