Vil·la romana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
No s'ha de confondre amb Vila o Vil·la (residència).
Restes de la vil·la romana de Can Llauder, situada a Mataró

Una vil·la (llatí: villa), a l'antiga Roma, era un centre d'explotació agrària que en alguns casos esdevingué segona residència de patricis que vivien a la ciutat, construïda durant la república romana i l'Imperi Romà. La vil·la tenia una part urbana, on hi habitava el propietari de l'explotació, una part rústica reservada als treballadors (esclaus), les eines i els animals, i una part fructuària on s'elaboraven i es conservaven els productes que havia generat l'explotació agrícola de la vil·la. Una vil·la va ser originalment una casa de camp romana construïda per a la classe alta. Hi ha dos tipus de vil·les: la vil·la urbana, que va ser seu d'un país que podria ser fàcilment accessible des de Roma (o una altra ciutat) per una nit o dues, i la vil·la rústica, una granja-casa, una finca permanentment ocupada pels agents que havien encarregat de la massa i que tal vegada només s'ocupava en segons quines estacions. En el marc de l'Imperi hi va haver una concentració de viles imperials prop de la badia de Nàpols, sobretot a l'illa de Capri, al Monte Circeo a la costa i a Antium (Anzio). Rics romans escapaven de la calor de l'estiu als turons de Roma, especialment als voltants de Frascati (p. ex.: Villa Adriana).

Una vil·la era concebuda com una unitat de producció bàsica, destinada a l'explotació agropecuària d'una extensió de terreny determinada. Però també, i a la vegada, era el lloc de descans i d'esbarjo dels seus propietaris, que es retiraven a les seves cases al camp, tot fugint del soroll i del trànsit de la ciutat. A més de les terres destinades a aquesta explotació agrícola, en una vil·la són necessàries unes estructures arquitectòniques on es desenvolupin les diferents activitats. Es poden distingir, d'aquesta manera, dues parts bàsiques: per una banda, les estances que constitueixen la residència del propietari de la vil·la i la seva família (la vil·la residencial) i, per l'altra, les dependències destinades als treballs del camp (la vil·la rústica).[1]

La zona residencial segueix, en certa manera, l'evolució dels esquemes arquitectònics de les cases urbanes (les domii), on les dependències senyorials s'articulen entorn d'una habitació central –oberta i porticada– que, segons les seves característiques i situació, rep el nom d'atri (del llatí atrium)[2] o peristil (del llatí peristylum).[3] Evidentment, segons el poder adquisitiu dels seus propietaris, presenten una major riquesa i complexitat arquitectònica. Menjadors d'estiu i d'hivern (triclinia), dormitoris (cubicula), sales de recepció i de reunions (oecus), biblioteques, banys termals, etc., són algunes de les estances que es podien trobar en aquestes cases, segons les necessitats dels propietaris. Les dependències de la vil·la rústica eren més modestes i funcionals. Es poden trobar les habitacions dels esclaus que feien les tasques agrícoles (cellae), els estables dels animals (stabula), els magatzems del gra, els trulls per a premsar olives o raïm (torcularia) i els dipòsits per a líquids, així com altres instal·lacions com els forns ceràmics per fabricar els contenidors –àmfores i gerres– per a transportar l'oli i el vi excedents.[1]

Evolució[modifica]

Orígens[modifica]

Model de vil·la

Els seus orígens es remunten a les viles gregues del segle v aC i apareixen a la zona del Laci un segle més tard. Aquestes propietats podien consistir en petites hisendes dependents de treball familiar o, en canvi, en grans Propietats, amb treballadors esclaus o servents. En els segles II i I aC es produeix un creixement econòmic i la progressiva desaparició dels petits agricultors paral·lela a un augment significatiu dels latifundis. Això repercuteix positivament en les Villae, la part residencial passa a ser cada vegada més sofisticada i elegant constituint-se en magnífiques domus. Construïdes freqüentment al voltant d'un pati, comencen a ser edificades com cases de camp per als rics, i són cultivades per arrendataris i supervisades per un administrador (vilicus). La majoria d'aquestes construccions són abandonades a finals del segle ii i les que perduren són transformades de manera radical. Les causes són, fonamentalment, unes reestructuracions de la producció motivat per la concentració de terres i la competència amb la producció africana. A partir del segle iv moltes es transformen en llocs de culte i algunes compaginen ambdues funcions, constituint-se en un factor important de la cristianització del món rural. A la vall del Guadalquivir perduren algunes viles fins al segle vii transformades en esglésies cristianes. Les invasions bàrbares unides a un canvi en la cultura i la propietat acaben amb les últimes aeroport.

Els romans vivien en dos tipus d'edificis: la villa urbana, on els romans benestants s'allunyaven del bullici de la ciutat i gaudien de la vida tranquil·la del camp amb totes les comoditats pròpies de la ciutat, i la villa rústica, destinada a l'explotació agrícola. Algunes de les característiques més importants d'una vil·la romana són les següents: una vil·la era un centre d'explotació agrària; en alguns casos feia la funció de segon habitatge; hi havia una part rústica i una part urbana.

República[modifica]

Model de vil·la romana a Hessen

La tardana República Romana va ser testimoni d'una explosió de la construcció de la vil·la a Itàlia, especialment en els anys posteriors a la dictadura de Sul·la. A Etrúria, a la vil·la Settefinestre s'ha interpretat com un dels latifundis, o grans esclaus, que han participat a gran escala la producció agrícola. A Settefinestre i en altres llocs, la central de l'habitatge com un aeroport no va ser nomenat ricament. Altres viles a l'interior de Roma s'interpreten a la llum dels tractats agraris escrits per Cató, Marc Terenci Varró i Columel·la, dos dels quals van tractar de definir l'estil de vida adequat conservador dels romans, almenys en termes idealistes.[4]

Imperi[modifica]

Durant l'imperi hi havia tota mena de vil·les, algunes de les quals eren cases de plaer com la Vila Adriana en Tivoli o com a la Vila dels papirs a Herculà, en els llocs pintorescs amb vistes a la badia de Nàpols. Algunes vil·les s'assemblaven més a les cases d'Anglaterra o Polònia, la seu visible del poder d'un magnat local, com el famós palau redescobert a Fishbourne (Sussex). També eren conegudes les vil·les suburbanes en la perifèria de les ciutats, com ara el Medi i Tardà Republicà. Eren vil·les que envaïen el Campus Martius, en aquell moment als afores de Roma, i que també pot ser vist fora de les muralles de la ciutat de Pompeia. Aquestes primeres viles suburbanes, com la Roma en un Auditori del lloc o a Grottarossa a Roma, demostren l'antiguitat i el patrimoni de la vil·la suburbana al centre d'Itàlia. És possible que aquests primers, de rodalia, també fossin vil·les. De fet, els seients de poder (potser fins i tot els palaus) d'homes forts regionals o caps d'importants famílies (gents). Un tercer tipus de vil·la seria el “sense luxes”, el centre d'organització dels grans latifundis, que produeixen i exporten productes agrícoles. En el segle iv, simplement podria connotar una explotació agrícola: Jerome traduir l'Evangeli segons Marc (XIV, 32) corion, que descriu l'oliverar de Getsemaní, amb la vila, sense una inferència que existeixen habitatges existeix en tots els (Enciclopèdia Catòlica "Getsemaní"). Aquestes vil·les no van només donar origen a moltes de les actuals poblacions de Catalunya, sinó que també esdevingueren en molts casos la base dels grans dominis medievals.

Tipologies[modifica]

Vil·les urbanes[modifica]

Jaciment arqueològic de Can Modolell, vil·la imperial
Model de vil·la urbana

La vil·la suburbanae (urbanes): Residència de l'aristocràcia romana, té el seu origen al palau hel·lenístic. A partir del segle i aC, el peristil és l'espai dominant, desplaçant a l'atri. S'han trobat a la Campània i el Laci. La millor conservada és la vila dels misteris a Pompeia del segle ii aC. L'aeroport suburbanae poden ser de diverses classes: Amb atri; amb atri i peristil, amb peristil, amb pavellons i en forma d'hemicicle o d’"U".

Vil·les imperials[modifica]

Les vil·les imperials: Eren edificacions on residia l'emperador; per això estaven ben protegides i la seva grandiositat i exquisida decoració donaven mostres del poder imperial. Començaren a construir-se a partir del segle i amb l'arribada del nou règim. La més antiga de les conegudes és la de l'emperador Tiberi Capri, construïda en una illa. La vil·la d'Adrià a Tívoli era una de les més impressionants i hi tingueren cabuda els monuments més representatius de l'imperi.

Vil·les carolíngies[modifica]

A tot l'imperi romà, les villae (o vil·les) es van abandonar o es van transformar vers els segles IV, V o VI. El poblament, després d'aquesta data, ja plenament medieval, es traslladà a nous llocs habitats, que podien rebre el nom de vil·les, de vilars, de castella, etc. Les antigues villae romanes esdevingueren sovint necròpolis (tal com s'esdevingué a la Vil·la Fortunatus (al nord de Fraga), passaren a ésser indrets on es realitzaven activitats artesanals o llocs d'hàbitat de comunitats rurals. En general, però, darrerament es tendeix a pensar que, mentre els territoris o termes pobletans es van mantenir, els llocs d'habitació sovint es van traslladar a una certa distància de la ubicació de l'antiga villa clàssica, foren poc estables i tendí a predominar un poblament semi-dispers (vilars).

En època carolíngia, cal distingir unes vil·les situades al centre de l'imperi (entre el Loire i el Rin), on predominava un sistema bipartit (basat en l'existència d'una reserva senyorial i d'una terra repartida en masos), de les vil·les situades a la resta de l'imperi, especialment en les terres marginals. Als comtats catalans, quan es parla de vil·les, en aquests segles VIII, IX i X, certament s'està parlant de petits nuclis de població, que molt sovint foren el precedent dels pobles actuals. Els senyors jurisdiccionals d'aquestes vil·les carolíngies de la Catalunya Vella eren els comtes o altres senyors laics o eclesiàstics importants; el domini sobre la terra podia restar en mans de pagesos aloers o també de senyors laics o eclesiàstics (abats o bisbes).

Vil·les romanes a la província Tarraconense[modifica]

Vil·la romana dels Munts
Vil·la romana de Centcelles, Mausoleu de Centcelles
Vil·la romana de la Sagrera

En el món romà, una ciutat com Tàrraco era un veritable centre de control polític i econòmic de tot un territori que era explotat seguint el model de producció de Roma. Part del territori d'una ciutat era repartit en lots iguals entre els antics soldats assentats, que es convertien en colons. Moltes d'aquestes propietats requerien una instal·lació arquitectònica que permetés la seva explotació. Neix així la vil·la o casa de camp, on vivia el propietari de les terres. Els excedents d'aquestes explotacions (blat, vi, oli…) es canalitzaven a través de la ciutat.[1]

De les villae de Tàrraco, les més antigues van ser fundades a la segona meitat del segle ii aC, tot coincidint amb la transformació del campament militar de Tàrraco en un veritable nucli urbà. La vitalitat i significació de la ciutat, així com les condicions geogràfiques i climàtiques del seu entorn, van propiciar una gran densitat en aquest procés d'ocupació fins a mitjan segle III dC. Són difícils de precisar els límits exactes del territori (territorium) que depenia directament de la colònia Tàrraco, sembla que cap al sud limitaria amb el coll de Balaguer, cap a l'interior amb el territori d'Ilerda (Lleida) –per la zona de les Garrigues– i cap al nord el límit seria probablement el riu Llobregat (pont de Martorell).[1]

En el territori d'influència de Tàrraco, capital de la província Tarraconense s'han localitzat nombroses villae –com la dels Munts– dotades d'un nivell de sumptuositat molt per damunt del que era habitual en altres sectors de la costa catalana, i lligades als alts funcionaris provincials i municipals. Aquests passaven llargues temporades a Tàrraco i tenien les seves mansions -veritables palaus- fora del nucli urbà, per als seus moments d'esbarjo. Aquests establiments, que compartien una doble funcionalitat –agrícola i residencial–, van anar evolucionant tot seguint els esquemes arquitectònics i decoratius que es desenvolupaven en terres itàliques.[1]

Vil·les[modifica]

Vil·la romana dels Munts
Vil·la romana de Can Terrers
Vil·la romana de Rocafonda o dels caputxins

A Tàrraco hi havia 48 vil·les diferents, en un terreny d’uns 345 quilòmetres quadrats.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Vil·la romana dels Munts». mnat.cat. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. [Consulta: 8 setembre 2014].
  2. ↑ «atri». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ «peristil». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Turull, Albert «Una vil·la fora vila». Sàpiens [Barcelona], núm. 110, novembre 2011, p. 18. ISSN: 1695-2014.
  5. ↑ «Adarró». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. ↑ La vil·la romana de Can Martí
  7. ↑ «Parc arqueològic de la vil·la romana de Barenys». Patronat de Turisme de salou.
  8. ↑ Diputació de Tarragona, Vil·la romana de Cal·lípolis
  9. ↑ Excavacions al jaciment ibero-romà de Can Caseta (castellà)PDF
  10. ↑ Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, Vil·la romana de Centcelles
  11. ↑ Generalitat de Catalunya, Patrimoni, Can Cortada
  12. ↑ La necròpoli oriental de la vil·la romana del Collet de Sant Antoni
  13. ↑ poblesdecatalunya.cat, Vil·la romana de l'Espelt (Òdena - Anoia)
  14. ↑ «Jaciment de Can Modolell». Poblesdecatalunya.cat.
  15. ↑ Sagrera i Aradilla, Jordi. Sant Pere de Montfullà: la vil·la romana i el jaciment altmedieval. Ajuntament de Bescanó, 2004. 
  16. ↑ «vil·la romana del Morer». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  17. ↑ Vil·la romana dels Munts
  18. ↑ «vil·la romana de Pla de Palol». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  19. ↑ Generalitat de Catalunya, Patrimoni, Vil·la dels Caputxins
  20. ↑ «Decreto 4401/1964, de 23 de diciembre, por el que se declara Monumento Histórico-Artístico la «Villa Romana de Torre Llauder», de Mataró (Barcelona). Publicació». [Consulta: 8 juny 2014].
  21. ↑ Generalitat de Catalunya, Patrimoni, Túnel de Montgat
  22. ↑ «Vila-rodona». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  23. ↑ Generalitat de Catalunya, Vil·la romana dels Tolegassos
  24. ↑ «vil·la romana de Vilarenc». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  25. ↑ Museu arqueològic de Banyoles, Vil·la romana de Vilauba

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vil·la romana

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Vil·la_romana&oldid=30966916»