Fusta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la matèria. Vegeu-ne altres significats a «Fusta (vaixell)».
Fusta en un bosc de Finlàndia
Esquema del creixement d’un arbre i el procés de formació dels anells de creixement.

La fusta o, antigament, el fust[1][2] és la matèria llenyosa del tronc d'una planta, especialment en arbres i arbusts que es caracteritzen per tenir troncs; però això és només una aproximació, en el més ampli sentit, la fusta pot referir-se a altres materials i teixits amb propietats comparables. La fusta és un material heterogeni, higroscòpic, cel·lular i anisotròp.[3][4] La fusta és composta de fibres de cel·lulosa i hemicel·lulosa mantingudes unides per lignina, i petites proporcions de sucres, midó i proteïnes.[5]


La substància lígnia es caracteritza pels feixos de fibres separats entre ells per ramades medul·lars en sentit radial. Aquestes, de vegades molt aparents, reben el nom de malles i formen teixits en capes successives de període anual.

La fusta la produïxen i utilitzen les plantes amb fins estructurals, perquè resulta ser un material estructuralment efectiu, per aquesta característica és utilitzada àmpliament pels humans.

Una vegada tallada i seca, la fusta s'utilitza per a moltes aplicacions diferents. Una d'elles és la fabricació de polpa o pasta, matèria primera per fer paper. Els ebenistes i els fusters tallen i uneixen peces de fusta amb les eines corresponents, per a fins pràctics o artístics. La fusta és també un material de construcció molt important des dels començaments de les construccions humanes i encara ho és.

Estructura interna de la fusta[modifica | modifica el codi]

Aspecte d'un arbre tallat

L’estructura interna de la fusta pot estudiar-se des de diferents aspectes i de diverses maneres. Des de l’estudi visual i macroscòpic tradicional fins als estudis amb mitjans auxiliars (òptics, electrònics o químics) que permeten obtenir informació sobre l’estructura microscòpica d’una fusta determinada. Tant de la seva estructura física com de la seva composició química.[6]


Estructura macroscòpica[modifica | modifica el codi]

La medul·la és la part més ferma i compacta, en el centre del tronc, es forma per assecat i resinificació.

Duramen és la part immediata a la medul·la, més dura i consistent, impregnada de lignina taní.

Albeca és la part exterior i més jove de la fusta, amb més saba, que amb el temps al ser substituït el midó per taní es transforma en duramen, que es fixa en la membrana cel·lular.

Càmbium és la capa que permet el creixement en gruix de l'arbre

Floema o liber és una capa formada per cèl·lules conductores que transporten la saba elaborada que nodreix l'arbre

Escorça és la pell o coberta exterior del tronc i branques d'algunes de les plantes productores de fusta.

Defectes de la fusta[modifica | modifica el codi]

Els defectes principals són els següents: [7]

  • Esquerdes o fenedures[8]
  • Rodanxes
  • Fibres revirades
  • Grops
  • Acumulacions de resina
  • Floridures
  • Tunels fets per insectes xilòfags
  • Coloració desigual[9][10]

Estructura microscòpica[modifica | modifica el codi]

Secció transversal ampliada de noguera negra, que mostra els vasos, els radis llenyosos (línies blanques) i els anells anuals . Aquesta fusta té una estructura intermèdia entre les fustes de porositat difosa i les fustes de porositat concentrada en anells. La secció dels vasos va disminuint gradualment.

La fusta és un material heterogeni, higroscòpic, cel·lular i anisòtrop . Es compon de cèl·lules, i les parets cel·lulars estan compostes de micro-fibres de cel·lulosa (40%-50%) i hemicel·lulosa (15%-25%) impregnades amb lignina (15%-30%)[11]

En les espècies de coníferes o fusta tova les cèl·lules de la fusta són majoritàriament d'un únic tipus: traqueides; i com a resultat el material és molt més uniforme en l'estructura que la de la majoria de fustes dures. No hi ha vasos ( "porus") en la fusta de les coníferes com els que es poden veure de forma destacada en la fusta de roures i cedres, per exemple. La saba circula per les traqueides, que estan buides i tenen petits forats .

L'estructura de les fustes dures és més complexa[12]la capacitat de conducció d'aigua es pren sobretot càrrec pels vasos: en alguns casos (roure, castanyer, cedre), aquests són bastant grans i diferents, en altres ( castanyer d'índies, àlber, salze ) massa petits per a ser vistos sense una lupa de mà. En la classificació d'aquest tipus de fustes s'acostuma a dividir-les en dos grans classes, d'anells porosos i porositat difusa [13][14][15]

En les espècies d'anell porós, com ara el freixe, el garrofer negre, la catalpa, el castanyer, l'om, la cària,[16] la morera, i el roure, [13] els vasos més grans o porus (com es diuen les seccions transversals dels vasos ) estan localitzats a la part de l'anell de creixement format en la primavera, formant així una regió de teixit més o menys oberta i porosa. La resta de l'anell, produïda a l'estiu, es compon de vasos més petits i una proporció molt més gran de fibres de fusta. Aquestes fibres són els elements que donen resistència i tenacitat a la fusta, mentre que els vasos són una font de debilitat.

En fustes difuses poroses els porus estan dimensionats de manera uniforme de manera que la capacitat de conducció d'aigua es dispersa en tot l'anell de creixement en lloc de ser recollida en una banda o fila. Exemples d'aquest tipus de fusta són: vern, [13] til·ler, [17] bedoll, [13] castanyer d'índies, auró, salze, i el Populus ' 'espècies com trèmol, i l'àlber [13] Algunes espècies, com ara la noguera i el cirerer pumila, estan a la frontera entre les dues classes, formant un grup intermedi. [17]

Propietats de la fusta[modifica | modifica el codi]

Tot i que la fusta no té unes propietats fixes, sí que podem establir-ne algunes de generals:

  • Densitat - És la relació entre la massa i el volum dels cossos. Les fustes solen tenir una densitat inferior a l'aigua, i és per això que suren. Algunes fustes d'origen tropical de gran duresa tenen densitats superiors a la de l'aigua
  • Duresa - És l'oposició que presenta un material a ser ratllat o penetrat per un altre que és més dur.
  • Conductivitat tèrmica i elèctrica - La fusta condueix malament la calor i l'electricitat raó per la qual resulta un excel·lent aillant. Per això s'enpra en mànecs d'eines i en el revestiment de parets i sòls.
  • Resistència a esforços - La fusta no és un material isòtrop. Aguanta molt bé els esforços que segueixen la direcció paral·lela a les fibres, però no els que es fan en sentit perpendicular a elles. De fet són ideals per aguantar esforços a flexió, semblants a les que sofreix un arbre per acció del vent.
  • Durabilitat - Hi ha fustes molt duradores i resistents als paràsits i als fongs, com la noguera, i altres que no ho són tant, com el pi.
  • Deformació per fluència lenta. La fusta és un material que continua deformant-se quan està sotmesa a una certa tensió. [18][19]
    • Per exemple, suposem una biga que simplement reposa entre dos suports pels extrems. En principi sense càrrega, només aguantant el propi pes. Si hom aplica una certa càrrega al mig de la biga, aquesta es deformarà (proporcionalment a la càrrega aplicada) de forma instantània, provocant una certa fletxa. La deformació és sensiblement la mateixa al cap de un cert temps.
    • De fet la deformació de la biga anterior va augmentant amb el temps amb una velocitat de deformació molt lenta. Al cap dels anys la deformació lenta pot estabilitzar-se i esdevenir virtualment nul·la. En casos extrems la deformació pot continuar fins que la viga s’arribi a trencar.
    • En la major part de casos la fluència lenta no suposa cap problema.
      • Un exemple de fluència lenta el proporcionen alguns instruments de corda. Les cordes estan en tensió i deformen la taula harmònica. Una bona pràctica és destensar les cordes quan no cal fer música amb l’instrument.
      • Un cas semblant passa amb els arcs de fusta. Es guarden desencordats i s’encorden quan cal usar-los.

Detalls de les propietats tecnològiques[modifica | modifica el codi]

El dimensionat de les peces de fusta es determinava tradicionalment de forma empírica, sense cap càlcul. A mesura que la ciència dels materials (Elasticitat i resistència de materials) va progressar, les dimensions de les peces de fusta estructurals es pogueren determinar per càlcul, aprofitant les dades prèvies de fustes diverses, obtingudes en proves de laboratori.

Una de les propietats més importants és la densitat. En general, com més densa és una fusta més resistència té. El mòdul d'elasticitat és una propietat que cal conèixer en la majoria de càlculs de resistència.

Mòdul d'elasticitat aproximat de diversos materials[20]
Material GPa
Polipropilè 1,5-2[20]
Niló 2–4
Tauler DM, derivat de la fusta[21] 4
Fusta de pi (al llarg del gra) 9
Fusta de roure (al llarg del gra) 11[20]
Magnesi (Mg) 45[20]
Alumini 69[20]
Plàstic reforçat amb fibra de vidre (70/30 per pes de fibra/xarxa, unidireccional, al llarg del gra) 40–45
Plàstic reforçat amb fibra de carboni (70/30 fibra/xarxa, unidireccional, al llarg del gra)[22] 181
Ferro forjat 190–210[20]
Acer (ASTM-A36) 200[20]

Rigidesa relativa a la flexió[modifica | modifica el codi]

Exemple de flexió mecànica: la biga de dalt es troba en estat de repòs, en la figura de sota aquest element és sotmès a una força, l'element en conseqüència es doblega en el mateix sentit de la força.

A partir de la densitat d i del mòdul d’elasticitat E és possible calcular la rigidesa relativa de diversos materials, que es pot escriure R = E/d³.[23]

Material Densitat Mòdul d’elasticitat (kg/mm²) Rigidesa relativa
Fusta 0,55 950 5.700
PRFV 1,5 950 280
Alumini 2,7 7.100 360
Acer 7,8 21.000 44

Les xifres demostren una de les grans qualitats de la fusta com a element estructural: una rigidesa relativa molt elevada, comparada amb altres materials usats habitualment.

Procés d'obtenció de la fusta[modifica | modifica el codi]

Troncs de fusta apilats, a les illes de Java.
Article principal: Indústria fustera
Fusta assecant-se.
  • Tall o tala: En aquest procés intervenen els llenyataires o la colla d'operaris que pugen a la muntanya i amb destrals o serres elèctriques o de benzina tallen l'arbre i li treuen o lleven les branques, arrels i comencen a prendre-li l'escorça perquè comenci a assecar-se. Se sol recomanar que els arbres es tallin a l'hivern o a la tardor. És obligatori de replantar més arbres que els que es van tallant.
  • Transport: És la segona fase i és en aquesta que la fusta és transportada del seu lloc de tall fins a la serradora i en aquesta fase depenen moltes coses com l'orografia i la infraestructura que hi hagi. Normalment es fa tirant amb animals o maquinària però hi ha casos en què hi ha un riu a prop i s'aprofita perquè els emporti, si hi ha bon corrent d'aigua es deixen anar els troncs amb compte que no s'encalli però si hi ha poc corrent es lliguen fent rais que es guien fins on calgui.
  • Serratge: En aquesta fase la fusta és portada a unes serradores. En les quals se segueix més o menys aquest procés i la serradora l'únic que fa és dividir en trossos la fusta segons l'ús que se n' hagi de fer posteriorment. Acostumen a utilitzar diferents tipus de serra com per exemple, la serra alternativa, de cinta, circular o amb corrons. Algunes serradores combinen diverses d'aquestes tècniques per a millorar la producció.
  • Assecatge: Aquest és el procés més important per la fusta, ja que fa que sigui de qualitat i estigui en bon estat malgrat que si fallen els anteriors també falli aquest.
    • Assecatge natural: Es col·loquen les fustes en piles separades al sòl i amb forats perquè corri l'aire entre ells i protegits de l'aigua. El problema amb aquest sistema és que triga molt de temps i això no és rendible per als del serradora que volen que això vagi rabent.
    • Assecatge artificial: dins d'aquest hi ha diversos mètodes diferents:
      • Assecatge per immersió: en aquest procés es fica al tronc o el patíbul d'una piscina, i gràcies a l'empenta de l'aigua per un dels costats del patíbul la saba surt empesa pel costat oposat, així s'aconsegueix d'eliminar la saba de la fusta i així no es podreixi; encara que priva a la fusta d'una mica de duresa i consistència, guanyarà en durada. Aquest procés pren uns quants mesos, després dels quals la fusta assecarà més de pressa perquè no hi ha saba.
      • Assecats al buit: en aquest procés la fusta és introduïda en unes màquines de buit. És el més segur i permet conciliar temps extremadament breus d'assecatge amb més:
        • Baixes temperatures de la fusta en assecatge.
        • Limitació gradients d'humitat entre l'exterior i la superfície.
        • L'eliminació del risc de fissures, enfonsament o alteració del color.
        • Fàcil utilització.
        • Manteniment reduït de la instal·lació.
      • Assecatge per vaporització: aquest procés és molt costós però bo. Es fiquen els fustes en una nau tancada a certa altura del sòl per la qual corre un núvol de vapor de 80 a 100 °C; amb aquest procés s'aconsegueix que la fusta perdi prop de 25% del seu pes en aigua i més tard per a completar el procés s'hi fa circular un corrent de vapor d'oli de quitrà que l'impermeabilitzarà i n'afavorirà la conservació.
    • Assecatge mixt: En aquest procés s'ajunten el natural i l'artificial: es comença amb un assecatge natural que elimina la humitat de vora 20-25% per prosseguir amb l'assecatge artificial fins a arribar al punt d'assecament o d'eliminació d'humitat desitjat.
      • Assecatge per bomba de calor: Aquest procés és una altra aplicació del sistema d'assecatge per vaporització, amb l'aplicació de la tecnologia de "bomba de calor" a l'assecatge de la fusta permet la utilització d'un circuit tancat d'aire en el procés, ja que aprofitant la possibilitat de condensació d'aigua per part de la bomba de calor, de manera que no és necessària l'entrada d'aire exterior per a mantenir la humitat relativa de la cambra de la nau, ja que si no hi hauria desfasaments de temperatura, humitat.

El circuit serà el següent: l'aire que ha passat a través de la fusta-freda i carregat d'humitat es fa passar per una bateria evaporador -focus fred- per la qual passa el refrigerant (freó R-134.) En estat líquid a baixa pressió. L'aire es refreda fins que arribi al punt de rosada i es condensa l'aigua que s'ha separat de la fusta. La calor cedida per l'aigua en passar d'estat vapor a estat líquid és recollida pel freó, que passa a vapor a baixa pressió. Aquest freó en estat gasós es fa passar a través d'un compressor, de manera que disposem de freó en estat gasós i alta pressió, i per tant una alta temperatura, que s'aprofita per escalfar el mateix aire d'assecatge i tancar el cicle. D'aquesta manera disposem d'aire calent i sec, que es torna a fer passar a través de la fusta que està a l'interior de la nau tancada.

La gran importància d'aquest cicle es deu al fet que en no fer que entrin grans quantitats d'aire exterior, no es trenqui l'equilibri obtingut per la fusta, i no es produeixen tensions, de manera que s'aconsegueix un assecat d'alta qualitat aconseguint com a producte una fusta massissa d'alta qualitat.

Mètodes de tallar els troncs en peces[modifica | modifica el codi]

Secció d’un tronc amb dues peces marcades segons sistemes de tall diferents.
Denominació en anglès de les peces de fusta segons la seva orientació. D’acord amb la institució Architectural Woodwork Institute (AWI).

Els troncs dels arbres ja tallats tenen la forma d’un cilindre irregular. Poques vegades s’aprofiten en aquest estat. Normalment van a una empresa serradora i es tallen en peces prismàtiques: bigues, cabirons,[24] taulons,[25] quadrons,[26] llates,[27] posts,[28] llistons.[29]

Considerant una secció del tronc gairebé circular hi ha diverses maneres de tallar el tronc: [30]

  • en talls radials
  • en talls paral·lels
  • en biga central quadrada
  • especejat en creu
  • procediment Cantibay
  • a partir de talls paral·lels
  • a partir de talls encontrats
  • en tall holandès
  • tall en quartons

En cada mètode es tracta d'aprofitar al màxim la matèria primera, minimitzant els residus.

Conseqüències tecnològiques[modifica | modifica el codi]

El tronc d'un arbre viu suporta unes tensions internes prou ben determinades. El nucli està comprimit mentre que la part exterior es troba sota tensió.[31][32][33] A més, la seva "fusta" té un grau important d'humitat.

Quan el tronc ja es troba tallat les tensions internes inicials són les mateixes. En assecar-se parcialment les tensions varien de forma quantitativa (però no de forma qualitativa).

En el pas següent de serratge, les peces prismàtiques obtingudes segueixen amb unes tensions internes que provoquen unes deformacions predeterminades. (Les peces es tallen rectes. Però les tensions internes provoquen deformació de cada peça en funció de l'orientació dels talls). Quan la fusta s'asseca a grau normal de servei (prop del 14%) les peces obtingudes encara es deformen més.

  • Les tapes o taules harmòniques de les guitarres (i sovint també els fons) es tallen segons el mètode radial que no causa deformació.

La fusta i la humitat[modifica | modifica el codi]

La fusta és un material higroscòpic que conté una quantitat variable d’aigua en el seu interior. El percentatge d’humitat d’una peça de fusta pot augmentar o minvar segons les condicions atmosfèriques (humitat relativa de l’aire).[34][35][36][37]

  • Quan l’aigua de la fusta s’evapora (s’asseca) la fusta pateix una retracció (s’encongeix).
  • Quan la fusta s’humidifica, agafant aigua de l’atmosfera (o si es mulla directament), experimenta un procés d’expansió.

Aigua i micro-estructura[modifica | modifica el codi]

La fusta està formada per una munió de cèl·lules allargades orientades en sentit longitudinal al llarg del tronc de l’arbre. (En algunes varietats de fusta, les cèl·lules indicades tenen unes dimensions de 3 x 0,2 mm). Aquestes cèl·lules són buides i la part resistent es limita a les parets, de natura cristal·lina.

  • En l’arbre viu, els diferents espais buits estan plens d’aigua . I també les cèl·lules.
    • L’aigua interna és de dues menes:
    • aigua lliure que omple les cavitats de l’estructura
    • aigua encapsulada, continguda en l’interior de les cèl·lules
  • Quan l’arbre és tallat i serrat, s’inicia un procés d’assecament natural. Són freqüents els processos d’assecatge artificial.
    • Quan l’aigua s’evapora, comença per l’aigua lliure. Un cop s’ha evaporat l’aigua lliure, comença a evaporar-se l’aigua encapsulada.[38]
      • Hi ha un concepte, el punt de saturació de fibra (PSF; FSP en anglès, fiber saturation point), que defineix els límits del procés indicat. El punt de saturació de fibra és, per a cada varietat de fusta, el percentatge d’humitat que indica 0% d’aigua lliure i 100% d’aigua encapsulada.

Valors numèrics de la retracció[modifica | modifica el codi]

La taula següent indica els percentatges de la retracció de diverses fustes. Des d'una humitat inicial corresponent a la de la fusta verda fins a una humitat del 12%.[39]

Fusta Retracció radial Retracció tangencial Notes
Thuja plicata 1,4 3.0 12% humitat
Avet de Douglas 2,9 4,6 12%
Tsuga 2,5 4,7 12%
Larix 2,7 5,5 12%
Pinus strobus 1,3 3,7 12%
Pinus resinosa 2,3 4,3 12%
Pinus monticola 2,5 4,4 12%
Pícea d'Engelmann 3,8 7,1 4% ?

Contingut d'aigua i resistència mecànica[modifica | modifica el codi]

La fusta seca té una resistència superior a la fusta verda o saturada d’humitat.[38][40] [41]

Conclusions tecnològiques[modifica | modifica el codi]

En l’assecament de les peces serrades d’un tronc (a més de les tensions internes inicials, indicades en un apartat anterior) la variació d’humitat provoca diferents retraccions segos l’orientació de les fibres. Les peces de fusta es “mouen”.

  • Les peces tallades en sentit radial s’encongeixen poc i sense curvar-se.
  • Les peces tallades en sentit tangencial s’encongeixen més i es curven.

Els conjunts estructurals basats en peces de fusta han de tenir en compte la inestabilitat dimensional de la fusta amb les variacions d’humitat.

  • Exemple: Les guitarres de concert, estan construïdes amb diferents peces de fustes diverses, amb un cert grau d’humitat. En certs ambients on hi ha calefacció la humitat relativa és molt baixa i una guitarra pot esquerdar-se completament si hom no pren precaucions adequades. Andrés Segovia, el primer que feia en arribar a la cambra d’un hotel amb calefacció era obrir les finestres de bat a bat.[42]

Materials residuals[modifica | modifica el codi]

Des del procés de la tala fins a l’estadi final d’una peça de fusta hi ha una sèrie de processos que provoquen residus. Els materials residuals, limitats als que són només fusta, reben diversos noms: ascles, estelles, serradures, encenalls, pols, caps de tauló i altres.

Els processos de transformació dels derivats de la fusta, des de l’inici fins al final de la vida de l’objecte acabat, són la causa de materials residuals semblants o diferents als anteriors. Cal tenir en compte que aquests darrers residus incorporen compostos químics (coles, vernissos, preservatius químics,…) que presenten una problemàtica especial. Generalment no es poden cremar de forma inocua.

Reciclatge[modifica | modifica el codi]

Article principal: Reciclatge

Derivats de la fusta[modifica | modifica el codi]

De la fusta natural s'obtenen altres productes, com els taulers artificials, el paper i el cartró.

Els taulers artificials:

En general, el mobles que utilitzem no són fabricats de fusta massissa. L'interior dels mobles es fa de fustes artificials i solament s'hi usa la fusta natural a la part exterior en forma de làmines.

Tenen les característiques següents:

  • Són més econòmics que la fusta natural.
  • Poden tenir dimensions molt més grans.
  • No es deformen, ni es podreixen ni es corquen.

Fonamentalment poden ser de tres tipus: Contraxapat, aglomerat i premsat o de fibra.

Presentacions comercials:

  1. Taulers de xapes
  2. Taulers de partícules
  3. Taulers de fibres (aglomerats)
  4. Taulers de llistons (contraplacats)
  5. Xapes naturals (tàblex i DM)
  6. Xapes sintètiques (enllistonats)

El paper:

El paper és una fina capa de fibres vegetals entrellaçades entre si formant un pedaç que té la propietat de ser resistent, perdurable en el temps, lleuger, aïllant de la calor i l'electricitat i higroscòpic (absorbeix l'aigua).

El cartró:

S'obté a partir de làmines gruixudes de pasta de paper o per aferrada de diverses capes. La forma comercial més comuna és el cartó ondulat, que és un compost d'una làmina de paper interior amb forma d'ones, reforçades per dues d'exteriors llises que hi són adherides amb cola.

La fusta en la indústria i la construcció[modifica | modifica el codi]

Taulons de fusta
Entramat de fusta despullat a una casa a Eckelrade (Països Baixos)

Per tal d'evitar-ne la destrucció hom la sotmet a un tractament de conservació, que consisteix a injectar-hi en fred i a pressió, amb aparells adequats, o bé en calent, mitjançant autoclaus, una substància capaç de fer-la imputrescible (creosota, sulfat de coure...) i de preservar-la de l'acció de l'aigua, de certs insectes i de la floridura.

En la construcció, la fusta s'empra com a element resistent, com tancament, paviments o decoratiu.

  • Elements resistents: Pilars, bigues, entramats o encavallades
  • Tancaments: S'usa bàsicament per baranes, portes o elements estructurals de fusteria (bastiments, finestres)
  • Paviments: Empostissats de parquet, massís o laminat
  • Decoració: S'utilitza en elements escultòrics o panel·lats,
  • Elements auxiliars: Com a material de construcció s'utilitza per bastides, encofrats o plataformes.

Tipus de fustes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llista de fustes

Entre els tipus comercials de fusta més valorats comercialment[43] cal destacar:

Per a construccions hidràuliques, de travesses de ferrocarril, armeria, etc., s'empra l'anomenada fusta de ferro, molt dura i resistent.

La fusta és també utilitzada en escultura.

En la indústria química és emprada per a la producció d'aiguarràs i d'àcid acètic per destil·lació seca.

Aspecte d'algunes fustes[modifica | modifica el codi]

Malalties professionals del sector de la fusta[modifica | modifica el codi]

Les persones que treballen en el sector de la fusta estan sotmeses a riscs específics que cal conèixer i reduir tant com sigui possible. Des de la tala de l’arbre, el transport, els processos de serrat, els tractaments de la fusta, la fabricació de productes derivats, l’elaboració de la fusta fins a productes acabats,... etc hi ha perills específics o potencials que poden atentar contra la salud.

Perills de caràcter químic[modifica | modifica el codi]

  • Algunes fustes exòtiques poden ser tòxiques. El contacte perllongat amb la pell pot produir irritacions i al·lèrgies.
  • Alguns tractaments per a millorar la durabilitat de les fustes es basen en productes químics tòxics o cancerígens.

Perills de caràcter mecànic[modifica | modifica el codi]

L’agent principal és la pols. Especialment la pols fina associada amb les serradures i pólvores que es produeix quan es talla i treballa la fusta. La pols fina afecta negativament els pulmons si es respira, encara que la fusta original no sigui tòxica. En el cas de fustes tòxiques el perill és doble: mecànic i químic.

La fusta com a font d'energia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Biomassa forestal

La fusta que és també biomassa és la font d'energia més antiga que coneix la humanitat.

Actualment, per a més de la meitat de la població mundial, la fusta representa l'origen del 50% de l'energia consumida però per a Europa i Estats Units tan sols el 4%.

La fusta es compon de cel·lulosa i lignina, així com de midó, bàlsams, alcohol metílic, càmfora, colorants, tanins, perfums i resines. Conté carboni i hidrogen. El contingut energètic depèn de l'espècie vegetal però sempre és inferior al del carbó i els altres combustibles fòssils.

Per produir calor durant la combustió de la fusta es requereix oxigen, com a comburent, i s'allibera diòxid de carboni.

Cuinar amb llenya en l’actualitat[modifica | modifica el codi]

Més de 3.000 milions de persones cuinen amb llenya. Sovint amb llars de foc ineficients o fogons poc eficients. El simple fet de menjar calent suposa un greu problema de desforestació.[46]

Poder calorífic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Poder calorífic
Combustible MJ/kg kJ/L BTU/lb kJ/mol
Propà 50,35
Butà 49,51 20 900 2 800
Benzina 46,0 - 47,3 35 475 20 400 ---
Gasoil (carburant Diesel) 44,8 38 080 19 300 ---
Gas natural 30 - 33 --- --- ---
Hulla d'alta qualitat 27 - 29 --- --- ---
Carbó comú 22 - 24 --- --- ---
Lignit d'alta qualitat 18 - 20 --- --- ---
Fusta 14 - 15 --- 6 500 ---

Agents nocius per la fusta[modifica | modifica el codi]

El deteriorament de la fusta és un procés que altera les característiques d'aquesta. En amplis termes, pot ser atribuïda a dues causes primàries:

  • Agents biòtics (que viuen)
  • Agents físics (que no viuen).

En la majoria dels casos, el deteriorament de la fusta és una sèrie contínua, on les accions de degradació són un o més agents que alteren les característiques de la fusta al grau requerit perquè altres agents l'ataquin. La familiaritat de l'inspector amb els agents de deteriorament és una de les ajudes més importants per a la inspecció eficaç. Amb aquest coneixement, la inspecció es pot apropar amb una visió acurada dels processos implicats en el dany i els factors que afavoreixen o inhibeixen el seu desenvolupament.

Agents biòtics del deteriorament[modifica | modifica el codi]

La fusta és notablement resistent al dany biològic, però hi ha un nombre d'organismes que tenen la capacitat d'utilitzar la fusta d'una manera que altera les seves característiques. Els organismes que ataquen la fusta inclouen: bacteris, fongs, insectes i perforadors marins. Alguns d'aquests organismes utilitzen la fusta com a font d'aliment, mentre que altres l'utilitzen d'abric.

Requeriments biòtics[modifica | modifica el codi]

Els agents biòtics requereixen certes condicions per a la supervivència. Aquests requisits inclouen humitat, oxigen disponible, temperatures convenients, i una font adequada d'aliment, que generalment és la fusta. Encara que el grau de dependència d'aquests organismes varien entre diferents requeriments, cadascun d'aquests han d'estar present perquè passi el deteriorament.

La humitat[modifica | modifica el codi]

Tot i que molts usuaris de la fusta parlen de la putrefacció seca, el terme és enganyós, ja que la fusta ha de contenir aigua perquè ocorrin els atacs biològics. El contingut d'aigua en la fusta és un factor determinant i important pels tipus d'organismes presents que degraden la fusta.

La humitat en la fusta respon a diversos propòsits en el procés de la putrefacció. Fongs i insectes requereixen molts processos metabòlics. Els fongs, també proporcionen un mitjà de difusió per tal que els enzims degradin l'estructura de la fusta. Quan l'aigua entra a la fusta, la microestructura s'infla fins a assolir el punt de saturació de la fibra (sobre un 30% del contingut d'humitat en la fusta). En aquest punt, l'aigua lliure en les cavitats de les cèl·lules de la fusta, el fong pot començar a degradar. La inflor associada amb l'aigua es creu que fa a la cel lulosa més accessible a les enzims dels fongs, augmentant la velocitat de putrefacció de la fusta. A més, la repetida adherència de l'aigua, la sequedat o la contínua exposició amb la humitat poden donar lloc a una lixiviació dels extractes tòxics i d'alguns preservant de la fusta, reduint la resistència al mal.

L'oxigen[modifica | modifica el codi]

Amb l'excepció dels bacteris anaeròbiques, tots els organismes requereixen l'oxigen per a la seva respiració. Mentre es priven d'oxigen pot semblar una estratègia lògica per al control de la decadència de la fusta, ja que la majoria dels fongs poden sobreviure en nivells molt baixos d'oxigen. Una excepció està a submergir totalment la fusta en aigua. En ambients marins, es pot embolicar en plàstic o en concret de manera que els perforadors marins no puguin intercanviar els nutrients ni amb l'aigua de mar circumdant. En molts casos, la fusta no tractada decaurà en aigua dolça, però roman la implicació submarina on està absent l'oxigen.

La temperatura[modifica | modifica el codi]

La majoria dels organismes prosperen en un rang òptim de temperatura de 21 °C a 30 °C, però són capaços de sobreviure sobre una considerable gamma de temperatura. En temperatures sota 0 °C, el metabolisme de la majoria dels organismes es retarda. Mentre que la temperatura pugi per sobre de zero graus, ells comencen novament a atacar la fusta, però l'activitat es retarda ràpidament mentre que la temperatura s'apropa a 32 °C.

En temperatures sobre 32 °C, el creixement de la majoria dels organismes declina, encara que un cert d'espècies continuï extremadament tolerant a prosperar fins a 40 °C. La majoria dels organismes moren a l'exposició perllongada sobre aquest nivell, i generalment s'accepta que en 75 minuts d'exposició a la temperatura de 65,6 °C tots els fongs que estan establerts en la fusta decauen.

Aliment[modifica | modifica el codi]

La majoria dels agents biòtics que ataquen la fusta s'utilitza com a font d'aliment. Quan la fusta aquesta tractada amb preservant, la font d'aliment es enverina, i la infecció pot passar només on el tractament és incorrecte. Si la fusta exposada és d'una espècie naturalment durable tindrà inicialment cert grau de resistència a l'atac, però aquesta resistència serà reduïda ràpidament pel desgast de l'acció atmosfèrica i la lixiviació. Mantenir un tractament preservatiu eficaç és essencial per prevenir l'atac biòtic.

Bacteris[modifica | modifica el codi]

Els bacteris són petits organismes unicel·lulars que estan entre els més comuns de la terra. S'ha demostrat recentment que són importants en la infecció de la fusta no tractada exposada en ambients molt humits, causant un augment de la permeabilitat i estoven en la superfície de la fusta. La desintegració bacteriana és normalment un procés extremadament lent, però pot arribar a ser seriós en situacions on la fusta no tractada està submergida per llargs períodes. Molts bacteris són també capaços de degradar els preservants podent modificar la fusta tractada d'una manera tal que aquesta arribi a ser més susceptible químicament a organismes que menys toleren. Encara que la pèrdua significativa de la resistència pot desenvolupar-se en les restes de la fusta no tractada saturat per períodes molt llargs, el decaïment bacterià no sembla ser un perill significatiu en la fusta tractada a pressió utilitzada típicament per a la construcció.

Fongs[modifica | modifica el codi]

Els fongs són simples organismes que utilitzen la fusta com a font d'aliment. Els fongs estan formats per unes xarxes anomenades hifes que produeixen els enzims que degraden la cel·lulosa, l'hemicel·lulosa, o lignina que absorbeix el material degradat per a acabar el procés de desintegració.

Una vegada que el fong obté prou quantitat d'energia de la fusta, produeix un cos fructífer sexual o asexual per distribuir les espores reproductives que poden envair altres fustes. Els cossos fructífers varien de les espores unicel·lulars produïdes al final de les hifes per elaborar cossos fructífers perennes que produeixen milions d'espores. Aquestes espores són separades extensament pel vent, els insectes, i altres mitjans que poden ser trobats en la majoria de les superfícies exposades. Conseqüentment, totes les estructures de fusta pateixen l'atac dels fongs quan la humitat i altres requisits al creixement dels fongs estiguin presents.

Floridura i el fong de la taca[modifica | modifica el codi]

La floridura i el fong de la taca colonitzen molt ràpid la fusta una vegada que aquesta es talla i continua el seu creixement mentre el contingut d'humitat segueix sent òptim (sobretot aproximadament 25 per cent per a les fustes toves). L'efecte primari d'aquests fongs és tacar o descolorida la fusta. Es consideren fongs inofensius i són de conseqüència pràctica sobretot on la fusta s'utilitza per les seves qualitats estètiques. La floridura infecta la superfície de fusta, causant els defectes que es poden treure generalment amb raspall o raspallant, només les preocupacions serioses és del fong de la taca perquè aquests penetren profundament i descolorida la fusta. Sota condicions òptimes, algun fong de la taca pot també continuar a degradar la fusta, causant disminució de la duresa i un augment de permeabilitat, per tant, la fusta tacada és generalment rebutjada per les aplicacions estructurals.

La floridura i el fong de la taca utilitzen el contingut de la cèl·lula de la fusta per l'aliment, i no degrada la paret cel·lular. Però la seva presència pot indicar condicions favorables per al desenvolupament d'altres fongs.

Fong de la putrefacció[modifica | modifica el codi]

La putrefacció en la fusta és causada normalment pel fong de la putrefacció. Aquest fong s'agrupa en tres àmplies classes basades en la forma de l'atac i de l'aparença del material podrit. Els tres tipus de fong de la putrefacció són: el fong de la putrefacció bruna, el fong de la putrefacció blanca, i el fong de la putrefacció suau.

El fong de la putrefacció bruna, com el nom indica, dóna a la fusta un color brunesc. En etapes avançades, la fusta descomposta és fràgil i té nombroses línies creuades, semblant a un aspecte de cremat. Les putrefacció brunes ataquen sobretot la cel·lulosa i les fraccions de l'hemicel·lulosa de la paret cel·lular de la fusta i modifiquen la lignina residual, causant pèrdues del pes de gairebé el 70 per cent.

Com que la cel·lulosa proporciona la resistència primària a la paret cel·lular, els fongs de la putrefacció parda causen pèrdues substancials de resistència en les primeres etapes de putrefacció. En aquest punt, la fusta aparenta un dany lleu i el fong pot haver tret només 1 a 5 per cent del pes de la fusta, però algunes característiques de la resistència poden ser disminuïdes fins a un 60 per cent.

Dels tres tipus del fong de la putrefacció, les putrefacció brunes estan entre les més serioses a causa del seu patró d'atac. Els enzims produïdes per aquests fongs es desplacen o propaguen lluny del punt on les hifes del fong estan creixent. Conseqüentment, la pèrdua de resistència a la fusta pot ampliar una distància substancial de les localitzacions on la putrefacció pot ser detectada visiblement.

  • Putrefacció blanca produïda pel fong de la putrefacció, s'assembla a l'aspecte normal de la fusta, però pot ser tan blanquinós o lleuger en color amb ratlles fosques. A les etapes avançades de la putrefacció, la fusta infectada té una textura suau diferent, i les fibres individuals es poden desprendre de la fusta. Les putrefacció blanques diferencien de putrefacció brunes, a la que ataquen els tres components de la paret cel·lular de la fusta, causant pèrdua del pes de fins a 97 per cent. En la majoria dels casos, la pèrdua associada de resistència és aproximadament comparable a la pèrdua del pes. Els enzims produïdes pel fong de la putrefacció blanca normalment romanen tancades per al creixement de les hifes, i els efectes de la infecció no són sensibles a les etapes primerenques de la putrefacció.
  • Fong de la putrefacció suau és un grup més recentment reconegut que restringeix l'atac a la superfície externa de la fusta. Ataquen típicament a la fusta molt humida, produïda per les condicions canviants d'humitat, l'atac també pot passar amb poc oxigen o en ambients que inhibeixen el fong de la putrefacció. La majoria dels fongs de la putrefacció suau requereixen l'addició d'aliments exògens per causar l'atac substancial. Aquests aliments sovint són proporcionats inadvertidament pels fertilitzants en sòls agrícoles, restes d'escombraries en torres de refredament, i altres fonts nutrients. Encara que poden ser trobats en algunes situacions, els fongs de la putrefacció suau no s'associen normalment a pèrdues significatives de la resistència en els components d'una estructura. Per a propòsits descriptius, el grau de dany a la fusta es pot classificar en tres etapes: incipient, intermèdia, i avançat. El dany incipient ocorre en el marge en què la infecció avança a noves parts, on és difícil de detectar el dany perquè no hi ha mostres visibles de l'atac. Els canvis significatius en les característiques de la fusta poden ocórrer en les etapes incipients. Mentre que el dany que incorpora l'etapa intermèdia, la fusta s'estova, es descoloreix, i es conserva poc.

En les etapes de dany avançat, la fusta no conserva virtualment cap resistència, es formen les butxaques de putrefacció, o la fusta es dissol literalment. La detecció del dany en l'etapa inicial o incipient és la més difícil, però també la part més important de la inspecció. A aquest punt, el dany pot ser efectivament controlat per prevenir més danys severs a l'estructura.

Insectes[modifica | modifica el codi]

Els insectes estan entre els organismes més comuns en la terra, i moltes de les seves espècies posseeixen la capacitat d'utilitzar la fusta per abric o aliment. Dels 26 ordres d'insectes, sis causen dany a la fusta: Tèrmits (Isoptera), escarabats (Coleoptera), abelles, vespes i les formigues (himenòpters) són les causes primàries de la majoria de la destrucció en la fusta.

L'atac de l'insecte és evident generalment des túnels o cavitats en la fusta, que contenen sovint pols o aserrín (excrements de l'insecte) de fusta. La presència de pols al peu de la fusta o aserrín sobre la superfície de la fusta, són mostres d'un atac.

Tèrmits[modifica | modifica el codi]

Hi ha 2.000 espècies de tèrmits que es distribueixen en àrees on la mitjana anual de temperatura és de 10 °C o superior. En alguns casos, els tèrmits prolonguen la seva progressió en climes més frescos vivint en estructures càlides fetes per l'home. Ataquen la majoria de les espècies de fusta. Els tèrmits són insectes socials, organitzats en una sèrie de classes que realitzen funcions específiques. El líder de la colònia és una reina que té com a únic propòsit és pondre ous. La reina és protegida pels soldats i és enfortida i alimentada per les obreres, que també construeixen el niu i causen el dany a la fusta. Com totes les criatures, els tèrmits tenen certs requisits, incloent-hi la fusta d'un alt contingut d'humitat, una font convenient d'aliment, un alt nivell de diòxid de carboni, i l'oxigen. Les colònies de tèrmits s'estenen en quantitat des de fins a un milió o més.

Tèrmits subterrànies[modifica | modifica el codi]

Els tèrmits subterrànies (Rhinotermitidae) ataquen implícitament qualsevol fusta disponible, però necessiten una font d'humitat i típicament un niu a la terra. Han desenvolupat la capacitat d'atacar a la fusta sobre terra construint tubs de terra que els protegeixen contra la llum i porten la humitat a la fusta. La fusta danyada pels tèrmits subterrànies tenen nombrosos túnels a través de la fusta de primavera però no hi ha cap orifici de sortida a la superfície que indiqui la presència de tèrmits. Sovint, un copet agut a la superfície de la fusta revelarà que només hi ha una placa fina de restes de fusta. Els túnels subterranis de les termites s'omplen d'una barreja de restes i excrements donant un aspecte brut.

Tèrmit de la fusta humida[modifica | modifica el codi]

Els tèrmits de la fusta humida són comuns en el Pacífic Nord-oest, encara que un grup es troba al sud-oest més àrid. L'espècie de la fusta humida més comuna es troba al llarg de la costa Pacífica del nord de Califòrnia a la Colúmbia Britànica. Com tèrmits subterrànies, les espècies de la fusta humida necessiten fusta que aquest molt mullada, i el seu atac s'associa sovint amb el dany. Aquests insectes són un problema per a la fusta de construcció acabada de tallar, pals per a ús general, i qualsevol fusta no tractada que estigui en contacte amb la terra. Els túnels fets pels tèrmits de la fusta humida són bastant grans, com l'espècie subterrània, tendeixen a evitar la fusta d'estiu més dura. Els túnels contenen sovint petites quantitats de aserrín, però l'aspecte de la fusta una mica més netes són les atacades per l'espècie subterrània. L'atac del tèrmit de la fusta humida es pot prevenir o aturar traient la font d'humitat o usant la fusta tractada amb preservant en les situacions que requereix el contacte amb la terra.

Tèrmits de la fusta seca[modifica | modifica el codi]

Els tèrmits de la fusta seca (Kalotermitidae) es diferencien dels tèrmits subterranis de la fusta humida per la seva capacitat d'atacar la fusta que és extremadament seca; (5 a 6 per cent de contingut d'humitat). Com a resultat, l'atac dels tèrmits de la fusta seca no estan en contacte amb la terra i també estan lluny de fonts visibles d'humitat. Els danys en la fusta per aquests insectes, són llargs túnels llisos que estan lliures de aserrín o de restes. A més, no hi ha variació dels atacs entre la fusta de primavera i la fusta d'estiu. Els tèrmits de la fusta seca netegen amb freqüència el niu mastegant les superfícies del túnel, colpejant i tirant cap a fora les restes, en el qual la fusta infectada s'acumula avall. Encara que els túnels és Reseller, la presència de restes sota de l'obertura és un bon senyal d'atac. En general, els raïms d'infeccions es troben en una àrea geogràfica, i la prevenció planteja una certa dificultat. Mentre una infecció ocorre, l'ús de la fumigació estructural s'ha generalitzat per ser eficaç. Afortunadament, la tèrmit de la fusta seca es confina en una regió geogràfica relativament petita.

Escarabats[modifica | modifica el codi]

Els escarabats (Coleoptera) representen l'ordre més gran d'insectes que causen dany substancial a la fusta. Molts escarabats ataquen només a arbres vius o tallen la fusta fresca, però són combatuts breument, ja que els danys poden ser trobats durant la inspecció.

Escarabats polvoritzadors de fusta[modifica | modifica el codi]

Els escarabats polvoritzadors de fusta són insectes que les larves ataquen la fusta, anant darrere d'una sèrie de petits túnels embalats amb excrement. Les tres famílies d'escarabats polvoritzadors de fusta són els anòbids, els bostrícids, i els líctids. Aquests insectes danyen la fusta i són un problema particular en museus, on els artefactes de fusta poden passar desapercebuts per llargs períodes. Els anòbids i els ostrícids ataquen les branques mortes de la fusta humida però també ataquessin a la fusta no tractada. El dany és empitjorat pels adults que emergeixen reinfestant el mateix tros de fusta. Els líctids, o escarabats polvoritzadors veritables, es troba a través del món en fustes dures i ataca aquesta amb un contingut d'humitat sobre el 8 per cent. Les larves d'aquests escarabats fan el túnel, i a més expulsen l'excrement fora de la fusta. Aquests excrements s'acumulen al peu de la fusta afectada i és una bona mostra de la infestació del polvoritzador. L'ús de tractaments preservant en la fusta previndrà la infestació dels líctids. Tanmateix, l'atac de l'escarabat polvoritzador de fusta es pot convertir en un problema, on la fusta no tractada s'usa en elements antics.

Tècnica[modifica | modifica el codi]

Les persones que treballen la fusta són fusters. Tradicionalment les bigues a moltes cultures es fan o s'havien fet amb fusta. També s'utilitza per a, per exemple, fer mobiliari, marcs de finestres i portes, instruments musicals, terres (parquet), etc. Alguns estris o part d'estris, en especial els mànecs, solen ser de fusta, és el cas, per exemple, de la mà de morter, la cullera de cuinar, el mànec del martell, etc. Algunes eines per a modificar i treballar la fusta són, per exemple, el ribot, l'enformador, el xerrac.... La fusta es pot envernissar o pintar.

Documents[modifica | modifica el codi]

Bastons de git de Tutankamon
Joc de beisbol medieval. Cantigas de Santa María, c.1280.
Cenotafi de Khejarli.
Tabernacle mormó de Salt Lake City en construcció .
Hispano-Suiza H6B Nieuport Tulipwood Torpedo. Amb carrosseria de fusta de tuliper de Virgínia.
Ogiva en primer pla d’un míssil Polaris desarmat exposat al National Museum of Scotland, East Fortune.

Els diferents usos de la fusta al llarg del temps es poden recordar a partir de casos concrets. Un relació cronològica d’exemples és la següent:

  • c1330 aC. Els egipcis usaven bastons de git com a arma per a caçar ocells. El bastó de git és una arma de fusta molt antiga usada per diversos pobles. Es tracta d’una mena de boomerang que, en general, no torna al llançador si es tira al buit.
  • Segons Plini el Vell , Demetri Poliorcetes va fer tallar un cedre de Xipre de 130 peus de llarg i amb una circumferència que calien tres homes per a abraçar el tronc. Volia fer servir aquell arbre per a una galera d’onze fileres de remers. La mateixa referència parla dels pirates germànics i les seves barques que podien portar fins a trenta guerrers, el buc de les quals estava fet a partir d’un únic tronc buidat (solució anomenada “monoxylon”).[47]
  • c 30dC. També segons Plini el Vell, l’emperador Tiberi va fer transportar el tronc sencer un làrix enorme fins a Roma, exposant-lo al pont de les Naumàquies. Un cop escairat hom obtingué una biga de 120 peus de llarg i 2x2 peus. Biga que fou usada per Neró.[48][49][50][51]
  • 1191. Giraldus Cambrensis , en la seva obra Itinerarium Cambriae , descriu els arcs dels gal·lesos. D’aspecte primitiu i rústic, fets a partir de branques dels oms nans del país i sense treballs d’acabat, però molt efectius. [52][53]
  • 1458. Segons una crònica francesa, el rei Alfons el Magnànim tenia una nau tan grossa que gairebé no podia navegar. L’arbre mestre ben just el podien abraçar cinc homes. Coincidint amb la mort del rei la nau embarrancà, l’arbre caigué fent un soroll molt gran i la nau es trencà a trossos.[54]
  • 1465. Contracte per a la construcció d’una calavera per a Gracià Amat. Amb un buc de 24 a 25 gúes de roda a roda. Amb dos pals ( mestre i mitjana), bauprès i tres timons.[55]
  • 1471. Els productes importats a Anglaterra havien de pagar una taxa en forma de troncs de teix, aptes per a fabricar els anomenats arcs llargs anglesos (longbow). [56][57][58]
  • 1730. Amrita Devi fou una dona de religió bishnoi que fou assassinada pels soldats del Maharaja Abhay Singh de Jodhpur, juntament amb 366 habitants del poblet de Khejarli, quan provaven d’impedir la tala dels seus arbres, considerats sagrats.
    • Els bishnoi tenen molta cura dels arbres. Cuinen amb llenya que tallen de les branques més petites. Però no tallen arbres.


  • 1867. Acabada la coberta del Tabernacle de Salt Lake City. L’estructura era, i encara és, una gelosia d’elements de fusta units amb clavilles encolades. La forma s’assembla a mig el·lipsoide de revolució . Les dimensions del conjunt són: 250 peus de llarg, 150 d’ample i una alçària interna de 65 peus. En la seva època era el sostre autoportant (sense columnes al mig) més gran del continent. [61]
  • 1915. Llança argentina amb asta de fusta de coligüe. Segons Decret del 12/01/1915 de la “Dirección General de Arsenales de Guerra”. Longitud total de 2.850 mm. Pes total de 1.600 grams.
  • 1924. Hispano-Suiza H6B Nieuport Tulipwood Torpedo. Amb carrosseria de fusta de tuliper de Virgínia. Sobre un xassís Hispano-Suiza, el pilot francès André Dubonnet va dissenyar una carrosseria de fusta de tulípia que fou construïda per la firma carrossera Niuport.[62][63][64]
  • 1940. El bombarder veloç De Havilland Mosquito disposava d’una estructura monobuc basada en una secció en sandwich, amb nucli de fusta de balsa i capes exteriors de contraplacat de fusta de bedoll.[65][66]
  • 1943. El submarí USS PAMPANITO (SS-383) estava dissenyat i construït per a funcionar amb coixinets de fusta de guaiac.[67]
    • No fou el primer vaixell en emprar aquesta solució. L’arbre de l’hèlix de molts vaixells actuals disposa de coixinets de rodadura i empenyiment de fusta de guaiac.[68]
  • 1947. Hidroavió H-4 Hercules. Construït segons els sistema Duramold, basat en panells de contraplacat de xapes de bedoll encolades amb resina fenòlica.
  • 1960. La firma Marcos Engineering va fabricar un petit model d’automòbil GT de competició amb estructura monobuc basada en un sandwich de fusta. Altres models foren el Protos de F2, de l'any 1967.[70][71][72]
  • 1990. El iot Lulworth, avarat l’any 1920 a Southampton, fou restaurat a Itàlia. El nou arbre és una còpia de l’original – fet de fusta i buit- i mesura 51,6 metres (170 peus) de llarg. Se suposa que és el pal de fusta més llarg construït d’una peça (a partir de diverses parts encolades) per a un iot. [73]
  • 2001. El pont de fusta de Rapperswil-Hurden, el més llarg de la seva classe a Suïssa, fou restaurat. Els romans havien construït un pont d’uns sis metres d’amplada el segle segon dC. Cap als anys 1358-1360 l’arxiduc Rodolf IV d'Habsburg va reconstruir el pont que romangué en funcionament fins a la darrera restauració. [74] [75]

Escultura amb fusta[modifica | modifica el codi]

Hi ha referències a escultures clàssiques de fusta, actualment desaparegudes.[76]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Coromines afirma que «fust decaigué en els segles baixos, però avui resta encara viu i popular, aplicat al material, en el nostre Pirineu central i a les Illes»
  2. «fust». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. GDLC. Anisòtrop.
  4. «fusta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Bledzki, A. K.; Sperber, V. E.; Faruk, O. Natural and wood fibre reinforcement in polymers (en natural and wood fibre reinforcement in polymers). iSmithers Rapra Publishing, 2002, p.12. ISBN 1859573592. 
  6. Voichita Bucur. Nondestructive Characterization and Imaging of Wood. Springer Science & Business Media, 14 March 2013, p. 9–. ISBN 978-3-662-08986-6. 
  7. Eduard Serra Subirà. Materials i eines de l'escultor. Edicions Universitat Barcelona, 1992, p. 21–. ISBN 978-84-475-0148-9. 
  8. GDLC. Fenedura.
  9. Bruce J. Zobel. Genetics of Wood Production. Springer Science & Business Media, 6 December 2012, p. 191–. ISBN 978-3-642-79514-5. 
  10. Reed Karen. The Complete Idiot's Guide to Woodworking. DK Publishing, 9 April 2000, p. 104–. ISBN 978-1-101-19879-7. 
  11. «Wood Properties Growth and Structure 2015». treetesting.com.
  12. «Timber Plus Toolbox, Selecting timber, Characteristics of timber, Structure of hardwoods». nationalvetcontent.edu.au.
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Sperry, John S. «Xylem Embolism in ring-porous, diffuse-porous, and coniferous trees of Northern Utah and Interior Alaska». Ecology, vol. 75, 6, 1994, pàg. 1736–1752. DOI: 10.2307/1939633. JSTOR: 1939633.
  14. Peter Thomas. Trees: Their Natural History. Cambridge University Press, 17 April 2014, p. 70–. ISBN 978-0-521-13358-6. 
  15. Russell Monson. Terrestrial Biosphere-Atmosphere Fluxes. Cambridge University Press, 6 March 2014, p. 214–. ISBN 978-1-107-72958-2. 
  16. GDLC. Cària.
  17. 17,0 17,1 Samuel James Record. [https :? id = //books.google.com/books UVgDAAAAYAAJ i pg = PA44 les propietats mecàniques de la fusta, incloent una discussió dels factors que afecten a les propietats mecàniques, i els mètodes de prova de la fusta]. J. Wiley & Sons, Inc, 1914. 
  18. Judith J. Stalnaker. Structural Design in Wood. Springer Science & Business Media, 17 April 2013, p. 25–. ISBN 978-1-4684-9996-4. 
  19. Christian Schauer; Gianfranco de Matteis, Heiko Trumpf, Heli Koukkari, Jean-Pierre Jaspart, Luis Bragança. Improvement of Buildings' Structural Quality by New Technologies: Proceedings of the Final Conference of COST Action C12, 20-22 January 2005, Innsbruck, Austria. CRC Press, 20 January 2005, p. 225–. ISBN 978-0-415-36609-0. 
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 «Elastic Properties and Young Modulus for some Materials» (en anglès). The Engineering ToolBox. [Consulta: 6 gener 2012].
  21. Material Properties Data: Medium Density Fiberboard (MDF)
  22. Epoxy Matrix Composite reinforced by 70% carbon fibers [SubsTech]. Substech.com (2006-11-06). Retrieved on 2011-03-30.
  23. Jean-Pierre Aubry (constructeur de bateaux.). Structure et construction du voilier. Éditions maritimes et d'outre-mer Pàgina 70, 1980. 
  24. GDLC. Cabiró.
  25. GDLC. Tauló.
  26. DCVB: Quadró
  27. GDLC. Llata.
  28. GDLC. Post.
  29. GDLC. Llistó.
  30. Juan Miguel Pascual Cortés. Mecanizado de madera y derivados. MAMD0209. IC Editorial, 19 April 2013, p. 14–. ISBN 978-84-15848-24-0. 
  31. I. M. Turner. The Ecology of Trees in the Tropical Rain Forest. Cambridge University Press, 5 July 2001, p. 28–. ISBN 978-1-139-42887-3. 
  32. Steven Vogel. Life's Devices: The Physical World of Animals and Plants. Princeton University Press, 1988, p. 95–. ISBN 0-691-02418-9. 
  33. Claus Mattheck. Wood - The Internal Optimization of Trees. Springer Science & Business Media, 6 December 2012, p. 5–. ISBN 978-3-642-61219-0. 
  34. Understanding Moisture Content and Wood Movement. Carl Hagstrom . 3 de setembre de 2010
  35. The Wooddatabase. Wood and Moisture.
  36. Workshop Companion. Wood movement.
  37. Janet Rumbarger. Architectural Graphic Standards for Residential Construction: The Architect's and Builder's Guide to Design, Planning, and Construction Details. John Wiley & Sons, 2003, p. 207–. ISBN 978-0-471-24109-6. 
  38. 38,0 38,1 R. Bruce Hoadley. Understanding Wood: A Craftsman's Guide to Wood Technology. Taunton Press, 2000, p. 112–. ISBN 978-1-56158-358-4. 
  39. Douglas-fir shrinkage.
  40. MOISTURE CONTENT - STRENGTH RELATIONSHIP FOR LUMBER SUBJECTED TO BENDING. Borg Madsen.
  41. Ian Smith. Fracture and Fatigue in Wood. John Wiley & Sons, 2 June 2003, p. 32–. ISBN 978-0-471-48708-1. 
  42. Programa “A Fondo”. Joaquín Soler Serrano. Entrevista a Andrés Segovia. (Incompleta)
  43. noms de fustes (en anglès)
  44. JAUME BOSSER. LUTHIER.INSTRUMENTS. Auró ull de perdiu.
  45. Teresa-M. Sala. La Casa Busquets: una història del moble i la decoració del modernisme al déco a Barcelona. Edicions Universitat Barcelona, 2006, p. 244–. ISBN 978-84-490-2434-4. 
  46. Michael Marien. Future Survey Annual 1983: A Guide to the Recent Literature of Trends, Forecasts, and Policy Proposals. Transaction Publishers, 1 gener 1984, p. 26–. ISBN 978-0-930242-23-7. 
  47. Pliny (the Elder.). Histoire naturelle de Pline. C. L. F. Panckoucke, 1831, p. 153–. 
  48. Nouveau dictionnaire d'histoire naturelle, appliquée aux arts, à l'agriculture, à l'economie rurale et domestique, à la médecine...: par une societé de naturalistes et d' agriculteurs. Imp. Abel Lanoe, 1818, p. 65–. 
  49. Charles de FRANCIOSI. Lettres a Mme. Z. L. sur la Botanique. L. Quarré, 1858, p. 68–. 
  50. Société impériale des sciences, de l'agriculture et des arts de Lille. Mémoires, 1852, p. 523–. 
  51. Roger B. Ulrich. Roman Woodworking. Yale University Press, 1 October 2008, p. 254–. ISBN 0-300-13460-6. 
  52. Gerald of Wales. The Journey Through Wales and the Description of Wales. Penguin Books Limited, 27 May 2004, p. 98–. ISBN 978-0-14-191555-5. 
  53. Sean Davies. War and Society in Medieval Wales 633-1283. University of Wales Press, 15 November 2014, p. 153–. ISBN 978-1-78316-142-3. 
  54. Jean Alexandre C. Buchon. Choix de chroniques et mémoires sur l'histoire de France: avec notices. A. Desrez, 1838, p. 122–. 
  55. Martin Malcolm Elbl. The Portuguese Caravel and European Shipbuilding: Phases of Development and Diversity. UC Biblioteca Geral 1, 1985, p. 571–. GGKEY:PBC3SCAZ2NF. 
  56. Mike Loades. The Longbow. Bloomsbury Publishing, 20 September 2013, p. 14–. ISBN 978-1-78200-086-0. 
  57. Sam Fadala. Traditional Archery. Stackpole Books, 13 January 2011, p. 16–. ISBN 978-0-8117-4438-6. 
  58. The Welcome Guest. G. Fall, 1861, p. 511–. 
  59. D. Jos? Amador de los Rios. Historia general y natural de las Indias. Рипол Классик, p. 363–. ISBN 978-5-87583-107-2. 
  60. Nicolaus Monardes. Historia medicinal de la s cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales que sirven en medicina. Tratado de la piedra Bezaar y dela yerva Esuerconera. Dialogo de las grandezas del Hierro y des sus virtudes medicinales. Tratado de la nieve y del bever frio etc. Diaz, 1580, p. 10–. 
  61. Crofutt's Trans-continental Tourist's Guide ... Over the Union Pacific Railroad, Central Pacific Railroad of Cal., Their Branches and Connections by Stage and Water ... 3d Vol., 2d Annual Revise: .... G. A. Crofutt, 1871, p. 100–. 
  62. Liriodendron tulipifera
  63. Giles Chapman. Car Emblems: The Ultimate Guide to Automotive Logos Worldwide. Chartwell Books, 12 October 2015, p. 122–. ISBN 978-0-7858-3133-4. 
  64. Hearst Magazines. Popular Mechanics. Hearst Magazines, February 1985, p. 97–. ISSN 00324558. 
  65. Spencer C. Tucker. World War II: The Definitive Encyclopedia and Document Collection [5 volumes]: The Definitive Encyclopedia and Document Collection. ABC-CLIO, 6 September 2016, p. 32–. ISBN 978-1-85109-969-6. 
  66. Martin W. Bowman. De Havilland Mosquito. Crowood, 2005. ISBN 978-1-86126-736-8. 
  67. HISTORY AND CREW OF USS PAMPANITO (SS-383)
  68. Lignum-Vitae Water Lubricated Bearings
  69. The Pinetum; Journal of Forestry of the Forestry School, N.C. State College, 1958. 
  70. Eric Dymock. Classic sports cars: the postwar years. Galahad Books, 1981. ISBN 978-0-88365-553-5. 
  71. Car and Driver. Hachette Magazines, Incorporated, 1994. 
  72. The wooden wonder. Plywood monocoque.
  73. Nic Compton. Ultimate Classic Yachts: 20 of the World's Most Beautiful Classic Yachts. Bloomsbury Publishing, 8 October 2015, p. 64–. ISBN 978-1-4729-2648-7. 
  74. CTI Reviews. Art in an Age of Civil Struggle, 1848-1871: Arts, Arts. Cram101, 16 October 2016, p. 237–. ISBN 978-1-4672-4485-5. 
  75. Paul Letter. Geschichte und Kultur der Innerschweiz: Anfänge und Entwicklungen einer historischen Landschaft. Frieling, March 2004. ISBN 978-3-8280-2018-4. 
  76. abbé Johann Joachim Winckelmann. Histoire de L'art Chez Les Anciens. H. J. Janson, p. 32–. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fusta Modifica l'enllaç a Wikidata