Ernani

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióErnani
1923-Ernani.jpg
Portada d'un llibret de 1923 de l'editor Ricordi
Títol original Ernani
Forma musical òpera
Compositor Giuseppe Verdi
Llibretista Francesco Maria Piave
Llengua original Italià
Font literària Peça teatral Hernani de Victor Hugo
Composició 1843
Actes 4
Personatges
Estrena
Data 9 de març de 1844
Escenari Teatre La Fenice de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 16 d'abril de 1845, Teatre Nou (Barcelona)
Estrena al Liceu 24 de setembre de 1847
Modifica dades a Wikidata

Ernani és una òpera en quatre actes de Giuseppe Verdi sobre un llibret italià de Francesco Maria Piave, basada en la peça teatral Hernani (París, 1830) de Victor Hugo. Es va estrenar el 9 de març de 1844 al teatre La Fenice de Venècia.

Ernani és una mostra del primer Verdi, plena de melodies fàcils, apassionades i heroiques. És la primera col·laboració amb el llibretista Piave, i suposa el primer gran paper de tenor de Verdi. És l'òpera de la primera part de la seva carrera que va mantenir un èxit durador durant el segle XIX i que ha conservat el seu prestigi fins al moment actual.[1]

Verdi, l'any de l'estrena d'Ernani

Després d'un Nabucco molt patriòtic i de Lombardi, Verdi glorifica aquí la llibertat individual i es va convertir amb aquesta obra en un successor innegable de Bellini i Donizetti, cosa que en l'època era d'una gran dificultat. Ernani és un pas important en la carrera de Verdi: on comença a centrar-se més que mai en el costat psicològic dels seus personatges. Totes les seves òperes posteriors a Ernani seguiran el mateix camí en la recerca permanent de la veritat.[2]

Ernani va passar per un bon nombre de vicissituds. Abans de ser estrenada, es va haver d'arranjar l'escena dels conspiradors per raons polítiques. Va ser la primera òpera que va estendre la seva fama més enllà de les fronteres de la seva pàtria. Diverses àries i altres peces es van fer molt populars.[3] Victor Hugo va oposar-se a la representació de l'òpera a París. Per això, Ernani es va haver d'interpretar amb el títol Il Proscritto (El proscrit) i els personatges van convertir-se en italians. Tot i això, la seva estrena a Venècia va aconseguir un èxit tan extraordinari que la va fer present als escenaris durant vuitanta anys. Després d'un lapse de temps en què semblava que havia caigut en l'oblit, actualment torna a representar-se arreu del món.[4]

La trama explica la història d'Elvira i Ernani. Elvira és la bella promesa d'Ernani, un noble desterrat. El seu amor es convertirà en drama quan Don Ruiz Gomez de Silva, un poderós noble, s'enfronti al jove i reclami la seva vida. Ella, en saber d'aquest fet, demanarà compassió i el seu estimat acabarà per renegar del seu destí.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Després del gran èxit de Nabucco, els grans teatres lluitaven per aconseguir els favors de Verdi i tenir en exclusiva l'estrena en els seus escenaris d'una nova obra del mestre. Amb I Lombardi alla prima crociata, Verdi havia arribat a la quarta òpera per a la Scala de Milà i creia que insistir en el mateix teatre podia portar a males interpretacions.[5] Llavors va decidir dirigir-se a La Fenice de Venècia, que era un dels teatres més il·lustres d'Itàlia, ja que l'empresari i compte Alvise Francesco Mocenigo fou un dels que es va interessar per estrenar una nova òpera verdiana i va oferir molt bones condicions al mestre perquè es fes al més aviat possible.[6]

Després de l'estrena a Milà d'I Lombardi, Mocenigo i Verdi varen acordar representar-la juntament amb Nabucco a La Fenice, mentre continuaven les negociacions. Després d'arribar a un acord, Verdi va buscar un nou projecte i era conscient que era necessari canviar d'argument per no resultar repetitiu. Una de les condicions que imposà a La Fenice fou que seria ell mateix qui triaria l'argument i el llibretista i així ho va fer. Va escollir el drama de Victor Hugo Hernani, un dels drames més extravagants del poeta francès[2] estrenat a França amb gran polèmica. Era corrent que un gran èxit teatral motivés als compositors a projectar una versió musical. El drama d'Hugo li va semblar a Verdi punt de partida ideal per a una òpera: l'actitud fonamentalment romàntica, que responia exactament al gust de l'època, la multiplicitat de figures, les situacions plenes d'efecte.[3]

El llibretista Francesco Maria Piave

Pel que fa al llibretista, un cop descartada una nova col·laboració amb Temistocle Solera, es decidí per l'oferiment fet per La Fenice de Francesco Maria Piave, poeta contractat pel teatre venecià i que es convertiria en el seu més fidel col·laborador.[7] El president de La Fenice els hi va suggerir un argument basat en una obra de Victor Hugo. Era una proposta audaç, ja que el teatre de Hugo era considerat com molt avançat per les seves característiques literàries i teatrals. L'atreviment també consistia en el fet que el teatre de Hugo estava mal vist per la censura.[7]

Un cop triat l'autor, Piave s'havia decantat per Cromwell i Verdi cada vegada se sentia més atret per Hernani. El tema no era nou, alguns autors de segon ordre l'havien treballat[7] i Bellini l'havia tingut entre els seus plans, però després de compondre alguns fragments, la por a la censura i altres causes van aturar el projecte que va aprofitar per a altres obres posteriors.[8] Queda clar quina opció es va acordar. Els joves poetes, escriptors, artistes, estudiants, tots volien seguir el nou estil literari que trencava definitivament amb les regles clàssiques, entre elles la regla de les «tres unitats» (temps, lloc i argument). Victor Hugo era, per descomptat, un dels autors que van deixar de tenir respecte per aquesta norma no escrita. A Hernani, entre acte i acte, passaven anys, i l'escenari del primer acte en què Hernani viu les aventures com a bandoler, passem a un altre lloc geogràficament ben llunyà: el palau de Carlemany a Aquisgrà, per tornar a l'últim acte a un palau a Espanya.[8]

Compositor i llibretista van combinar l'eloqüència verbal d'Hugo amb el temperament musical.[2] No tan sols s'entenien, sinó que Piave permetia que Verdi intervingués en l'escriptura del llibret.[6] El mateix Verdi va esbossar, com de costum, l'esquema de base, tal com responia a les seves exigències musicals.[3] Verdi li demanava que fos concís i ple de foc, però a la censura de l'època no va acceptar l'exaltació de la figura del bandoler, ni tampoc la ridiculització de l'alt poder, on veien representada la figura de l'emperador Ferran I d'Àustria. Verdi es va enfadar molt amb les retallades de la censura, però havia de cedir si volia veure Ernani sobre un escenari.[6]

Un dels problemes que més van afectar els preparatius de l'òpera fou el de l'elecció dels cantants, ja que no eren en cap cas del gust del mestre. La qüestió dels cantants era per a Verdi molt important, ja que l'òpera naixia tenint en compte les particulars capacitats dels intèrprets que la cantarien a l'estrena.[9] Finalment, però, els va haver d'acceptar si no volia veure perillar l'estrena. Tot i els problemes, els darrers assajos d'Ernani feien pensar en un gran èxit. Per Venècia circulaven còpies de la partitura i es cantaven les principals àries de l'òpera pel carrer. Les taquilles estaven plenes de gent que volia assegurar una entrada per l'estrena.[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Carlo Guasco, el primer Ernani
Sophie Löwe, la soprano que va estrenar el paper d'Elvira

Ernani es va estrenar el 9 de març de 1844 al teatre La Fenice de Venècia, un dels teatres d'Itàlia més bells i més rics en tradicions. Aquesta ciutat hauria d'exercir un paper important en les creacions de Verdi, amb l'estrena de cinc de les seves obres, està doncs en primer lloc juntament amb la Scala de Milà.[3] Durant l'estrena van sorgir uns quants problemes. Verdi es va queixar amargament de no tenir cantants que simplement sabessin cantar. A més a més, els decorats no estaven a punt i van haver d'improvisar amb el que tenien. Malgrat els despropòsits, el públic va aplaudir tots els passatges i Verdi fou cridat a escena al final de cada acte. Una part de la premsa no va ser massa benèvola, per exemple el diari venecià Il Gondoliere va dir que Ernani marcava la primera fase de la decadència de Verdi.[6]

Interiors del teatre La Fenice de Venècia, on es va estrenar Ernani

Víctor Hugo va protestar violentament contra la posada en música de la seva obra teatral i fins i tot va exigir que en la representació de l'òpera a París li canviessin el títol, per distanciar-se'n. Però l'obra de Verdi, en el seu àmbit, no va tenir menys èxit que el drama original. L'òpera va obtenir un èxit que es perllongaria durant vuitanta anys, seguit per un parèntesi que va acabar ala anys 1970 amb la reaparició en molts escenaris operístics i enregistraments discogràfics.[8]

Els teatres alemanys es van decidir amb vacil·lació per Ernani, mentre que el món operístic llatí va mostrar sempre una preferència per aquest drama. El 1934 va aparèixer una versió alemanya del conegut professional de l'òpera Julius Kapp, en què el final sagnant es convertia en final feliç: la unió definitiva de la parella d'amants.[3]

La censura fou molt dura amb Ernani, que hi interpretava en l'òpera una apologia del bandolerisme. La lluita amb la censura va arribar fins al punt d'haver de canviar el títol, i així es va estrenar al Teatro Carolina de Palerm el 1844 com a Elvira d'Aragona i al San Carlo de Nàpols el 1847 com a Il proscritto ossia il corsaro di Venezia, que era el títol que Victor Hugo havia exigit que se li donés a l'òpera abans de l'estrena a París l'any 1846, ja que no estava d'acord amb l'adaptació que havien fet de la seva obra Verdi i Piave. També va obligar a canviar els noms dels personatges principals: Ernani seria Oldrado di Venezia, el rei Don Carlo seria Andre Gitti i Don Ruy Gómez de Silva, Zeno.[6]

Poc després de l'estrena d'Ernani, Verdi va marxar de Venècia perquè, com es desprèn d'algunes cartes, no li agradava la ciutat. L'èxit d'aquesta òpera va induir l'editor Ricordi a comprar immediatament els drets de representació. Al mateix temps, Verdi va començar a exercir la seva pròpia tirania sobre la «indústria» de la música. Tirania que en els anys vinents esdevindria llegendària.[10]

Argument[modifica | modifica el codi]

Temps: 1519.
Lloc: Aragó, Aquisgrà, i Saragossa.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Acte I, escena 1 de l'obra de Hugo Hernani: el rei surt de l'armari per enfrontar-se a Hernani i Doña Sol (Elvira)

Muntanyes d'Aragó. Els bandits pregunten la raó de l'abatiment d'Ernani. Ernani replica declarant el seu amor per Elvira, que ha de ser portada, a contracor, a l'altar pel vell Gómez de Silva. Demana als bandits que la raptin.

Canvi d'escena: cambra d'Elvira. Són portats els presents de casament de Silva, i Elvira dóna el seu reconeixement. Carles, disfressat, entra, però és reconegut per Elvira, que rebutja el seu amor. Quan ell intenta usar la força, Elvira agafa una daga, però Ernani, que acaba d'arribar, s'interposa. Carles reconeix en Ernani al cap dels bandits, i ell al seu torn li expressa l'odi que sent vers el rei, el qual l'ha despatxat de les seues terres. En el moment en què repta el rei a lluitar, Silva fa la seua aparició. Silva vol lluitar amb els dos, però Ricardo s'acosta i reconeix Carles. Ernani xiuxiueja a Elvira que l'ajude a fugir.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Un saló en el palau de Silva. Hom creu que Ernani és mort, i Elvira ha transigit a casar-se amb Silva. Ernani apareix disfressat de pelegrí. Ernani al·lega que l'acacen i que busca la seguretat del palau, que li és concedida per Silva. Segueix una escena entre Ernani i Elvira. Ella el creu mort, i pretén suïcidar-se davant de l'altar. Ernani revela la seua identitat; Silva els sorprèn. Silva, complint la paraula donada, li assegura l'hospitalitat i salvar-lo de Carles, però amb la intenció de posposar la seua venjança personal. Carles, que ha estat seguint Ernani, arriba i exigeix el seu lliurament, però Silva hi refusa. Els homes de Carles no aconsegueixen trobar l'amagatall d'Ernani; Silva manté la seua paraula fins i tot quan el rei pren a Elvira com a ostatge. Ernani i Silva s'alien per a alliberar Elvira. Com a pagament per l'hospitalitat i la defensa de Silva, Ernani jura a aquest que estarà disposat a morir en el moment en què Silva ho decidisca.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Carles visita la tomba de son pare a Aquisgrà, ciutat en què ha de portar-se a terme l'elecció del nou rei. Darrere del mausoleu escolta la conversa dels conspiradors; Silva i Ernani entre ells, que decideixen a sort qui serà l'encarregat d'assassinar Carles, i és Ernani l'elegit. Sonen tres colps de canó, que anuncien a Carles com a nou rei. L'aparició dels homes de Carles desbarata la conspiració i el rei ordena l'execució dels nobles. Aleshores Ernani manifesta que ell també haurà de morir i desvetlla la seua vertadera identitat: Don Juan de Aragón, que havia estat proscrit. Elvira demana clemència per al seu estimat, i Carles, convençut per les súpliques d'Elvira accepta el seu matrimoni amb Ernani.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Castell d'Ernani. Elvira i Ernani acaben de casar-se i ho celebren amb una festa. Silva arriba i en silenci dóna a Ernani una daga. Ernani compleix el seu jurament i es clava la daga en el cor.[11]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La concepció d'aquesta òpera justifica la insistència de Verdi per comptar amb un elenc de primera línia. Ernani posseeix una estructura en la qual els personatges i els rols vocals tenen una importància molt rellevant perquè Verdi va escriure una òpera fundada en peces tancades, com es deia, és a dir, amb àries, duets, trios. Utilitza així la tradició del melodrama romàntic i fa un pas de doble valor. Per una banda, recupera la tradició que havien il·lustrat els anys anteriors Bellini i Donizetti, i per l'altra, conferia a aquesta estructura tradicional un nou significat: l'elaboració interna, la relació entre drama i música, entre paraula i cant, eren del tot noves. A Ernani, cada peça representa un moment dramatúrgicament precís. En les òperes anteriors, Verdi havia tingut èxit per episodis musicals concrets i individuals. A Ernani, en canvi, quasi cada moment de l'òpera constitueix un element necessari d'una arquitectura episòdica però unitària.[12]

El paper principal és un pària, el tipus de caràcter que al compositor li va encantar representar al llarg de la seva carrera: Carlo en I masnadieri, Manrico a Il trovatore i Alavaro a La forza del destino. El magnífic tercer acte és un exemple perfecte de la gran òpera amb el cor, on per primera vegada Verdi dibuixa els precisos contorns del que està a punt de convertir-se en un tipus de veu en si mateix: el Verdi-baríton.[2]

Àries cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Dell'esilio nel dolore (Ernani)
  • Ernani involami (Elvira)
  • Infelice, i tu credevi (Silva)
  • Vieni meco, sol di rose (Carlo)
  • Da quel di che t'ho veduta (Carlo)

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Preludi
  • 2 Introducció
    • Cor Evviva!... beviamo (Ribelli i Banditi) Escena I-II
  • 3 Recitatiu i Cavatina di Ernani
    • Recitatiu Ernani pensoso! - Mercé, diletti amici (Cor, Ernani) Escena II
    • Cavatina Come rugiada al cespite (Ernani) Escena II
    • Tempo di mezzo Si rapisca... (Ernani, Cor) Escena II
    • Cabaletta O tu, che l'alma adora (Ernani, Cor) Escena II
  • 4 Cavatina di Elvira
    • Escena Surta è la notte (Elvira) Escena III
    • Cavatina Ernani!... Ernani, involami (Elvira) Escena III
    • Tempo di mezzo Quante d'Iberia giovani (Ancelle, Elvira) Escena IV
    • Cavatina Tutto sprezzo, che d'Ernani (Elvira, Ancelle) Escena IV
  • 5 Escena, Duet, Trio
    • Escena Fa' che a me venga... (Carlo, Giovanna, Elvira) Escena V-VI-VII
    • Duet Da quel dì che t'ho veduta (Carlo, Elvira) Escena VII
    • Escena Non t'ascolto... mia sarai... (Carlo, Elvira, Ernani) Escena VII-VIII
    • Trio Tu se' Ernani!... mel dice lo sdegno (Carlo, Ernani, Elvira) Escena VIII
  • 6 Final I
    • Escena Che mai vegg'io! (Silva) Escena IX
    • Cavatina Infelice!... i tuo credevi (Silva) Escena IX
    • Tempo di mezzo L'offeso onor, signori (Silva) Escena IX
    • Cabaletta Infin che un brando vindice (Silva) Escena IX
    • Escena Uscite... - Ma, signore... (Silva, Ernani, Carlo, Jago, Riccardo, Elvira) Escena IX-X
    • Septet Vedi come il buon vegliardo (Carlo, Riccardo, Silva, Ernani, Elvira, Jago, Giovanna, Cor) Escena X
    • Seguito del Final I Mio signor, dolente io sono... (Silva, Carlo, Elvira, Ernani) Escena X
    • Stretta del Final I Io tuo fido?... (Ernani, Elvira, Carlo, Silva, Riccardo, Giovanna, Jago, Cor) Escena X

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 7 Introducció
    • Cor Esultiamo!... Letizia ne innondi... (Cor) Escena I
  • 8 Recitatiu i Trio
    • Recitatiu Jago, qui tosto il pellegrin adduci (Silva, Ernani, Elvira) Escena II-III
    • Trio Oro, quant'oro ogni avido (Ernani, Elvira, Silva) Escena III
    • Escena In queste mura ogn'ospite (Silva) Escena III
    • Duettino Tu perfida... Come fissarmi ardisci? (Ernani, Elvira) Escena IV
    • Seguito del Trio Scellerati, il mio furore (Silva, Jago, Ernani) Escena V-VI-VII
    • Stretta del Trio No, vendetta più tremenda (Silva, Ernani, Elvira) Escena VII
  • 9 Gran Escena i Ària de Carlo
    • Gran Escena Cugino, a che munito (Carlo, Silva, Riccardo) Escena VIII
    • Ària Lo vedremo, veglio audace (Carlo, Silva) Escena IX
    • Tempo di mezzo Fu esplorata del castello (Cor, Carlo, Elvira, Silva) Escena X-XI
    • Cabaletta Vieni meco, sol di rose (Carlo, Elvira, Giovanna, Riccardo, Silva, Cor) Escena XI
  • 10 Duet d'Ernani i Silva. Final II
    • Escena Vigili pure il ciel sempre su te (Silva) Escena XII
    • Duet Esci... a te... scegli... seguimi (Silva, Ernani) Escena XIII-XIV
    • Final In arcion, in arcion cavalieri (Silva, Ernani, Cavalieri) Escena XIV

Acte III[modifica | modifica el codi]

  • 11 Escena a Aria di Carlo
    • Escena È questo il loco?... (Carlo, Riccardo) Escena I
    • Recitatiu Gran Dio! costor sui sepolcrali marmi (Carlo) Escena II
    • Ària Oh de' verd'anni miei (Carlo) Escena II
  • 12 Congiura
    • Escena «Ad augusta!» - Chi va là? (Cor, Silva, Ernani, Jago) Escena III-IV
    • Himne Si ridesti il Leon di Castiglia (Ernani, Jago, Silva, Cor) Escena IV
  • 13 Final III
    • Escena Qual rumore!! (Cor, Carlo, Riccardo, Ernani) Escena V-VI
    • Final III Io son conte, duca sono (Ernani, Carlo, Elvira) Escena VI
    • Septet O sommo Carlo (Carlo, Silva, Elvira, Ernani, Giovanna, Jago, Riccardo, Cor) Escena VI

Acte IV[modifica | modifica el codi]

  • 14 Festa da Ballo
    • Cor Oh, come felici gioiscon gli sposi! (Cor) Escena I-II-III
  • 15 Gran Escena i Trio final
    • Gran Escena Cessaro i suoni, disparì ogni face (Ernani, Elvira, Silva) Escena IV-V
    • Trio Ferma, crudele, estinguere (Elvira, Silva, Ernani) Escena VI[13]

Enregistraments (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Ernani, Elvira, Carlo, Silva) Director[14]
1957 Mario Del Monaco, Anita Cerquetti, Ettore Bastianini, Boris Christoff Dimitri Mitropoulos
1967 Carlo Bergonzi, Leontyne Price, Mario Sereni, Ezio Flagello Thomas Schippers
1969 Plácido Domingo, Raina Kabaivanska, Carlo Meliciani, Nicolai Ghiaurov Antonino Votto
1982 Plácido Domingo, Mirella Freni, Renato Bruson, Nicolai Ghiaurov Riccardo Muti
1987 Luciano Pavarotti, Joan Sutherland, Leo Nucci, Paata Burchuladze Richard Bonynge
1991 Vincenzo La Scola, Daniela Dessì, Paolo Coni, Michele Pertusi Giuliano Carella

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Aragón en las óperas de Verdi» (en castellà). andalan.es. [Consulta: 15 febrer 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Presentació de l'òpera» (en castellà). operayballetencine.es. [Consulta: 14 febrer 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Pahlen, 2004.
  4. «Catalunya Música oferirà dissabte en directe l'òpera "Ernani" de Verdi, amb Plácido Domingo, des del Metropolitan de Nova York». ccma.cat. [Consulta: 14 febrer 2016].
  5. García Pérez, 1989, p. 27.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Costes, Paula. «Les estrenes de les òperes de Verdi a Barcelona entre el 1842 i el 1856. Els inicis i els anni di galera.». [Consulta: 14 febrer 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 García Pérez, 1989, p. 28.
  8. 8,0 8,1 8,2 Alier, 2001, p. 392.
  9. García Pérez, 1989, p. 30.
  10. García Pérez, 1989, p. 32.
  11. Alier, 2001, p. 393.
  12. García Pérez, 1989, p. 31.
  13. «Estructura». Schweizer Radio. [Consulta: 23 gener 2017].
  14. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 23 gener 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. «Verdi». A: Guía Universal de la ópera (en castellà). segon. Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-73-7. 
  • García Pérez, Jesús. «Verdi». A: La Gran Ópera (en castellà). tres. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1305-4. 
  • Pahlen, Kurt. Emecé. Diccionario de la ópera, 2004. ISBN 9789500426183. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ernani Modifica l'enllaç a Wikidata