Thuja

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaThuja
Thuja standishii.jpg
Thuja standishii fulles i pinyes
Podlaskie - Suprasl - Kopna Gora - Arboretum - Thuja occidentalis 'Smaragd' - plant.JPG
Cultivars de T. occidentalis en un arborètum
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Plantae
Classe Pinopsida
Ordre Pinales
Família Cupressaceae
Subfamília Thujoideae
Gènere Thuja
L.
Espècies
Modifica dades a Wikidata

Thuja és un gènere de plantes coníferes dins la família del xiprer. N'hi ha cinc espècies, dues són natives d'Amèrica del Nord i tres natives d'Àsia oriental.[1][2] Aquest gènere és monofilètic i germana del gènere Thujopsis.

El producte químic tujona rep aquest nom pel gènere Thuja les espècies del qual en contenen, però també tenen tujona moltes altres plantes, per exemple les del gènere Artemisia.

Tenen també el nom comú d'arborvitaes (del llatí que significa arbre de la vida) o tuia; diverses espècies es coneixen en anglès com cedar que sovint es tradueix com cedre, però no pertanyen al gènere Cedrus del cedre del Líban, per exemple i en anglès es recomana anomenar-los Whitecedar o Redcedar.[3]

Morfologia[modifica]

T. plicata escorça i fulles
T. plicata, Península Olympic, USA

Les tuies són arbres de fulla persistent que fan de 10 a 60 m d'alt, l'escorça és marró vermellenca. Els brots són plans i les fulles són en forma d'esquames d'1 a 10 mm de llarg excepte en les plàntules al seu primer any que tenen les fulles aciculars. Les pinyes masculines són petites localitzades a les puntes dels brots. Les pinyes femenines arriben a fer d'1 a 2 cm de llarg, porten d'una a dues llavors petites i alades.[4][5]

L'espècie abans anomenada Thuja orientalis, ara s'ubica dins del seu propi gènere, com Platycladus orientalis. Els gèneres més propers a Thuja són: Thujopsis i Tetraclinis.

Ecologia[modifica]

Els cérvols es mengen les fulles de Thuja i poden arribar a afectar el seu creixement.[6]

Usos[modifica]

Es cultiven com arbres ornamentals i per a fer tanques vegetals. La seva fusta és lleugera i aromàtica, resisteix la podridura, té diversos usos com el de fer pals i travesses de ferrocarril. De la fusta de Thuja plicata se'n fan guitarres.[7]

L'oli de thuja conté el terpè thujona antagonista del receptor GABA amb propietats metabòliques de destoxificació.[8]

Els amerindis del Canadà feien una infusió de fulles de Thuja occidentalis amb gran contingut de vitamina C i contra l'escorbut.

Al segle XIX la tintura de Thuja s'utilitzava com ungüent extern contra diferents paràsits humans.[9] "An injection of the tincture into venereal warts is said to cause them to disappear."[10]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Thuja Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Farjon, A. (2005). Monograph of Cupressaceae and Sciadopitys. Royal Botanic Gardens, Kew. ISBN 1-84246-068-4
  2. Gymnosperm Database: Thuja
  3. Kelsey, H. P., & Dayton, W. A. (1942). Standardized Plant Names, second edition. American Joint Committee on Horticultural Nomenclature. Horace McFarland Company, Harrisburg, Pa.
  4. Flora of North America Editorial Committee. 1993. Pteridophytes and gymnosperms. Flora of North America north of Mexico, v. 2. New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-508242-7 Page 410.
  5. Henry A Gleason. New Britton and Brown Illustrated flora of Eastern North America and adjacent Canada Vol 1, The Pteridophya, Gymnospermae and Monocotyledoneae. Hafner Press, pp 58-67.
  6. Stein, W.I. 1997. Ten-year survival and growth of planted Douglas-fir and western redcedar after seven site-preparation treatments. Western-Journal-of-Applied-Forestry 12(3): 74-80.
  7. Bucur, Voichita. 1995. Acoustics of wood. Boca Raton: CRC Press.
  8. Höld KM, Sirisoma NS, Ikeda T, Narahashi T, Casida JE «Alpha-thujone (the active component of absinthe): gamma-aminobutyric acid type A receptor modulation and metabolic detoxification». Proc. Natl. Acad. Sci. U.S.A., 97, 8, 2000, pàg. 3826–31. DOI: 10.1073/pnas.070042397. PMC: 18101. PMID: 10725394.
  9. David Hoffmann, Medical Herbalism: Principles and Practices, Healing Arts Press, 2003, p.588
  10. M Grieve, A Modern Herbal, London: Jonathan Cape, 1931, p.177