L'amore dei tre re

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'amor dels tres reis
Italo Montemezzi.jpg
Italo Montemezzi
Títol original L'amore dei tre re
Compositor Italo Montemezzi
Llibretista Sem Benelli
Llengua original Italià
Font literària Obra homònima de l'escriptor
Gènere Postverisme
Actes Tres
Estrena absoluta
Data estrena 10 d'abril de 1913
Escenari Teatro alla Scala de Milà
Director Tullio Serafin
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 25 de desembre de 1930 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors

L'amore dei tre re és una òpera en tres actes d'Italo Montemezzi, amb llibret de Sem Benelli, basat en l'obra homònima de l'escriptor. S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 10 d'abril de 1913. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 25 de desembre de 1930.[1]

L'òpera de Montemezzi va ser un gran èxit que va llançar la carrera de Montemezzi, però el fracàs de la seva següent òpera La nave li va girar l'esquena a la composició operística.[2] Presenta nombroses similituds amb el Tristany i Isolda de Wagner. Precisament aquesta incorporació d'elements wagnerians a l'òpera italiana ha estat una de les troballes més reconegudes de l'obra de Montemezzi. Va ser un títol que va fer furor durant una època al Metropolitan de Nova York i que alguns grans cantants no han menyspreat gravar.[3]

Ambientada a la Itàlia medieval conquerida per invasors estrangers, la història se centra en la princesa italiana Fiora que està casada amb Manfredo, fill del monarca invasor. Però Fiora està enamorada del príncep local, Avito, amb el qual es troba en secret. El pare dominant de Manfredo, Archibaldo que, tot i ser cec, és extraordinàriament perspicaç i també desitja Fiora.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Gabriele d'Annunzio, que va influir en el llibretista Sem Benelli

El llibret es basa en l'obra de Sem Benelli (admirador de Gabriele d'Annunzio) i és un exemple (juntament amb Salomé de Richard Strauss) de l'exploració del segle XX dels textos presos directament d'obres de teatre. Hi ha gestos de complicitat cap al drama simbolista com el Maeterlinck que va inspirar Debussy, així com les àrees més fosques explorades pels compositors alemanys i austríacs del segle XX.[2]

Els escriptors dramàtics italians de finals del segle XIX van ser molt influenciats per D'Annunzio, més que per qualsevol altre poeta. Nombroses obres van ser escrites a l'ombra de la "decadència" d'annunziana, tots ells sense cap dubte van quedar marcats per aquest fascinant i brillant però controvertit escriptor. Sein Benelli a L'amore dei tre re no és una excepció. A diferència de, per exemple, Francesca da Rimini de D'Annunzio o La cena delle beffe del mateix Benelli, que tenen un origen històric específic, la trama de L'amore dei tre re només es troba localitzat lleugerament en un temps i en un lloc.[5]

La trama se situa en un castell aïllat a Itàlia en l'Edat Mitjana, quaranta anys després de la conquesta bàrbara: els noms italianitzats dels líders bàrbars, Archibaldo i Manfredo, suggereixen un origen germànic de la trama, que es troba a la zona grisa entre la història i la llegenda, i l'obra exhibeix trets de l'òpera tan semihistòrica com neo-romàntica. La situació a l'inici sembla una mica estereotipada: invasors estrangers estan sotmetent a la població indígena, el seu governant és deposat i la seva estimada es veu obligada a casar-se amb un de la tribu victoriosa. El teló s'aixeca amb els personatges en una relació triangular amb una variant interessant, la inclusió d'un quart personatge en la trama emocional. Aquest fet no només afegeix quantitat, sinó que té una part qualitativa ben explotada amb fins dramàtics.[5]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Luisa Villani, creadora del paper de Fiora

L'amore dei tre re va ser estrenada el 20 d'abril de 1913 a La Scala de Milà amb Luisa Villani com a Fiora, Edoardo Ferrari-Fontana com a Avito, Nazzareno De Angelis com a Archibaldo i Carlo Galeffi com a Manfredo, i amb Tullio Serafin en la direcció. L'èxit espectacular del dia de l'estrena es va repetir en les actuacions posteriors. Montemezzi va saltar a la fama internacional, i la seva creació va gaudir d'actuacions regulars a tot el món fins a la seva mort el 1952.[6] En les tres dècades següents es van poder veure fins a trenta-dues produccions noves a Itàlia, sis d'elles a la mateixa Scala.[5]

Edoardo Ferrari-Fontana, el primer Avito, amb Margarete Matzenauer (la seva dona) el 1915 al Metropolitan Opera

A l'estranger, es va realitzar a Londres i París el 1914, a Praga el 1916, a Berlín el 1919 i a Viena el 1922. Però el seu major èxit va arribar als Estats Units, on Toscanini la va introduir a Nova York el 2 de gener 1914 en una producció brillant protagonitzada per la soprano valenciana Lucrezia Bori com a Fiora, Edoardo Ferrari-Fontana com a Avito, Pasquale Amato com a Manfred i Adamo Didur com a Archibaldo. Moltes sopranos famoses van expressar la seva admiració per l'obra, incloent-hi Mary Garden, Rosa Ponselle i Claudia Muzio. Després de la Segona Guerra Mundial, però, l'interès per l'obra mestra de Montemezzi va caducar al Nou Món, així com a Europa, i només s'ha restablert de forma esporàdica, de vegades en concerts, a Gènova, Wexford, Kassel i Viena, i a Chicago, San Francisco, Washington i al New York City Opera.[5]

Argument[modifica | modifica el codi]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Estem en l'Edat Mitjana, en un castell remot a Itàlia quaranta anys després de la invasió dels bàrbars. Entre ells hi havia Archivaldo, que es va instal·lar al regne d'Altura i va educar al seu fill Manfredo en la religió cristiana. El jove príncep era una persona més sensible i educada que el seu pare. Els itàlics, per congraciar-se amb els germànics, els hi van donar la seva princesa, Fiora, per casar-se amb Manfredo. Aquest, que estava enamorat de la jove princesa, es va sentir feliç, però Archivaldo va insistir a voler vèncer per la força a la ciutat itàlica. El príncep Avito, enamorat també de Fiora, després d'haver hagut de renunciar al seu amor, el recupera d'amagat travessant les línies enemigues. Archivaldo, ara vell i cec, també està secretament enamorat de Fiora i intueix que els hi és infidel, però no ho pot demostrar.

Acte I[modifica | modifica el codi]

De matinada, el terrible Archivaldo, acompanyant del seu criat itàlic Flaminio, recorda els vells temps en què va conquerir una part d'Itàlia. Archivaldo li demana a Flaminio si l'odia, i aquest contesta que és el seu rei. El vell li demana si veu Manfredo, el fill d'Archivaldo, arriba però Flaminio li assegura que no es veu res i apaga la làmpada adduint que ja clareja. Finalment el vell es retira a les seves estances.

Apareixen a la terrassa Fiora i el príncep Avito, que han passat la nit junts. Avito s'adona que algú ha apagat el llum i que ja s'està fent de dia. Els dos s'acomiaden amb passió. De sobte se senten els passos del vell Archivaldo, que ha tornat sol. Fiora dóna per excusa que no podia dormir. El vell sospita i dubta, però no pot assegurar res. De sobte, se senten les trompetes llunyanes que anuncien l'arribada de Manfredo. Archivaldo ordena a Fiora que torni a la seva cambra perquè Manfredo no els pot veure junts, perquè no sospiti. Arriba Manfredo que demana per Fiora, a la que estima. La noia entra i se sotmet a les mostres d'afecte del seu marit. Archivaldo es desespera, dubta i està gelós, perquè ell també estima a Fiora.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Manfredo s'ha quedat uns dies que han servit per demostrar a Fiora que l'estima. Per altra part, Avito ha aconseguit amagar-se al castell gràcies a Flaminio. Manfredo s'acomiada de Fiora i li prega que quan ell se'n vagi, pugi fins a dalt de tot del castell i el saludi amb un xal. Així ho fa, però de sobte apareix Avito molt desmillorat per les privacions que ha passat aquests dies, i li prega a Fiora que no l'abandoni. Fiora no vol ser infidel a Manfredo, però es deixa arrossegar per la passió d'Avito i deixa de fer volar el xal. Avito recupera l'amor de Fiora. Se senten els passos del terrible vell cec i Avito se'n va corrents, però el vell aquesta vegada ha sentit alguna cosa i la interroga insistentment. Finalment Fiora accepta que estima a un altre i el vell enfurismat l'agafa; en aquest moment sonen les trompetes: és Manfredo que torna perquè ha deixat de veure el xal de Fiora. Archivaldo vol evitar que Manfredo els vegi i amb les seves mans gruixudes l'escanya i queda morta als seus braços. Arriba Manfredo i sorprès li demana al seu pare què ha passat. «Ens traïa», respon el vell, que ordena al seu fill que el segueixi.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Archivaldo ha fet penjar a Flaminio d'un merlet i ha posat el cadàver de Fiora en una capella ardent, que és visitada amb tristesa pels itàlics, que estan convençuts que ha mort assassinada. També hi va Avito, que no pot resistir la seva passió i li besa els llavis, que prèviament han sigut enverinats pel vell. En sentir soroll, Manfredo entra a l'estança i Avito li confessa que també estimava a Fiora, i l'anima a què el mati abans que el verí faci el seu efecte. Manfredo finalment també es decideix a besar Fiora. Mentre agonitza, entra el rei, convençut d'haver capturat al culpable, en el moment que Manfredo confessa que també ha besat a la morta. El rei es queda amb la terrible soledat.[7]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Sovint és vist com una última florida de Verisme,[2] però L'amore dei tre re és la primera òpera que es classifica dins del que se sol anomenar Postverisme, període de l'òpera italiana que segueix al Verisme i que en recull tot el que aquest havia introduït com a forma musical: els recitatius amb àries breus intercalades, enmig de l'orquestra contínua a la manera wagneriana i la utilització, de forma menys densa, del leitmotiv com a referència musical d'escenes prèviament escoltades. En aquesta òpera són especialment notables aquests leitmotiv, com els acords rítmics de la corda, que representa els passos del terrible cec Archibaldo, el motiu de la flauta, que fa referència als amors entre Fiora i Avito, o el tema militar, que anuncia les arribades de Manfredo. La diferència amb el verisme és en el tema i en la ideologia, seguint la tendència teatral de D'Annunzio i dels escriptors del seu temps. El tema se solia basar en el passat gloriós d'una Itàlia antiga i en les relacions amoroses entre els personatges, que s'expliciten violentament, encara que condueixin a la mort. Altres autors d'aquest moviment serien Zandonai i Puccini, amb Turandot.[1]

Richard Wagner va ser un dels compositors que van influenciar a Italo Montemezzi

Influenciat en gran mesura per Wagner, sembla combinar el darrer Puccini amb Richard Strauss, tot barrejat amb les característiques del moviment simbolista[8] capitanejat per Debussy. Una rica barreja, embriagadora que utilitza una gran orquestra i requereix potents encara veus líriques. Amb una durada d'una mica més de 90 minuts, el ritme de la peça és excel·lent. Montemezzi utilitza l'orquestra per assenyalar l'estat de la ment dels protagonistes i explorar els corrents emocionals del drama. Gloriosament rica i intensa, els moviments de la música són potents, però també és plena d'impulsos lírics que requereixen un gran esforç dels cantants, tant la soprano com el tenor, que han de produir una infinitat de figures de la línia lírica que, a més, s'han d'elevar per sobre d'una partitura orquestral que és en si molt apassionada i rica.[2]

El vigor dramàtic del compositor apareix especialment en el segon acte, amb el seu gran duo, que mantén l'apassionat caràcter dels efectes de l'orquestra, i sobretot, amb el seu final, potser la pàgina més encertada i de més profunda emoció de l'obra; allà on, en fúnebre caminar entre les tenebres, Archibaldo, el vell rei bàrbar, porta entre els seus braços, inflexible i inexorable com la mort, el cadàver de Flora, l'esposa de Manfredo.[9]

L'amore dei tre re requereix uns intèrprets tan bons cantants com actors.[9] La figura de Fiora és tràgica en un sentit totalment clàssic: ella és la víctima innocent d'una societat brutal, dominada pels homes que la degrada a la condició d'un mer objecte i la priva de la seva dignitat com a ésser humà. El seu matrimoni forçat amb el fill de l'usurpador la sumeix en la confusió psicològica de la qual sembla que no hi ha escapatòria. Ella s'uneix a Avito, amb qui s'havia promès, per una passió duradora que es veu amenaçada només breument per una decisió racional, mentre que la seva relació amb Manfredo es caracteritza per una submissió que amb prou feines amaga els seus distants i freds sentiments freds cap ell. De tant en tant, sent llàstima per Manfredo, al qual no pot tornar l'amor que sent. La seva relació amb Archibaldo és igualment ambivalent: la temença que el seu amor secret serà descobert de vegades es compensa amb el seu sentiment de superioritat cap a ell, perquè ell és cec. Cal assenyalar que alguns fils de la trama s'han d'interpretar perquè no apareixen en el diàleg.[5]

Montemezzi segueix la tradició operística de caracteritzar el primer tenor com el veritable amant. La caracterització d'Avito és relativament bidimensional, representant l'amant típicament romàntic que viu només per al compliment del seu amor, que es veu obligat a fugir de la llum del dia, i de tant en tant donar pas a l'aparent resignació als seus anhels. Molt més complexa és la representació del seu rival, Manfredo. Ell fa tot el que s'espera d'un guerrer, però, a diferència de la inflexible voluntat del seu pare, és un personatge menys rígid que desperta simpatia. El personatge més interessant i complex és Archibaldo. Un guerrer bàrbar acostumat al poder però ara, crescut i cec, s'estén al seu voltant una atmosfera d'opressió i de sospita, i només expressa el seu entusiasme per la guerra, l'aventura i els fets heroics quan permet que els seus pensaments vagin a la deriva cap al passat.[5]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Alier, 2001, p. 444.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Hugill, Robert. «[Montemezzi's 'L'amore dei tre Re' returns to Opera Holland Park Opera Holland Park 2015]» (en anglès). planethugill.com. [Consulta: 15 novembre 2015].
  3. Binaghi, Jorge. «Rarezas posverdianas» (en castellà). mundoclasico.com. [Consulta: 14 novembre 2015].
  4. Colvin, Clare. «Classical reviews: L’amore dei tre Re and Prom 1 BBCSO/Oramo» (en anglès). express.co.uk. [Consulta: 15 novembre 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Christen, Norbert. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). Koch International. [Consulta: 14 novembre 2015].
  6. Binder, Benjamin. «MONTEMEZZI: L’amore dei tre re» (en anglès). Opera Today, 9 maig 2006. [Consulta: 16 novembre 2015].
  7. Alier, 2001, p. 445.
  8. Hall, George. «L’Amore Dei Tre Re» (en anglès). The Stage. [Consulta: 15 novembre 2015].
  9. 9,0 9,1 Zanni, U.F. «Una estrena al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 26 desembre 1930. [Consulta: 15 novembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. «Italo Montemezzi». A: Guía Universal de la ópera. primer (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-05-2. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]