Entramat de fusta

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

L’entramat de fusta és un mètode de construcció en el qual l'estructura de càrrega de l'obra és un esquelet de fusta, sovint de roure o pi per la seva resistència a la intempèrie, sense parets mestres.[1]

Els trams interns s'omplen de materials diversos, segons la disponibilitat i els costums locals: teixit de vímet estucat de guix, d'argila, de bonyiga i palla i més tard també maons. Per a una mateixa capacitat portadora, el fustam compensa la feblesa de l'argamassa i permet construir parets menys gruixudes i amb menys maons que les que es fan només de maons.

L'entramat de fusta tradicional[modifica]

Entramat despullat a Eckelrade (Països Baixos)

L'edifici de fusta tradicional es fa a partir d'un esquelet de quadrats de roure o de pi fixats per unions encadellades que, de tant en tant, completa una biga obliqua per assegurar la rigidesa del conjunt. Sovint es posa sobre una base de pedres per a protegir el fustam contra el podriment. De vegades s'insereixen més peces obliqües de les necessàries estructuralment per raons de simetria o decoratives. Amb entramat de fusta s'han realitzat gran varietat d'edificis, des dels més senzills als més prestigiosos: cases de poble o de ciutat, masies, graners, escoles, esglésies, castells, ajuntaments...

Del mas de camperol, el temple maçònic cap a l'ajuntament prestigiós

Orígens i futur[modifica]

Una casa rococó i una del renaixement a Einbeck (Alemanya)
La fundació Amalia Sieveking a Sankt Georg, una reinterpretació romàntica de la tècnica per l'arquitecte Alexis de Chateauneuf (1839)

S'han trobat restes d'edificis amb entramat de fusta de més d'uns 8500 anys a Çatal Hüyük a Turquia i de menys antigues, de les civilitzacions de Micenes i de l'Antiga Roma. A l'inventari de les tècniques de construcció de Vitruvi la tècnica és llistada com a opus graticium. A Anglaterra i Escòcia les restes més antigues localitzades daten del neolític. Els edificis més significatius amb entramat de fusta es troben principalment a Europa occidental i central, en especial els que van des de l'edat mitjana fins a la fi del segle XVIII. Per contra, a la conca mediterrània n'hi ha molt pocs.

Aquest mètode de construcció es va fer en paral·lel a la construcció amb pedra natural i maons, dos materials considerats més segurs en cas d'incendi, però més cars i més difícils de tractar. L'ús de l'entramat de fusta va tenir un gran èxit fins a l'aparició del morters a base de ciment, ja que anteriorment els conglomerants eren massa febles per prescindir d'aquesta estructura. Tot i així, diverses grans catàstrofes, com per exemple el gran incendi de Londres (1666), van fer que certes autoritats prohibissin la fusta com a material de construcció principal. A més, des del segle XIX, la desforestació va fer que la fusta s'encarís molt i, per contra, la industrialització començava a oferir materials alternatius, alguns de nous i d'altres de tradicionals, però molt menys cars, com el maó. Tots aquests factors van contribuir a l'ocàs de l'entramat. La invenció del ciment va obrir noves perspectives. Els arquitectes van preferir les estructures d'acer i al segle XX les estructures de formigó armat amb els quals poden aconseguir alçades molt superiors. Durant la segona meitat del segle XIX, però, el romanticisme a l'Alemanya i el moviment Tudor Revival Architecture al Regne Unit van oferir un renaixement a l'entramat de fusta que li va permetre sobreviure.

Des de la fi del segle XX torna a estar de moda gràcies a la tendència d'utilitzar materials renovables. Cal afegir, que la fusta té una capacitat d'aïllament sense ponts tèrmics molt superior a la de l'acer i del formigó. Els projectes amb bigues de fusta laminada-encolada permeten construir grans arcades. També la inseguretat en cas d'incendi s'ha relativitzat: en la majoria dels casos, en un incendi l'estructura de fusta manté la seva rigidesa molt més temps que l'acer, que es fon, o que el formigó armat, que es trenca ràpidament en condicions de temperatura extrema, i, per tant, permet més de temps per a l'evacuació.

Variants locals[modifica]

Alemanya[modifica]

Alemanya és coneguda per la seva abundància en cases, masos i edificis públics, sovint decorats molt ricament amb policromia i pa d'or. Els centres històrics de ciutats com Einbeck, al nord, o Dinkelsbühl, al sud, són fets quasi totalment d'entramat de fusta. S'ha creat un itinerari turístic, el circuit alemany de l'entramat de fusta (Deutsche Fachwerkstraße), que connecta desenes ciutats i pobles interessants del sud al nord del país.

Andorra[modifica]

Bèlgica[modifica]

Avui, la majoria de les construccions es troben a les províncies de Lieja, Limburg i Luxemburg.[3] A les ciutats era costum construir la planta baixa de pedra natural i la resta de fusta. Una altra variant és una façana principal en pedra i les façanes menys visibles amb entramat de fusta, considerat menys noble. Els museus a l'aire lliure de Bokrijk i del Fourneau Saint-Michel en tenen una col·lecció important, tot i que se'n troben tot arreu a les ciutats i pobles. Contràriament a altres països, no hi ha gaire conjunts complets.

França[modifica]

La tècnica va aplicar-se majoritàriament a Normandia, Bretanya, Borgonya, Xampanya i Alsàcia-Lorena. L'estil de Normandia va influir l'arquitectura anglesa. A les ciutats de Rouen i Troyes es troben encara conjunts de cases ben conservats tot i haver patit importants destruccions durant les dues guerres mundials. La ciutat de Richewihr està empremtada de les seves cases d'entramat de fusta molt riques.

Polònia[modifica]

A l'antiga Prússia septentrional, ara Polònia, era una tècnica molt corrent. El mot polonès "mur pruski" significa, traduït, "paret prussiana" i es considera com una cosa típica alemanya. Després de la segona guerra mundial, el sentiment anti-alemany va fer que moltes cases s'estuquessin per a amagar l'entramat.

Regne Unit[modifica]

Construccions modernes[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Entramat de fusta Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Entramat». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Lueger, Fachwand a: Lexikon der gesamten Technik, Stuttgart und Leipzig, Editorial Deutsche Verlags-Anstalt, 1904, tom 3, pàgines 533 i ss.
  3. David Houbrechts, Le logis en pan-de-bois dans les villes du bassin de la Meuse moyenne (1450-1650), Dossier de la Commission Royale des monuments, sites et fouilles, Liège, Commission Royale des monuments, sites et fouilles, 2008, 314 pàgines, ISBN 978-2-8056-0000-5 (en català: Les cases d’entramat de fusta a les ciutats de la conca del Mosa mitjà (1450-1650)