Vàter

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Vàter amb cisterna incorporada

Un vàter és un servei sanitari, concretament un tipus de receptacle (recipient), que desplaça per mitjà de l'aigua cap al clavegueram o un pou negre els excrements, orins i altres residus humans. Hi ha tipus de vàters on es pot seure i altres en què no[1]

Podem trobar freqüentment vàters on no es pot seure a països com la Xina i el Japó i també són fàcils de trobar uns de coneguts com a plaques turques a països europeus com França o Itàlia, on en comptes de seure cal fer les necessitats a la gatzoneta o dempeus.

El tipus de vàter on es pot seure sol comptar amb una tapa seient unida a la tassa (l’esmentat receptacle), mitjançant frontisses, coberta quasi sempre amb una segona tapa que cobreix l’espai central buit ovaloide del seient ocupat pel paner en seure, ja que de vegades es prescindeix de la segona tapa, sobretot en banys públics d’uns quants països.

Al Japó és habitual que el seient del vàter, a més de la segona tapa que el cobreix quan està abaixada, tingui algun sortidor d’aigua orientable amb funció de bidet i altres prestacions, també seleccionables des d’un comandament de botons, com escalfar o netejar el seient. Vegeu Vàters al Japó.

Respecte als vàters en què es pot seure i que estan connectats a una xarxa de clavegueram, a grans trets hi ha tres menes de vàter des del punt de vista de l'arrossegament de les deposicions cap al desguàs: el típic vàter que simplement té el recipient del sifó d’aigua tancada en una posició central o cap al final del fons de la tassa (vegeu-lo, per exemple, al començament del vídeo de l’apartat que conté enllaços a webs); un tipus de vàter com una variant d'aquest darrer però amb el receptacle d’aigua a l'altre extrem de la tassa en què la resta del fons és un altre receptacle còncau quasi pla que conté una mica d’aigua i recull les deposicions fins que s’estira la cadena per netejar-lo; i el tercer tipus té la sortida de les deposicions en la posició del primer tipus de vàter, cap al final, i amb una forma més d’orifici estret, però l'aigua assoleix un nivell que pot arribar a ser de mitja tassa i es recupera després de la descàrrega de l’aigua i les deposicions en forma de remolí. Aquest tipus d'inodor, que a diferència dels dos anteriors no és de tècnica d’arrossegament sinó sifònica pel que fa al sistema de descàrrega quan es neteja (vegeu el vídeo de les referències), és freqüent a països americans com els Estats Units i és com el del vàter de la fotografia d’aquesta mateixa entrada de la Viquipèdia. A Espanya va existir-ne almenys un model: el vàter de cisterna baixa de la col·lecció Lorentina de la marca Roca, dels anys 60 - 70, però els vàters d’aquest tipus van bandejar-se perquè consumien massa aigua (fins a 14 litres per descàrrega) i s’embussaven molt. El segon model de vàter presentat correspon a vàters de fa dècades freqüents a països com Alemanya o Àustria. Els tres tipus d’inodor descrits tenen correspondència amb la tipologia de vàters que, com a curiositat, va establir el filòsof Slavoj Zize, d’acord amb la seva ideologia del vàter. Hi hauria almenys un altre tipus de vàter que seria una barreja del primer i el segon tipus, ja que té el receptacle d'aigua en la posició inicial de la tassa però la resta de la tassa hi fa pendent en comptes de tenir un segon receptacle de poca aigua com a fons quasi horitzontal de la resta de la tassa; en són exemples molts vàters espanyols entre els anys 40 i 60. Finalment, també hi ha vàters amb sistemes diferents com els automàtics autonetejables d’alguns espais públics, els de les casetes Poly Klyn, els vàters secs en general, els dels avions, trens, autocars, caravanes, creuers i altres vaixells, etc.

Història[modifica]

El vàter amb flux d'aigua és el resultat d'un llarg procés de desenvolupament.

  • Cap al segle XXVI aC. els vàters de flux es feien servir a la civilització de la vall de l'Indus en les ciutats com Harappa i Mohenjo-daro amb un sofisticat sistema de clavegueram.[2]
  • Cap al segle XVIII aC. se'n varen fer del mateix tipus a Cnossos en la civilització Minoica a Creta[3]
  • En el segle IX aC se'n varen fer a l'illa de Bahrain.[4]
  • Els antics romans varen disposar de vàters de flux d'aigua a través de l'imperi Romà.
  • El 1596: Sir John Harington publicà A New Discourse of a Stale Subject, Called the Metamorphosis of Ajax, on descriu un vàter del tipus modern i en va ser instal·lat un per a la reina Elisabet I d'Anglaterra al palau de Richmond.
  • El 1857 es va obtenir la primera patent dels Estats Units: plunger closet.
  • El 1907: Thomas MacAvity Stewart de Saint John (Nova Brunsvic), patentà el sistema auto-netejant en vòrtex.[5]
  • 1980: Bruce Thompson, que treballava per a Caroma a Austràlia, desenvolupà la cisterna Duoset amb dos botons per a dos volums d'aigua i versions d'aquesta invenció es troben per tot el món, ja que estalvien un 67% de l'aigua.[6]

Referències[modifica]

  1. "Flushing squat toilets", naturesplatform.com
  2. Rodda, J. C. and Ubertini, Lucio (2004). The Basis of Civilization - Water Science? pg 161. International Association of Hydrological Sciences (International Association of Hydrological Sciences Press 2004).
  3. C. Michael Hogan. 2007. Knossos fieldnotes, The Modern Antiquarian
  4. Sulabh International Museum of Toilets
  5. Mario Theriault, Great Maritme Inventions 1833-1950, Goose Lane Editions, 2001, p. 34.
  6. 100 Years of Australian Innovation - Dual flush technology

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vàter Modifica l'enllaç a Wikidata