Quercus

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuQuercus Modifica el valor a Wikidata
Quercus robur.jpg
roure pènol Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font defusta de roure, flavina i gla Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitaglà Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFagales
FamíliaFagaceae
GènereQuercus Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Tipus taxonòmicQuercus robur Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata

Quercus és un gènere d'arbres (i alguns arbusts) de la família de les fagàcies. Es caracteritzen sobretot pel seu fruit en forma de gla, que és una nou amb un involucre en forma de cúpula a la base que conté una llavor (rarament dues o tres, però no en les espècies autòctones dels Països Catalans). A més, es caracteritzen per tenir flors masculines en aments pènduls amb periant acampanulat o pateniforme, de 4 a 9 lòbuls i 6-12 estams amb anteres exertes. Les flors femenines són tricarpelars, solitàries o bé estan agrupades en glomèruls, situades a l'interior d'un involucre constituït per nombroses esquames. Les fulles són esparses, pinnatilobades, pinnatífites o en menor freqüència serrades, dentades o enteres. Presenten generalment gemmes ovoides o subgloboses.[1]

Algunes espècies tenen fulla perenne (als Països Catalans, l'alzina, la carrasca, la surera i el garric), però la majoria (els roures) la tenen caduca o marsescent. Els roures que creixen als Països Catalans són principalment el martinenc, el pènol, el de fulla gran, de fulla petita, el roure africà, el roure cerrioide, considerat un híbrid, i el roure reboll, aquest últim molt rar als Països Catalans, ja que només apareix en alguns rodals de les muntanyes de Prades, l'Alcalatén i l'Alt Palància.[2]

El gènere és originari de l'hemisferi nord, i s'estén des de les latituds temperades fins a les tropicals.

Alguns insectes vinculats amb alzinars i rouredes son el banyarriquer del roure, l'escanyapolls,[3] i el buprèstid Anthaxia hungarica.

Taxonomia[modifica]

Secció Quercus o Lepidobalanus[modifica]

Distribuïda a Europa, Àsia, nord d'Àfrica i Amèrica del Nord. Tenen estils curts i els aglans maduren en sis mesos i són dolços o lleugerament amargants, amb l'interior de la closca sense pèls.

Secció Mesobalanus[modifica]

Europa, Àsia, nord d'Àfrica. Estils llargs; glans madurs en 6 mesos, amargs, interior de la cúpula sense pèls (estretament relacionat amb la secció Quercus en la que se l'inclou algunes vegades).

Secció Cerris[modifica]

Europa, Àsia i nord d'Àfrica. Estils llargs; aglans madurs en 18 mesos, molt amargs. Interior de la closca sense pèls o amb molt pocs.

Secció Protobalanus[modifica]

Distribuïts al sud-oest dels Estats Units i al Nord de Mèxic. Estils curts i aglans madurs als 18 mesos, molt amargs, amb l'interior de la closca densament pilós.

Secció Lobatae o Erythrobalanus[modifica]

Amèrica del Nord, Central i del Sud. Estils llargs i aglans madurs als 18 mesos, molt amargs, amb l'interior de la closca densament pilós.

Aprofitament[modifica]

Els usos pràctics i tradicionals de les alzines, roures, alzines sureres i altres són molts i molt importants. Una classificació possible es basa en els diversos camps d’aplicació i es presenta a continuació.

Fustes[modifica]

Les fustes de quercus són de densitat i resistència relativament altes. També la seva durada i resistència als factors externs són elevades.

Construcció en general[modifica]

Bigues i altres elements estructurals aprofitant fusta d’alzina o roure estan documentades des de fa segles.[13] L’estructura de les cobertes de moltes catedrals està feta de fusta d’alzina.[14]

Construcció naval[modifica]

En la construcció tradicional de vaixells de fusta moltes peces es feien de fusta d’alzina o roure: carena (quilla),[15] roda, quadernes.[16][17] Però també politges,[18] ceps d’àncora [19] i altres peces especialitzades.

Ferrocarrils[modifica]

Les travesses de les vies eren tradicionalment de fusta. En molts casos de roure.[20]

Apuntalat de mines[modifica]

Alimentació[modifica]

Les glans d'alzines i roures s'han destinat des de l'antiguitat a alimentar ramats de porcs, ovelles i cabres. A Espanya la devesa es manté a Extremadura i Andalusia. Les glans de la carrasca són més dolces que les d'alzina, i es poden consumir crues o torrades

Segons Estrabó, els habitants d'Hispània feien una mena de pa de glans.[21][22]

« Els muntanyencs, durant dos terços de l'any, s'alimenten de glans d'alzina deixant-les assecar, triturant-les i fabricant amb elles un pa que es conserva un temps. »

Els nadius americans consumien glans diverses preparades amb tècniques diferents.[23][24]

Tinta[modifica]

Les tintes medievals eren de dues menes: les basades en el negre de fum i les preparades a partir de gales de roure i ferro.[25] Una de les receptes més antigues figura en el Llibre de la contemplació de Ramon Llull. [26][27][28]

Adobat de pells[modifica]

La principal aplicació dels tanins és en l'adobat de pells, en aquest cas només s'empren els de determinades espècies vegetals com l'alzina,[29] pi o el castanyer. També es fa servir com a mordent (fixador) en els tèxtils i en medicina per a tractar les cremades.[30]

Tintat de teixits[modifica]

La Caparreta de l'alzina (Kermes vermilio) és un fitoparàsit xuclador fix que suposa una plaga pels arbres del gènere Quercus, fonamentalment alzines (Quercus ilex). Fou emprada antigament per a tintar de vermell.[31]

Carbó vegetal i llenya[modifica]

La producció de carbó de llenya en llocs on hi ha una abundància de fusta es remunta a l'antiguitat. Comença generalment amb apilar peces de fusta formant una estructura cònica. Es deixen les obertures a la part inferior per admetre l'aire, amb un eix central que serveix de xemeneia. Tota la pila està coberta amb branques, herba o argila humitejada. El foc és iniciat a la part inferior de la canaleta i es va estenent gradualment cap a fora i cap amunt. L'èxit de l'operació depèn del ritme de combustió. En condicions mitjanes, la fusta produeix un 60% de carbó en volum, o un 25% en pes; Els mètodes de producció a petita escala solen produir només el 50% en volum, mentre que els mètodes a gran escala van permetre uns rendiments més elevats d'uns 90% al segle xvii. El funcionament era tan delicat que es deixava generalment als carboners (cremadors de carbó professionals).

El carboneig era una tasca desenvolupada entre els mesos de novembre i març. La manca de carbó mineral als Països Catalans va obligar a una explotació més intensiva del carbó vegetal. Les fustes de faig, roure i, sobretot, d'alzina, eren les més utilitzades per fer-ne carbó. Es tallaven els arbres i de la llenya resultant se'n feien piles, que s'encenien i s'iniciava el procés de la cuita. Un cop apagada la pila, s'arrencava el carbó, s'omplien les sàrries i es pesaven. Els carboners s'estaven al mateix bosc mentre durava l'època de carboneig i s'allotjaven en les barraques construïdes per ells mateixos [32][33]

Fonamentals durant segles,[34][35][36] la fusta i el carbó d’alzina encara es comercialitzen i tenen una certa importància en la cuina casolana i professional de moltes contrades pels seus mèrits gastronòmics.[37]

Referències[modifica]

  1. Flora Ibérica (en castellà). II. Madrid: Servicio de publicaciones del CSIC, 1990, p. 15. ISBN 84-00-07034-8. 
  2. de Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Barcino, 1990, p. 511. ISBN 84-7226-620-6. 
  3. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 5a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 2001, p. 56-57. ISBN 84-7306-542-5. 
  4. Elbert Luther Little. Checklist of United States Trees (native and Naturalized). D.C. : Forest Service, U.S. Department of Agriculture, 1979, p. 243–. 
  5. Bulletin. U.S. Government Printing Office, 1897, p. 391–. 
  6. Diccionario de Agricultura práctica y Economía Rural. Imp. de Luis Garcia, 1855, p. 578–. 
  7. Andrew M. Greller. Geographical Changes in Vegetation and Plant Functional Types. Springer, 18 April 2018, p. 276–. ISBN 978-3-319-68738-4. 
  8. Esteban H. Muldavin. A Classification of Forest Habitat Types of the Southern Arizona and Portions of the Colorado Plateau. U.S. Department of Agriculture, Forest Service, Rocky Mountain Forest and Range Experiment Station, 1996, p. 115–. 
  9. Field guide to native oak species of eastern North America. DIANE Publishing, p. 153–. ISBN 978-1-4289-9517-8. 
  10. John David Stuart. Trees and Shrubs of California. University of California Press, 2001, p. 317–. ISBN 978-0-520-22109-3. 
  11. Massachusetts Agricultural College. Report, 1874, p. 2–. 
  12. Jirí Kolbek. Forest Vegetation of Northeast Asia. Springer Science & Business Media, 14 March 2013, p. 231–. ISBN 978-94-017-0143-3. 
  13. Pline l'Ancien. Histoire naturelle de Pline traduite en françois, avec le texte latin rétabli d'après les meilleures leçons manuscrites ; accompagnée de Notes critiques pour l'éclaircissement du texte, et d'Observations sur les connoissances des anciens comparées avec les découvertes des modernes. Tome Premier-Douzième [par Louis Poinsinet de Sivry. A. G. Meusnier de Querlon, J. E. Guettard et autres]. chez la Veuve Desaint, 1772, p. 615–. 
  14. Antoine Pierre Marie GILBERT. Description historique de l'Église Cathédrale de Notre Dame d'Amiens, 1833, p. 85–. 
  15. Antonio Villarrubia Medina. Estudios sobre el viaje en la literatura de la Grecia antigua. Universidad de Sevilla, 2002, p. 64–. ISBN 978-84-472-0751-0. 
  16. Eugenio Plá y Ravé. Tratado de maderas de construccion civil y naval. Imprenta, estereotipia y galvanoplastia de Aribau y Cia. (Suc.de Rivadeneyra), 1880, p. 138–. 
  17. David Casado. La marina ilustrada: Sueño y ambición de la España del XVIII. Ediciones Antígona, 17 May 2009, p. 69–. ISBN 978-84-92531-20-2. 
  18. José Mariano Vallejo. Tratado elemental de matemáticas para uso de los caballeros seminaristas del Real Seminario de Nobles de Madrid y demás casas de educación del reino: Mecánica dividida en sus cuatro tratados de Estática, Dinámica, Hidrostática e Hidrodinámica, 1817, p. 166–. 
  19. Diccionario enciclopédico hispano-americano de literatura, ciencias y artes: Apéndice 24-25. Segundo apéndice 26-28. Montaner y Simón, 1887, p. 169–. 
  20. Daniel Álvarez Mántaras. Ferrocarriles. Ingenier¡a e Infraestructura de los Transportes. Universidad de Oviedo, 2003, p. 49–. ISBN 978-84-8317-365-7. 
  21. Leonard A Curchin. The Romanization of Central Spain: Complexity, Diversity and Change in a Provincial Hinterland. Routledge, 5 May 2004, p. 224–. ISBN 978-1-134-45112-8. 
  22. Strabon. Géographiede Strabon. L. Hachette et Cie, 1890, p. 233–. 
  23. Paul Douglas Campbell. Survival Skills of Native California. Gibbs Smith, 1999, p. 82–. ISBN 978-0-87905-921-7. 
  24. Mark Zanger. The American Ethnic Cookbook for Students. ABC-CLIO, 2001, p. 16–. ISBN 978-1-57356-345-1. 
  25. Christopher De Hamel. Copistas e iluminadores. Ediciones AKAL, 18 January 1999, p. 32–. ISBN 978-84-460-0818-7. 
  26. Ibn Khaldūn. المخطوطات العربية في إسبانيا والمغرب، في ذكرى ابن خلدون: أعمال المؤتمر الدولي [المنعقد في] غرناطة [من 30 مايو إلى 2 يونو] 2005. Fundación El legado andalusì, 2006, p. 300–. ISBN 978-84-96395-16-9. 
  27. Estudis d'història medieval, vol. 1. Institut d'Estudis Catalans, p. 1–. GGKEY:4E5Q02K0DY7. 
  28. Método de hacer buena tinta fina de un hermoso y permanente negro, con un exacto y analítico conocimiento de la naturaleza y modo de obrar de los precisos é indispensables ingredientes que entran en su composicion. Imprenta de D. Ramon Verges, 1829, p. 21–. 
  29. Gabriel de la Puerta. Química orgánica general y aplicada a la farmacia, medicina, industria, agricultura y artes: Generalidades y ácidos orgánicos. Establecimiento tipográfico de T. Fortanet, 1868, p. 387–. 
  30. Claramunt Vallespí, Mª Rosa; Farrán Morales, Ángeles; López García, Concepción; Pérez Torralba, Marta; Santa María Gutiérrez, Mª Dolores. Química bioorgánica y productos naturales (en castellà). Madrid: Editorial UNED, 2013-10-20, p. 346. ISBN 9788436267945. «Por otro lado, son las sustancias causantes del sabor astringente en muchas bebidas, se utilizan frecuentemente como antidiarreicos y para el tratamiento de heridas y quemaduras,» 
  31. Carmen Alfaro Giner. Purpureae Vestes I. Textiles y tintes del Mediterráneo en época romana. Universitat de València, 28 November 2011, p. 182–. ISBN 978-84-370-8683-5. 
  32. A. Guenyveau. Principios generales de metalurgia. La Libreria de Parmantier, 1825, p. 110–. 
  33. Institut d'Estudis Catalans (Barcelona). Anuari IEC : curs 1994-1995. Institut d'Estudis Catalans, 1996, p. 91–. ISBN 978-84-7283-308-1. 
  34. Josep Maria Panareda i Clopés. El carboneig. Quan el record encara és viu. L'Abadia de Montserrat, 14 October 2010, p. 23–. ISBN 978-84-9883-324-9. 
  35. Agustí Altisent. Les granges de Poblet al segle XV: assaig d'història agrària d'unes granges cistercenques catalanes. Institut d'Estudis Catalans, 1972, p. 99–. GGKEY:SRCFJ9F2TGC. 
  36. Joan Creus Saumell. Itineraris pel Montnegre. L'Abadia de Montserrat, June 2006, p. 151–. ISBN 978-84-8415-810-3. 
  37. Juan Manuel Benayas. Entre brasas veggie: Del huerto a la barbacoa. Grupo Planeta, 28 April 2021. ISBN 978-84-08-24342-7. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Quercus