Xilosa
| Substància química | família de compostos  |
|---|---|
| Estructura química | |
| Fórmula química | C₅H₁₀O₅ |
La xilosa (del grec xylos "fusta") és coneguda també com a sucre de fusta. És una aldopentosa, un monosacàrid que conté cinc àtoms de carboni i un grup aldehid (té un isòmer funcional anomenat xilulosa, i la seva fórmula química és C5H10O5).[1] Té forma de pirà (hexàgon).
On es troba?[modifica]
La xilosa es troba àmpliament distribuïda en diferents matèries vegetals com la palla, la fusta (cirerer) on va ser aïllada per primera vegada per Koch el 1881, etc. També es pot trobar en els teixits connectors com el pàncrees o el fetge.
Funcions[modifica]
La seva funció és principalment alimentària, ja que és un dels vuit sucres essencials per la nutrició humana, a més a més de la glucosa, la galactosa, la manosa, la N-acetilglucosamina, la N-acetilgalactosamina, la fructosa i l'àcid siàlic. També s'utilitza per fer proves de l'absorció intestinal en la medicina animal administrant aigua al pacient en dejú. Si la xilosa és detectada a la sang o a l'orina després de poques hores de realitzar la prova, siginifica que aquesta ha estat abosrbida pels intestins.
Tipus de sucre i estructura[modifica]
La xilosa és el primer monosacàrid que s'afegeix a la serina o treonina en la O-glicosilació i, per tant, és el primer monosacàrid de la via biosintètica de la majoria de polisacàrids aniònics, com ara el sulfat d'heparan i el sulfat de condroitina. Amb el seu grup carbonil lliure, és un sucre reductor. La reducció de la xilosa[2] per catàlisi produeix que substitueixi el xilitol.
Característiques[modifica]
Identificador[modifica]
- Nomenclatura: Xilosa
- Altres noms: Sucre de fusta
Propietats[modifica]
- Fórmula química: C5H10O5
- Massa molar: 150,13g/mol
- Densitat: 1,525g/cm3 (20 °C)
- Punt de fusió: 144-145 °C
Components relacionats[modifica]
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- COX Nelson, Principles of Biochemistry, editorial Freeman, 4a edició, 2006. Pp 218-219
- Voet D; Voet J. Bioquímica, editorial médica panamericana, 3a edició, 2006. Pp 372 i 606