Escorbut

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de malaltiaEscorbut
Especialitat endocrinologia
Classificació
CIM-10 E54
CIM-9 267
Recursos externs
OMIM 240400
MedlinePlus 000355
MeSH D012614
Modifica dades a Wikidata

L'escorbut és un tipus d'avitaminosi, és a dir una malaltia produïda pel dèficit de vitamina C (també anomenada «àcid ascòrbic» perquè prevé l'escorbut). Era corrent en els mariners que subsistien amb dietes en les que no figurava fruita fresca ni hortalisses, i va ser identificada correctament fa més de dos segles pels metges navals britànics, que la prevenien o curaven empíricament afegint suc de llima a la dieta, encara que la vitamina C no fou descoberta fins a la dècada de 1930 per Albert Szent-Györgyi (Premi Nobel de Medicina, 1937)[1] i Charles Glen King.

Es creu durant els tres segles i escaig d'apogeu de la marina velera, l'escorbut va causar la mort de 2 milions de mariners.[2]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La paraula va arribar al català mitjançant el francès «scorbut», que probablement la manllevava del baix saxó «schorbûk» (schoren -trencat- i buk -ventre-) o del neerlandès antic «schorbuyck», i significa aproximadament «esventrament» o «malaltia que trenca el ventre». L'escorbut comporta un defecte en la síntesi de col·lagen, de forma que la gent de mar afectada veia com les antigues cicatrius s'obrien i les ferides noves no tancaven mai. Les descripcions mèdiques inicials (segle XVI) l'anomenaven scorbutus en llatí.

Epidemiologia[modifica | modifica el codi]

Actualment en els països més desenvolupats l'escorbut apareix sobretot en àrees urbanes molt pobres.

  • Lactants: la major incidència es troba en lactants de 6 a 12 mesos d'edat, en què s'alimenten amb preparats làctics artificials no suplementats amb fruites cítriques o vegetals, per error o descuid matern.[3] En l'escorbut infantil predominen les manifestacions musculo-esquelètiques i la presència d'hematomes subperiòstics és un signe d'especial valor diagnòstic.[4]
  • Persones de mitjana o avançada edat: les persones desdentades que viuen soles i que cuinen per elles són les més afectades.
  • Persones sense sostre, alcohòliques o amb creences extravagants: poden o no presentar alteracions neuropsiquiàtriques o altres dèficits nutricionals concomitants.[7] L'alcohol altera el mecanisme d'absorció de la vitamina C.[8]

L'escorbut clínic és més intens que l'experimental, ja que els pacients solen tenir dèficit d'altres components de la dieta. Els grups de risc com els lactants i les persones de mitjana o avançada edat són especialment vulnerables.

Els símptomes inclouen cansament, genives esponjoses, genives sagnants, hematomes, anèmia i enduriment dolorós contractural dels músculs del panxell i les cames.

Tractament[modifica | modifica el codi]

Les dosis habituals de vitamina C en els adults són de 100 mg tres a cinc vegades al dia per via oral fins que s'hagin administrat 4 grams, seguint després amb 100 mg / dia. En els lactants i nens petits, la posologia (forma de dosificació d'un fàrmac) adequada és de 10 a 25 mg tres vegades al dia. A la vegada s'estableix una dieta rica en vitamina C. Les hemorràgies espontànies solen cessar en 24 hores, els dolors musculars i ossis cedeixen amb rapidesa, i les genives comencen a curar en dos a tres dies. Fins i tot els grans hematomes o equimosis involucionen en deu a dotze dies, encara que les alteracions pigmentàries a les zones de grans hemorràgies poden persistir durant mesos. La bilirubina sèrica es normalitza en tres a cinc dies i l'anèmia se sol corregir en dos a quatre setmanes o pocs mesos, segons sigui el grau d'avitaminosi.[9]

Història de l'escorbut[modifica | modifica el codi]

Possiblement, l'escorbut aparegué quan els humans van adoptar l'agricultura com un mitjà de subsistència principal. Amb el sistema agrícola, les comunitats podien emmagatzemar grans per menjar durant els mesos d'hivern. Ara bé, el gra conservat és molt pobre en vitamina C, fet que fa pensar que molts pobles antics patiren d'escorbut als hiverns, ja que era l'aliment més habitual a la seva dieta.[10]

S'han trobat evidències paleopatològiques de la malaltia al jaciment arqueològic d'Atapuerca[11] i a moltes altres restes prehistòriques.[12]

La primera referència documental sobre l'escorbut es troba al papir Ebers (ca. 1500 aC). En ell, es descriu la malaltia i es recomana que sigui tractada amb cebes[13] (vegetal amb 7,4-10,4 mg de vit. C / 100 gr, segons varietat i condicions).[14]

El cavaller i cronista Jean de Joinville, a la seva obra sobre la Setena Croada, relatà els clars signes d'escorbut entre els croats de Lluís IX a Egipte (1250), com les grans taques negres a les cames, les úlceres a les genives o l'halitosi.[15]

En el segle XV es van dur a terme grans viatges marítims sobre els quals s'explicava una estranya malaltia que afectava la tripulació d'aquells vaixells. Els símptomes que manifestaven els mariners eren terribles: els sagnaven les genives, els queien les dents, patien greus hemorràgies i dolors intensos per tot el cos i, fins i tot, morien. Es creu, segons l'estudi de les restes òssies, que l'escorbut va provocar la mort de molts dels pobladors de La Isabela, fundada per Cristòfor Colom l'any 1494 durant el seu segon viatge a les Índies occidentals.[16]

Durant segles aquesta malaltia, que aleshores es coneixia amb el nom de la pesta dels mariners, es va considerar que era contagiosa, i se'n culpava el fred d'alta mar com el causant.

Una de les primeres descripcions de l'escorbut als viatges per mar i del seu remei la va fer Vasco da Gama al tornar de la seva expedició a l'Índia (1497-1499). La seva flota va patir la malaltia dues vegades. La primera, els tripulants varen millorar pocs dies després de menjar taronges. La segona, durant el viatge de retorn a Portugal, els homes malalts demanaren més taronges que no van aconseguir. Molts d'ells moriren aquesta vegada. L'escorbut aparegué, les dues ocasions, després de 10 setmanes de navegació.[17] El 1519, Fernão de Magalhães, amb cinc naus i 250 homes, va salpar de Sevilla per buscar un pas entre l'Atlàntic i el Pacífic a Sud-amèrica. Durant aquesta llarga travessia de més de tres mesos sense tocar terra ferma els aliments es van acabar als vaixells. Els mariners van començar a sentir els símptomes de la terrible malaltia i molts van morir. Quan per fi van poder arribar a les illes Filipines, hi van desembarcar i van poder menjar fruita i aliments frescos. La malaltia va remetre i els símptomes van desaparèixer.

Una descripció molt acurada de l'escorbut "terrestre" a les guerres de setge la va fer Olaus Magnus a Historia de gentibus septentrionalibus (1555). Els escandinaus el tractaven afegint Artemisia absinthium a la cervesa. El flamenc Rembert Dodoens al seu llibre Stirpium historiae pemptades sex (1583) considerava el creixen, la Veronica beccabunga (creixen de cavall) i la cocleària, plantes amb grans propietats antiescorbútiques. Bullides amb llet i vi, però: Malo, quod Scorbuck Germania nuncupat, efficaciter medetur, in lacte aut vino decocta...[18] Fou la primera referència botànica de la Cochlearia officinalis com una herba d'interès medicinal (el seu nom anglès comú és "scurvygrass").

Richard Hawkins va constatar l'eficàcia guaridora dels cítrics durant el seu viatge als Mars del Sud de 1593. Amb només 4 homes sans, a la costa del Brasil intercanvià sota bandera de treva roba per fruites amb els portuguesos, un fet que destaca al relat de dit viatge enaltint les propietats de les "taronges i llimones". Així i tot, Hawkins no veié la capacitat preventiva d'aquestes.[19] Malgrat portar barrils de cervesa de pícea, l'explorador Willem Barentsz morí d'escorbut al seu tercer viatge a Nova Zembla amb bona part de la seva tripulació (1597).[20] L'àcid ascòrbic no resisteix bé l'ebullició.

El metge danès Ambrosius Rhodius va fer la seva tesi doctoral (1635) sobre l'escorbut. En ella recomanava, a banda d'altres vegetals nòrdics, el consum de móres vermelles per evitar-lo.[21] Thomas Willis creia que les contraccions de l'escorbut s'originaven per una discràsia del sofre i la sal de la sang, del sucus nerveus o dels dos medis a la vegada, segons consta al seu Tractatus de scorbuto de 1676.[22]

A l'obra de Linné, traduïda i ampliada per Antoni Palau i Verdera, Parte práctica de Botánica (1786) es menciona la verdolaga com una de les plantes emprades per tractar l'escorbut.[23]

Durant la Gran Fam Irlandesa (1845-1849), l'escorbut contribuí significativament a la mortandat de la població. Aquells anys, també va afectar diferents grups de persones de molts països europeus, com els reclusos de Gales[24] o les famílies amb hemocromatosi (aquesta malaltia altera la metabolització normal de la vitamina C i potencia sinèrgicament el seu dèficit).[25] A la dècada de 1870 es recomanava afegir àcid salicílic a l'aigua, ja que encara es creia que el mal estat d'aquesta era un dels principals orígens de la malaltia.[26] De fet, uns dels efectes de l'aspirina és reduir l'absorció de l'àcid ascòrbic.[27]

El metge anglès Thomas Barlow (18451945) va identificar l'escorbut infantil com una variant de la malaltia amb característiques pròpies (1883) i no una manifestació de raquitisme agut o una concurrència de les dues entitats, com es pensava fins llavors.[28] Curiosament, Barlow -especialitzat en patologies pediàtriques- no conservà cap nota ni escrit sobre el tema, a banda d'uns esborranys mai publicats. Així i tot, l'escorbut infantil encara es coneix com "malaltia de Barlow".[29]

L'escorbut fou un dels problemes que va patir l'expedició Discovery a l'Antàrtida (1902) i una de les causes del trist resultat de l'expedició Terra Nova (1912), totes dues dirigides per Robert Scott. Molts metges d'aquell temps -encapçalats pel prestigiós Sir Almroth Wright- creien que la culpa de "l'escorbut polar" era una intoxicació per ptomaïnes (nom genèric de diversos compostos nocius resultants de la descomposició metabòlica de les proteïnes animals) derivada de l'enranciment per hidròlisi del pemmican i no una deficiència nutricional, malgrat les clares conclusions experimentals obtingudes amb conills porquins pels científics noruecs Holst i Frølich publicades l'any 1907.[30]

A la Primera Guerra Mundial es varen donar molts casos d'escorbut entre les combatents. Un dels brots més estudiats fou el sofert per les tropes ANZAC durant les lluites a Gallipoli (1915).[31]

Actualment se sap que aquesta malaltia, anomenada escorbut, avitaminosi C o dèficit d'àcid ascòrbic; no és contagiosa i que és deguda a la manca de vitamina C, una substància molt abundant en les verdures i les fruites fresques, principalment en els cítrics (llima agre: uns 30,6 mg de vit. C / 100 cc de suc).[32]

Durant el setge de Leningrad (1941-1944), es van emprar infusions de fulles de pi per intentar evitar la malaltia.[33]

L'escorbut no és una malaltia periclitada. En els darrers anys s'han produït brots d'importáncia, sobre tot entre refugiats de zones conflictives: Somàlia i Sudan (1985-1987),[34] Nepal (1994-1996 i 2007),[35] Banya d'Àfrica (1998-2000)[36] i Afganistan (2001-2003)[37]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bown, Stephen R. Escorbuto (en castellà). Ed. Joventud, 2005, Nov. ISBN 978-84-261-3505-6 [Consulta: 26 gener 2017]. 
  • Carpenter, Kenneth J. The History of Scurvy and Vitamin C (en anglès). Cambridge University Press, 1988, Ab. ISBN 9780521347730 [Consulta: 28 gener 2017]. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Schultz, J «Albert Szent-Györgyi's Discovery of Vitamin C» (en anglès). National Historic Chemical Landmarks program of the American Chemical Society, 2002; 11 Ma, pàgs: 13 [Consulta: 27 gener 2017].
  2. Norton, LA «Maritime Occupational Disease: “the Scurvy”» (en anglès). The Northern Mariner/le marin du nord, 2010 Gen; XX (1), pp: 57-70 [Consulta: 2 febrer 2017].
  3. Vitoria, I; López, B; Gómez, J; Torres, C; et al «Improper Use of a Plant-Based Vitamin C-Deficient Beverage Causes Scurvy in an Infant» (en anglès). Pediatrics, 2016 Feb; 137 (2), pp: e20152781. DOI: 10.1542/peds.2015-2781. PMID: 26783325 [Consulta: 5 febrer 2017].
  4. Ghedira Besbes, L; Haddad, S; Ben Meriem, C; Golli, M; et al «Infantile scurvy: two case reports» (en anglès). Int J Pediatr, 2010; 2010, pp: 717518. DOI: 10.1155/2010/717518. PMC: 2952912. PMID: 20976262 [Consulta: 5 febrer 2017].
  5. Rao, D; Stolk, R; de Blauw, MH; Hovens, MM; Hassing, RJ «Ancient Bruises: a Case of Skin Lesions Due to Vitamin C Deficiency» (en anglès). European Journal of Case Reports in Internal Medicine, 2015; 2, pàgs: 6. DOI: 10.12890/2015_000297 [Consulta: 13 febrer 2017].
  6. Yaegaschi, MY; Torres, AR «Scurvy, anemia and malnutrition secondary to obsessive-compulsive disorder» (en anglès). Rev Bras Psiquiatr, 2010 Jun; 32 (2), pp: 198-199. PMID: 20658062 [Consulta: 28 gener 2017].
  7. Malmauret, L; Leblanc, J; Cuvelier, I; Verger, P «Dietary intakes and vitamin status of a sample of homeless people in Paris» (en anglès). Eur J Clin Nutr, 2002 Apr; 56 (4), pp: 313-320. DOI: 10.1038/sj.ejcn.1601312. PMID: 11965507 [Consulta: 5 febrer 2017].
  8. Takeshima, M; Echizenya, M; Inomata, Y; Shimizu, T «Scurvy in an alcohol-dependent patient with a severely unbalanced diet» (en anglès). Psychiatry Clin Neurosci, 2014 Mar; 68 (3), pp: 242-243. PMID: 24895740 [Consulta: 5 febrer 2017].
  9. Léger, D «Scurvy: reemergence of nutritional deficiencies» (en anglès). Can Fam Physician, 2008 Oct; 54 (10), pp: 1403-1406. PMC: 2567249. PMID: 18854467 [Consulta: 26 gener 2017].
  10. Jukes, TH «Historical Perspectives: The Prevention and Conquest of Scurvy, Beri-Beri, and Pellagra» (en anglès). Prev Med, 1989 Nov; 18 (6), pp: 877-883. PMID: 2696957 [Consulta: 27 gener 2017].
  11. Castilla, M; Carretero, JM; Gracia, A; Arsuaga, JL «Evidence of rickets and/or scurvy in a complete Chalcolithic child skeleton from the El Portalón site (Sierra de Atapuerca, Spain)» (en anglès). J Anthropol Sci, 2014; 92, pp: 257-271. DOI: 10.4436/JASS.92005. PMID: 25020019 [Consulta: 27 gener 2017].
  12. Armelagos, GJ; Sirak, K; Werkema, T; Turner, BL «Analysis of nutritional disease in prehistory: The search for scurvy in antiquity and today» (en anglès). International Journal of Paleopathology, 2014 Jun; 5, pp: 9–17. DOI: 10.1016/j.ijpp.2013.09.007 [Consulta: 27 gener 2017].
  13. Mayberry, JA «A Timeline of Scurvy. A: Scurvy and Vitamin C. Food and Drug Law» (en anglès). Legal Electronic Document Archive. Harvard Law School, 2004, 27 Ab. III. 1, pàgs. 40 [Consulta: 26 gener 2017].
  14. Matějková, J; Petříková, K «Ascorbic acid contents in selected vegetables in relation to variety, growing site, year and storage» (en txec/anglès). Acta Univ. Agric. Silvic. Mendelianae Brun, 2010; 58 (1), pp: 95-100 [Consulta: 26 gener 2017].
  15. Cummins, J «The Seigneur dc Joinville's Cure» (en anglès). Henry Noble History of Dentistry Research Group, 2005 Nov; 17, pàgs: 7 [Consulta: 12 febrer 2017].
  16. Tiesler, V; Coppa, A; Zabala, P; Cucina, A «Scurvy-related Morbidity and Death among Christopher Columbus' Crew at La Isabela, the First European Town in the New World (1494–1498): An Assessment of the Skeletal and Historical Information» (en anglès). Int. J. Osteoarchaeol, 2014, 6 Ma; 26 (2), pp: 191–202 (article de subscripció). DOI: 10.1002/oa.2406 [Consulta: 12 febrer 2017].
  17. Hemilä, H «A brief history of vitamin C and its deficiency, scurvy» (en anglès). Department of Public Health. University of Helsinki, 2012, 29 Ma, pàgs: 18 [Consulta: 27 gener 2017].
  18. Dodoens, R «Remberti Dodonaei ... Stirpium historiae pemptades sex. siue libri XXX» (en llatí). Ex oficina Christophori Plantini. Antervpiae, 1583, pp: 581-584 [Consulta: 12 febrer 2017].
  19. Hawkins, R «The Observations of Sir Richard Hawkins, Knight, in His Voyage Into the South Sea in the Year 1593: Reprinted from the Edition of 1622» (en anglès). Hakluyt Society, 1847, pàgs: 240 [Consulta: 2 febrer 2017].
  20. de Veer, G; Beijnen, K «The Three Voyages Of William Barents To The Arctic Regions, (1594, 1595, and 1596)» (en anglès). Hakluyt Society, 1876; 54, pàgs: 514 [Consulta: 9 febrer 2017].
  21. Luca, LM; Norum, KR «Scurvy and Cloudberries: A Chapter in the History of Nutritional Sciences» (en anglès). J Nutr, 2011 Des; 141 (12), pp: 2101-2105. DOI: 10.3945/jn.111.145334. PMID: 22013203 [Consulta: 29 gener 2017].
  22. Willis, T «Tractatus de scorbuto. A: Opera Medica & Physica» (en llatí). Sumptibus Joannis Antonij Huguetan. Lugduni, 1676, VII, pp: 576-632 [Consulta: 27 gener 2017].
  23. von Linné, C; Paláu y Verdéra, A «Parte práctica de botánica del caballero Carlos Linneo que comprehende las clases.../lugares donde nacen y propiedades» (en castellà). En la Imprenta Real. Madrid, 1786, IV, pp: 31-40 [Consulta: 12 febrer 2017].
  24. Davies, AW «On Scorbutus» (en anglès). Prov Med Surg J, 1847 24 Feb; s1-11, pp: 110. DOI: 10.1136/bmj.s1-11.4.110 [Consulta: 27 gener 2017].
  25. Delanghe, JR; De Buyzere, ML; Speeckaert, MM; Langlois, MR «Genetic aspects of scurvy and the European famine of 1845-1848» (en anglès). Nutrients, 2013 Sep 12; 5 (9), pp: 3582-3588. DOI: 10.3390/nu5093582. PMC: 3798922. PMID: 24036531 [Consulta: 27 gener 2017].
  26. Munn, OD; Beach, AE «New Applications of Salicylic Acid» (en anglès). Scientific American, 1876 Jul 15; 35 (3), pàg: 31 [Consulta: 27 gener 2017].
  27. Ioannides, C; Stone, AN; Breacker, PJ; Basu, TK «Impairment of absorption of ascorbic acid following ingestion of aspirin in guinea pigs» (en anglès). Biochem Pharmacol, 1982 Des 15; 31 (24), pp: 4035-4038. PMID: 6818974 [Consulta: 12 febrer 2017].
  28. Rajakumar , K «Infantile scurvy: a historical perspective». Pediatrics, 2001 Oct; 108 (4), pp: E76. DOI: 10.1542/peds.108.4.e76. PMID: 11581484 [Consulta: 5 febrer 2017].
  29. Aspin, RK «The papers of Sir Thomas Barlow, BT, KCVO, FRS, PRCP (1845-1945)». Med Hist, 1993 Jul; 37 (3), pp: 333-340. PMC: 1036751. PMID: 8377548 [Consulta: 19 febrer 2017].
  30. Butler, AR «The role of scurvy in Scott's return from the South Pole» (en anglès). J R Coll Physicians Edinb, 2013; 43 (2), pp: 175–181. DOI: 10.4997/JRCPE.2013.217. PMID: 23734365 [Consulta: 28 gener 2017].
  31. Wilson, N; Nghiem, N; Summers, JA; Carter, MA; Harper, G «A Nutritional Analysis of New Zealand Military Food Rations at Gallipoli in 1915: Likely Contribution to Scurvy and Other Nutrient Deficiency Disorders» (en anglès). N Z Med J., 2013 Apr 19; 126 (1373), pp: 12-29. PMID: 23797073 [Consulta: 12 febrer 2017].
  32. Van Der Laat, JE «Estudio comparativo del ácido cítrico y vitamina C en el jugo de algunas variedades de Citrus de uso popular» (en castellà). Rev Biol Trop, 1954 Jul; 2 (1), pp: 45-58. ISSN: 2215-2075 [Consulta: 27 gener 2017].
  33. Goldstein, D «Women under Siege: Leningrad 1941-1942» (en anglès). A: A. V. Avakian & B. Haber (Eds.), From Betty Crocker to Feminist food studies: Critical perspectives on women and food. University of Massachusetts Press, 2005, pp: 1-28 [Consulta: 31 gener 2017].
  34. Desenclos, JC; Berry ,AM; Padt, R; Farah, B; et al «Epidemiological patterns of scurvy among Ethiopian refugees» (en anglès). Bull World Health Organ, 1989; 67 (3), pp: 309-316. PMC: 2491254. PMID: 2788528 [Consulta: 13 febrer 2017].
  35. CDC «Malnutrition and micronutrient deficiencies among Bhutanese refugee children-Nepal, 2007» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2008 Ab 11; 57 (14), pp: 370-373. PMID: 18401331 [Consulta: 13 febrer 2017].
  36. Chacreton, D «Understanding Complex Humanitarian Emergencies in the Horn of Africa: Causes, Determinants, and Responses» (en anglès). Journal of Global Health Perspectives, 2013, Des 21, pàgs: 11 [Consulta: 13 febrer 2017].
  37. Cheung, E; Mutahar, R; Assefa, F; Ververs, MT; et al «An epidemic of scurvy in Afghanistan: assessment and response» (en anglès). Food Nutr Bull, 2003 Sep; 24 (3), pp: 247-55 (article de subscripció). PMID: 14564929 [Consulta: 13 febrer 2017].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escorbut Modifica l'enllaç a Wikidata