Escorbut

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de malaltiaEscorbut
Scorbutic gums.jpg
Especialitat endocrinologia
Classificació
CIM-10 E54
CIM-9 267
Recursos externs
OMIM 240400
DiseasesDB 13930
MedlinePlus 000355
MeSH D012614
Modifica dades a Wikidata

L'escorbut és un tipus d'avitaminosi, és a dir una malaltia produïda pel dèficit de vitamina C (també anomenada «àcid ascòrbic» perquè prevé l'escorbut). Era corrent en els mariners que subsistien amb dietes en les que no figurava fruita fresca ni hortalisses, i va ser identificada correctament fa més de dos segles pels metges navals britànics, que la prevenien o curaven empíricament afegint suc de llima a la dieta, encara que la vitamina C no fou descoberta fins a la dècada de 1930 per Albert Szent-Györgyi (Premi Nobel de Medicina, 1937)[1] i Charles Glen King.[2][3]

Es creu durant els tres segles i escaig d'apogeu de la marina velera, l'escorbut va causar la mort de 2 milions de mariners.[4]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula va arribar al català mitjançant el francès «scorbut», que probablement la manllevava del baix saxó «schorbûk» (schoren -trencat- i buk -ventre-) o del neerlandès antic «schorbuyck», i significa aproximadament «esventrament» o «malaltia que trenca el ventre». L'escorbut comporta un defecte en la síntesi de col·lagen, de forma que la gent de mar afectada veia com les antigues cicatrius s'obrien i les ferides noves no tancaven mai. Les descripcions mèdiques inicials (segle XVI) l'anomenaven scorbutus en llatí.

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

Actualment en els països més desenvolupats l'escorbut apareix sobretot en àrees urbanes molt pobres.

  • Lactants: la major incidència es troba en lactants de 6 a 12 mesos d'edat, en què s'alimenten amb preparats làctics artificials no suplementats amb fruites cítriques o vegetals, per error o descuid matern.[5] En l'escorbut infantil predominen les manifestacions musculo-esquelètiques i la presència d'hematomes subperiòstics és un signe d'especial valor diagnòstic.[6]
  • Persones de mitjana o avançada edat: les persones desdentades que viuen soles i que cuinen per elles són les més afectades.
  • Persones sense sostre, alcohòliques o amb creences extravagants: poden o no presentar alteracions neuropsiquiàtriques o altres dèficits nutricionals concomitants.[9] L'alcohol altera el mecanisme d'absorció de la vitamina C.[10]

L'escorbut clínic és més intens que l'experimental, ja que els pacients solen tenir dèficit d'altres components de la dieta que agreujen el seu estat i que tenen manifestacions semblants a les de l'avitaminosi C. Els grups de risc com els lactants i les persones de mitjana o avançada edat són especialment vulnerables. Les persones amb càncer,[11] síndrome de malabsorció o en diàlisi renal (aquesta teràpia augmenta el catabolisme i redueix els nivells plasmàtics de vitamina C), poden fàcilment desenvolupar l'escorbut.[12]

A banda dels humans, els animals que no poden sintetitzar vitamina C per ells mateixos (simis, tarsers, conills porquins, capibares, molts tipus de ratpenats i algunes espècies d'ocells i peixos teleostis) desenvolupen escorbut en cas de patir una deficiència dietètica.[13][14] Inclús s'ha descrit aquest tipus d'avitaminosi en un elefant asiàtic.[15]

Signes i símptomes[modifica | modifica el codi]

Els símptomes inclouen cansament, somnolència, genives hiperplàsiques i esponjoses, genives sagnants, hematomes, anèmia, artràlgies i enduriment dolorós contractural dels músculs del panxell i les cames. A més d'impedir la correcta reparació de les ferides,[16] l'escorbut afecta als ossos (especialment els dels nens). En adults, una troballa radiològica habitual és l'osteopènia. En infants, s'aprecien signes característics a les radiografies (anell de Wimberger, línia blanca de Fraenkel, zona de Trümmerfeld o marques de Pelken).[17] La RM acostuma a mostrar hemorràgies subperiòstiques, petits infarts a la medul·la òssia i desplaçaments de les epífisis.[18] En alguns nens, un signe peculiar observat a la RM és l'edema del cuir cabellut amb zones de necrosi, que dona una imatge característica "en turbant".[19] A vegades, les troballes de la RM de les extremitats inferiors són inespecífiques (engruiximent dèrmic, edema subcutàni i edema a les estructures fascials) i compatibles amb un procés inflamatori general.[20] La gammagrafia es una prova complementària útil, en casos determinats, per obtenir un diagnòstic de certesa.[21] Altres canvis habituals en l'escorbut són els pèls en "llevataps" i l'hiperqueratosi dels fol·licles.[22]

En fase avançada, l'escorbut cursa amb hemartrosi,[23] edemes perifèrics, dispnea, síndrome sicca (sequedat generalitzada de naturalesa no autoimmune), neuropatia femoral secundària a hemorràgies dins de la beina del nervi i hemopericardi. No són rares les hemorràgies gastrointestinals.[24] Es pensa que els mecanismes que condueixen a la fallida cardiorespiratòria impliquen una vasoconstricció alterada i estímuls adrenèrgics anòmals. Tot això comporta un col·lapse vascular, hipotensió refractària i la mort.[25]

És una malaltia que, avui dia, sovint pot passar desapercebuda i orientada en un primer moment com un trastorn cutani,[26] reumàtic o vascular.[27] Sovint, una bona anamnesi i els símptomes en conjunt són les eines que permeten als metges clínics sospitar el diagnòstic d'escorbut.[28] Eventualment, ha estat descrit algun cas en el qual la principal manifestació de la malaltia fou l'hipotensió ortostàtica.[29]

L'escorbut ocasiona també alteracions sensorials diverses,[30] deliris i canvis del comportament que poden anar des de la nostàlgia intensa[31] a conductes agressives.[32]

Tractament[modifica | modifica el codi]

Les dosis habituals de vitamina C en els adults són de 100 mg tres a cinc vegades al dia per via oral fins que s'hagin administrat 4 grams, seguint després amb 100 mg / dia. En els lactants i nens petits, la posologia (forma de dosificació d'un fàrmac) adequada és de 10 a 25 mg tres vegades al dia. A la vegada s'estableix una dieta rica en vitamina C. Les hemorràgies espontànies solen cessar en 24 hores, els dolors musculars i ossis cedeixen amb rapidesa, i les genives comencen a curar en dos a tres dies. Fins i tot els grans hematomes o equimosis involucionen en deu a dotze dies, encara que les alteracions pigmentàries a les zones de grans hemorràgies poden persistir durant mesos. La bilirubina sèrica es normalitza en tres a cinc dies i l'anèmia se sol corregir en dos a quatre setmanes o pocs mesos, segons sigui el grau d'avitaminosi.[33]

Història de l'escorbut[modifica | modifica el codi]

Possiblement, l'escorbut aparegué quan els humans van adoptar l'agricultura com un mitjà de subsistència principal. Amb el sistema agrícola, les comunitats podien emmagatzemar grans per menjar durant els mesos d'hivern. Ara bé, el gra conservat és molt pobre en vitamina C, fet que fa pensar que molts pobles antics patiren d'escorbut als hiverns, ja que era l'aliment més habitual a la seva dieta.[34]

S'han trobat evidències paleopatològiques de la malaltia al jaciment arqueològic d'Atapuerca[35] i a moltes altres restes prehistòriques.[36] Inclús, a la literatura especialitzada, es poden trobar articles sobre la possible presència d'escorbut entre poblacions de l'home de Neandertal, fonamentats en la dieta derivada de les condicions glacials del període corresponent a la datació de les restes.[37]

Han estat identificats signes compatibles amb escorbut a restes òssies de diferents poblacions de l'Amèrica precolombina (al Perú o a Belize, per exemple).[38][39]

La primera referència documental sobre l'escorbut es troba al papir Ebers (ca. 1500 aC). En ell, es descriu la malaltia i es recomana que sigui tractada amb cebes[40] (vegetal amb 7,4-10,4 mg de vit. C / 100 gr, segons varietat i condicions).[41]

Plini el Vell a la seva obra Naturalis historiae (llibre 25, capítol 6), anomenà a la malaltia que patien els legionaris destinats a les zones septentrionals de l'Imperi: stomacace (dolor bucal) i scelotrybe (dolor a les cames).[42] Al volum VII, llibre XVI de la Geographica d'Estrabó es menciona l'escorbut que patiren les tropes d'Eli Gal.[43]

El cavaller i cronista Jean de Joinville, a la seva obra sobre la Setena Croada, relatà els clars signes d'escorbut entre els croats de Lluís IX a Egipte (1250), com les grans taques negres a les cames, les úlceres a les genives o l'halitosi.[44]

En el segle XV es van dur a terme grans viatges marítims sobre els quals s'explicava una estranya malaltia que afectava la tripulació d'aquells vaixells. Els símptomes que manifestaven els mariners eren terribles: els sagnaven les genives, els queien les dents, patien greus hemorràgies i dolors intensos per tot el cos i, fins i tot, morien. Es creu, segons l'estudi de les restes òssies, que l'escorbut va provocar la mort de molts dels pobladors de La Isabela, fundada per Cristòfor Colom l'any 1494 durant el seu segon viatge a les Índies occidentals.[45]

Durant segles aquesta malaltia, que aleshores es coneixia amb el nom de la pesta dels mariners, es va considerar que era contagiosa, i se'n culpava el fred d'alta mar com el causant.

Una de les primeres descripcions de l'escorbut als viatges per mar i del seu remei la va fer Vasco da Gama al tornar de la seva expedició a l'Índia (1497-1499). La seva flota va patir la malaltia dues vegades. La primera, els tripulants varen millorar pocs dies després de menjar taronges. La segona, durant el viatge de retorn a Portugal, els homes malalts demanaren més taronges que no van aconseguir. Molts d'ells moriren aquesta vegada. L'escorbut aparegué, les dues ocasions, després de 10 setmanes de navegació.[46] El 1519, Fernão de Magalhães, amb cinc naus i 250 homes, va salpar de Sevilla per buscar un pas entre l'Atlàntic i el Pacífic a Sud-amèrica. Durant aquesta llarga travessia de més de tres mesos sense tocar terra ferma els aliments es van acabar als vaixells. Els mariners van començar a sentir els símptomes de la terrible malaltia i molts van morir. Segons el cronista Pigafetta, el 6 de març de l'any 1521 l'expedició va aconseguir queviures frescos a l'illa de Guam que milloraren l'estat dels navegants.[47] Quan per fi van poder arribar a les illes Filipines, hi van desembarcar i van poder menjar fruita i aliments frescos. La malaltia va remetre i els símptomes van desaparèixer.

El navegant francès Jacques Cartier i els seus tripulants patiren l'escorbut durant l'hivern de 1536, mentre exploraven els territoris orientals de l'actual Quebec. Cartier va documentar la primera autòpsia feta a un cadàver d'un malalt d'escorbut, que no aclarí la causa de mort.[48] Dels amerindis (iroquesos) acompanyants, uns emmalaltiren i uns altres no. A Stadacona, un poblat a prop de la que ara és la ciutat de Quebec, Cartier aconseguí dels iroquesos una decocció feta amb fulles i escorça d'un arbre anomenat annedda (arbre de vida), que millorà eficaçment l'estat dels malalts. Es creu que l'arbre era la conífera Thuja occidentalis, si bé podria tractar-se d'alguna espècie de Picea o d'una barreja de parts de diferents arbres amb substàncies curatives.[49]

Una descripció molt acurada de l'escorbut "terrestre" a les guerres de setge la va fer Olaus Magnus a Historia de gentibus septentrionalibus (1555). Els escandinaus el tractaven afegint Artemisia absinthium a la cervesa. El flamenc Rembert Dodoens al seu llibre Stirpium historiae pemptades sex (1583) considerava el creixen, la Veronica beccabunga (creixen de cavall) i la cocleària, plantes amb grans propietats antiescorbútiques. Bullides amb llet i vi, però: Malo, quod Scorbuck Germania nuncupat, efficaciter medetur, in lacte aut vino decocta.[50] Fou la primera referència botànica de la Cochlearia officinalis com una herba d'interès medicinal (el seu nom anglès comú és "scurvygrass"). Henrik Høyer, un metge alemany establert a Bergen, escrigué l'any 1593 sobre els efectes benèfics dels fruits de la Chamaemorus norvegicus sobre l'escorbut, en una carta dirigida a Carolus Clusius.[51]

Richard Hawkins va constatar l'eficàcia guaridora dels cítrics durant el seu viatge als Mars del Sud de 1593. Amb només 4 homes sans, a la costa del Brasil intercanvià sota bandera de treva roba per fruites amb els portuguesos, un fet que destaca al relat de dit viatge enaltint les propietats de les "taronges i llimones". Així i tot, Hawkins no veié la capacitat preventiva d'aquestes.[52] Malgrat portar barrils de cervesa de pícea, l'explorador Willem Barentsz morí d'escorbut al seu tercer viatge a Nova Zembla amb bona part de la seva tripulació (1597).[53] L'àcid ascòrbic no resisteix bé l'ebullició.

John Woodall (15701643), cirurgià de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, fou el primer facultatiu que va escriure sobre l'escorbut en un llibre "estàndard" de medicina naval, The Surgeon's Mate (1617).[54] En aquest manual, contempla l'ús de cítrics per tractar l'escorbut i proposa donar als mariners begudes fortificants amb rovell d'ou.[55] El metge danès Ambrosius Rhodius va fer la seva tesi doctoral (1635) sobre l'escorbut. En ella recomanava, a banda d'altres vegetals nòrdics, el consum de móres vermelles per evitar-lo.[56] Thomas Willis creia que les contraccions de l'escorbut s'originaven per una discràsia del sofre i la sal de la sang, del sucus nerveus o dels dos medis a la vegada, segons consta al seu Tractatus de scorbuto de 1676.[57]

L'escorbut causà la mort de Vitus Bering i de part dels seus tripulants a la tornada de la seva segona expedició al Nord-est (desembre del 1741).[58] La resta dels navegants varen sobreviure gràcies a les poques molses i herbes recollides pel metge del vaixell Sviatoi Piotr i naturalista Georg Wilhelm Steller.[59]

El metge militar i botànic Josep Quer i Martínez, a la seva obra Flora española, ó Historia de las plantas que se crian en España (1762) recomanava un preparat de rave rusticà per tractar l'escorbut "àcid", contraindicat en cas d'escorbut amb "calentura", així com el rentat de les genives amb suc de sàlvia.[60]

Els "Registres de Malalts i Ferits" dels bucs de la Royal Navy corresponents al període 1700-1806, mostren reiteradament la presència de la malaltia durant moltes campanyes o actuacions navals i militars; per exemple: operacions a les Índies Orientals (17571763, Guerra dels Set Anys), setge de Pensacola (1765) o les expedicions derivades de la Guerra de la Independència dels Estats Units (1776-1783).[61]

Un cas lamentable fou el del metge William Stark (17411770). Poc després de finalitzar els seus estudis a la Universitat de Leiden, Stark s'establí a Londres i va iniciar una sèrie de 24 autoexperimentacions dietètiques orientades a conèixer millor l'escorbut. La primera fou una dieta bàsica de pa, aigua i una mica de sucre durant 21 dies. Després afegí, un per un, diversos elements: oli d'oliva, oca rostida, bou bullit, greix, figues i carn de vedella. Als dos mesos tenia les genives sagnant. Morí d'escorbut després de 8 mesos d'experiments, quan només menjava púding de mel i formatge de Cheshire.[62] El metge James Carmichael Smyth publicà The works of the late William Stark …/clinical and anatomical observations, with experiments dietetical and statical, l'any (1788).[63] Benjamin Franklin conegué personalment a Stark. Persona amb múltiples interessos i potser influït pels experiments del metge londinenc, Franklin també va fer diverses recomanacions per tractar la malaltia, especialment consumir cervesa de pícea.[64]

A l'obra de Linné, traduïda i ampliada per Antoni Palau i Verdera, Parte práctica de Botánica (1786) es menciona la verdolaga com una de les plantes emprades per tractar l'escorbut.[65] Hipólito Ruiz López, farmacèutic, botànic i membre de l'Expedició Botànica al Virregnat del Perú (1777-1778), va promoure l'ùs les arrels de Krameria lappacea (ratània) per tractar la malaltia.[66]

El metge francès François-Emmanuel Fodéré (1764-1835).[67] descrigué casos d'escorbut a l'Exèrcit dels Alps durant les Guerres de la Revolució Francesa (1793), que va atribuir a la humitat i les condicions d'allotjament de les tropes.[68]

Avui dia, es considera que l'escorbut fou només un dels molts factors sanitaris (tuberculosi, saturnisme, possible botulisme, hipotèrmia, inanició, etc.) que concorregueren en la gènesi del desastrós final de l'expedició àrtica de John Franklin (1845-1848), no aclarits del tot després de les exhumacions de moltes de les restes dels 129 expedicionaris. L'anàlisi dels registres mèdics (Sick Books) dels vaixells de recerca enviats per la Royal Navy entre 1848 i 1854, indica que la forma de preparar el suc de llimona proporcionat a les tripulacions feia malbé les seves propietats preventives.[69]

Durant la Gran Fam Irlandesa (1845-1849), l'escorbut contribuí significativament a la mortandat de la població. Aquells anys, també va afectar diferents grups de persones de molts països europeus, com els reclusos de Gales[70] o les famílies amb hemocromatosi (aquesta malaltia altera la metabolització normal de la vitamina C i potencia sinèrgicament el seu dèficit).[71] L'escorbut portà al desastre a l'expedició missionera del capità Allen Gardiner a la Patagònia (1851). En el seu diari va descriure els signes depressius que la malaltia provocà en els seus companys i en ell mateix.[72]

Entre els malalts britànics de la Guerra de Crimea (18541855), l'escorbut causà una mortalitat considerable (2093 morts, un 10,3%), deguda a una mala logística i a la manca d'instruccions sobre els preparats cítrics.[73] El mal estat del suc de llimona prescrit a l'hospital de Scutari (actual Üsküdar) provocava greus diarrees als soldats.[74]

Si bé les armades de les potències navals havien establert directrius sanitàries sobre la forma d'evitar l'escorbut entre les seves tripulacions entre finals del segle XVIII i inicis del XIX, les marines mercants depenien dels criteris dels armadors i/o dels capitans de les naus. La Merchant Shipping Amendment Act britànica de l'any 1867 va fer obligatori el mantenir una provisió de suc de llimona suficient i de bona qualitat a tots els vaixells de llargues travessies.[75]

A la dècada de 1870 es recomanava afegir àcid salicílic a l'aigua, ja que encara es creia que el mal estat d'aquesta era un dels principals orígens de la malaltia.[76] De fet, uns dels efectes de l'aspirina és reduir l'absorció de l'àcid ascòrbic.[77]

El metge anglès Thomas Barlow (18451945) va identificar l'escorbut infantil com una variant de la malaltia amb característiques pròpies (1883) i no una manifestació de raquitisme agut o una concurrència de les dues entitats, com es pensava fins llavors.[78] Curiosament, Barlow -especialitzat en patologies pediàtriques- no conservà cap nota ni escrit sobre el tema, a banda d'uns esborranys mai publicats. Així i tot, l'escorbut infantil encara es coneix com "malaltia de Barlow".[79]

L'escorbut fou un dels problemes que va patir l'expedició Discovery a l'Antàrtida (1902) i una de les causes del trist resultat de l'expedició Terra Nova (1912), totes dues dirigides per Robert Scott. Molts metges d'aquell temps -encapçalats pel prestigiós Sir Almroth Wright- creien que la culpa de "l'escorbut polar" era una intoxicació per ptomaïnes (nom genèric de diversos compostos nocius resultants de la descomposició metabòlica de les proteïnes animals) derivada de l'enranciment per hidròlisi del pemmican i no una deficiència nutricional, malgrat les clares conclusions experimentals obtingudes amb conills porquins pels científics noruecs Holst i Frølich publicades l'any 1907.[80]

Bona part dels milers de presoners herero i namaqua internats als camps de Lüderitz, a l'Àfrica Sud-occidental Alemanya, com a conseqüència de la revolta de 1904-1907, moriren d'escorbut. La malaltia fou el resultat de la desnutrició provocada de forma intencional per les autoritats de la colònia. Tot i així, els metges militars digueren que la mortaldat va ser causada per un brot d'escorbut "viral o bacterià" derivat de la naturalesa poc higiènica dels presoners.[81]

A la Primera Guerra Mundial es varen donar molts casos d'escorbut entre les combatents. Un dels brots més estudiats fou el sofert per les tropes ANZAC durant les lluites a Gallipoli (1915).[82]

Actualment se sap que aquesta malaltia, anomenada escorbut, avitaminosi C o dèficit d'àcid ascòrbic; no és contagiosa i que és deguda a la manca de vitamina C, una substància molt abundant en les verdures i les fruites fresques, principalment en els cítrics (llima agre: uns 30,6 mg de vit. C / 100 cc de suc).[83]

Segons els historiadors britànics, el còctel Gimlet fou popularitzat pel Cirurgià General de la Royal Navy Sir Thomas Gimlette (1857-1943), qui va estendre el consum de la beguda entre els oficials navals com una forma de prevenció de l'escorbut.[84]

Durant el setge de Leningrad (1941-1944), es van emprar infusions de fulles de pi per intentar evitar la malaltia.[85]

L'escorbut no és una malaltia periclitada. En els darrers anys s'han produït brots d'importáncia, sobre tot entre refugiats de zones conflictives: Somàlia i Sudan (1985-1987),[86] Nepal (1994-1996 i 2007),[87] Banya d'Àfrica (1998-2000)[88] i Afganistan (2001-2003)[89]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bown, Stephen R. Escorbuto (en castellà). Ed. Joventud, 2005, Nov. ISBN 978-84-261-3505-6 [Consulta: 26 gener 2017]. 
  • Carpenter, Kenneth J. The History of Scurvy and Vitamin C (en anglès). Cambridge University Press, 1988, Ab. ISBN 9780521347730 [Consulta: 28 gener 2017]. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Schultz, J «Albert Szent-Györgyi's Discovery of Vitamin C» (en anglès). National Historic Chemical Landmarks program of the American Chemical Society, 2002; 11 Ma, pàgs: 13 [Consulta: 27 gener 2017].
  2. Halver, JE; Scrimshaw, NS «Charles Glen King (1886–1988). A Biographical Memoir» (en anglès). National Academy of Sciences, 2006; 88, pàgs: 15 [Consulta: 12 març 2017].
  3. Waugh, WA; King, CG «Isolation and identification of vitamin C» (en anglès). The Journal of Biological Chemistry, 1932 Jul 1; 97, pp: 325-331 [Consulta: 12 març 2017].
  4. Norton, LA «Maritime Occupational Disease: “the Scurvy”» (en anglès). The Northern Mariner/le marin du nord, 2010 Gen; XX (1), pp: 57-70 [Consulta: 2 febrer 2017].
  5. Vitoria, I; López, B; Gómez, J; Torres, C; et al «Improper Use of a Plant-Based Vitamin C-Deficient Beverage Causes Scurvy in an Infant» (en anglès). Pediatrics, 2016 Feb; 137 (2), pp: e20152781. DOI: 10.1542/peds.2015-2781. PMID: 26783325 [Consulta: 5 febrer 2017].
  6. Ghedira Besbes, L; Haddad, S; Ben Meriem, C; Golli, M; et al «Infantile scurvy: two case reports» (en anglès). Int J Pediatr, 2010; 2010, pp: 717518. DOI: 10.1155/2010/717518. PMC: 2952912. PMID: 20976262 [Consulta: 5 febrer 2017].
  7. Rao, D; Stolk, R; de Blauw, MH; Hovens, MM; Hassing, RJ «Ancient Bruises: a Case of Skin Lesions Due to Vitamin C Deficiency» (en anglès). European Journal of Case Reports in Internal Medicine, 2015; 2, pàgs: 6. DOI: 10.12890/2015_000297 [Consulta: 13 febrer 2017].
  8. Yaegaschi, MY; Torres, AR «Scurvy, anemia and malnutrition secondary to obsessive-compulsive disorder» (en anglès). Rev Bras Psiquiatr, 2010 Jun; 32 (2), pp: 198-199. PMID: 20658062 [Consulta: 28 gener 2017].
  9. Malmauret, L; Leblanc, J; Cuvelier, I; Verger, P «Dietary intakes and vitamin status of a sample of homeless people in Paris» (en anglès). Eur J Clin Nutr, 2002 Apr; 56 (4), pp: 313-320. DOI: 10.1038/sj.ejcn.1601312. PMID: 11965507 [Consulta: 5 febrer 2017].
  10. Takeshima, M; Echizenya, M; Inomata, Y; Shimizu, T «Scurvy in an alcohol-dependent patient with a severely unbalanced diet» (en anglès). Psychiatry Clin Neurosci, 2014 Mar; 68 (3), pp: 242-243. PMID: 24895740 [Consulta: 5 febrer 2017].
  11. Fain, O; Mathieu, E; Thomas, M «Scurvy in patients with cancer» (en anglès). BMJ, 1998 Ma 30; 316 (7145), pp: 1661-1662. PMC: 1113239. PMID: 9603754 [Consulta: 2 abril 2017].
  12. Handelman, GJ «Vitamin C deficiency in dialysis patients--are we perceiving the tip of an iceberg?» (en anglès). Nephrol Dial Transplant, 2007 Feb; 22 (2), pp: 328-331. DOI: 10.1093/ndt/gfl534. PMID: 17107966 [Consulta: 2 abril 2017].
  13. Mårtensson, J; Han, J; Griffith, OW; Meister, A «Glutathione ester delays the onset of scurvy in ascorbate-deficient guinea pigs» (en anglès). Proc Natl Acad Sci U S A, 1993 Gen 1; 90 (1), pp: 317-321. PMC: 45651. PMID: 8419936PMC [Consulta: 14 abril 2017].
  14. Cueto, GR; Allekotte, R; Kravetz, FO «Scurvy in capybaras bred in captivity in Argentine» (en anglès). J Wildl Dis, 2000 Gen; 36 (1), pp: 97-101. DOI: 10.7589/0090-3558-36.1.97. PMID: 10682750 [Consulta: 14 abril 2017].
  15. Fowler, ME «Scurvy in an elephant» (en anglès). Cornell Vet, 1960 Abr; 50, pp: 171-176. PMID: 13824226 [Consulta: 14 abril 2017].
  16. Bourne, GH «The effect of vitamin C on the healing of wounds» (en anglès). Proc Nutr Soc, 1946; 4 (3-4), pp: 204-216. PMID: 21002288 [Consulta: 3 març 2017].
  17. Skalski, M «Illustration of scurvy signs» (en anglès). radiopaedia.org, 2012, Oct 25, pàgs: 1 [Consulta: 3 març 2017].
  18. Karthiga, S; Dubey, S; Garber, S; Watts, R «Scurvy: MRI appearances» (en anglès). Rheumatology (Oxford), 2008 Jul; 47 (7), pp: 1109. DOI: 10.1093/rheumatology/ken160. PMID: 18499718 [Consulta: 3 març 2017].
  19. Patel, UI; Gohil, JR; Parekh, AN; Chauhan, HR «Headband sign on magnetic resonance imaging: An unusual finding of scurvy in a 5-year-old child described first time» (en anglès). J Pediatr Neurosci, 2016 Oct-Des; 11 (4), pp: 355-357. DOI: 10.4103/1817-1745.199484. PMC: 5314856. PMID: 28217165 [Consulta: 31 març 2017].
  20. Smith, A; Di Primio, G; Humphrey-Murto, S «Scurvy in the developed world» (en anglès). CMAJ, 2011 Ag 9; 183 (11), pp: E752-5. DOI: 10.1503/cmaj.091938. PMC: 3153547. PMID: 21555388 [Consulta: 26 març 2017].
  21. Front, D; Hardoff, R; Levy, J; Benderly, A «Bone scintigraphy in scurvy» (en anglès). J Nucl Med, 1978 Ag; 19 (8), pp: 916-917. PMID: 682024 [Consulta: 26 març 2017].
  22. Fleming, JD; Martin, B; Card, DJ; Mellerio, JE «Pain, purpura and curly hairs» (en anglès). Clin Exp Dermatol, 2013 Des; 38 (8), pp: 940-942. DOI: 10.1111/ced.12118. PMID: 23905675 [Consulta: 26 abril 2017].
  23. Brandy-García, AM; Cabezas-Rodríguez, I; Caravia-Durán, D; Caminal-Montero, L «Hemartrosis por escorbuto» (en castellà). Reumatol Clin, 2017 Abr 19, pii: S1699-258X(17)30055-4. DOI: 10.1016/j.reuma.2017.03.001. PMID: 28433625 [Consulta: 26 abril 2017].
  24. Gião Antunes, AS; Peixe, B; Guerreiro, H «Gastrointestinal Bleeding Secondary to Scurvy in an Alcoholic Malnourished Cirrhotic Patient» (en anglès). ACG Case Rep J, 2017 Mar 1; 4, pii: e29. DOI: 10.14309/crj.2017.29. PMC: 5340658. PMID: 28286794 [Consulta: 26 abril 2017].
  25. Desai, VD; Hegde, S; Bailoor, DN; Patil, N «Scurvy Extinct? Think Again!» (en anglès). Int J Clin Pediatr Dent, 2009 Sep-Des; 2 (3), pp: 39–42. DOI: 10.5005/jp-journals-10005-1017. PMC: 4086578. PMID: 25206121 [Consulta: 29 març 2017].
  26. Roé, E; Dalmau, J; Peramiquel, L; Puig, L; Alomar, A «Escorbuto: púrpura folicular como signo guía» (en castellà). Actas Dermosifiliogr, 2005 Jul-Ag; 96 (6), pp: 400-402. DOI: 10.1016/S0001-7310(05)73101-X. PMID: 16476264 [Consulta: 26 març 2017].
  27. Wijkmans, RA; Talsma, K «Modern scurvy» (en anglès). J Surg Case Rep, 2016 Gen 10; 2016 (1), pii: rjv168. DOI: 10.1093/jscr/rjv168. PMC: 4707387. PMID: 26755528 [Consulta: 26 març 2017].
  28. Herranz S, Durán M, Trallero R, Monteagudo M «Escorbuto: una causa inusual de púrpura, equimosis y artralgias» (en castellà). Rev Clin Esp, 2007 Oct; 207 (9), pp: 481. DOI: 10.1157/13109850. PMID: 17915179 [Consulta: 23 maig 2017].
  29. Zipursky, JS; Alhashemi, A; Juurlink, D «A rare presentation of an ancient disease: scurvy presenting as orthostatic hypotension» (en anglès). BMJ Case Rep, 2014; 2014, pii: bcr2013201982. DOI: 10.1136/bcr-2013-201982. PMC: 4039837. PMID: 24859547 [Consulta: 26 abril 2017].
  30. Lamb, J «Scurvy and the Terra Incognita» (en anglès). The Public Domain Review, 2015, Maig 6, pàgs: 16 [Consulta: 31 maig 2017].
  31. Lamb, J «Scorbutic nostalgia» (en anglès). Journal for Maritime Research, 2013, 15 (1), pp: 27-36. DOI: 10.1080/21533369.2013.783165 [Consulta: 31 maig 2017].
  32. Lamb, J; Rigby, N «The natural history of scurvy: an introductory note» (en anglès). Journal for Maritime Research, 2013, 15 (1), pp: 3-6. DOI: 10.1080/21533369.2013.783166 [Consulta: 31 maig 2017].
  33. Léger, D «Scurvy: reemergence of nutritional deficiencies» (en anglès). Can Fam Physician, 2008 Oct; 54 (10), pp: 1403-1406. PMC: 2567249. PMID: 18854467 [Consulta: 26 gener 2017].
  34. Jukes, TH «Historical Perspectives: The Prevention and Conquest of Scurvy, Beri-Beri, and Pellagra» (en anglès). Prev Med, 1989 Nov; 18 (6), pp: 877-883. PMID: 2696957 [Consulta: 27 gener 2017].
  35. Castilla, M; Carretero, JM; Gracia, A; Arsuaga, JL «Evidence of rickets and/or scurvy in a complete Chalcolithic child skeleton from the El Portalón site (Sierra de Atapuerca, Spain)» (en anglès). J Anthropol Sci, 2014; 92, pp: 257-271. DOI: 10.4436/JASS.92005. PMID: 25020019 [Consulta: 27 gener 2017].
  36. Armelagos, GJ; Sirak, K; Werkema, T; Turner, BL «Analysis of nutritional disease in prehistory: The search for scurvy in antiquity and today» (en anglès). International Journal of Paleopathology, 2014 Jun; 5, pp: 9–17. DOI: 10.1016/j.ijpp.2013.09.007 [Consulta: 27 gener 2017].
  37. Garralda Benajes, MD; Vandermeersch, B «¿Escorbuto en los neandertales? Posibles casos en Combe-Grenal (Domme, Francia)» (en castellà). Veleia: Revista de prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas, 2008; 24-25, pp: 385-395. ISSN: 0213-2095 [Consulta: 26 abril 2017].
  38. Chamoun, TJ «A paleopathological survey of ancient Peruvian crania housed at the Peabody museum of archaeology and ethnology at Harvard University, Cambridge, Massachusetts: a special emphasis on scurvy -Tesi doctoral-» (en anglès). Florida Atlantic University. Faculty of The Dorothy F. Schmidt College of Arts and Letters, 2014, pp: 166 [Consulta: 11 abril 2017].
  39. White, C; Maxwell, J; Dolphin, A; Williams, J; Longstaffe, F «Pathoecology and paleodiet in Postclassic/Historic Maya from northern coastal Belize» (en anglès). Mem Inst Oswaldo Cruz, 2006 Des 5; 101 Supl 2, pp: 35-42. DOI: 10.1590/S0074-02762006001000007. PMID: 17308807 [Consulta: 11 abril 2017].
  40. Mayberry, JA «A Timeline of Scurvy. A: Scurvy and Vitamin C. Food and Drug Law» (en anglès). Legal Electronic Document Archive. Harvard Law School, 2004, 27 Ab. III. 1, pàgs. 40 [Consulta: 26 gener 2017].
  41. Matějková, J; Petříková, K «Ascorbic acid contents in selected vegetables in relation to variety, growing site, year and storage» (en txec/anglès). Acta Univ. Agric. Silvic. Mendelianae Brun, 2010; 58 (1), pp: 95-100 [Consulta: 26 gener 2017].
  42. Plinii Secundi, C «Naturalis historiae. Liber XXV» (en llatí). LacusCurtius. Bill Thayer's Web Site, 2017, 18 Abr, pàgs: 28 (obra online) [Consulta: 2 juny 2017].
  43. Strabōn «Geography. Vol. VII; XVI, 4» (en anglès). LacusCurtius. Bill Thayer's Web Site, 2017, 28 Feb, pàgs: 17 (obra online, traducció) [Consulta: 2 juny 2017].
  44. Cummins, J «The Seigneur dc Joinville's Cure» (en anglès). Henry Noble History of Dentistry Research Group, 2005 Nov; 17, pàgs: 7 [Consulta: 12 febrer 2017].
  45. Tiesler, V; Coppa, A; Zabala, P; Cucina, A «Scurvy-related Morbidity and Death among Christopher Columbus' Crew at La Isabela, the First European Town in the New World (1494–1498): An Assessment of the Skeletal and Historical Information» (en anglès). Int. J. Osteoarchaeol, 2014, 6 Ma; 26 (2), pp: 191–202 (article de subscripció). DOI: 10.1002/oa.2406 [Consulta: 12 febrer 2017].
  46. Hemilä, H «A brief history of vitamin C and its deficiency, scurvy» (en anglès). Department of Public Health. University of Helsinki, 2012, 29 Ma, pàgs: 18 [Consulta: 27 gener 2017].
  47. Hoenig, LJ; Burgdorf, WH «Scurvy Aboard Ferdinand Magellan’s Voyage of Circumnavigation» (en anglès). JAMA Dermatol, 2014 Jul; 150 (7), p: 742. DOI: 10.1001/jamadermatol.2014.21. PMID: 25007107 [Consulta: 23 març 2017].
  48. Martini, E «Jacques Cartier witnesses a treatment for scurvy» (en anglès). Vesalius, 2002 Jun; 8 (1), pp: 2-6. PMID: 12422875 [Consulta: 24 març 2017].
  49. Durzan, DJ «Arginine, scurvy and Cartier's "tree of life"» (en anglès). J Ethnobiol Ethnomed, 2009 Feb 2; 5, pp: 5. DOI: 10.1186/1746-4269-5-5. PMC: 2647905. PMID: 19187550 [Consulta: 24 març 2017].
  50. Dodoens, R «Remberti Dodonaei ... Stirpium historiae pemptades sex. siue libri XXX» (en llatí). Ex oficina Christophori Plantini. Antervpiae, 1583, pp: 581-584 [Consulta: 12 febrer 2017].
  51. Lundquist, K «Lilies to Norway and cloudberry jam to the Netherlands–On the relationship, correspondence and exchange of naturalia between carolus Clusius and Henrik Høyer» (en anglès). A: Carolus Clusius. Towards a cultural history of a Renaissance naturalista. Egmond, F; Hoftijzer, P; Visser, RPW (Eds.) Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen, Amsterdam, 2007, pp: 148-149 [Consulta: 15 juny 2017].
  52. Hawkins, R «The Observations of Sir Richard Hawkins, Knight, in His Voyage Into the South Sea in the Year 1593: Reprinted from the Edition of 1622» (en anglès). Hakluyt Society, 1847, pàgs: 240 [Consulta: 2 febrer 2017].
  53. de Veer, G; Beijnen, K «The Three Voyages Of William Barents To The Arctic Regions, (1594, 1595, and 1596)» (en anglès). Hakluyt Society, 1876; 54, pàgs: 514 [Consulta: 9 febrer 2017].
  54. Woodall, J «The surgions mate, or, a treatise.../with certaine characters, and tearmes of arte» (en anglès). Printed by Edward Griffin for Laurence Lisel, at the Tygers-head in Pauls Church-yard. London, 1617, pàgs: 378 [Consulta: 4 abril 2017].
  55. Appleby, JH «New light on John Woodall, surgeon and adventurer» (en anglès). Med Hist, 1981 Jul; 25 (3), pp: 251-268. PMC: 1139038. PMID: 7022063 [Consulta: 4 abril 2017].
  56. Luca, LM; Norum, KR «Scurvy and Cloudberries: A Chapter in the History of Nutritional Sciences» (en anglès). J Nutr, 2011 Des; 141 (12), pp: 2101-2105. DOI: 10.3945/jn.111.145334. PMID: 22013203 [Consulta: 29 gener 2017].
  57. Willis, T «Tractatus de scorbuto. A: Opera Medica & Physica» (en llatí). Sumptibus Joannis Antonij Huguetan. Lugduni, 1676, VII, pp: 576-632 [Consulta: 27 gener 2017].
  58. Gillesberg, T «Vitus Bering and the Rediscovery of America» (en anglès). EIR, 2007; Sep 21, pp: 39-43 [Consulta: 20 març 2017].
  59. Collins, HB «Georg Wilhelm Steller» (en anglès). Encyclopedia Arctica 15: Biographies, 1947-51, pàgs: 13 [Consulta: 20 març 2017].
  60. Quer, Joseph «Flora española, ó Historia de las plantas, que se crian en España.../Real Jardin de Plantas de Madrid; Tomo primero» (en castellà). Por Joachin Ibarra, calle de las Urofas. Madrid, 1762, pàgs: 402 [Consulta: 16 abril 2017].
  61. Crimmin, PK «The sick and hurt board and the health of seamen C. 1700–1806» (en anglès). Journal for Maritime Research, 1999; 1 (1), pp:. DOI: 10.1080/21533369.1999.9668299 [Consulta: 31 maig 2017].
  62. Celeste, S «Biographies: Stark, William» (en anglès). faqs.org-Nutrition and Well-Being A to Z, 2017, pàgs: 2 [Consulta: 6 abril 2017].
  63. Stark, W; Smyth, JC «The works of the late William Stark, M.D. consisting of clinical and anatomical observations, with experiments, dietetical and statical» (en anglès). Printed for J. Johnson, No. 72, St. Paul's Church-Yard. London, 1788, pàgs: 254 [Consulta: 6 abril 2017].
  64. DeLuca, Michael J «Spruce Beer, or, A Beer to Ward Off Scurvy» (en anglès). Small Beer Press, 2009, Sep 14, pàgs: 2 [Consulta: 15 juny 2017].
  65. von Linné, C; Paláu y Verdéra, A «Parte práctica de botánica del caballero Carlos Linneo que comprehende las clases.../lugares donde nacen y propiedades» (en castellà). En la Imprenta Real. Madrid, 1786, IV, pp: 31-40 [Consulta: 12 febrer 2017].
  66. Ruiz López, H «De la raíz de ratanhia y sus virtudes» (en castellà). Semanario de Agricultura y Artes: dirigido á los párrocos de órden superior, 1801; 9 (229), pp: 313-328 [Consulta: 16 abril 2017].
  67. Enersen, OD «Francois-Emanuel Fodéré» (en anglès). Whonamedit?, 2017, pàgs: 3 [Consulta: 12 març 2017].
  68. Fodéré, FE «Traité de médecine légale et d'hygiène publique, ou de Police de Santé...» (en francès). De l'Imprimerie de Mame, Paris, 1813; tome sixième, pp: 480-482 [Consulta: 12 març 2017].
  69. Millar, K; Bowman, A; Battersby, W; Welbury, RR «The health of nine Royal Naval Arctic crews, 1848 to 1854: Implications for the lost Franklin Expedition» (en anglès). Polar Record, 2016; 52 (4), pp: 423-441. DOI: 10.1017/S0032247416000176 [Consulta: 11 abril 2017].
  70. Davies, AW «On Scorbutus» (en anglès). Prov Med Surg J, 1847 24 Feb; s1-11, pp: 110. DOI: 10.1136/bmj.s1-11.4.110 [Consulta: 27 gener 2017].
  71. Delanghe, JR; De Buyzere, ML; Speeckaert, MM; Langlois, MR «Genetic aspects of scurvy and the European famine of 1845-1848» (en anglès). Nutrients, 2013 Sep 12; 5 (9), pp: 3582-3588. DOI: 10.3390/nu5093582. PMC: 3798922. PMID: 24036531 [Consulta: 27 gener 2017].
  72. Samson, J «Scurvy martyrdom: Allen Gardiner and the Patagonian Mission» (en anglès). Journal for Maritime Research, 2013; 15 (1), pp: 55-62. DOI: 10.1080/21533369.2013.783170 [Consulta: 31 maig 2017].
  73. Demirtaş, Ü; Öztürk, G; Özden, A «A Historical Survey of Military Health Services: The Crimean War and Florence Nigtingale» (en anglès). TAF Prev Med Bull, 2014; 13(1), pp: 1-6. DOI: 10.5455/pmb 1-1379188835 [Consulta: 14 abril 2017].
  74. Bird, SD «On scurvy: as it appeared in the allied armies during the late war with Russia» (en anglès). Richard Born, Printer. London, 1858, pàgs: 26 [Consulta: 16 abril 2017].
  75. Cook, GC «Scurvy in the British Mercantile Marine in the 19th century, and the contribution of the Seamen’s Hospital Society» (en anglès). Postgrad Med J, 2004 Abr; 80 (942), pp: 224-229. PMC: 1742980. PMID: 15082845 [Consulta: 2 maig 2017].
  76. Munn, OD; Beach, AE «New Applications of Salicylic Acid» (en anglès). Scientific American, 1876 Jul 15; 35 (3), pàg: 31 [Consulta: 27 gener 2017].
  77. Ioannides, C; Stone, AN; Breacker, PJ; Basu, TK «Impairment of absorption of ascorbic acid following ingestion of aspirin in guinea pigs» (en anglès). Biochem Pharmacol, 1982 Des 15; 31 (24), pp: 4035-4038. PMID: 6818974 [Consulta: 12 febrer 2017].
  78. Rajakumar, K «Infantile scurvy: a historical perspective». Pediatrics, 2001 Oct; 108 (4), pp: E76. DOI: 10.1542/peds.108.4.e76. PMID: 11581484 [Consulta: 5 febrer 2017].
  79. Aspin, RK «The papers of Sir Thomas Barlow, BT, KCVO, FRS, PRCP (1845-1945)». Med Hist, 1993 Jul; 37 (3), pp: 333-340. PMC: 1036751. PMID: 8377548 [Consulta: 19 febrer 2017].
  80. Butler, AR «The role of scurvy in Scott's return from the South Pole» (en anglès). J R Coll Physicians Edinb, 2013; 43 (2), pp: 175–181. DOI: 10.4997/JRCPE.2013.217. PMID: 23734365 [Consulta: 28 gener 2017].
  81. Jonker, L «'More than just an object': a material analysis of the return and retention of Namibian skulls from Germany» (en anglès). Thesis Research Master Modern History. Faculty of Humanities. University Utrecht, 2015, pàgs: 134 [Consulta: 2 juny 2017].
  82. Wilson, N; Nghiem, N; Summers, JA; Carter, MA; Harper, G «A Nutritional Analysis of New Zealand Military Food Rations at Gallipoli in 1915: Likely Contribution to Scurvy and Other Nutrient Deficiency Disorders» (en anglès). N Z Med J., 2013 Apr 19; 126 (1373), pp: 12-29. PMID: 23797073 [Consulta: 12 febrer 2017].
  83. Van Der Laat, JE «Estudio comparativo del ácido cítrico y vitamina C en el jugo de algunas variedades de Citrus de uso popular» (en castellà). Rev Biol Trop, 1954 Jul; 2 (1), pp: 45-58. ISSN: 2215-2075 [Consulta: 27 gener 2017].
  84. Covey Crump, A «Dictionary of Royal Navy Slang, Galley - Gunwale (Gimlette)» (en anglès). The National Archives, UK, 1955, pàgs: 1 [Consulta: 15 juny 2017].
  85. Goldstein, D «Women under Siege: Leningrad 1941-1942» (en anglès). A: A. V. Avakian & B. Haber (Eds.), From Betty Crocker to Feminist food studies: Critical perspectives on women and food. University of Massachusetts Press, 2005, pp: 1-28 [Consulta: 31 gener 2017].
  86. Desenclos, JC; Berry,AM; Padt, R; Farah, B; et al «Epidemiological patterns of scurvy among Ethiopian refugees» (en anglès). Bull World Health Organ, 1989; 67 (3), pp: 309-316. PMC: 2491254. PMID: 2788528 [Consulta: 13 febrer 2017].
  87. CDC «Malnutrition and micronutrient deficiencies among Bhutanese refugee children-Nepal, 2007» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2008 Ab 11; 57 (14), pp: 370-373. PMID: 18401331 [Consulta: 13 febrer 2017].
  88. Chacreton, D «Understanding Complex Humanitarian Emergencies in the Horn of Africa: Causes, Determinants, and Responses» (en anglès). Journal of Global Health Perspectives, 2013, Des 21, pàgs: 11 [Consulta: 13 febrer 2017].
  89. Cheung, E; Mutahar, R; Assefa, F; Ververs, MT; et al «An epidemic of scurvy in Afghanistan: assessment and response» (en anglès). Food Nutr Bull, 2003 Sep; 24 (3), pp: 247-55 (article de subscripció). PMID: 14564929 [Consulta: 13 febrer 2017].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escorbut Modifica l'enllaç a Wikidata