Cel·lulosa

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de compost químicCel·lulosa
Cellulose-2D-skeletal.png
Substància excipient, sòlid inflamable, glucà i codi E
Massa molecular 370,147512 uma
Estructura química
Fórmula química C₁₄H₂₆O₁₁
Cellulose Sessel.svg
SMILES canònic
Model 2D
COC1C(OC(C(C1O)O)OC2C(OC(C(C2O)O)OC)CO)CO
InChI Model 3D
Propietats
Densitat 1,5 g/cm3
Punt de descomposició 500 °F i 518 °F
Pressió de vapor 0 mm Hg
Perills
Límit d'exposició promig ponderat en el temps 5 mg/m3 (10 h, Estats Units d'Amèrica)
10 mg/m3 (10 h, sense valor)
15 mg/m3 (8 h, Estats Units d'Amèrica)
Codi NFPA de salut 1
Codi NFPA de foc 1
Codi NFPA de reactivitat 0
Altres propietats
Higroscopicitat
Identificadors
CAS 9004-34-6 i 9006-02-4
InChIKey PTHCMJGKKRQCBF-UHFFFAOYSA-N
PubChem 14055602
RTECS FJ5691460
AEPQ 232-674-9
ChemSpider 19205056, 21238442 i 21239054
ChEMBL CHEMBL1201676
UNII I355QGZ19A, OP1R32D61U i SMD1X3XO9M
ZVG 12570
Infocard ECHA 100.029.692
Número E E460
Open Food Facts e460-cellulose
Modifica dades a Wikidata
Estructura tridimensional, amb 4 unitats de glucosa visibles. (Negre= carboni; vermell= oxigen; blanc= hidrogen.)

La cel·lulosa és un compost orgànic amb la fórmula (C6 H10 O5)n, un polisacàrid constituït per una cadena lineal de centenars a més de deu mil unitats de D-glucosa units per enllaços β (1 → 4).[1]

La cel·lulosa és el component estructural de la paret cel·lular primària de les plantes verdes, de moltes algues i dels oomicets. Algunes espècies de bacteris la secreten per formar biopel·lícules. La cel·lulosa és el més comú dels compostos orgànics a la terra. Al voltant del 33 per cent de tota la matèria de les plantes és cel·lulosa (el contingut de cel·lulosa del cotó és de 90 per cent -gràcies a la flor- i la de la fusta és de 50 per cent).

Per a ús industrial, principalment la cel·lulosa s'obté a partir de polpa de fusta i el cotó. S'utilitza principalment per produir cartró i paper, en menor mesura, que es converteix en una gran varietat de productes derivats com la cel·lofana i raió. Alguns animals, especialment remugants i tèrmits, poden digerir la cel·lulosa amb l'ajut de microorganismes simbiòtics que viuen en les seves entranyes. La cel·lulosa no és digerible pels éssers humans i és sovint esmentat com "fibra dietètica" o "tosc", actuant com un agent hidròfil de càrrega dels excrements.

Història[modifica | modifica el codi]

La cel·lulosa va ser descoberta el 1838 pel químic francès Anselme Payen, que va aïllar-la a partir de matèria vegetal i se'n va determinar la fórmula química. La cel·lulosa es va utilitzar l'any 1870 a la Hyatt Manufacturing Company per a produir amb èxit el primer polímer termoplàstic, el cel·luloide. La producció de rayon (“seda artificial”) a partir de la cel·lulosa va començar en la dècada del 1890 i la cel·lofana (polímer natural de la cel·lulosa), la cel·lofana va ser inventada al 1912. Hermann Staudinger va determinar l'estructura de polímer de cel·lulosa el 1920. El compost va ser sintetitzat per primer cop químicament (sense l’ús de cap enzim d’origen biològic) al 1992, per Kobayashi i Shoda.

Els productes comercials[modifica | modifica el codi]

La cel·lulosa és el principal constituent de paper i cartró i dels tèxtils de cotó, lli i altres fibres vegetals. Un dels teixits que es fan amb la cel·lulosa és el cupro.

La cel·lulosa pot convertir-se en cel·lofana, una prima pel·lícula transparent, i en raió, una fibra important que s'ha utilitzat per als productes tèxtils des de principis del segle xx. Tant el raió com la cel·lofana es coneixen com "fibres de cel·lulosa regenerada", són idèntiques a les de cel·lulosa en l'estructura química i en general són fetes de viscosa, una solució viscosa a partir de la cel·lulosa. El procés Lyocell per produir raió, més recent, és més respectuós amb el medi ambient.

La cel·lulosa és utilitzada en el laboratori com la fase estacionària de cromatografia en capa fina. És la matèria primera en la fabricació de nitrocel·lulosa o nitrat de cel·lulosa, que va ser històricament utilitzada en la pólvora sense fum, i com la base material del cel·luloide que es fa servir per a la pel·lícula fotogràfica i cinematogràfica fins a mitjans de la dècada de 1930. L'aïllament de cel·lulosa a partir del reciclatge de paper s'està convertint en un mètode ambientalment preferible pels materials d'aïllament d'edificis.

La cel·lulosa es fa servir per fer material hidròfil molt absorbent i esponges, així com adhesius i aglutinants solubles en aigua com ara metil cel·lulosa i carboximetil cel·lulosa que s'utilitzen en l'adhesiu del paper pintat per parets.

La cel·lulosa microcristal·lina (E460i) i la cel·lulosa en pols (E460ii) s'utilitzen com a farciment inactiu en comprimits i com espessidors i estabilitzants en aliments processats.

Font de cel·lulosa i els cultius energètics[modifica | modifica el codi]

El principal component combustible dels cultius energètics no alimentaris és la cel·lulosa, amb la lignina segon. Els cultius energètics no alimentaris són més eficients que els cultius energètics comestibles (que tenen un gran contingut de midó), però encara competeixen amb els cultius alimentaris per terres agrícoles i recursos hídrics. Típicament els cultius energètics no alimentaris inclouen cànem industrial, Mill, Miscanthus, Salix (salze), i Populus (pollancres).

Alguns bacteris poden convertir la cel·lulosa en etanol que pot ser utilitzat com a combustible, vegeu etanol cel·lulosa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «cel·lulosa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cel·lulosa Modifica l'enllaç a Wikidata