I Capuleti e i Montecchi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgEls Capuleto i els Montesco
Títol original I Capuleti e i Montecchi
Compositor Vincenzo Bellini
Llibretista Felice Romani
Llengua original italià
Font literària Fonts italianes (Matteo Bandello) i Romeu i Julieta de Shakespeare
Època composició gener - inici de març de 1830
Gènere Tragèdia lírica
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 11 de març de 1830
Escenari Teatro La Fenice de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 8 de juny de 1854
Personatges i creadors
Modifica dades a Wikidata

I Capuleti e i Montecchi és una òpera italiana en dos actes composta per Vincenzo Bellini sobre un llibret de Felice Romani basat en la història de Romeu i Julieta, pres més de fonts italianes que no directament de Shakespeare. Es va estrenar l'11 de març de 1830 al Teatro La Fenice de Venècia.

El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d'inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s'han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Bellini fou el més jove dels tres grans compositors del bel canto i el que va viure menys. Va morir a París amb només 33 anys d'edat. En els cincs últims anys de la seva vida va compondre un nombre d'obres que són absolutament fonamentals pel repertori de les principals companyies d'òpera, entre elles obres mestres de l'art del bel canto.[2]

Se li va encomanar a Bellini d'escriure l'òpera per a la temporada de Carnaval de 1830 al Teatro La Fenice a Venècia, amb només un mes i mig d'antelació. Mentre assajava per la representació d'Il pirata a Venècia,[3] Bellini va accedir a escriure aquesta òpera molt ràpid per ajudar al teatre, que havia sigut abandonat per un altre compositor. Va ser possible gràcies al fet que tant Romani com Bellini van reutilitzar part de les seves obres.[2] Si el llibret preparat per Romani intenta revitalitzar amb «diferents situacions» el text escrit cinc anys abans per Nicola Vaccai sobre el mateix tema, la música de Bellini recicla, de la mateixa manera, una part significativa del material melòdic Zaira, que va desaparèixer de l'escena després del desafortunat debut a Parma del 16 de maig de 1829.[3]

L'obra va néixer de la mateixa manera que un collage precipitat, però valuós en la seva implementació dramàtica per la seva concisió i eficàcia teatral. Forçat per la brevetat del temps, el poeta decideix eliminar el caràcter redundant d'Adele, mare de Giulietta, relegant les dues parts masculines dels Capuleto i Lorenzo al paper de mers actors secundaris. Com a resultat, l'atenció se centra exclusivament en la tragèdia d'amor, al voltant d'un trio de protagonistes i realitzat d'acord amb una singular arquitectura dramàtica -quatre parts narrativament autònomes, repartides a la representació en dos actes de tres quadres cada un- que evita digressions parèntesis narratius. Per la seva banda, el compositor va respondre amb una partitura en la qual recupera l'exquisida suavitat melòdica després dels resultats experimentals deliberadament de La straniera.[3]

La història de Romeu i Julieta ha inspirat a centenars d'òperes, la majoria d'ells basades en l'obra de Shakespeare. El tractament de Bellini, però, amb un llibret de Felice Romani, no estava basada en Shakespeare, sinó en una història renaixentista que Shakespeare també havia utilitzat com a font. I Capuleti e i Montecchi, el més notable Romeu i Julieta de l'òpera de l'època del belcanto, posa l'accent en la intensitat de la història. Degut en gran part a les limitacions dels cantants que es van encarregar de l'estrena a Venècia, Bellini va fer un Romeo per un paper de galant formezzo-soprano (un recurs que en aquells dies era considerat una mica passada de moda per a un rol protagonista romàntic), però l'elecció també posà l'accent en la joventut i la vulnerabilitat dels amants. Si bé hi ha moments ardents, en particular les diverses declaracions marcials a la primera escena de Tebaldo i Romeo, la major part de l'òpera està composta de llargues cançons malenconioses i d'enyorança, en passatges que es troben entre els millors de l'elegíac estil belcanto.[4]

L'òpera només s'assembla al Romeu i Julieta de Shakespeare en els noms dels protagonistes, en la mort i en el daltabaix de missatges perduts. Romani va retallar els personatges que no eren fonamentals per seguir el fil de la història, que també va simplificar. Els únics solistes són Romeo, Giulietta, el seu pare Capellio, Lorenzo (en aquest cas un metge en lloc d'un clergue) i Tebaldo (el Capuleto enamorat de Giulietta). També quan comença l'òpera Romeo i Julieta ja s'han conegut i s'han enamorat.[4]

Aquesta òpera ens permet comprovar fins a quin punt el compositor es trobava encara situat en la transició entre l'estil belcantista de l'antiga escola (rossiniana, per dir-ho d'alguna manera) i el naixent Romanticisme. L'elecció del tema apunta cap a les noves tendències. Però si observem la distribució vocal de l'òpera, amb un Romeu amb veu de mezzosoprano (a manca de castrato), apreciarem que en realitat Bellini tenia encara un concepte de l'òpera netament belcantista: un protagonista de veu femenina abans que el realisme passional d'un Romeu masculí.[5]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: als voltants del palau de Capellio (Capuleto) a Verona.

Temps: segle XIII

En aquesta versió de la història els Capuleti i els Montecchi són faccions polítiques rivals (güelfa i gibelina respectivament).

Capellio és el pare de Giulietta i el líder dels Capuleti. Giulietta està promesa a Tebaldo, malgrat que, ella ja s'ha trobat amb Romeo, el líder dels Montecchi, i s'ha enamorat d'ell. Això és un secret per tots, excepte per Lorenzo, el seu metge i confident. Per a complicar les coses, Romeo ha matat sense adonar-se'n al fill de Capellio (el germà de Giulietta), en una batalla.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena 1: El Palau

Capellio i Tebaldo es dirigeixen als seus seguidors advertint-los que han rebutjat l'oferta de pau enviada per Romeo. Tebaldo venjarà la mort del fill de Capellio per celebrar el seu matrimoni amb Giulietta ('È serbata a questo acciaro').

Romeo entra disfressat com un enviat dels Montecchi, oferint la pau garantida per un matrimoni entre Romeo i Giulietta. Capellio rebutja tota idea de pau. Romeo accepta el repte de guerra ('La tremenda ultrice spada').

Escena 2: Habitació de Giulietta

Lorenzo ha arreglat que Romeo vagi a veure-la per una porta secreta. Romeo intenta convèncer a Giulietta perquè s'escapi amb ell, però ella es resisteix en nom de la família i l'honor, declarant que prefereix morir amb el cor trencat.

Escena 3: Una altra part del palau

Els Capuleti estan celebrant el pròxim matrimoni. Reconegut per Lorenzo, Romeo està disfressat esperant el suport del seus soldats per impedir el casament. En el tumult que segueix a l'atac dels Montecchi, Giulietta veu a Romeo i de nou ell li demana sense èxit, que s'escapi. Capellio i Tebaldo els descobreixen, creient que Romeo és l'enviat dels Montecchi. Giuletta intenta protegir-lo, però ell els diu orgullosament el seu nom. Els Montecchi entren per protegir-lo i els amants queden separats per les dues faccions.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escena 1: Una altra part del palau

Giulietta espera notícies de la lluita. Lorenzo li diu que Romeo viu, però que aviat la portaran a ella al castell de Tebaldo. La convenç perquè es prengui una poció que farà que sembli morta, i ho organitzarà tot perquè tant ell com Romeo estiguin presents quan ella desperti. Capellio ve a ordenar-li que se'n vagi amb Tebaldo a l'albada. Li demana al seu pare que la perdoni abans de morir ('Ah! non poss'io partire'). Capellio s'alarma, i sospita que Lorenzo està implicat, així que demana que el vigilin.

Escena 2: Els subterranis del palau

Romeo espera impacient a Lorenzo. Entra Tebaldo i tenen un duo enfadat ('Stolto! a un sol mio grido'). Lluiten però es veuen interromputs per un enterrament ('Pace alla tua bell'anima'), és el de Giulietta. Cada un dels rivals, plens de remordiments, demana a l'altre que el mati.

Escena 3: Les tombes dels Capuletti

Romeo entra i els seus companys obren la tomba de Giulietta. Romeo s'acomiada d'ella ('Deh! tu, bell'anima') i es pren un verí. Giulietta es desperta i troba a Romeo sorprès per la seva mort simulada i ignorant del pla de Lorenzo. Romeo mor i Giulietta incapaç de viure sense ell, expira sobre el seu cos. Els Capuletti i els Montecchi acusen a Capellio de la tragèdia.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

És una òpera a l'altura de La sonnambula que potser no s'ha prodigat molt en els teatres o entre les cases de discs per la seva dificultat per a tots els cantants, no només per al duo protagonista.

En aquesta òpera Bellini fa un pas més cap a l'alliberació de la melodia respecte al ritme: les evolucions vocals de Giulietta en les seves intervencions, i les de Romeo, sobretot en la seva breu ària "Deh tu, bell'anima", van causar l'impacte previsible que va donar a Bellini un prestigi immens.[5]

D'aquesta òpera s'ha dit que conserva alguns elements del bel canto inicial, previ al romanticisme, sobretot la divisió clara d'àries i recitatius, i la utilització d'una veu de mezzosoprano en el paper d'un home, el de Romeo.

A I Capuleti e i Montecchi (particularment a l'escena final), Bellini va seguir establint la morbidezza melòdica evident en la seva òpera més primerenca Bianca e Fernando, i alguna cosa de la falta de convencionalisme formal que es troba en les seves obres de maduresa. La concentració de l'acció en els personatges principals és notablement exitosa. L'òpera és principalment una obra de reciclatge, en la qual material prèviament escrit és hàbilment adaptat al seu nou context. És cert que la urgència amb la que es va compondre es reflecteix en un cert esquematisme i falta de varietat rítmica en els números tancats. D'altra banda, el tema dels amants contrariats va permetre a Bellini mostrar la seva força com a proveïdor de melodia elegíaca i tendre. Aquí, com en Zaira, ajunta l'escriptura vocal simple i sil·làbica amb la bravura melismàtica, preparant el camí per la perfecta síntesis d'expressió i virtuosisme que va aconseguir a La Sonnambula. I Capuleti e i Montecchi va sobreviure al llarg del segle com un cavall de batalla preferit per a sopranos estel·lars, malgrat l'hostilitat d'alguns compositors com Liszt, que el va menysprear com a intolerablement antiquat i l'ambigüitat de Wagner, qui estimava les seves melodies al mateix temps que deplorava la seva concepció dramàtica. Berlioz també va menysprear, en general, l'obra malgrat que va admetre que admirava la unísona stretta ("Se ogni speme è a noi rapita") que canten els amants al final del primer acte.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). laopera.net. [Consulta: 21 novembre 2015].
  2. 2,0 2,1 Bourne, 2009, p. 74.
  3. 3,0 3,1 3,2 Bonomi, Emanuele. «I Capuleti e i Montecchi, libretto e guida all’opera» (en italià). La Fenice. [Consulta: 24 abril 2016].
  4. 4,0 4,1 Feeney, Anne. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). allmusic.com. [Consulta: 21 novembre 2015].
  5. 5,0 5,1 Alier, 2011, p. 176.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bourne, Joyce. Ópera. Los grandes compositores y sus obras maestras (en castellà). Barcelona: Blume, 2009. ISBN 978-84-8076-784-2. 
  • Alier, Roger. Historia de la Ópera (en castellà). Barcelona: Ma Non Troppo, 2011. ISBN 978-84-95601-66-7. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]