Polipropilè
 |
L'article o secció necessita millores quant al seu format. |
| Substància química | polímer, poliolefina i polímer de vinil  |
|---|---|
| Nom curt | PP i ПП |
| Descobridor o inventor | J. Paul Hogan |
| Estructura química | |
 | |
| Propietat | |
| Densitat | 0,925 g/cm³ |
| Punt de fusió | 145 °C |
El polipropilè (PP) és un polímer termoplàstic, parcialment cristal·lí, que s'obté de la polimerització del propè. Pertany al grup de les poliolefines.[1]
Té gran resistència contra diversos solvents químics, alcalís i àcids.
Usos[modifica]
Es fa servir en una àmplia varietat d'aplicacions[1] que inclouen tot tipus d'embalatges per aliments, teixits, pel·lícules transparents, equips de laboratori, components de caldereria química, mànegues i tubs. També s'utilitza en els implants de mama.
Tipus[modifica]
PP homopolímer[modifica]
S'anomena homopolímer[2] al PP obtingut de la polimerització de propil pur. Segons la seva tacticitat, s'identifiquen tres tipus:
- PP atàctic. Material de propilè que polimeritza deixant els metils laterals espacialment en desordre. Aquest polímer té una “enganxositat” tal que permet adherir-se en superfícies tot i amb presència de pols, per la qual cosa s'utilitza com una goma en papers adheribles, o com a base per als adhesius en fos.
- PP isotàctic. La distribució regular dels grups metil l'atorguen una alta cristal·linitat entre el 70 i 85%, una gran resistència mecànica i una gran tenacitat. Aquest tipus és el més utilitzat avui en dia amb injecció de peces (tapes de rosca, joguines, contenidors…) i en extrusió de pel·lícula plana per a fabricar rafia o com a paper d'envotura, substitut del cel·lofan.
- PP sindiotàctic. Molt poc cristal·lí, té els grups metil acomodats en forma alterna, la qual cosa el fa ser més elàstic que el PP isotàctic però també menys resistent.
PP copolímer[modifica]
En afegir entre un 5 i un 30% d'etilè en la polimerització s'obté un copolímer[3] que posseeix major resistència a l'impacte que el PP homopolímer. Poden ser de dos tipus:
- Copolímer estadístic. L'etilè i el propilè s'introdueixen a la vegada en un mateix reactor, resultant cadenes de polímer en les quals els dos monòmers s'alternen de manera aleatòria.
- Copolímer en blocs. En aquest cas primer es polimeritza el propilè en un reactor i després en un altre reactor, s'hi afegeix etilè que polimeritza sobre el PP ja format, obtenint-se així cadenes amb blocs homogenis de PP i PE. La resistència a l'impacte d'aquests copolímers és molt alta, per la qual cosa se'ls coneix com a PP impacte o PP xoc.
Quan el percentatge d'etilè supera un cert valor, el material passa a comportar-se com un elastòmer, amb propietats molt diferents del PP convencional. Aquest producte se l'anomena cautxú etilè-propilè (EPR, de l'anglès Ethylene-Propylene Rubber).
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Polipropilè |
- ↑ 1,0 1,1 «polipropilè». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «homopolímer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «copolimerització». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.