Pi (arbre)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Pins» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Pins (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Pins
(Triàsic – recent[1])
Pinastre (Pinus pinaster)
Pinastre (Pinus pinaster)

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Pinophyta
Classe: Pinopsida
Ordre: Pinales
Família: Pinaceae
Gènere: Pinus
L.
Espècies

Vegeu text.

Pinus halepensis
Pinus pinea (Toscana)
Pinus sylvestris
Tres del pins europeus junts: D'esquerra a dreta, Pi roig, pi blanc i pinassa, els pinets de sota també són pinasses, tots en estat silvestre a la Serra de Castelltallat (2012).
Pinus mugo
Pinus radiata
Pinus canariensis
Pinya de pinus nigra

Un pi és un arbre del gènere Pinus, de la mateixa família que els avets, els cedres i les picees entre altres. Els pins, quan creixen junts, formen boscos que s'anomenen pinedes. De diverses espècies de pins amb pinyons comestibles s'obté l'oli de pinyó amb diversos usos.

Pinus és un gènere de plantes vasculars (generalment arbres i rarament arbustos), comunament anomenades pins, pertanyents al grup de les coníferes i, dins d'aquest, a la família de les pinàcies, que presenten una ramificació freqüentment verticilada i més o menys regular.

La copa pot ser piramidal o arrodonida i, en els arbres adults, ampla i deprimida. Els macroblastos presenten fulles escuamiformes sense clorofil·la, mentre que els braquiblastos són molt curts, amb una beina membranosa d'escates i estan acabats per dues a cinc fulles liniars o acícules, amb dos o més canals resinífers cadascuna. Els cons masculins es desenvolupen a la base dels brots anuals. Els estròbils presenten escates persistents, sent les tectrices rudimentàries i incluses i les seminíferes sol presentar una protuberància o melic en la seva part externa (apòfosi) maduren biennal o trienalment. Les llavors són alades amb la testa més o menys lignificada. Nombroses espècies es conreen des de molt antic pels seus pinyons o amb finalitats ornamentals o forestals, la qual cosa dificulta l'establiment de les seves àrees originals.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Els pins són arbres de fulla perenne, generalment de tronc dret i elevat.

Les fulles tenen una forma acicular característica i s'apleguen en forma de fascicles de dues a cinc unitats en petites branquetes anomenades braquiblasts. Les espècies europees tenen totes braquiblasts amb dues fulles.

Els pins són plantes monoiques, amb inflorescències masculines i femenines separades en cada peu. Les femenines, després de pol·linitzades i madurades, es lignifiquen i es transformen en pinyes, les esquames de les quals protegeixen les llavors, anomenades pinyons.

La majoria de pins acostumen a tenir les fulles en forma d'agulla

Història[modifica | modifica el codi]

Entre els antics el pi era l'arbre favorit de Demèter o Cibeles. Els coribants portaven tirs els extrems del qual eren pinyes de pi. També s'emprava la pinya en cerimònies del culte de Bacus. De vegades, es representen a Silvà amb una branca de pi a la mà dreta.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Hi ha més d'un centenar d'espècies de pins, distribuïdes per totes les latituds i altituds de l'hemisferi nord, sis de les quals es fan espontàniament als Països Catalans: el pi blanc, el pi pinyer i el pinastre, propis de la terra baixa, la pinassa o pi gargalla a la mitja muntanya, el pi roig a l'estatge montà i el pi negre a l'alta muntanya. Algunes altres (pi de Canàries, pi insigne) hi han estat introduïdes per al seu aprofitament forestal.

Espècies per regions[modifica | modifica el codi]

Existeixen al voltant de 110 espècies de pi al món. Els pins són natius de l'Hemisferi Nord, amb solament una espècie oposada al sud de l'Equador, a l'illa de Sumatra (2°S, el pi de Sumatra). A l'Amèrica del Nord se situen des dels 66°N al Canadà (pi Jack) fins als 12°N pel sud a Nicaragua (pi del Carib). Les muntanyes subtropicals de Mèxic alberguen la major diversitat d'espècies d'aquest gènere, amb prop de 47. L'oest dels Estats Units (Califòrnia) és el segon lloc del planeta amb més diversitat de pins. A Euràsia es troben des de les Illes Canàries i Escòcia per l'Oest fins al llunyà orient rus, i pel sud des de les Filipines fins als 70° N a Noruega i Sibèria oriental (pi escocès i pi nan siberià respectivament). Set espècies són natives i originàries de la península Ibèrica i zones limítrofes i han sobreviscut i desenvolupat des de temps remots. En el nord d'Àfrica existeixen pins a les zones muntanyenques, així com en els Himalaies i en el sud-est asiàtic. S'han introduït pins en àrees temperades i subtropicals de l'Hemisferi Sud, incloent l'Argentina, el Brasil, Xile, Equador, Uruguai, Paraguai, Nova Zelanda i Austràlia, on creixen extensament com a recurs de la fusta, i inclusivament algunes espècies s'han convertit en invasores.

Llista de pins per regions[modifica | modifica el codi]

Vell món[modifica | modifica el codi]

Regió europea i mediterrània (alguna espècie estesa fins a Àsia)
Àsia

Nou món[modifica | modifica el codi]

Canadà i EUA, excepte àrees properes a la frontera mexicana
Sud d'Arizona i Nou Mèxic, Mèxic, Amèrica central i Carib

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada «Pinus» a la Paleobiology Database (en anglès).

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]