Els miserables

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Els miserables (desambiguació)».
Els Miserables
Cosette, una de les protagonistes del relat.
Autor Victor Hugo
Títol original Les Miserables
País França
Llengua Francès
Gènere Romanticisme
Data de publicació 1862
Modifica dades a Wikidata

Els miserables (títol original: Les Misérables) és una novel·la escrita en francès per l'escriptor Victor Hugo i publicada el 1862. La novel·la transcorre a França durant la primera meitat del segle XIX. És una novel·la romàntica.

La novel·la transcorre al voltant de la vida d'un expresidiari, Jean Valjean, que després de passar molts anys a la presó intenta iniciar una nova vida, però continua arrossegant el seu passat. Coneixerà en Gavroche i un revolucionari fill de burgesos, que estan inspirats en els acompanyants de la "Llibertat" en la pintura de Delacroix La llibertat guiant el poble.

La novel·la permet als lectors endinsar-se i apropar-se en la història de la França contemporània a Victor Hugo, com ara la Revolució francesa del 1789, l'Imperi napoleònic, la Restauració de Lluís XVIII i Carles X, la Revolució de juliol i la Rebel·lió de juny. També s'ha de destacar l'anàlisi d'aquests esdeveniments històrics i d'altres esdeveniments socials i culturals com les condemnes a la guillotina.

Estructura[modifica | modifica el codi]

La novel·la està dividida en 5 volums:

  1. Fantine
  2. Cosette
  3. Marius
  4. L'idil·li del carrer Plumet i l'epopeia del carrer Saint-Denis
  5. Jean Valjean

També, cada part consta de vuit o més "llibres", dividits aquests en diversos capítols. Cada capítol és relativament curt, normalment d'unes poques pàgines. Això no obstant, el llibre en la seua totalitat és bastant més llarg que la majoria de les novel·les; supera sense problemes les mil cinc-centes pàgines en les edicions íntegres. Les quals són de fàcil assimilació i, en llegir-les, són de fàcil comprensió i enteniment.

Volum I: Fantine[modifica | modifica el codi]

Aquest volum és una oportunitat per presentar els personatges que segueixen Jean Valjean des del principi fins al final de les seves aventures.

L'acció de l'obra comença l'any 1815, parlant del bisbe de Digne, monsenyor Myriel, de gran bondat i generositat amb els pobres. Viu amb la seua germana fadrina i amb una serventa en un antic hospital. Es descriu com era la seua vida, totalment apegada a les seues creences religioses, fins al punt de passar per greus problemes econòmics.

L'acció comença amb l'arribada de Jean Valjean, el personatge principal de l'obra, després d'una sentència de dinou anys de presó: víctima d'un tràgic destí; originalment, sentenciat a cinc anys de presó per robar pa per alimentar la seva família, veu ampliada la seva sentència després de diversos intents de fuga. El seu passat com a convicte l'aclapara i, en cada ciutat que passa, escolta la negativa de donar-li faena per ser un ex-convicte amb un passaport groc, universalment rebutjat; i només el bisbe Myriel li obre la porta per oferir-li aliment i refugi. Jean Valjean mostra un odi-amor i ressentiment amb la societat i, poc conscient dels seus actes, roba plata del bisbe i fuig per la finestra. Quan és detingut i portat per la policia davant del bisbe Myriel, aquest decideix perdonar-lo i li regala la plata.[1]

Simètricament a l'ascensió de Jean Valjean amb la seva redempció, som testimonis de la caiguda de Fantine. Al principi, Fantine és l'amant d'un estudiant, Félix Tholomeys, i viu a París. Quan l'estudiant decideix tornar al seu lloc d'origen, abandona Fantine i la seva filla Cosette. Fantine decideix tornar al seu lloc d'origen, però, per no dur l'estigma de mare soltera, ha de deixar Cosette, només amb tres anys, a cura dels Thénardier. No la veurà mai més. Els Thénardier van exigint més i més diners a Fantine per cuidar la seva filla, mentre Cosette està esclavitzada. Fantine va entrant en decadència fins a arribar a la prostitució i acaba morint.

Al poble de Fantine, Montreuil-sur-Mer, hi ha un nouvingut que ha reactivat pràcticament sol l'economia de la regió. Està fent molts diners, però té consciència social, i contribueix generosament al benestar del poble. En reconeixement, l'en fan batlle. Es fa dir Monsieur Madeleine, però en realitat és Jean Valjean, que està redreçant la seva vida, i torna a la comunitat el favor que li havia fet el bisbe Myriel.

El comissari de Montreuil, Javert, però, creu reconèixer Valjean com a ex-convicte del penal de Toló, i és dels pocs habitants del poble que no admiren el seu batlle, fins al punt de denunciar-lo. No obstant, l'atzar vol que en aquell moment, la justícia hagi detingut un pobre diable, Champmathieu, erròniament identificat com a Jean Valjean i condemnat en el seu lloc. El veritable Jean Valjean veu l'oportunitat de reintegrar-se definitivament a la societat. Però Victor Hugo no ho vol. Per a ell, l'honestedat és un compromís. Després d'una llarga nit de vacil·lació, Madeleine/Valjean decideix que, per compromís ètic, ha de declarar al judici de Champmathieu que ell és Jean Valjean, renunciant a la seva privilegiada posició. Escapa a la justícia, però torna clandestinament per complir amb una última promesa realitzada en el moment de la seva mort a Fantine, a qui prèviament havia ajudat: ha de salvar Cosette, esclava del matrimoni Thénardier.

Volum II: Cosette[modifica | modifica el codi]

El llibre comença amb una llarga descripció (una sisena part del volum) de la batalla de Waterloo. Al final de la batalla, trobem Thénardier robant els morts, i salvant, sense voler, la vida de Pontmercy.

Jean Valjean, forçat a Toló, demana que li treguin els grillons per salvar heroicament un treballador de les drassanes. Mentre baixa, cau ell a l'aigua, i no el veuen més. Tothom el dóna per mort. En realitat, però, aconsegueix d'escapar-se, i va a buscar Cosette a can Thénardier. Poc abans, hem sabut que Cosette viu totalment esclavitzada, vestida amb parracs hivern i estiu, i passant gana. Valjean havia aprofitat la seva primera fuga per amagar la seva fortuna en un bosc de Montfermeil, i, quan torna, coneix Cosette, i l'allibera dels Thénardier a canvi de pagar-los els deutes (1.500 francs). Valjean compleix la promesa que li havia fet a la Fantine; coneix per primera vegada l'amor (paternal) envers Cosette, i Cosette pot ser una nena i jugar per primera vegada a la vida. Es traslladen a un suburbi de París, i comencen una vida senzilla, però feliç.

Però el comissari Javert, que ara treballa a París, sent a parlar de la desaparició de Cosette (els Thénardier, en un primer moment, havien justificat la seva desaparició dient que havia estat raptada) i comença a sospitar que en Valjean no és mort de veritat. Al final, el localitza, però Valjean se n'adona i fuig amb la Cosette. Després de perseguir-lo per mig París, li perd la pista quan estava totalment rodejat. Valjean s'ha enfilat a la paret d'un convent de clausura i s'hi ha amagat. Dins del convent, s'hi troba en Fauchelevent, un antic carreter de Montreuil-sur-mer a qui li havia salvat la vida, que hi treballa de jardiner. Fauchelevent està molt content d'acollir-lo, i fa per manera que les monges li permetin de quedar-se com a ajudant del jardiner, i que acullin la Cosette al seu internat.

Victor Hugo aprofita l'arribada de Valjean al convent per fer una llarga digressió, on, després de descriure amb tot detall el convent, la seva organització i la seva història, exposa les seves opinions sobre la religió, la filosofia, i les maneres de practicar-les.

Volum III: Marius[modifica | modifica el codi]

El volum III avança 8 o 9 anys, i comença donant protagonisme a personatges nous, i alguns altres que només s'havien esbossat. Apareix Gavroche, el tercer fill dels Thénardier, que el tenen abandonat. Viu al carrer i amb prou feines visita la seva família de tant en tant, perquè ni li fan gaire cas, ni li donen res per subsistir.

Els Thénardier han canviat de nom, per escapar dels creditors. Ara es fan dir Jondrette, i viuen sense saber-ho a la mateixa casa-pensió on s'havien refugiat Valjean i Cosette abans de fugir cap al convent.

També sabem de la vida de Pontmercy, l'oficial que Thénardier havia reanimat després de la batalla de Waterloo, quan l'havia pres per mort i li robava els objectes de valor. Després de vint-i-cinc anys servint l'exèrcit francès en les guerres de la Revolució Francesa i les Napoleòniques, fou premiat amb el rang de coronel i una baronia per l'Emperador en persona. Però amb la derrota i la restauració francesa, els títols atorgats per Napoleó no foren reconeguts. Es va haver de retirar en la pobresa. En enviudar, el seu sogre el va obligar a deixar el seu únic fill Marius al seu càrrec, amb l'amenaça que si no, el desheretaria. El sogre era reialista i odiava els bonapartistes. Marius va créixer creient-se ignorat pel seu pare. Només després de la seva mort es va adonar que el seu pare no havia deixat mai de seguir-lo d'amagat. Llavors es va interessar per la seva història, i va passar a admirar-lo profundament. Després d'una discussió amb el seu avi per motius polítics, va abandonar la casa familiar. Va acabar els estudis d'advocat, però no exercia. Treballava fent traduccions i alguns escrits per un sou modest. Coneix els "amics de l'ABC", un grup heterogeni de discussió política republicana. Ells el fan evolucionar políticament del bonapartisme al republicanisme.

En una nota pòstuma, el seu pare li demanava al seu fill que fes tot el bé possible a qui li havia "salvat la vida" a Waterloo, en Thérnardier. Tot i buscar-lo activament, no l'havia pogut trobar. Poc es pensava que era justament el seu veí de pensió.

Marius es fixa en una parella que passen estones, com ell, al jardí de Luxemburg. Un és un senyor gran amb cabell blanc, i l'altra és una noieta d'uns quinze anys. Marius s'enamora profundament de la noia, tot i que, per timidesa, ni tan sols li coneix la veu. Després de mesos de fer-se el trobadís al jardí, els segueix per saber on viuen; però poc després, el vell i la noia canvien d'adreça i Marius els perd la pista, desesperant-se.

Al cap d'un temps, la filla dels veïns de pensió li demana caritat. Li explica una història d'urgència extrema, i li dóna pràcticament tots els seus estalvis, tot i que ell, com s'anirà veient, encara està més necessitat. Per curiositat, mira per un forat de l'envà, i s'adona que la família es dedica professionalment a enredar gent generosa perquè els facin caritat. És testimoni de la preparació d'una visita d'un nou benefactor: apaguen el foc, trenquen un vidre de la finestra (ferint de passada una de les filles amb el vidre), i esbotzen una cadira. Quan apareix el "filàntrop", com en diuen, Marius queda astorat: són justament la parella del jardí de Luxemburg. En Thénardier/Jondrette li treu amb una història inventada tots els diners que porta a sobre, i fins i tot li deixa l'abric i li promet que tornarà a la tarda amb més diners per pagar-li els deutes del lloguer.

Quan marxa, en Thénardier explica a la seva dona que ha reconegut en el "filàntrop" l'home que s'havia endut la Cosette, i que per tant, la noia elegant que l'acompanyava era la mateixa Cosette. Foll de ràbia i enveja per les diferents trajectòries a la vida, decideix parar-li una trampa, amb la col·laboració de destacats criminals dels baixos fons. Marius ho sent, i, per protegir la seva estimada, ho denuncia a la policia. Allà es troba el comissari Javert, que li dóna dues pistoles, li demana la clau de la pensió, i li indica que dispari quan vegi que s'està duent a terme el crim.

Quan arriba el moment de la veritat, en Thénardier comença a insultar el "filàntrop", l'agafa per sorpresa, el redueix i li diu el seu nom real. El filàntrop (de fet, fa estona que el lector ha identificat en Jean Valjean) fa veure que no el coneix de res, però Marius queda paralitzat en un dilema. Per una banda, ha trobat el salvador (suposat) del seu pare a qui tenia com a missió d'afavorir; per l'altra, aquest home és un bandit que amenaça el suposat pare de la seva estimada. En comptes de disparar la pistola i avisar la policia, es queda mirant l'escena.

Thénardier vol 200.000 francs. Obliga Valjean a escriure una carta a la Cosette, dient que acompanyi la portadora de la carta (la Sra. Thénardier), que la portarà amb ell per un assumpte urgent. El pla és tenir-la segrestada fins que pagui els diners. Però Valjean els dóna una adreça falsa per guanyar temps. Quan es descobreix l'ardit, decideixen matar-lo. No és fins llavors que Marius es decideix a actuar, llançant un paper amb la lletra de la filla Thénardier que diu "Vénen els polis". Creient que el paper ha entrar per la finestra, s'aturen i intenten escapar, però en aquell moment arriba Javert, i els detén a tots. Només escapa una de les filles Thénardier, que havia d'estar vigilant al carrer. Quan Javert va a prendre declaració al "filàntrop", i abans no pugui veure-li la cara, Valjean s'escapa per la finestra.

Volum IV: Saint-Denis[modifica | modifica el codi]

Volum V: Jean Valjean[modifica | modifica el codi]

Context històric[modifica | modifica el codi]

S'hi esmenta la Batalla de Waterloo, que es va desenvolupar del 15 i 18 de juny del 1815; ens parla de la pobresa extrema que els tocà viure a tots els que vivien als seus voltants, i que el fet de treballar junts va unir els seus pensaments i va permetre que afloraren noves i millors idees.

En aquest, trobem els esdeveniments de la seua època com la Revolució francesa del 1789, l'Imperi napoleònic, la Restauració amb Lluís XVIII i Carles X i la Revolució de juliol que va transferir el poder a Lluís Felip d'Orleans.

Es troba en una societat conservadora (molt arrelada a les seues cultures i que no vol admetre cap canvi en la seua forma de vida), classista i molt masclista. Els homes són rudes i patriarcals i les dones delicades, esforçades i seguien ordres dels homes, la qual cosa originà pobresa a gran part de la població (econòmicament), i descontentament amb la burgesia (políticament).

Pel que es pot observar, la part realment important de l'obra és la gent, el poble, que tenen els seus moments lamentables, però també els seus moments de glòria.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Principals[modifica | modifica el codi]

  • Jean Valjean
  • Cosette
  • Fantine
  • Marius
  • Javert: interpreta la justícia, implacable i rígid, ha posat totes les seves energies a fer respectar la llei, la seva religió.
  • Éponine

Secundaris[modifica | modifica el codi]

  • El bisbe, la seva germana Baptistina i la seva serventa, la Sra. Magloire.
  • Els Thénardier: La senyora i el senyor Thénardier no tenen honradesa i representen la pura maldat. No obstant això, també són pares de Gavroche, l'heroisme del qual s'il·lustra més endavant.
  • Fauchelevent.
  • Gavroche.
  • El senyor Baloup.
  • Boulautrelle.
  • Azelma.
  • Petit-Gervais, el menut savoià.
  • Favourite, Dahlia i Zephine.
  • Blachevelle, Fameuil, Listolier i Félix Tholomeys.
  • Enjolras

Cita[modifica | modifica el codi]

Cita sobre Els miserables dita per Victor Hugo, el seu autor:

« L'ésser humà sotmès a la necessitat extrema és conduït fins al límit dels seus recursos, i a l'infortuni per a tots els que transiten per aquest camí.

Treball i salari, menjar i aixopluc, coratge i voluntat, per a ells tot està perdut. La llum del dia es fon amb l'ombra, i la foscor entra en els seus cors, i enmig d'aquesta foscor l'home s'aprofita de la debilitat de les dones i els nens i els força a la ignomínia. Després d'això cap tot el horror. La desesperació tancada entre unes febles parets dóna cabuda al vici i al crim ...
Semblen totalment depravats, corruptes, vils i odiosos, però és molt rar que aquells que hagin arribat tan baix no hagin estat degradats en el procés; a més, arriba un punt en què els desafortunats i els infames són agrupats, fusionats en un únic món fatídic .
Ells són "els miserables", els pàries, els desemparats.

»
— Victor Hugo, "Els miserables"

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]