I due Foscari

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els dos Foscari
Escut d'armes de Francesco Foscari, dux de Venècia
Títol original I due Foscari
Compositor Giuseppe Verdi
Llibretista Francesco Maria Piave
Llengua original italià
Font literària The Two Foscari de Lord Byron (1822)
Època composició 1844
Actes tres
Estrena absoluta
Data estrena 3 de novembre de 1844
Escenari Teatro Argentina de Roma
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 8 de juliol de 1845, Teatre Principal (Barcelona), (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 12 de maig de 1847
Personatges i creadors

I due Foscari és una òpera en tres actes composta per Giuseppe Verdi sobre un llibret de Francesco Maria Piave, basat en la novel·la The Two Foscari de Lord Byron. Va ser estrenada al Teatro Argentina de Roma el 3 de novembre 1844 i fou la segona òpera estrenada al Liceu, l'any 1847.

Aquesta és la sisena òpera que va compondre Verdi, la seva segona col·laboració amb el llibretista Piave i la més dramàtica que havia fet fins aleshores. Verdi ja començava a tenir un nom quan va estrenar I due Foscari, però pertany a la seva època més dura de treball, que ell mateix va anomenar «anni di galera». La crítica de l'època va dir que cadascun dels personatges ja tenia «idioma propi» i expressava passions pròpies. La història, basada en l'obra homònima de Lord Byron, relata els últims dies del dux de Venècia, que ha de decidir entre l'obligació com a governant i l'amor pel seu fill, acusat d'assassinat: la raó d'Estat o l'amor de pare. L'estrena es va traslladar a Roma quan la direcció de La Fenice, pressionada per la censura, la va considerar inapropiada: el llibret descobria les intrigues del poder precisament a Venècia, la rebotiga de la política, amb alguns dels seus protagonistes influint encara, com la mateixa família Foscari.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Des de l'estrena d'Ernani (1844) fins al de Rigoletto (1851), van transcórrer set anys en els quals Verdi va compondre fins a onze títols (gairebé la meitat de les seves òperes). A aquest període tan intens d'activitat se'l coneix amb el nom de «anys de galeres». Aquesta denominació està basada en una carta del mateix compositor a la seva amiga la comtessa Maffei (12 de maig de 1858), on es queixava: «Des de Nabucco, es pot dir que no he tingut una sola hora de tranquil·litat. Van ser setze anys de galera!». Més tard, l'expressió va fer fortuna però aplicant-la només a una part de la seva producció que es correspon a la que va des de I due Foscari fins a Stiffelio. Dues són les raons d'aquest esforç: les peticions dels teatres per a representar noves obres i la consolidació de la seva posició econòmica.

El perfeccionisme i l'ambició del mestre no només l'obligava a treballar sense descans, sinó que a més a més havia de viatjar contínuament per supervisar estrenes i reposicions arreu d'Europa. Era d'esperar doncs que la fràgil salut de Verdi se'n ressentís. Poden ser doncs aquests aspectes els motius del fet que les òperes d'aquesta època no siguin tan brillants com les dels seus inicis i sobretot com les que haurien de venir. És cert, però, que per a molts crítics aquests anys no van ser perduts, ja que en Verdi s'estava formant tot allò que acabaria esclatant amb la Trilogia Popular (Rigoletto, Il trovatore, La traviata).[2]

En aquell moment, la Itàlia musical estava molt lluny de trobar-se unida: cada ciutat tenia exigències particulars i tradicions diverses, que un compositor havia de respectar, experimentar i satisfer abans de poder-se considerar consolidat. El mateix els hi havia passat a Rossini i Donizetti, els dos principals predecessors de Verdi. A més, per ser considerat una celebritat, no només es jutjava per la qualitat de les obres sinó que s'havia de ser un compositor molt prolífic amb una febril acció per a conquerir com més teatre d'òpera millor.[3]

Francesco Maria Piave, autor del llibret

La gènesi de I due Foscari va començar en els assajos d'Ernani, quan l'empresari florentí Alessandro Lanari va encarregar a Verdi una nova òpera per a ser representada al Teatro Argentina de Roma, per la temporada de tardor de 1844.[4] A Verdi li rondaven diversos arguments provinents del teatre de Shakespeare (Rei Lear, Hamlet, La tempesta) i de Victor Hugo (Le roi s'amuse, del qual després va néixer Rigoletto i Ruy Blas), de poemes dramàtics de Byron (Caín), i de Dumas pare (Kean).[5]

A la recerca d'un llibret adient per al Teatro La Fenice de Venècia, Verdi ja s'havia interessat en el drama de Byron The two Foscari durant l'estiu de 1843. Seduït pels aspectes venecians del drama – carnaval, Conseil des Dix – va confiar a Francesco Maria Piave la redacció del llibret. Malgrat tot, el projecte no va ser acceptat per La Fenice, a causa de la referència a nombroses famílies venecianes encara existents. Verdi no va renunciar al projecte, proposant-lo al Teatro Argentina de Roma.[6]

Com de costum, Verdi va col·laborar activament en la redacció del llibret, suggerint a Piave diverses modificacions mentre treballava en l'orquestració de l'òpera. Verdi enviava a Piave cartes amb instruccions minucioses en les quals quedava, de fet, establerta la dramatúrgia de l'òpera, sobre la base d'una estructura dramàtico-musical que Verdi ja tenia preestablerta. En les cartes es pot observar com tots els suggeriments els anava prenent fil per randa el llibretista, i il·lustren el mètode de treball verdià, en el que tot estava previst, fins i tot la capacitat del cantant, en aquest cas el tenor Giacomo Roppa.[7] Però en la trama el veritable protagonista és el baríton, el dux Francesco Foscari, interpretat a l'estrena per Achille de Bassini. Verdi va establir una seqüència molt eficaç al començament del segon acte, quan el fill del dux, Jacopo, és a la presó: la seqüència s'obre amb una escena de deliri del presoner, que segueix amb el duo de Jacopo i la seva dona Lucrezia, continua amb el tercet d'aquests amb el dux i, després, hi ha un quartet quan s'hi suma Loredano.

Els assajos van començar el 15 d'agost de 1844. Cap a finals de setembre, Verdi va viatjar a Roma per dirigir durant uns mesos els assajos; període en el qual, com era la seva pràctica habitual, orquestrava la partitura, que en aquest cas va concloure el 22 d'octubre de 1844.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Giacomo Roppa, tenor, el primer Jacopo Foscari
Achille de Bassini, baríton que va crear el paper de Francesco

I due Foscari va ser estrenada el 3 de novembre de 1844 al Teatro Argentina amb els esmentats Achille de Bassini, Giacomo Roppa, acompanyats de la soprano Marianna Barbieri-Nini i el baix Baldassarre Mirri en els papers principals. Va obtenir una acollida tèbia, encara que Verdi, com a compositor, va rebre impressionants ovacions. Segons Emanuele Muzio, compositor i amic de Verdi, el problema va estar en el preu elevat de les localitats així com del fet que els cantants no van estar a l'altura de la partitura.[2]

L'òpera va ser estrenada al Teatro Argentina de Roma el 3 de novembre 1844. Comparat amb el gran èxit que aquell mateix any havia tingut l'estrena d'Ernani, ni la música, ni la dramatúrgia, ni l'actuació dels cantants, van entusiasmar els assistents a l'estrena. El mateix Verdi -sempre tan optimista- va escriure, arran de l'estrena, una carta al seu amic Luigi Toccagni, periodista de La Gazetta privilegiata di Milano, en aquests termes: «Poc ha faltat perquè I due Foscari no hagi fracassat del tot, en part pels cantants, que han desafinat molt; en part perquè les exigències estaven al límit. El fet és que l'òpera ha estat gairebé un fracàs». Malgrat aquestes paraules del compositor i de la tíbia acollida de l'òpera, Verdi va ser complimentat i rebut en els cercles més tancats romans i el govern pontifici, que en aquells dies regentava Roma, va encunyar una medalla amb la seva efígie.[2]

La segona nit, tanmateix, l'èxit fou total i l'autor fou requerit trenta vegades a l'escenari.[7] L'obra va ser interpretada amb tot l'aforament del teatre venut durant tota la temporada 1844-1845, i va valdre a Verdi l'honor de veure en circulació una medalla amb la seua efígie.

A Barcelona, I due Foscari serà la tercera òpera de Verdi que s'estrenarà en pocs mesos. Va arribar el 8 de juliol de 1845 al Teatre Principal, moment en què a Barcelona hi ha un veritable boom verdià: el 7 de juny s'havia estrenat al Teatre Principal I Lombardi i el 16 de juny al Teatre Nou.[2]

I due Foscari és una de les òperes més desconegudes de Verdi, perquè, a causa de la seva pobra acollida, durant molt temps fou oblidada pels empresaris dels teatres[2] i va experimentar, durant dècades, una immerescuda desatenció compartida amb altres títols verdians. Va reaparèixer a la RAI milanesa, el 1951, en la celebració del cinquantenari de la mort del compositor, amb un tercet important: Giangiacomo Guelfi, Maria Vitale i un ja extraordinari Carlo Bergonzi; sota la batuta ni més ni menys que de Carlo Maria Giulini, objecte de valuosa gravació discogràfica. El 1977 Philips, en la seva tasca de rescatar les primeres òperes del compositor, la va enregistrar amb un tercet apropiat: Piero Cappuccilli, Josep Carreras –en una de les seves millors interpretacions– i Katia Ricciarelli, amb Lambert Gardelli a l'orquestra (per arrodonir l'encert, Loredano és Samuel Ramey, tot un luxe). A partir d'aquest punt s'assegura que un dels millors Francesco Foscari ha estat Renato Bruson. Per sort, a part d'alguna lectura d'àudio, va deixar en vídeo una magnífica interpretació a La Scala milanesa, de 1988, en un muntatge elegant i estilitzat de Pier Luigi Pizzi (Videoland). Un altre gran baríton, Leo Nucci, també va deixar un esplèndid testimoni en imatges de l'infeliç dux venecià, al San Carlo napolità, el 2000 (TDK).[9]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: Venècia
Temps: 1457

Acte I[modifica | modifica el codi]

La darrera reunió entre Jacopo Foscari i la seva família abans de deixar l'exili, Francesco Hayez, 1838–40

El Consell dels Deu es reuneix per tal de jutjar Jacopo Foscari, el fill del dux, acusat d'assassinat i traïció. Aquest, portat davant dels jutges, protesta de l'odi de què és objecte, principalment per part del senador Loredano, malgrat un veredicte de clemència.

Al palau Foscari, Lucrézia (esposa de Jacopo) prega al cel en favor del seu espòs, però es deixa emportar per la còlera quan s'assabenta que el Consell dels Deu acaba de condemnar Jacopo a l'exili perpetu.

Al palau dels duxs, el dux Francesco Foscari medita sobre la seua autoritat i la seua incapacitat en protegir al seu fill, a qui creu innocent. Llavors apareix Lucrézia, qui li suplica d'anul·lar la sentència que ha colpejat el seu espòs. Ell respon que les lleis de Venècia li ho impedeixen, però que intentarà apel·lar per la seua causa davant del Senat.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Tancat en una cel·la de la presó de l'Estat, Jacopo és assaltat per visions d'espectres. Lucrézia i després el dux entren i tracten de consolar-lo, però Jacopo Loredano apareix per emportar-se'l davant dels jutges, on ha d'escoltar la seua sentència d'exili.

Davant el Consell dels Deu, el dux demana al seu fill de sotmetre's al juí. L'aparició de Lucrézia amb els seus fills no aconsegueix canviar el parer del Consell, que instigat per Loredano, ordena que Jacopo siga immediatament deportat a Creta.

Acte III[modifica | modifica el codi]

A la Piazzetta de Venècia, una gentada gaudeix amb una regata que està a punt de començar. En companyia de Bardagino, apareix Loredano i ordena el començament de la competició. L'arribada de la lúgubre galera de l'Estat, que ha vingut a emportar-se Jacopo, dispersa la multitud. Jacopo descendeix i entra al Palau dels duxs per acomiadar-se de la seua esposa. Loredano ha triomfat.

En els seus apartaments privats, Francesco Foscari rep la visita de Barbarigo qui li anuncia que un vellard moribund ha confessat ser l'únic autor de l'assassinat imputat a Jacopo. Llavors apareix Lucrézia, anunciant que Jacopo acaba de morir en el vaixell que el transportava a Creta.

Tot seguit entren els membres del Senat i del Consell dels Deu, demanant al dux la seua abdicació de la Corna, a causa de la seua edat i del recent dol. Foscari acaba cedint i es treu els ornaments ducals. Quan està a punt de deixar el palau acompanyat de Lucrézia, sent el canó de Sant Marc que anuncia l'elecció del seu successor, Pasquale Malipiero. Immediatament mor a causa de la pena, mentre Loredano gaudeix de la seua venjança.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Preludi
  • 2 Introducció
    • Cor Silenzio... Mistero... (Cor) Escena I-II
  • 3 Escena i Ària de Jacopo
    • Escena Qui ti rimani alquanto (Jacopo) Escena III
    • Ària Dal più remoto esiglio (Jacopo) Escena IV
    • Tempo di mezzo Del Consiglio alla presenza (Fante, Jacopo) Escena V
    • Cabaletta Odio solo, ed odio atroce (Jacopo) Escena V
  • 4 Escena, Cor i Cavatina de Lucrezia
    • Escena No... mi lasciate (Lucrezia) Escena VI
    • Cor Resta: quel pianto accrescere (Cor) Escena VI
    • Cavatina Tu al cui sguardo onnipossente (Lucrezia, Cor) Escena VI
    • Tempo di mezzo Che mi rechi?... favella... (Lucrezia, Pisana) Escena VII
    • Cabaletta O patrizi, tremate (Lucrezia, Pisana, Cor) Escena VII
  • 5 Cor
    • Cor Tacque il reo (Cor) Escena VIII
  • 6 Escena i Romança del Doge
    • Escena Eccomi solo alfine (Doge) Escena IX
    • Romanza O vecchio cor, che batti (Doge) Escena IX
  • 7 Escena i Duet Doge i Lucrezia
    • Escena L'illustre dama Foscari (Servo, Doge, Lucrezia) Escena X
    • Duet Tu pur lo sai che giudice (Doge, Lucrezia) Escena X
    • Tempo di mezzo Di sua innocenza dubiti? (Lucrezia, Doge) Escena X
    • Cabaletta Se tu dunque potere non hai (Lucrezia, Doge) Escena X

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 8 Introducció, Escena i Ària di Jacopo
    • Escena Notte!... perpetua notte (Jacopo) Escena I
    • Ària Non maledirmi, o prode (Jacopo) Escena I
  • 9 Escena i Duet de Lucrezia i Jacopo
    • Escena Ah sposo mio (Lucrezia) Escena II
    • Duet No, non morrai (Lucrezia, Jacopo) Escena II
    • Tempo di mezzo Tutta è calma la laguna (Voci, Jacopo, Lucrezia) Escena II
    • Cabaletta Speranza dolce ancora (Lucrezia, Jacopo) Escena II
  • 10 Escena, Trio i Quartet
    • Escena Ah padre!... Figlio!... Nuora!... (Jacopo, Doge, Lucrezia) Escena III
    • Trio Nel tuo paterno amplesso (Jacopo, Doge, Lucrezia) Escena III
    • Tempo di mezzo Addio... Parti?... Conviene...' (Doge, Jacopo, Lucrezia) Escena III-IV
    • Cabaletta Ah! sì, il tempo che mai non s'arresta (Jacopo, Doge, Lucrezia, Loredano) Escena IV
  • 11 Finale II
    • Cor Che più si tarda? (Cor) Escena V
    • Escena O patrizi... il voleste (Doge) Escena VI-VII-VIII
    • Sextet Queste innocenti lacrime (Jacopo, Lucrezia, Doge, Barbarigo, Loredano, Pisana) Escena VIII
    • Stretta del finale II Parti, t'è forza cedere (Doge, tutti) Escena VIII

Acte III[modifica | modifica el codi]

  • 12 Introducció
    • Cor Alla gioia, alle corse, alle gare (Cor) Escena I
    • Escena Ve'! come il popol gode (Loredano, Barbarigo) Escena II
    • Barcarola Tace il vento, è queta l'onda (Cor) Escena II
  • 13 Escena i Ària de Jacopo
    • Escena La giustizia del Leone! (Popolo, Loredano, Barbarigo, Lucrezia, Jacopo) Escena III-IV
    • Ària All'infelice veglio (Jacopo, Lucrezia) Escena IV
    • Tempo di mezzo Messer, a che più indugiasi? (Loredano, Lucrezia, Jacopo) Escena IV
    • Concertant Ah padre, figli, sposa (Jacopo, Lucrezia, Barbarigo, Pisana, Loredano, Cor) Escena IV
  • 14 Recitativo e Ària di Lucrezia
    • Escena Egli ora parte! (Doge) Escena V-VI-VII
    • Ària Più non vive!... l'innocente (Lucrezia) Escena VII
  • 15 Escena, Ària de Doge, Finale ultimo
    • Escena Signor, chiedon parlarti i Dieci... (Servo, Doge) Escena VIII-IX
    • Ària Questa è dunque l'iniqua mercede (Doge, Barbarigo, Loredano, Cor) Escena IX
    • Tempo di mezzo Che venga a me, se lice (Doge, Cor, Loredano, Lucrezia, Barbarigo) Escena IX-X
    • Final Quel bronzo feral (Doge, Loredano, Barbarigo, Lucrezia, Cor) Escena X

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

A propòsit d'aquesta òpera, Donizetti va comentar: «Verdi té un gran geni. Li manca d'imaginació per trobar els primers compassos d'una peça, però una vegada els troba, va endavant divinament... Ell volarà, molt aviat, i en la meva opinió anirà molt lluny».[7] Realment, a I due Foscari hi ha propostes dramàtiques que ni Donizetti, ni el públic del dia de l'estrena, podien comprendre plenament. Si bé Verdi respectava la tradició del melodrama romàntic, sobretot en les formes rituals del cant (cavatines, escena-ària-cabaletta, ensembles, finals), no sotmetia la vocalització a expressions molt intenses, que es distanciaven de la simple bellesa melòdica i del virtuosisme, habituals en les òperes de principis de segle.[7]

I due Foscari pertany al nodrit conjunt d'òperes conegudes com «el Verdi jove» moment vital fecundament creatiu en el qual el mestre de Busetto es troba en plena fase de recerca de nous camins d'expressió. Encara que aquest període és clarament irregular en els seus resultats artístics, en òperes com aquesta podem observar el resultat d'aquesta recerca, molt especialment en la nova concepció del personatge del vell Francesco Foscari, ja el clàssic baríton verdià, amb el qual el compositor s'endinsa en la introspecció psicològica i al qual dota de gran força dramàtica i bones dosis de qualitat melòdica.[10]

És una obra manifestament hereva de la tradició del belcanto italià representada per Bellini i Donizetti i que immediatament havia precedit al compositor de Bussetto. Així, pel que fa a l'estructura musical, I due Foscari és absolutament fidel a la successió de la forma recitatiu-ària-cabaletta.[11]

L'obra porta el germen de molts dels seus posteriors troballs musicals: els nous colors de la seva paleta sonora, la força dels seus recitatius i els temes singulars adscrits a cada un dels personatges principals, raó per la qual es parla de creació de «màscares musicals». Màscares que es desplacen per una ciutat en què el carnaval va més enllà del joc.[12] L'òpera requereix tres magnífics cantants: tenor, soprano i baríton, que interpreten respectivament a Jacopo Foscari, Lucrecia i Francesco Foscari, als quals s'uneix un quart personatge de molta menys presència escènica però de gran importància: Giacopo Loredano, interpretat per un baix. Tots ells han de dominar aquest característic cant verdià, que necessita cobrir la veu al passatge.[4]

I due Foscari, després del malbaratament de força i energia de les tres òperes anteriors, és molt més afable, més melancòlica, amb una ombrívola tristesa que transmet la seva delicada orquestració.[8] La sisena òpera verdiana té, entre altres virtuts, algunes singularitats remarcables, com ara el fet que es tracta d'una obra d'una intimitat especial que transcorre en un període limitat, cosa que impedeix que els personatges adquireixin un desenvolupament psicològic complex. El compositor ho va percebre i va experimentar amb una mena de motiu musical, o tema recurrent, per a cada un dels inamovibles estats d'ànim de cada personatge i fins i tot del cor. D'aquesta manera va aconseguir que l'òpera assolís una personalitat pròpia.[9]

Sempre s'ha comentat la possible influència de Wagner a Verdi, amb la sistemàtica utilització dels temes recurrents en les seves òperes. Però estem el 1844; l'any anterior, Wagner havia estrenat la seva segona òpera important: L'holandès errant, que Verdi, amb tota seguretat, no havia tingut ocasió d'escoltar. Per tant, el mestre de Busseto intueix i experimenta en I due Foscari noves formes d'expressió musical, principalment, aquests temes recurrents mitjançant els quals cada personatge queda definit per un motiu musical que l'identifica en escena.[4]

Ja al començament de l'òpera, i després dels forts i vigorosos acords que inicien la seva obertura, es dibuixa un fúnebre i malenconiós tema en mode menor, executat en primer lloc pel clarinet, per Verdi l'instrument que millor podia expressar aquesta situació anímica, i posteriorment per la flauta, que es converteix en el tema musical de Jacopo Foscari.[4] Jacopo està pensat per a un tenor eminentment líric, tot i tenir una cabaletta de força i un recitatiu (a la presó) de prou intensitat expressiva. Jacopo necessita un cant legato de manual, un fraseig musical immaculat i una pronúncia clara i directa, amb una línia de cant que es mou preferentment per la zona central del registre de tenor. El va crear Giacomo Roppa, intèrpret que no va destacar gaire positivament en l'estrena, i que després és escassament associat a l'obra verdiana.[9]

Lucrezia Contarin viu en una contínua situació d'angoixa que s'exposa clarament en l'allegro agitato (tresets ascendents en mi menor) que precedeix la majoria de les seves aparicions escèniques. Interpretat per la corda, amb una inquieta i enardida melodia que mostra l'alt grau d'agitació d'aquest personatge, tot i tenir moments de relaxació passatgera.[4] Verdi destina a aquest personatge una escriptura vocal en què combina, amb la disposició precisa, el canto spianato (una síl·laba per nota musical) i el de coloratura, amb frases i períodes cantables d'enorme energia i fortalesa. Una soprano dramàtica d'agilitat, en essència, tot i que sense les exigències associades a Abigail (Nabucco) o la futura Odabella (Attila), models suprems d'aquesta modalitat de soprano. Marianna Barbieri-Nini la va estrenar, i Verdi va saber aprofitar la seva disposició per a l'agilitat, així com el seu generós registre agut, a més del seu temperament contagiós. Va ser, després, la primera Lady Macbeth italiana.[9]

Per l'octogenari Francesco Foscari, semblant a altres personatges posteriors més desenvolupats i profunds com Simon Boccanegra, és un personatge sotmès a tensions públiques i privades difícils de resoldre, és descrit amb un tema que immediatament el defineix i el caracteritza, una trista melodia descendent encomanada a les cordes greus del violoncel i als pizzicati del contrabaix, amb la presència anhelant de la viola, que desenvolupen una bella figura melòdica descendent, que reflecteix fragilitat i vellesa; li dóna així un colorit precís i una definició psicològica determinant. Verdi el considera el personatge més important i li dóna dues escenes importants: la de la presentació i la del moment de la mort. Requereix un baríton de primera, més exigit en la part dramàtica que en la purament instrumental. El va estrenar Achille de Bassini, cantant admirat per Verdi i assidu al seu catàleg compositiu.[9]

A l'arrencada del segon acte, Verdi planteja una bellíssima música de caràcter cambrístic, amb les intervencions del violí i el violoncel alternant i dialogant, als quals s'uneix la veu de Jacopo Foscari en l'inici de la seva gran escena Notte! Perpetua notte che qui regni!.... Els cors tenen brillants intervencions al començament de l'òpera, en la tercera escena del primer acte; en el preàmbul de la segona escena del segon acte (reunió del Consell dels Deu); i en tota l'escena final. Totes elles són d'un caràcter marcadament dramàtic que contrasta amb el cor alegre i festiu, que interpreta la barcarola en el transcurs de la regata veneciana amb què comença el tercer acte. Fins i tot el cor, en les intervencions del Consell dels Deu, té un motiu musical temàtic: un andante con moto que, d'alguna manera, reflecteix crueltat i intransigència.[4]

Enregistraments (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Francesco Foscari, Jacopo Foscari, Lucrezia Contarini, Jacopo Loredano) Director[13]
1951 Giangiacomo Guelfi, Carlo Bergonzi, Maria Vitale, Pasquale Lombardi Carlo Maria Giulini
1957 Giangiacomo Guelfi, Mirto Picchi, Leyla Gencer, Alessandro Maddalena Tullio Serafin
1976 Piero Cappuccilli, José Carreras, Katia Ricciarelli, Samuel Ramey Lamberto Gardelli
1988 Renato Bruson, Alberto Cupido, Linda Roark-Strummer, Luigi Roni Gianandrea Gavazzeni

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Resum de l'òpera». Liceu. [Consulta: 8 febrer 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Costes, Paula. «Les estrenes de les òperes de Verdi a Barcelona entre el 1842 i el 1856. Els inicis i els anni di galera.». [Consulta: 14 febrer 2016].
  3. García Pérez, 1989, p. 33.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 García, Diego Manuel. «I due Foscari de Giuseppe Verdi» (en castellà). Melómano. [Consulta: 10 febrer 2016].
  5. García Pérez, 1989, p. 35.
  6. Budden, 1984, p. 176-177.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 García Pérez, 1989, p. 36.
  8. 8,0 8,1 Southwell-Sander, 2001, p. 63.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Fraga, Fernando. «Vocalitat a ‘I due foscari'» (en castellà). Núvol. [Consulta: 8 febrer 2016].
  10. De Goñi, Íñigo. «Preparació de l'obra» (en castellà). Amics de l'Òpera i de les Arts. [Consulta: 10 febrer 2016].
  11. Borja Bucar, Xavier. «Al voltant de 'I due Foscari' al Liceu i algunes consideracions sobre el 'cas Domingo'». Notes d'òpera. [Consulta: 11 febrer 2016].
  12. «Resum de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 9 febrer 2016].
  13. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 gener 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Budden, Julian. The Operas of Verdi, Volume 1: From Oberto to Rigoletto (en anglès). Londres: Cassell, 1984. ISBN 0-304-31058-1. 
  • García Pérez, Jesús. «Verdi». A: La Gran Ópera. tres (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1305-4. 
  • Southwell-Sander, Peter. Verdi. Ediciones Robinbook, 2001. ISBN 978-84-95601-24-7. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: I due Foscari Modifica l'enllaç a Wikidata