Garric

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuGarric
Quercus coccifera
Quercus coccifera Bellotas 2010-10-03 DehesaBoyaldePuertollano.jpg
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 194078
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFagales
FamíliaFagaceae
GènereQuercus
EspècieQuercus coccifera
L.
Nomenclatura
Sinònim taxonòmic
Distribució
Quercus coccifera range.svg
Distribució del garric
Modifica les dades a Wikidata

El garric (Quercus coccifera)[2] és una planta semblant a l'alzina però de port arbustiu. El seu fruit és una gla.

Noms[modifica]

En català, aquesta planta se la coneix amb molts noms populars:

  • Coscoll i els seus derivats, comuns a les Illes Balears, País Valencià, Penedès, Ribera d'Ebre, Baix Ebre i Montsià, entre altres llocs: coscoll roig, coscoll roger, coscoll ver, coscó o cuscó, coscona, coscolla.
  • Garriga i els seus derivats: garriguella, garroll, garrolla, garric roig.
  • Grana i els seus derivats: grana d'escarlata, graneta, grana vermelló.
  • Alzina ravell.[3]
  • Blaca (a Talteüll, nord del Rosselló; terme molt més vivaç en occità.)[4]
  • etc.[5]

Descripció[modifica]

El garric, de la família de les fagàcies, és un arbust o petit arbret molt ramificat que sol arribar fins als 2 metres d'alçada. Cobert de fulles perennes de color verd intens, dures i amb els marges punxants, arriba a crear formacions molt denses i comunitats permanents. El seu fruit és una aglà de peduncle curt i cúpula eriçada. Floreix d'abril a maig i fructifica durant l'agost de l'any següent. És una espècie que viu en zones seques i assolellades; accepta precipitacions anuals entre els 400 i els 800 mm, preferiblement.

Hàbitat[modifica]

Prolifera sobre terrenys calcaris, pedregosos i sòls pobres. La seva distribució geogràfica es localitza en zones subcostals, de clima mediterrani no continental. A la serralada litoral o prelitoral catalana, hi localitzem els millors exemplars del territori, sobretot vers el sud del massís del Garraf.

Brota de forma vigorosa d'arrel i de forma continuada al llarg de la seva vida, fet que li confereix propietats piroresistents, si bé l'acció repetida del foc pot causar-ne la degeneració i crear comunitats d'inferior qualitat, o fins i tot, extingir-lo.

Creix habitualment entre els 0 i els 1.000 metres d'altitud.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Flora Ibérica (en castellà). II. Madrid: Servicio de publicaciones del CSIC, 1990, p. 15. ISBN 84-00-07034-8. 
  2. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans (en català). 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 96-97. ISBN 84-7306-390-2. 
  3. «FloraCatalana.net» (en català). [Consulta: 28 febrer 2016].
  4. DECAT, Joan Coromines, I, 820a54-b18 i ss.
  5. Vallès (dir.), Joan; Veny, Joan; Vigo, Josep; Bonet, M. Àngels; Julià, M. Antònia. Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana (en ca). Edicions Universitat Barcelona, 2014-09-19. ISBN 9788447538553. 
  6. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya» (en català). [Consulta: 28 febrer 2016].

Vegeu també[modifica]