Colònia romana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Colònia romana era una ciutat romana fundada per ciutadans romans en territori de ciutats conquerides.

Quan Roma es va anar engrandint i sotmetent ciutats, es reservava una part dels territoris conquerits (Ager publicus) per repartir-la entre ciutadans pobres que no podien esperar terres al Latium, on predominava la gran propietat territorial. Es fundaven colònies, a les quals s'atribuïa una part del ager, i aquesta es repartia entre els colons.

Els pobladors de les colònies romanes eren considerats ciutadans romans. En les colònies quedaven inclosos els terrenys de propietaris locals, terrenys que formaven part de la colònia, i dels que els titulars pertanyien a ciutats aliades però gaudien del conjunt de drets de colònia.

La ciutadania romana va anar estenent-se als magistrats de les colònies. A les de dret llatí (és a dir sense dret de ciutadania) els magistrats obtenien la plena ciutadania en acabar el seu mandat. Altres ciutats podien negociar el dret de ciutadania per separat.

Les colònies tenien una organització bàsicament igual a la dels municipis romans però formades per ciutadans romans establerts en territori de ciutats dependents de Roma sense dret de ciutadania.

Història[modifica | modifica el codi]

La primera colònia esmentada és la de Fidenae, fundada pel rei Ròmul. Les primeres colònies es van establir en ciutats enemigues que havien estat derrotades i a part de Fidenae, l'autenticitat de la qual es dubtosa, les primeres són de finals del segle VI sota el rei Tarquini el Superb. Latium estava essent envait per els pobles muntanyesos dels volscs i els eques i per defensar la regió es van establir les colònies de Sígnia (a l'est), Circeii (al sud-est), Cora (entre Roma i Circeii) i Pomètia (a la plana central).

Al segle V es va fundar Velitrae, seguida de Norba a la part oriental del Latium, però van resultar insuficients i el general volsc Coriolà es va apoderar d'aquestes colònies.

Quan el 467 aC van conquerir Antium els romans la van refundar com a colònia. Després en van seguir moltes altres.

Les colònies (coloniae civium Romanorum o coloniae maritimae) gaudien del dret romà és a dir que tenien plena ciutadania i un senat local. Si eren vora la costa eren colònies marítimes (exemples típics foren Òstia el 350 aC o Rimini el 268 aC). Es fundaven amb 300 famílies que rebien mitja hectàrea cadascuna (poc per mantenir una família); després del 183 aC les colònies es van fundar a l'interior (Mutina, Parma) amb un nombre més gran de colons.

Les colònies llatines (coloniae Latinae), dotades del dret llatí, eren més grans que les colònies romanes i eren al mateix temps fortaleses prop de territori enemic o a l'interior del territori enemic; les terres de cada família abastaven de 12 fins a 35 hectàrees. La colònia formava una ciutat-estat i els seus habitants perdien la ciutadania romana (tot i que si els colons tornaven a Roma la recuperaven). Els romans que entraven en aquestes colònies (perquè rebien una casa o terra) perdien la seva ciutadania romana en favor de la ciutadania llatina.

La lex Julia del 90 aC va donar a les colònies i ciutats llatines d'Itàlia la ciutadania romana, tan si eren municipis com colònies. Les colònies llatines van esdevenir municipis. Exemple de colònia llatina fou Brindisi (246 aC).

Els fundadors de la colònia a proposta del senat o dels cònsols, eren tres magistrats, triumvirs, que seleccionaven els colons i dirigien la fundació (construcció de muralles, edificis oficials i rituals) i el govern inicialment (les cases dels colons es feien més tard). De vegades la colònia era de nova fundació i d'altres es convertia en colònia una ciutat ja existent (en aquest cas la població local podia romandre al lloc).

Després del 133 aC les colònies ja no foren instruments de control militar de dominació o defensiu. El nombre de desocupats havia augmentat i calia donar terres a tots els possibles. Les colònies van passar a ser granges agrícoles. Tàrent per exemple el 122 aC. La primera fundada fora d'Itàlia fou Colonia Iunonia (Cartago). El 118 aC Narbo Martius (Narbona) fou la primera a Provincia.

La lluita entre populars (els partidaris de proposar les lleis a les assemblees populars) i optimats (els partidaris de proposar lleis al senat) va començar al final del segle II aC. Els populars per triomfar a les assemblees havien de proposar reformes que donessin satisfacció al poble però per portar-les a terme calia un suport especial i Lucius Appuleius Saturninus es va adonar que calia suport militar. Així Apuleius va proposar de donar terres als veterans de l'exèrcit de Gai Mari buscant el suport de l'exèrcit i dels veterans; els optimats van obstruir aquesta norma; Apuleius podia demanar el suport dels veterans però no ho va fer i finalment fou assassinat (100 aC). Però després Sul·la i Juli Cèsar van fundar nombroses colònies pels seus veterans. Colònies de Cèsar, en les que basava el seu poder foren Càpua, Cecilia Metellina (Medellín a Hispània), Hippo, Thapsus i Sinope entre d'altres. Sota August la majoria de les colònies foren a les províncies (Lió, Augst, Barcelona, Siracusa, Durrës, Patras, Cnossos, Beirut etc...

La pràctica va continuar sota els següents emperadors i cada vegada el títol era més honorífic. Una de les darreres colònies que es va convertir en ciutat fou Nicomèdia, en temps de Dioclecià.

Es coneixen unes 400 ciutats amb rang colonial.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]