Enrico Caruso

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaEnrico Caruso

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 febrer 1873 Modifica el valor a Wikidata
Província de Nàpols (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 agost 1921 Modifica el valor a Wikidata (48 anys)
Nàpols (Regne d'Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Càncer de pulmó Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaItàlia Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsKaruzo, Enriko‏ Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Nova York (1907–1922)
Nàpols Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
Activitat1894 Modifica el valor a Wikidata –  1921 Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
VeuTenor Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficVictor Talking Machine Company Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeDorothy Caruso Modifica el valor a Wikidata
FillsGloria Grazianna Victoria America Caruso, Enrico Caruso Modifica el valor a Wikidata
ParesMarcellino Caruso (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata  i Anna Baldini (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
20 agost 1918Enrico Caruso wedding (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0142297 TMDB.org: 1262073
Musicbrainz: e4d389bb-fe8f-472d-8ffd-c2cb02a7b2b7 Discogs: 319180 Allmusic: mn0000150808 Goodreads character: 31382 Find a Grave: 1852 Project Gutenberg: 9062 Modifica el valor a Wikidata
Lucia di Lammermoor (1908).

Enrico Caruso (Província de Nàpols i Nàpols, 24 de febrer de 1873 - Nàpols, 2 d'agost de 1921) va ser un cantant italià d'òpera i un dels més famosos tenors de la història. També va ser el cantant més popular de qualsevol gènere en els primers vint anys del segle xx i un dels pioners dels enregistraments fonogràfics[1] musicals. Els populars enregistraments que va fer, units a la seua veu extraordinària pel seu rang, força i bellesa, van fer d'ell una de les estrelles més populars de la seua època.

Biografia[modifica]

Al llarg de la seva carrera, Enrico Caruso va fer al voltant de 260 enregistraments, guanyant milions de dòlars per la venda de discos de 78 rpm. També va cantar en la majoria dels millors teatres d'òpera del món; incloent-hi La Scala de Milà i el Covent Garden de Londres, destacant els 17 anys que va ser tenor principal de la companyia del Metropolitan Opera de Nova York al costat del baríton, i inseparable amic Antonio Scotti. El director d'orquestra Arturo Toscanini, habitual del Metropolitan, el considerava un dels millors artistes amb què havia treballat, i que el dirigí entre diverses òperes amb la famosa contralt Gabriella Besanzoni, en obres triomfals.

Caruso va ser batejat a l'església de San Giovanni e Paolo el 26 de febrer de 1873, havent nascut a la ciutat de Nàpols el dia anterior. Va començar la seua carrera a Nàpols l'any 1894. El seu primer paper important va ser el de Loris, en l'òpera Fedora de Giordano al Teatro Lirico de Milà, el 17 de novembre de 1898. En aquest mateix teatre, el 6 de novembre de 1902, va crear el paper de Maurizio en l'Adriana Lecouvreur de Francesco Cilea.

L'any 1903, amb l'ajut del seu agent, el banquer Pasquale Simonelli, va traslladar-se a Nova York, i, el 23 de novembre d'aquest any va debutar al Metropolitan Opera en el paper del Duc de Màntua en una nova producció de Rigoletto de Verdi. L'any següent, Caruso va iniciar la seua duradora relació amb la Victor Talking-Machine Company; la seua relació estel·lar amb la discogràfica i el Metropolitan va durar fins a l'any 1920. El mateix Caruso va encarregar a la joieria Tiffany & Co. l'elaboració d'una medalla de 24 kt. d'or amb la seua efígie, com a obsequi per als seus amics en record de les seues interpretacions al Metropolitan. El 1904 actuà per primer i únic cop al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en dues representacions de Rigoletto que aconseguiren un èxit escàs.[2]

L'abril de 1906 Caruso i altres membres de la companyia del Metropolitan Opera van viatjar a San Francisco per a donar una sèrie de representacions a la Tivoli Opera House. La nit després de la interpretació de Carmen, el tenor es va despertar molt matí a la seua habitació del Palace Hotel a causa d'un fort sacseig. San Francisco havia acabat de patir un gran terratrèmol, que va desencadenar multitud d'incendis que acabarien per destruir la major part de la ciutat. El Metropolitan va perdre tots els decorats i el vestuari que havia traslladar a la ciutat. Brandint una foto autografiada del president Theodore Roosevelt, Caruso va aconseguir fugir de la ciutat, primer per vaixell i després per tren, i va jurar que mai no hi tornaria; jurament que va complir.[3]

El 10 de desembre de 1910, va actuar al Met en el paper de Dick Johnson, en l'estrena mundial de La fanciulla del West, de Puccini. A principis d'aquesta dècada interpretà a Hamburg una inspiradisima Tosca al costat de la soprano estatunidenca Edyth Walker. El 1915 va cantar al costat de la soprano Rosa Burschtein l'Aida en el Teatre Colón de Buenos Aires. L'11 de desembre de 1920, durant una representació de L'Elisir d'Amore de Donizetti al Brooklyn Academy of Music va patir una hemorràgia, i al final del primer acte es va haver de cancel·lar la representació.[4] Després d'aquest incident només va actuar tres vegades més al Metropolitan, la darrera de les quals va ser com Eléazar en La Juive de Halévy, el 24 de desembre de 1920.[5] En total va actuar 863 cops en aquell teatre.[6]

L'any 1918 es va casar amb Dorothy Park Benjamin, pertanyent a una vella família novaiorquesa, que llavors tenia 25 anys. Van tenir una única filla, Gloria. Dorothy va publicar un llibre sobre Caruso l'any 1945, que recull la major part de les cartes que ell li va escriure.

Caruso va morir l'any 1921 a Nàpols, a l'edat de 48 anys, a causa d'una pleuritis. Està soterrat a Nàpols.

Sobre Caruso es va fer una pel·lícula, protagonitzada per Mario Lanza: The Great Caruso (1951).

L'any 1987 va ser premiat a títol pòstum amb el Grammy Lifetime Achievement Award.

Repertori[modifica]

Tot i que mai no va representar Otello, de Verdi en escena, va enregistrar dues peces de l'òpera: l'ària, "Ora e per sempre addio," i el duet amb Iago, "Sì, pel ciel marmoreo, giuro".

Caruso també disposava d'un repertori de 521 cançons, entre les quals hi havia cançons clàssiques, cançons folklòriques italianes i cançons populars de l'època. Les cançons més comprades de Caruso a itunes és la cançó napolitana marinera Santa Lucia i la universalment cèlebre 'O sole mio.

Enregistraments[modifica]

Caruso amb el seu piano

Caruso va ser una de les primeres estrelles de la música que va fer nombrosos enregistraments. La relació que va mantenir amb el fonògraf va ser simbiòtica, i tant Caruso com la indústria fonogràfica es van aprofitar de la promoció addicional sorgida d'aquella especial associació durant les dues primeres dècades del Segle XX. El seu enregistrament de l'any 1907 de l'ària Vesti la giubba, de l'òpera Pagliacci de Leoncavallo va esdevenir el primer enregistrament fonogràfic en vendre un milió de còpies. Molts enregistraments de Caruso han continuat editant-se durant els cent anys que han transcorregut des de la seua sortida.

El seu primer enregistrament, de 1902, el va fer per a Gramophone and Typewriter Company. La seua relació en exclusiva amb la Victor Talking Machine Company va començar l'any 1904. Mentre que els enregistraments inicials per a Victor es van realitzar en petits estudis de Nova York i Camden, Nova Jersey, Victor va començar a utilitzar ocasionalment la vella Església de la Trinitat, a Camden, que podia ser acondicionada per a encabir una gran orquestra. Els darrers enregistraments es van realitzar al setembre de 1920, i van consistir en fragments de la Petite Messe Solennelle de Rossini. Entre els directors d'orquestra que van col·laborar en aquests enregistraments cal destacar a Walter B. Rogers i Joseph Pasternack.

RCA, que va comprar la Victor Talking Machine Company l'any 1929, va arranjar posteriorment alguns dels discos, substituint l'orquestra original per una de més moderna. Fins a l'any 1973 es van continuar editant enregistraments inèdits de Caruso. L'any 1950, RCA va reeditar alguns dels millors enregistraments en disc de vinil de 78 rpm. Posteriorment, amb la irrupció de l'LP, molts enregistraments van ser editats en aquest suport. A partir de 1976, investigadors de la Universitat de Utah van utilitzar la primera tècnica digital de reprocessat per a reeditar la major part dels enregistraments de Caruso per a Victor. Les companyies RCA, Pearl i Naxos han editat col·leccions en CD dels enregistraments de Caruso, utilitzant diferents tècniques de remasterització.

Bibliografia[modifica]

  • Caruso, Dorothy, Enrico Caruso - His Life and Death with discography by Jack Caidin (Simon and Schuster, Nova York 1945).
  • Caruso, Enrico Jr., and Farkas Enrico Caruso My father and my family, w. Discography by William Moran and Chronology by Tom Kaufman (Amadeus, 1990).
  • Gargano, Pietro Una vita una leggenda (Editoriale Giorgio Mondadori, 1997).
  • Gargano, Pietro and Cesarini, Gianni Caruso, Vita e arte di un grande cantante (Longanesi, 1990).
  • Jackson, S. Caruso, First edition, (Stein and Day, Nova York 1972).
  • Key P. V. R. and Zirato B., Enrico Caruso. A Biography (Little, Brown, and Co, Boston 1922).
  • Scott, Michael The Great Caruso with Chronology by Tom Kaufman (Londres i Nova York, 1988).
  • Vaccaro, Riccardo Caruso (Edizioni Scientifiche Italiane, 1995).
  • Wagenmann J. H., Enrico Caruso und das Problem der Stimmbildung, (Altenburg, 1911).
  • Il Progresso italo americano, Il banchiere negli USA, sezione B - supplemento illustrato della domenica, New York, 27/7/1986.

Àudio[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Solé, Marta «La llegenda de Caruso». Sàpiens, 251 [Consulta: 3 febrer 2023].
  2. ↑ «Pau Nadal: Caruso, Tebaldi, Callas, Krauss, Caballé...». Arxivat de l'original el 2014-02-01. [Consulta: 18 gener 2014].
  3. ↑ William Bronson, The Earth Shook, The Sky Burned
  4. ↑ «Caruso Snaps Blood Vessel In His Throat». New-York Tribune, 12-12-1920, pàg. 1.
  5. ↑ «Met Performance CID:76470 - La Juive {31} Metropolitan Opera House: 12/24/1920» (en anglès). Metropolitan Opera Archives. [Consulta: 24 desembre 2017].
  6. ↑ «Caruso, Enrico [Tenor]» (en anglès). Metropolitan Opera Archives. Arxivat de l'original el 5 d’abril 2023. [Consulta: 24 desembre 2017].

Bibliografia[modifica]

  • Key (Pierre V.R.) & Zirato (Bruno) : "Enrico Caruso. A Biography" (Boston, Liitle, Brown, and Company, 1922, 455 Págs., ill.).
  • Caruso (Dorothy): "Enrico Caruso. His Life and Death" (Londres, T. Werner Laurie Limited, 1946, 312 Págs., ill.).
  • Gara (Eugenio): "Caruso. Storia di un emigrante" (Milano, Cisalpino-Goliardica, 1947, 285 Págs., ill.).
  • Freestone (John) & Drummond (H.J.): "Enrico Caruso. His Recirded Legacy" (Londres, Sidgwick and Jackson, 1960, 130 Págs.).
  • Blanco (Eumenio): "El inmortal Enrico Caruso" (Edición al cuidado de Armando Del Moral, Orbe Publications, Inc, Hollywood 38, California, 1954, 61 Págs., ill.).
  • Mouchon (Jean-Pierre):"Particularités physiques et phonétiques de la voix enregistrée de Caruso", prefacio Prof. André Appaix (Marseille, Le Sud Médical et Chirurgical, 99° año, n°2509, 31 d'octubre de 1964, Págs. 11.812-11.829).
  • Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. 1873-1921. Sa vie et sa voix. Étude psycho-physiologique, physique, phonétique et esthétique" (Langres, Imprimerie du Petit-Cloître, 1966, 106 Págs., ill.).
  • Pituello (Luciano): "Caruso a Milano" (Milano, Associazione Amici del Museo Teatrale alla Scala, 1971, 16 Págs., ill.).
  • Jackson (Stanley): "Caruso" (New York, Stein and Day, 1972, 302 Págs., ill.).
  • Tortorelli (Vittorio): "Enrico Caruso nel centenario della nascita" (Rimini, Artisti Associati, 1973, 189 Págs., ill.)
  • Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. Hils Life and Voice" (Gap & Paris, Éditions Ophrys, 1974, 77 Págs., ill.).
  • Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. L'homme et l'artiste", 3 vol. (Paris-Sorbonne, tesis doctoral, 1978, 1605 Págs., ill. Atelier national de reproduction des thèses, Université de Lille III, 9, rue A. Angellier 59046 Lille; Paris, Ediciones Didier ed., microfichas).

Enllaços externs[modifica]

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Enrico_Caruso&oldid=33324590»