Pi blanc

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pinus halepensis)
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'ésser viuPi blanc
Pinus halepensis
Lone Pine at the AWM.jpg
Port d'un individu madur aïllat
Pinus halepensis1.jpg
Dibuix naturalista mostrant els trets morfològics més significatius
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
IUCN 42366
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
ClassePinopsida
OrdrePinales
FamíliaPinaceae
GènerePinus
EspèciePinus halepensis
Miller
Distribució
Pinus halepensis range.svg
Àrea de distribució
Modifica les dades a Wikidata

El pi blanc, pi garriguenc[1] o pina[2] (Pinus halepensis),[3] anomenat pi bord[1] a Eivissa i Formentera, i sovint pi carrasco[cal citació] al País Valencià és un arbre del gènere Pinus originari de la regió mediterrània, tant del nord com del sud. El nom científic de l'espècie prové del nom la ciutat siriana d'Alep.

Morfologia[modifica]

És un arbre de fins a 20 metres d'alçada, amb les branques i l'escorça grisenques, d'aquí li ve el nom de "pi blanc", per oposició al pi pinyer i el pinastre amb els que comparteix àrea de distribució i que tenen una escorça de tonalitat més vermellosa. Les fulles, dites acícules, amiden de 0,7 a 1 mm d'amplada i de 3,5 a 7 cm de longitud, són d'un verd groguenc i apareixen de 2 en 2. Floreix a l'abril o al maig i fa moltes pinyes, de 5 a 12 cm de longitud, amb un clar peduncle i amb esquames amb escudets poc prominents. És un arbre bastant xeròfil i heliòfil.

Distribució[modifica]

Està present en boscos secs, de tipus mediterrani, d'Europa, Àsia occidental i Àfrica del nord.

Al llarg de la història de les repoblacions a la península Ibèrica, el pi blanc (Pinus halepensis) ha estat molt utilitzat, la qual cosa ha afavorit a la seva expansió per tot el territori.

Ha estat portat també per utilitzar la seva fusta a Àfrica i altres continents, on ha entrat en competència amb la vegetació local. També s'utilitza en la producció de resina.

Distribució del pi blanc a Catalunya

Als Països Catalans es troba des del nivell del mar fins a un màxim de 1.200 metres d'altitud, al País Valencià, 1.100, a les Balears, i 1.000 a Catalunya.[4] És l'arbre dominant en grans extensions del país de l'alzinar, on s'ha estès colonitzant els conreus abandonats, ja que es tracta d'una espècie oportunista. També els incendis n'afavoreixen la propagació, ja que d'una banda el foc fa esclatar les pinyes i n'escampa les llavors i d'una altra les altes temperatures afavoreixen l'obertura de les pinyes: és una espècie piròfita. En general ocupa la banda de solana, excepte al sud de l'Alacantí i del Baix Segura, on l'augment de l'aridesa fa que es refugiï en les obagues i llocs frescals.

A Catalunya és present a totes les comarques, tot i que a l'Alt Pirineu i Aran és gairebé testimonial. És l'espècie més abundant a 18 comarques, on és dominant almenys a 40% del bosc i representa més del 90% dels boscos de l'Alt Penedès, el Segrià, la Ribera d'Ebre, les Garrigues, el Baix Penedès, el Tarragonès i el Garraf. Les comarques amb més pi blanc són el Bages (26.000 ha), la Terra Alta (20.000 ha) i l'Anoia (18.000 ha).[5]

Hàbitat[modifica]

Es distribueix per gran part de la regió Mediterrània occidental, si bé, a la península Ibèrica habita el sector oriental principalment. Creix, en general, fins a una cota dels 1.600 msnm.

Ens trobem davant una espècie indiferent edàfica, amb preferència per sòls calcaris. Suporta molt bé altes temperatures i sequeres perllongades, encara que sol patir amb gelades persistents.

Usos[modifica]

Les grans repoblacions forestals ajuden a la conservació del sòl enfront de l'erosió. La fusta es fa servir només per a la producció de cel·lulosa o per a fer caixes de fusta, perquè la soca no acostuma a ser gaire recta i no es pot fer servir per a altres utilitats.

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. 1,0 1,1 «pi». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «Pi blanc». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  3. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 58-59. ISBN 84-7306-390-2. 
  4. «Base de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 26 gener 2016].
  5. «L'IFEC, una fotografia dels boscos» (en català). presència, 20-04-2006. [Consulta: 16 octubre 2015].

Enllaços externs[modifica]