Ruggero Leoncavallo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Noteicon4.svg30x-Music.pngRuggero Leoncavallo
Ruggiero leoncavallo.jpg
Ruggero Leoncavallo
Naixement 23 d'abril de 1857
Nàpols
Mort 9 d'agost de 1919 (als 62 anys)
Montecatini Terme, Pistoia
Estil Romanticisme - Verisme
Obres destacades

Ruggero Leoncavallo (Nàpols, 23 d'abril de 1857- Montecatini Terme, Pistoia, 9 d'agost de 1919) fou un compositor d'òpera i llibretista italià. Representant del moviment Verista de l'òpera italiana. La seva òpera Pagliacci, de 1892 i únic èxit rotund, li va assegurar un lloc en el món de la música.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Descendent d'una família noble del camp de la Pulla,[1] fou el segon fill del magistrat Vincenzo Pugliese, i Virginia D'Auria. A la família hi va haver diversos artistes: el seu pare havia escrit de jove dues romances, el pare de la seva mare era el pintor Raffaele, la mare també era pintora i tocava el piano, i una tieta era mezzosoprano i havia actuat dues temporades al Teatro San Carlo.[2]

Beniamino Cesi primer professor de piano de Leoncavallo

El pare, es va traslladar, l'estiu 1857, a Eboli i cinc anys[2] després, com a jutge, a Montalto Uffugo (Cosenza), fet que va portar la família a Calàbria. Aquí el petit Ruggero va fer les primeres classes de piano i el 1865 va viure de prop un assumpte sagnant que va costar la vida a un jove empleat: el resultat letal d'un drama de gelosia que Vincenzo va haver de lidiar com a jutge. Aquesta experiència li va servir d'inspiració per a la seva obra més famosa, Pagliacci, composta més d'un quart de segle després dels fets.[3]

Després del període calabrès, Leoncavallo va tornar a viure a Nàpols, on el 1868 va entrar al Conservatorio San Pietro a Majella. Fou alumne de Beniamino Cesi (piano), Michele Ruta (harmonia), Lauro Rossi i Paolo Serrao (composició), va assistir de petit als teatres napolitans (on cantaven la seva tieta, la mezzosoprano Carolina D'Auria, i un oncle, el tenor Vincenzo Montanaro), i es va apassionar de l'òpera.[4]

El 1873 va morir la seva mare, a la qual estava molt lligat, al mateix temps que el seu pare és transferit a Potenza. Ruggero roman a Nàpols i viu amb el seu oncle Nicola, notable civilista amb carrera política. Completats els estudis, s'inscriu a la universitat de Bolonya però no aconseguirà mai el títol. Va assistir a cursos de Giosuè Carducci, i va conèixer a Alfredo Orioni i Giovanni Pascoli, que foren els autors de la seva primer romança[2] Segurament va assistir a l'estrena mundial del cicle complet L'anell del nibelung de Richard Wagner a Bayreuth, l'agost de 1876. El que sí que és cert és que en aquells anys Leoncavallo estava fascinat per la música wagneriana de tal manera com per concebre una trilogia operística, Crepusculum, que es centrava en el Renaixement florentí, segons el model de L'anell.

A Bolonya, el 1877, comença la composició de Chatterton, un drama d'Alfred de Vigny, que va haver d'esperar vint anys abans de veure's als escenaris (el 1878 es va publicar a Bolonya l'únic llibre en la versió original en quatre actes).[4] El motiu va ser que poc abans de l'estrena, l'empresari es va fugar amb tots els diners.[2]

Estada a Egipte[modifica | modifica el codi]

De 1879 al 1882 va viure a Egipte, amb el seu oncle Giuseppe, director general de la premsa del Ministeri de Relacions Exteriors. Allà obté un lloc a la cort com a professor de música i ensenya piano a Mahmud Hamid, germà del khediv. També treballà com a pianista, donant concerts i conferències entre la comunitat italiana. També va ser nomenat director de la banda militar del Caire.[5]

El 1882, amb la revolta nacionalista i l'ocupació britànica, el clima polític va canviar a Egipte i passà a ser perillós per als estrangers occidentals, per la qual cosa va tornar a Europa. Disfressat d'àrab i aprofitant els guanys d'un concert, s'embarca in extremis cap a Marsella. Arribà a París el 9 de juliol.[2]

Estada a París[modifica | modifica el codi]

Amb tenacitat, comença a buscar un espai al món musical parisenc. Pianista capritxós, brillant, escriu per a cafés-chantants, toca a festes i reunions mundanes i pas a pas va conquerint simpatia i estima.[2] Començà la seva carrera com a pianista a Eldorado, abans de passar als salons de moda i als ambients teatrals com a professor de cant, acompanyant pianístic i autor reeixit de cambra romanços de cambra, publicades per editorials de renom, com Choudens.[4] Va col·laborar de tant en tant amb el Théâtre Italien, estudiant els cantants d'un vast repertori, sobretot de Charles Gounod i Jules Massenet.[2]

El baríton Victor Maurel va conviure amb Leoncavallo a París

El 3 d'abril de 1887 va presentar a la Salle Kriegelstein La nuit de mai, un poema simfònic per a tenor i orquestra, sobre un text d'Alfred de Musset. També coneix el baríton Victor Maurel, l'intèrpret escollit de Verdi per ser el primer Jago Otello (1887) i creador del futur paper de Falstaff (1893).

A principis de 1888 es va casar amb la francesa Berthe Rambaud, una alumne seva de cant de vint anys, amb qui mai va tenir fills.[2] Per les tensions entre França i Itàlia, i després de sis anys a París, va tornar a Itàlia, concretament a Milà, el centre de la vida musical del país, on s'instal·la com a professor de piano i cant. Presentat per Maurel, tracta de convèncer l'editorial de música més gran, Giulio Ricordi, de la validesa del seu projecte d'òpera I Medici, primera part d'un cicle sobre el Renaixement. Compren el projecte però no es posa en escena.[4]

Pagliacci[modifica | modifica el codi]

Enrico Caruso com a Canio a Pagliacci

Leoncavallo va assistir a l'èxit rotund i inesperat de l'òpera de Mascagni Cavalleria Rusticana el 1890, i no va trigar massa a concloure el seu gran èxit, Pagliacci, seguint el mateix estil verista. És una obra escrita per ell mateix, breu i intensa, ambientada a Sicília i a Calàbria, on combina records d'infància amb temes suggerits per la seva estada parisenca i composta en només cinc mesos. L'obra, comprada pel major competidor de Ricordi, Edward Sonzogno, s'estrenà al Teatro Dal Verme de Milà el 21 de maig de 1892. Dirigida per Arturo Toscanini, amb un elenc excepcional que comprenia Adelina Stehle, Fiorello Giraud i Victor Maurel, va obtenir un èxit immediat i indiscutible, que durarà i s'incrementarà a través dels anys. L'èxit es va expandir per tot el món i només en els països de parla alemanya, en trenta anys, l'obra va arribar a 6.578 actuacions, només superada per Cavalleria Rusticana (9.236 actuacions entre 1891 i 1921), mentre que les obres del aleshores més gran compositor italià, Giacomo Puccini, van arribar a xifres decididament menys altes.[4] Avui dia és l'única obra de Leoncavallo que ha quedat en el repertori estàndard d'òpera. La més cèlebre de les àries d'aquesta òpera és Vesti la giubba, que va ser gravada pel tenor Enrico Caruso i esdevingué el primer disc que va vendre més d'un milió de còpies.

Resta d'obres sense èxit[modifica | modifica el codi]

L'emperador Guillem II, que va comissionar a Leoncavallo l'òpera Der Roland

El 10 de novembre de 1893 va estrenar, de nou a Milà, l'òpera I Medici, amb Rodolfo Ferrari com a director, i amb Adelina Stehle com a Simonetta Cattanei i Francesco Tamagno (primer Otello verdià) com a Giuliano de' Medici. Però l'èxit va ser molt menor i el públic va sortir desil·lusionat. L'òpera aviat va desaparèixer dels escenaris italians, no així dels alemanys.[2]

Amb l'estrena de Chatterton el 1896 reprèn amb èxit el seu treball juvenil, reduïda a tres actes i completament reescrita.[2] No va ser fins a La bohème, estrenada el 1897 a Venècia, que el seu talent va obtenir la confirmació de l'estima del públic. Les dues àries per a tenor d'aquesta darrera òpera s'interpreten ocasionalment a Itàlia, però en realitat l'èxit es va veure apaivagat per l'ascensió de l'obra homònima de Puccini; òpera sobre el mateix tema i amb un millor llibret, que va estrenar-se el 1896. La següent òpera de Leoncavallo van ser Zazà (1900) (l'òpera amb què Geraldine Farrar va acomiadar-se del Metropolitan Opera), dirigida de nou per Toscanini, en la que reviu el món dels cafés-chantants que Leoncavallo tant estimava.[2]

Després d'una sèrie de viatges pel llac Maggiore, el 1904 es va traslladar permanentment a Brissago, on es fer construir una casa per l'arquitecte Bernasconi. També ofereix el seu assessorament a l'arquitecte per a la realització del Teatre de Locarno, on el 4 d'abril del mateix any s'inaugura a Pagliacci.[6] A Brissago enregistra Mattinata amb Enrico Caruso.[2]

El triomf de Pagliacci a Berlín, confirmat pel resultat de I Medici, van fer que l'emperador Guillem II comissionés a Leoncavallo una obra en homenatge a la dinastia Hohenzollern. El títol fou Der Roland (1904) i va tenir de nou un èxit fràgil en l'estrena a la capital alemanya el 13 de desembre de 1904. La propaganda de l'Estat va permetre a Der Roland a mantenir-se amb un cert èxit.[2] El 1905 escriu una Ave Maria dedicada al papa Pius X. El motiu era la recaptació de fons per la reconstrucció de l'església de la Madonna della Serra de Montalto Uffago després d'un terratrèmol que va sacsejar la regió de Calàbria.[2]

El 1907 s'enregistra, sota la seva supervisió, un disc de 78 revolucions amb l'òpera Pagliacci. És la primera òpera completa enregistrada en un disc a Itàlia.[2]

A partir del 1910, amb Malbrouck es dedica a l'opereta. Totes s'estrenarien amb acceptació del públic però aviat foren oblidades.[2]

Tampoc les òperes Maià (Roma, Teatro Costanzi, 15 de gener de 1910), o Zingari (de Puixkin, Hipòdrom de Londres, 16 de setembre de 1912), ni Goffredo Mameli (Gènova, Carlo Felice, 27 d'abril de 1916) van ser capaces de fer reviure les fortunes del compositor, que a poc a poc va anar sent marginat del món de l'òpera, amb greus repercussions en les seves finances.[4] Cap d'aquestes s'escolta avui dia amb assiduïtat, tot i que l'ària per a baríton de Zazà és certament popular.

Obres[modifica | modifica el codi]

Òperes[modifica | modifica el codi]

Operetes[modifica | modifica el codi]

Altres[modifica | modifica el codi]

També hi ha molts altres romanços i composicions per a veu i piano i piano sol.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Biografia a leoncavallo.ch».
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 Longobucco, Luisa. I "Pagliacci" di Leoncavallo. Rubbettino Editore, 2003, p. 79. ISBN 9788849807981. 
  3. Streicher, Johannes. «Dizionario Biografico degli Italiani», Volume 64 (2005).
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Biografia a musica.san.beniculturali.it».
  5. Alier, Roger. Guía universal de la ópera. Ediciones Robinbook, 2007. ISBN 9788496924031. 
  6. «Biografia a la web de Brissago».
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ruggero Leoncavallo Modifica l'enllaç a Wikidata