Francesco Maria Piave

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFrancesco Maria Piave
Francesco Maria Piave.jpg
Biografia
Naixement 18 maig 1810
Murano (Itàlia)
Mort 5 març 1876 (65 anys)
Milà (Itàlia)
Lloc d'enterrament cementiri monumental de Milà
Activitat
Ocupació Periodista, traductor, escriptor, llibretista, dramaturg, poeta, compositor i compositor de cançons

IMDB: nm0681309 Allocine: 540823 IBDB: 97266
Musicbrainz: 9e319267-684b-4a2a-968c-70d6975c907f Find a Grave: 9903273
Modifica les dades a Wikidata

Francesco Maria Piave (Murano, 18 de maig de 1810 Milà, 5 de març de 1876) fou un poeta, molt conegut per ser un dels llibretistes preferits de Giuseppe Verdi, sent el seu col·laborador i amic durant pràcticament tota la vida.

Piave va nàixer a Murano en la llacuna de Venècia, quan la regió estava sota el poder de Napoleó Bonaparte i formava part del que entre 1805 i 1814 del Regne d'Itàlia. Igual que Verdi, Piave va ser un fervent nacionalista italià.

Abandonant els estudis eclesiàstics, passà amb la seva família a Pesaro i després a Roma, on va poder continuar dedicant-se a la retòrica i a la filosofia, iniciant a més l'activitat literària amb articles i novel·les a l'estil de Walter Scott i col·laborant en la <<Revue des Deux Mondes>>. Tornat a Venècia després de la mort del seu pare (1838), ocupà un lloc de corrector de proves en la tipografia Antonelli, mentre es dedicava a l'activitat literària, sobre to com a autor de versos venecians que cridaren l'atenció dels ambients intel·lectuals de la ciutat, que li permitiren entrar com a poeta en el teatre de La Fenice. El 1842, el president dels espectacles de La Fenice, A. Mocenigo, l'invità com a col·laborador llibretista, primer en concepte de poeta adjunt després, de 1848 a 1867, amb càrrec oficial. Ensems era director dels espectacles en La Fenice fins al 1859, any en què passà amb aquesta càrrec a La Scala de Milà. Aquest últim càrrec pot comparar-se amb la tasca del director escènic, ja que Piave tenia cura de la posada en escena dels espectacles, els moviments dels protagonistes i de la massa, els gestos, la elecció del vestuari i el muntatge. La mateixa feina desenvolupà a Milà de 1859 a 1867, en què, paralitzat per una greu malaltia, tingué d'abandonar tota activitat. Passà els seus últims anys amb greus dificultats econòmiques i va ser ajudat en diverses ocasions per Verdi, el qual a la seva mort es feu càrrec de totes les despeses dels funerals.

Com a llibretista començà en col·laboració amb G. Peruzzini, destinat a l'òpera Il duca d'Alba de Giovanni Pacini (1842); més tard, des de 1844, o sia en l'època de la seva primera trobada amb Verdi, la seva activitat de llibretista s'intensificà, atenent també a d'altres compositors. Els prop de seixanta llibrets que escriví estan destinats a òperes de Michael William Balfe (2), Giacomo Benvenuti (3), C. Boniforti (1), C. E. Bosoni (1), Gaetano Braga (2), Antonio Buzzolla (1), A. Gagnoni (1), Casilini (1), De Liguoro (1), S. Levi (1), Carlo Pedrotti (1), A. Peri (3), Francesco Petrocini (1), Bartolomeo Pisani (1), Federico Ricci (2), C, Romani (1) i Paolo Serrao (1); també a compositors de més categoria, com Mercadante (La schiava saracena, ovvero Il campo di Gerosolima, 1848), Pacini (Lorenzino de' Medici, 1845; Allan Cameron, 1848; Don Diego di Mendoza, 1867; Berta di Varnol, 1867) i dels germans F. i L. Ricci (Crispino e la comare, 1850) i Michael Balfe.

De tots els lletristes verdians Salvatore Cammarano i Solera, Ghislanzoni i Maffei, Smma i Boito), Piave fou el que gaudí durant més temps de la confiança del mestre, des dels anys juvenils fins a la maduresa; 10 llibrets, més un altra, d'un altra autor revisat per ell, entre 1844 i 1862. Són: Ernani (1844); I due Foscari (1844); Macbeth (en les dues versions de 1847 i 1865), Il corsaro (1848); Stiffelio (1850), amb el seu refós com Aroldo (1857); Rigoletto (1851); La traviata (1853); Simon Boccanegra (1875) i La forza del destino (1862), amb la revisió de 1865. Estava previst que Piave col·laborés en l'elaboració del llibret d'Aida, però la seua mort, causada per un atac cardíac el 1876, s'hi va interposar.

Les raons d'aquesta preferència són moltes, però la mes evident és la disponibilitat de Piave per seguir els gustos de Verdi; posseïa el do, com han escrit alguns crítics, d'oferir al músic situacions clares i netes, d'ordir els nusos de la trama elegida, adaptant-la a les exigències de l'operista. Posseïa, en fi, la virtut de sintetitzar al màxim, sota l'estímul de Verdi que li demanava poques paraules i molts pensaments; i més enllà de la seva pobre protesta (<<Sennnnza parole non si espongono pensieri>>). Piave aconseguia condensar emocions i imatges en versos incisius que semblaven amagar el gir de la melodia verdiana. Adheria al procés romàntic, submergint-se en els personatges, destacat amb vibrant participació <<una moralitat lineal, però sana>>, com han fet notar els seus estudiosos. El resultat fou un nou formulari, informat per una cadència manzoniana que inclou cites de versos i ritmes de l'escena d'Ermengarda (a El Càstig de Pacini) o del 5 de maig (a Giovanna di Fiandra de Boniforti); però en els llibrets de Verdi l'horitzó s'ampliava en ecos victorhugonians (Rigoletto, Ernani) que evidenciaven els temes romàntics més normals, és a dir, l'honor i l'heroisme, la dignitat i el sofriment, i també accents patriòtics (Macbeth) o brillants i fins i tot grotesques cadències de frivolitat cortès (a Rigoletto) o inflexions intimistes (a La traviata) que anticipaven no obstant cert clima del verisme.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Francesco Maria Piave