Manon Lescaut

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgManon Lescaut
Cartell original
Cartell original
Títol original Manon Lescaut
Compositor Giacomo Puccini
Llibretista Ruggero Leoncavallo, Marco Praga, Domenico Oliva, Luigi Illica, Giuseppe Giacosa, Giulio Ricordi, Giuseppe Adami
Llengua original Italià
Font literària novel·la de l'abat Prévost
Gènere òpera lírica
Actes quatre
Estrena absoluta
Data estrena 1 de febrer de 1893
Escenari Teatro Regio de Torí
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 5 d'abril de 1896
Personatges i creadors
  • Manon Lescaut (soprano)
  • Lescaut, el seu germà, sergent de la guàrdia del rei (baríton)
  • Cavaller Des Grieux (tenor)
  • Geronte de Ravoir, tresorer general (baix)
  • Edmondo, estudiant, amic de Des Grieux (tenor)
  • Hostaler, (baix)
  • Cantor, (mezzosoprano)
  • Mestre de ballet (tenor)
  • Fanaler (tenor)
  • Sergent dels arquers (Baix)
  • Capità de Marina, (baix)
  • Perruquer, (paper mut)
  • Cor: vells, jovenetes, burgesos, gent del poble, estudiants, cortesanes, arquers i marins
Modifica dades a Wikidata

Manon Lescaut és una òpera composta per Giacomo Puccini sobre un llibret anònim escrit per fins a set llibretistes (Domenico Oliva i Luigi Illica, amb aportacions de Marco Praga, Ruggero Leoncavallo, Giulio Ricordi, Giuseppe Adami i el mateix Puccini).[1] Basada en la novel·la Manon Lescaut (1731) de l'abat Prévost, va ser composta entre 1889 i 1892 i estrenada l'1 de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. L'estrena va ser el primer èxit de Puccini després de la indiferència que van causar Le Villi (1883) i Edgar (1889).[2]

És la tercera òpera, i primera adulta, de Giacomo Puccini, que ja va trobant el seu llenguatge característic i el seu primer gran personatge femení, la història va requerir fins a set llibretistes que no es van posar d'acord i al final no van signar aquesta obra, que s'hauria d'haver titulat Escenes de la vida de Manon, ja que només ens mostra episodis del relat de l'abat Prévost d'una manera molt discontinua.[3]

Manon Lescaut (1856) d'Auber i Manon (1884) de Jules Massenet, aquesta esdevinguda cèlebre i avui encara en repertori, s'havien basat en la mateixa novel·la. El seu editor no volia cap altra òpera sobre la novel·la de l'abat Prévost, però Puccini no va fer cas d'aquesta sol·licitud i va continuar amb el projecte. A diferència de la versió de Massenet, que és una opéra-comique, l'adaptació italiana és eminentment verista: un conjunt ininterromput de música, malgrat que s'hi poden percebre àries, duos i algun altre número tancat, i amb el gairebé programàtic intermezzo. És un estil amb tendència als aguts, amb un cant apassionat i amb algunes semblances musicals amb Wagner i Mascagni.[2]

L'argument és un conglomerat d'arquetips i seqüències fulletonesques. Situacions límit que se succeeixen perquè el compositor pogués treure el màxim partit a les tessitures en litigi i decorats variats per donar joc als escenògrafs. Amiens, Le Havre i Nova Orleans són, al costat d'un saló d'alta mansió parisenca, les postals tridimensionals d'aquest drama viatger. Un estudiant tímid, Des Grieux, es troba amb Manon Lescaut quan una diligència la trasllada a un convent. S'enamoren i comencen a sorgir els problemes que dificultaran la relació, desenvolupant el nus de la trama. Un ancià ric, Geronte, ordeix un pla per raptar Manon, que acabarà optant per l'amant avançat en edat a causa del seu haver bancari. L'estudiant no es conforma amb la seva síndrome d'abstinència i la relació es reprèn amb tan mala sort que Geronte el sorprèn en ple intercanvi afectiu. Intervé el germà de la protagonista, un diletant suboficial de la guàrdia real de costums liberals. El desenllaç es resol amb una exòtica fugida a Nova Orleans i el final arriba en un desert, entre febres i deliris de la diva, que esgota els seus agitats dies proclamant l'eternitat de l'amor.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Giulio Ricordi, l'editor que va confiar en Puccini

En començar la seva carrera com a compositor, Puccini no semblava tenir moltes possibilitats de succeir a Verdi. La seva primera òpera en un acte, un conte de fades anomenada Le Villi, va tenir un modest èxit en la seva estrena de 1884, però es va desestimar com una immadura obra estudiantil. La seva òpera següent, Edgar, tenia un abast més extens i una ambició més gran, però patia errors importants en el seu llibret i la seva estructura dramàtica, i no va caure bé al públic el 1889. Amb una premonició sorprenent i un astut sentit comercial, l'editor Giulio Ricordi havia reconegut en la música del jove Puccini la barreja perfecta del vell i el nou que considerava necessària per revitalitzar la tradició italiana de l'òpera (i, no menys important, per mantenir els seus ingressos un cop produïda la retirada de Verdi).[5]

Puccini començà la recerca d'un nou argument per a una òpera de seguida que s'adonà que Edgar estava destinada a fracassar. Dues consideracions el van impulsar. En primer lloc, entrant com estava en els trenta anys d'edat, necessitava un èxit amb la seva propera òpera per poder liquidar els seus substancioses deutes. Tenia al seu càrrec tant a la seva dona Elvira com als seus dos fills, i havia de tornar un préstec estudiantil al Dr. Ceru. Això justifica la raó que se sentís atret per la novel·la de l'Abat Prévost sobre la depravada cortesana Manon Lescaut i la seva aventura amb el desafortunat cavaller Des Grieux des del moment mateix de conèixer-la.[5]

L'abat Prévost, la seva novel·la homònima fou la base d'aquesta òpera

El 1731, l'abat Prévost (1697-1763) va publicar per separat les dues parts de la història del cavaller Des Grieux i de Manon Lescaut, coneguda més endavant amb el nom de la dona fatídica que arrossega a Des Grieux cap el fang de l'autorrenúncia. En el pròleg de la seva obra mestra, Prévost es pregunta com, podent ser virtuós, l'ésser humà sucumbeix a la feblesa d'una existència vulgar. La resposta està en la mateixa existència de Manon, dona fràgil que abraça la causa del nociu per la facilitat amb què es pot prendre aquest camí. Manon, en definitiva, no és una dona vulgar ni fatal tot i que sí atrau la mala sort per pura debilitat en un medi hostil i hipòcrita. Debilitat i hipocresia són les constants de la novel·la, escrita en primera persona per boca del sofert Des Grieux (amant de Manon), qui arriba a dir de la seva estimada que "aquella dona pecava en realitat sense malícia i que, malgrat la seva lleugeresa, era sincera".[6]

L'abat Prévost era un eclesiàstic que havia tingut una educació jesuïta, tot i ingressar després en diversos monestirs benedictins. Va ser excomunicat per haver sortit de l'última destinació, el monestir parisenc de Saint-Germain-des-Prés, sense autorització; curiosament, després de sis anys d'exili i vida rocambolesca, tornaria a ingressar en un monestir benedictí. En l'entretemps va publicar en el tercer volum de les Mémoires et aventures d’un homme de qualité la Histoire du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut, un text que el Parlament de París condemnaria a la foguera. En ell presenta reflexions escassament vetllades del conflicte entre el sagrat i el profà, la tensió entre la passió i la raó, i la lluita entre el vici i la virtut.

Cada Manon a la qual un compositor va posar música -Auber, Massenet, Puccini o Henze- va focalitzar un aspecte de la novel·la de Prévost i va revelar, de fet, un tema diferent. La complexitat de l'original ho permet. El jove Puccini del 1893 va triar aquest argument perquè en ell va veure, sobretot, «una passió desesperada». I, per expressar-la, va optar per una estructura en la qual cada un dels quatre actes plantegés el risc d'una separació -el convent en el primer, el bordell en el segon, l'exili en el tercer i la mort en el quart- per vèncer-la en un vibrant duet d'amor que diluís el conflicte en l'afecte. O en la passió, convertint la resta d'informacions -la marginació, la culpa, la frivolitat, la submissió, la degradació progressiva- en circumstàncies de l'essencial.[7]

Tot i estar publicada el 1731, la història d'aquests personatges havia continuat sent popular al llarg del segle XIX gràcies a l'adaptació teatral de 1820 d'Étienne Gosse, amb música de Propiac i ballets de Lefèvre. Era llavors no només un clàssic consolidat, sinó també un èxit operístic amb pedigree. Jules Massenet havia compost una nova partitura per a una opéra comique sobre el tema que fou ben acollida el 1884. Certament, després del fracàs d'Edgar, Puccini sempre es mostraria atret per arguments operístics amb un bon historial d'èxit comercial.[5] Inicialment, Ricordi havia posat objeccions al fet que el jove compositor volgués posar música a una obra que Massenet ja havia escrit i que s'havia estrenat recentment a Itàlia. Però Puccini va considerar que podia donar una nova visió de la del compositor francès i va convèncer l'editor per la seva extraordinària atracció cap al personatge. La redacció del llibret de Manon Lescaut va resultar molt problemàtica. Puccini era un compositor molt intervencionista i perfeccionista, que controlava la gestació del llibret fins a l'últim detall. El llibret va ser redactat a diverses mans, sota la supervisió atenta del compositor, sense que cap dels llibretistes se'n sentís veritablement satisfet, motiu pel qual no se'n sol publicar l'autoria als programes de mà.[2]

Puccini volia un argument amb personatges i situacions dramàtiques clares i immediatament comprensibles. «Com és possible compondre alguna cosa que un no sent completament?» escrivia a Ricordi el 19 juliol 1889.[5] Puccini va atribuir, en part, el poc èxit d'Edgar al llibret de Fontana i això el va moure, a partir d'aquell instant, a ser meticulós en extrem a l'hora de confeccionar els llibrets de les seves òperes. Compondre Manon Lescaut va ser una àrdua lluita. Puccini va fatigar fins a la dissuasió a no menys de set llibretistes en un període de tres anys amb les interminables sol·licituds, sobtats canvis d'idees i, sobretot, amb la seva intransigència general.[5] És per això que la partitura de Manon Lescaut no va encapçalada pel nom de cap llibretista, ja que van ser almenys sis els que van portar a terme parcialment a aquesta tasca.[8]

En un començament, Ricordi va posar en contacte a Puccini amb el distingit literat Giuseppe Giacosa, però de la seva col·laboració no va resultar satisfactòria. Després, Ricordi va intentar aparellar a Puccini amb Ruggero Leoncavallo, que en aquells dies treballava principalment com a llibretista, encara que més tard seria famós per la seva pròpia creació com a compositor de Pagliacci. Després de només alguns mesos, els dos homes van va tenir desavinences a causa de les constants correccions i pedaços de Puccini, i de la negativa de qualsevol compromís per part d'aquest.[8] Ricordi es va dirigir després al dramaturg Marco Praga, que treballava juntament amb el poeta Domenico Oliva. Els dos van elaborar una estructura en quatre actes que s'assembla molt a la versió final. Puccini va insistir a descartar el seu segon acte, que representa la vida feliç de Manon i Des Grieux en el seu petit apartament, perquè pensava que convidaria a comparar-lo amb un acte similar a l'òpera de Massenet. Praga i Oliva es van retirar llavors del projecte, perquè no podien aprovar el dany que la proposta de Puccini infligiria a l'estructura dramàtica.[5] El millor que va aportar Oliva va ser el magistral plantejament del tercer acte.[8]

Per salvar la situació, Ricordi va convèncer a Giacosa perquè intercedís entre Praga, Oliva i un nou autor, Luigi Illica. Van revisar el text junts, i van afegir un tercer acte enterament nou, conegut ara com «l'escena de l'embarcament». Però tot i que no es pot negar la seva eficàcia com a quadre dramàtic, amb el nou acte es va produir una altra sacsejada en la línia narrativa general: després d'haver assistit a la trista reunió dels amants al final del tercer acte, els espectadors els troben, inexplicablement, perduts en un desert al principi del quart. Finalment va ser Luigi Illica el qui va acabar de polir i donar forma al llibret. Illica fou el creador dels accessoris episodis de l'acte segon i va acabar el tercer. Per fi, cap al juny de 1892, va acceptar la versió més o menys final del llibret, després d'haver-la escoltat en una declamació feta per Praga i Oliva a la casa d'estiu de Ricordi a Cernobbio, a la vora del llac de Como.

Aquesta va ser la primera col·laboració dels escriptors Giocosa i Illica en un llibret de Puccini. A partir d'aleshores, ja no van deixar de treballar junts per a ell, en les seves òperes més conegudes, fins que la mort de Giacosa, l'any 1906, va provocar el final del tàndem creatiu.[2]

Puccini va entendre que la seva creativitat musical reaccionava millor a un llibret amb l'argument condensat al màxim, permetent així que les melodies expressessin les emocions de manera directa i immediata. Això implicava que a Manon Lescaut l'èmfasi es posaria en els sentiments i les reaccions dels protagonistes, Manon i Des Grieux, encara que això obligués a minimitzar els personatges secundaris: ni Lescaut, ni Geronte arriben a cantar una ària pròpia en tota l'òpera.[5]

Quan el 1894 Manon Lescaut (un any després de la seva estrena absoluta) es va representar per primera vegada al Covent Garden de Londres, Bernard Shaw, que en aquell temps exercia la crítica musical, va pronunciar unes paraules amb aspectes de profecia: «crec que l'hereu de Verdi serà Puccini i no qualsevol dels seus rivals». I és que fins i tot la casualitat va fer que els seus principis en el camp de la lírica fossin molt semblants. Primera òpera (en Verdi Oberto, Conte di San Bonifacio i en Puccini Le Villi), èxit prometedor d'un autor juvenil; segona òpera (en Verdi Un giorno di regno i en Puccini Edgar) frustració d'unes il·lusions i relatiu fracàs. I tercera òpera (en Verdi Nabucco i en Puccini Manon Lescaut primer gran i perdurable èxit amb ràpida ascensió cap a la fama. I és després de molts anys de l'estrena de Nabucco, quan, el 1893 s'estrena l'última òpera de Verdi, Falstaff i la ja esmentada Manon Lescaut, tan sols amb la diferència de vuit dies. Verdi, als seus vuitanta anys, cedia el pas a un juvenil i apassionat Puccini de trenta-quatre.[8]

El poc èxit aconseguit per Puccini amb Edgar el va incitar a endinsar-se per camins que anaven a constituir l'essencial de la seva acusada personalitat. Deixava els arguments que més o menys seguien la tradició melodramàtica del seu país, iniciant una ansiosa recerca de temes realistes que s'adaptessin al seu temperament, al seu melodisme i al seu sentit teatral. En aquest sentit, Manon Lescaut era un pont entre les seves dues primeres òperes i les seves obres mestres La Bohème, Tosca i Madama Butterfly, però en el qual, sobretot musicalment, ja es trobaven les essències de l'anomenat «Puccinisme».

En plantejar la composició d'una òpera basada en la novel·la de l'Abat Prévost, existia el perillós precedent de l'èxit aconseguit feia escassament nou anys per Massenet. Això creava certes objeccions en l'editor Giulio Ricordi, però no així en el mateix Puccini, que, no obstant això, va procurar no coincidir totalment en els episodies escollits per ser musicats. Al llibret de Manon Lescaut se l'ha titllat de no seguir fidelment la novel·la de Prévost. Per desmentir aquesta afirmació, el mateix llibret aclareix que (partint de la lògica simplificació i adaptació que ha de presidir la transformació d'una novel·la en llibret d'òpera) es van seguir els episodis fonamentals: la trobada a Amiens, el naixement de l'amor entre els protagonistes, la idea d'una fugida, la fugida, la infidelitat de Manon, l'abandonament de Des Grieux, la conquesta del vell Geronte, els consells i les intrigues de Lescaut, el retorn a l'amor, la nova fugida, la temptativa frustrada, l'arrest i la condemna de Manon a la deportació.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena absoluta a Torí l'1 de febrer de 1893, sota la direcció d'Alessandro Pomé i amb Cesira Ferrani (que també seria la primera Mimì) i Giuseppe Cremonini com a protagonistes, registra probablement el major èxit en l'estrena d'una obra pucciniana, èxit que tanca un doble mèrit, atesos els recents triomfs dels també joves Mascagni i Leoncavallo amb els seus Cavalleria rusticana i Pagliacci i als que al costat de Puccini, Giordano, Catalani, etc. es pretenia, inexplicablement, configurar com idèntics cultivadors d'unes normes noves que informaven l'existència de la pretesa escola verista.[8]

Manon Lescaut va resultar un èxit realment popular i una obra amb grans qualitats que s'ha mantingut en el repertori. Els crítics van ser també unànimes en els seus elogis. Alfredo Colombani, el crític del Corriere della Sera, va optar per subratllar així les seves característiques nacionals: "Manon Lescaut és una òpera de passió i melodia. El geni de Puccini és veritablement italià. El seu cant és el cant del nostre paganisme, de la nostra sensualitat artística. Ens acaricia i es converteix en part de nosaltres". La Gazzetta del Popolo va manifestar que l'òpera "va deixar al públic bocabadat i aclaparat per les emocions, i després van esclatar en un aplaudiment unànime i entusiasta ... Puccini ha guanyat la gran i àrdua lluita".[5]

L'estrena triomfal va marcar per Puccini l'inici d'una carrera de projecció internacional.[9] Manon Lescaut ocupa un lloc molt especial en la història de l'òpera italiana: és l'obra que va marcar el moment en què, després de dues dècades de recerques desesperades, sortides en fals i somnis trencats, es va identificar per fi un possible successor vàlid del compositor nacional Giuseppe Verdi. Ja cap a 1872, quan es va estrenar l'òpera "exòtica" Aïda a Itàlia, s'havien suscitat moltes especulacions sobre la qüestió de qui podria substituir al mestre, que estava entrant en una edat avançada, per guiar la il·lustre tradició italiana cap a noves cims de glòria.[5]

Ricordi va optar per la ciutat piemontesa, lluny de Milà, capital operística per antonomàsia que es preparava per a l'estrena, vuit dies després, del Falstaff amb què Giuseppe Verdi posava punt final a la seva carrera com a compositor teatral.[10]

El 1907, l'òpera de Puccini va arribar al Metropolitan de Nova York, on seria protagonitzada per Enrico Caruso en el paper de Des Grieux. Al Liceu de Barcelona va arribar el 5 d'abril de 1896 i hi va tornar al llarg d'una quarantena de funcions més fins a les últimes, el març de 1986.

Argument[modifica | modifica el codi]

Segona meitat del segle XVIII.

Acte I[modifica | modifica el codi]

A Amiens, una plaça davant una fonda

A la plaça es troba reunida una gernació festiva d'estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Els estudiants esperen que les noietes acabin el seu treball. Edmondo i el Cavaller Des Grieux són dos d'aquests estudiants, però mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra com un cínic davant l'amor, Tra voi, belle, brune e bionde. Arriba la diligència procedent d'Arras de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar. Des Grieux queda encisat per la bellesa de Manon i aprofita quan aquesta queda sola per acostar-s'hi i conversar amb ella, Cortese damigella. Manon és loquaç i li explica que marxa l'endemà i que la porten a un convent on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure's de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol expressa el seu somni d'amor envers la noia, Donna non vidi mai.

Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d'un canvi en aquest. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en el destí de la noia i encarrega un carruatge i cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux, La tua Proserpina.

Torna Manon, que sembla correspondre els sentiments de Des Grieux, Vedete? Io son fedele alla parola mia. El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, proposa de fugir plegats. La noia primer es resisteix però aviat canvia de parer, així que mentre els estudiants distreuen l'atenció de Geronte i Lescaut, els dos joves fugen en el cotxe de Geronte. Edmondo ho explica a Geronte, per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir ja que la bossa d'un estudiant es buida molt de presa, Cavalli pronti avete?

Acte II[modifica | modifica el codi]

A París, a la luxosa residència de Geronte.

La profecia de Lescaut ha estat encertada. El desig de luxe i riquesa de Manon ha fet que abandoni Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència i protecció. Ara Manon viu a la mansió d'aquest, envoltada de luxes i comoditats. El teló s'aixeca mentre Manon, en plena toilette, dóna instruccions al seu perruquer, Dispettosetto questo riccio! Arriba Lescaut que afalaga la seva germana tot lloant la seva bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l'amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux, In quelle trine morbide.

Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte, Che ceffi son costor? La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa, Vi prego signorina. Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat, Oh, sarò la più bella! Malauradament, en plena cita amorosa els descobreix Geronte, que jura venjar-se'n. Manon afegeix llenya al foc tot fent burla de l'edat del ric amant que se'n va amenaçador.

Manon i Des Grieux decideixen fugir però a Manon, de totes maneres, li agraden massa les riqueses i perd temps per recollir totes les seves joies mentre Des Grieux s'impacienta, Ah, Manon, mi tradisce. De sobte apareix Geronte, acompanyat per la força pública, que arresta Manon per robatori.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Al port de Le Havre.

S'aixeca el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l'esperança de poder-la alliberar, Ansia eterna, crudel. Manon i Des Grieux parlen amorosament a través dels barrots de l'esperança d'una nova vida, Manon!... Des Grieux! El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.

Aviat un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació que van sortint de les diverses barraques. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa, Il passo m'aprite! Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja al vaixell sense que Des Grieux es separi d'ella. Aquest implora el capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica, Come io piango ed imploro. El capità, impressionat pel que veu, el permet anar amb ells.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Una vasta plana deserta a la Louisiana.

El desig de luxe de Manon ha obligat a Des Grieux a cometre un delicte i han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la, Manon, senti, amor mio!

Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva fatal bellesa, que ha estat la seva perdició, Sola, perduta, abbandonata. Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor en els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades però que el seu amor no morirà mai.[11]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Manon Lescaut és un perfecte retrat psicològic d'un personatge femení abocat a la fatalitat vist des de l'òptica del realisme i sense el distanciament preciosista de la música de Massenet. Puccini s'emmarca dins del verisme que li era contemporani, de manera que la seva partitura traspua tota la força que arrossega els seus protagonistes a la crua realitat. Donades la joventut i característiques personals de Puccini, potser avantatgi a Massenet en l'exuberància i espontaneïtat de l'expressió, en la riquesa de la invenció melòdica i en el matís de l'harmonia i l'orquestració. La música de Manon Lescaut irromp en el món operístic com un juvenil i avassallador torrent melòdic, amb innombrables temes i inspiració que mai decau (en el primer acte figuren dos duos, en el segon un madrigal, un minuet, una pastoral i un duo en el qual s'inclouen ni més ni menys que deu temes diferents. Finalment, el quart acte, paralitza l'acció dramàtica, i el melodisme de Puccini és el protagonista d'un llarg duo amb l'única interrupció del monòleg Sola, perduta, abbandonata que, psicològicament, ja preanuncia personatges com Mimì, Cio Cio San, Sor Angelica o Liu.[8]

El nou verisme propiciava aguts a la zona més alta de la tessitura per sancionar les situacions dramàtiques: el sentiment es feia així obvi dinamitant qualsevol resistència de l'espectador que, així, entenia sense dificultat el que succeïa i admirava com s'expressava. I és que Puccini no altera el melodrama romàntic per expressar, sinó que l'enriqueix -sòlid teixit orquestral, amable melodisme, aguts- per impressionar i emocionar. I, certament, ho aconsegueix.[7] L'orquestració, sempre tan acurada en Puccini, és un avanç del que aquest compositor, pensant en el verdià Otello, arribaria a aconseguir a partir de La bohème.[8]

El primer acte de Manon Lescaut constitueix una de les més aconseguides descripcions realitzades en el gènere líric del món juvenil, amb animació constant i amb l'inici de l'allegro brillante que constitueix el breu preludi, que comença amb una breu submissió al passat i el segon tema ja és eminentment puccinià. L'acte podria haver finalitzat amb el segon duo entre Manon i Des Grieux, però per justificar la pretesa omissió del quadre de les golfes a París, té lloc una escena, en la qual Lescaut diu a Geronte que «res s'ha perdut, la borsa d'un estudianta s'esgota ràpidament i Manon no estima la misèria».[8]

La música de la primera part del segon acte és intranscendent i frívola, amb la inclusió en el madrigal de la música procedent de l'Agnus Dei de la Missa de San Paolino, composta per Puccini el 1876. Al llarg duo reapareix l'amor universal en un comentari apassionat i sincer que gaudeix dels més clàssics atributs belcantistes, sense perdre's en recitatius inútils i amb una orquestra que rivalitza en brillantor i lirisme amb les veus dels protagonistes, que prescindint d'una continuada acció dramàtica aconsegueixen mantenir la tensió i l'emoció. La simplificació del final de l'acte, en el qual s'ometen les escenes de l'Hotel de Transsilvània, es deu probablement al desig de no coincidir més que parcialment amb l'òpera de Massenet.[8]

El tercer acte s'inicia amb una petita obra mestra, com és l'intermedi que descriu l'empresonament i el viatge a Le Havre i que per si sol resumeix les característiques de Puccini i confirma la perfecta correspondència entre el fons i la forma de la seva obra. En aquest acte es pot comprovar per primera vegada l'infal·lible instint teatral del compositor. Ja no es tracta d'il·lustrar la vida alegre i despreocupada o l'exaltació d'un amor juvenil. Aquí apareixen ja el sofriment i l'angoixa, que tan magistralment tractaria Puccini al llarg de la seva carrera artístíca. L'escena de l'embarcament ha sigut qualificat com de les més originals i encertades de tota la operística Italiana, amb el uníson comentari dels sis diversos grups que en aquell moment participin en l'acció: el comiat de Manon i les lamentacions de Des Grieux; la història de Manon que Lescaut relata a un grup d'espectadors per excitar la seva simpatia; les reaccions indignades d'aquest grup; les trucades del sergent i els comentaris d'altres grups d'espectadors, finalitzant l'acte amb el punyent intent de Des Grieux de continuar a la seva estimada.[8]

El quart acte és exclusivament musical i reflecteix la desolació i l'abandonament, amb mostres de l'evolució d'un amor que, de juvenil i poètic en el primer acte, ha passat ara a ser madur i profund a través de les adversitats, amb un nou desplegament de melodies, que Puccini, perfeccionant el seu teatralisme, ja no abandonaria mai.[8] En aquest quart acte, pràcticament un duet de vint minuts enmig en una escena ubicada a les desèrtiques terres de Louisiana, Manon Lescaut irromp amb un estripat Sola, perduta abbandonata que sintetitza l'esperit puccinià, a més de l'evolució del personatge de Prévost fins al seu últim estadi emocional, a les portes de la mort.[6]

La dramatúrgia de Manon Lescaut s'assembla a la de Tristany i Isolda de Wagner. Les maquinacions externes de l'argument serveixen per a poc més que per fer de rerefons de la veritable acció de l'òpera, que té lloc a l'interior dels cors i ànimes de la parella condemnada pel destí. Potser la reducció de Puccini arribi a ser més gran fins i tot que la de Wagner perquè, si bé és veritat que tant Tristany com Isolda estan dividits entre l'instint i el deure, ell com a vassall del rei Marke i ella com la seva promesa, Manon i Des Grieux semblen estar motivats de principi a fi per una passió únicament eròtica. Això difereix notablement de les matisades temàtiques de caràcter social i ètic de l'original de Prévost. Tot i que Puccini i Wagner coincidien en el seu interès per reduir un argument al seu drama essencial «interior», el tractament que Puccini dóna a l'orquestra en Manon Lescaut és notablement diferent al de Wagner. Els dos compositors van utilitzar mitjans diferents per expressar aquestes passions, emocions i estats d'ànim. Wagner confiava principalment en les capacitats expressives de l'orquestra, mentre que Puccini continuava confiant en les de la veu. A Manon Lescaut la veu humana roman com a expressió màxima de l'emoció i del significat. L'orquestra passa al primer pla en els episodis de pantomima, com en l'escena del joc de cartes en el primer acte, o el minuet en el segon, i en moments especialment delimitats, com l'intermezzo.[5]

Amb Manon Lescaut Puccini va aconseguir convèncer el públic italià i als crítics que la recerca d'un successor de Verdi havia acabat gràcies a haver trobat el just equilibri entre característiques conservadores de les convencions «nacionals» conegudes i els trets «internacionals» innovadors, tal com demostren els diferents parers dels crítics coetanis. Per a uns, projectava una manifestació no adulterada de la música italiana, la música de «passió i melodia», en considerar-la com eloqüent argument a favor de la vitalitat de l'antic ordre musical, més que com a símptoma del seu endarreriment. Per a altres, aquesta òpera va deure el seu èxit a la incorporació d'elements modernistes, atorgant pes a l'opinió que Itàlia i les seves institucions culturals necessitaven modernitzar seguint el ritme de la resta d'Europa.[5]

Passatges cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Romança de Des Grieux : Donna non vidi mai simile a questa (acte I)
  • Romança de Manon : In quelle trine morbide (acte II)
  • Intermezzo simfònic, concebut originalment per ser interpretat abans de l'actual acte III, ha esdevingut també peça de concert
  • Romança de Des Grieux : No! pazzo son! (acte III)
  • Ària de Manon : Sola, perduta, abbandonata (acte IV)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Programa de mà» (en castellà). Òpera de Bilbao. [Consulta: 6 setembre 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Guerra i Ribó, Gerard. «La recepció de 'Manon Lescaut' de Giacomo Puccini a Barcelona (1896)». Universitat Autònoma de Barcelona, juny del 2015. [Consulta: 4 setembre 2016].
  3. Alier, Roger. «Escenas de Manon» (en castellà). La Vanguardia, 24-12-2006. [Consulta: 5 setembre 2016].
  4. Batista, Antoni. «Mirella Freni será la “Manon Lescaut"» (en castellà). La Vanguardia, 04-01-1990. [Consulta: 5 setembre 2016].
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 Baragwanath, Nicholas. «Pasión, melodía y modernidad en Manon Lescaut de Puccini» (en castellà). Òpera de Bilbao.
  6. 6,0 6,1 Radigales, Jaume. «Música para Manon» (en castellà). La Vanguardia, 13-06-2007. [Consulta: 5 setembre 2016].
  7. 7,0 7,1 Pla, Ramon. «La pasión desesperada de Manon» (en castellà). La Vanguardia, 20-12-2006. [Consulta: 6 setembre 2016].
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 Nadal, Pau. «Manon Lescaut o el inicio del "Puccinismo"» (en castellà). Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 4 setembre 2016].
  9. Cascudo, Teresa. «Neoclasicismo, nacionalismo y dramaturgia musical en Manon Lescaut» (en castellà). Òpera de Bilbao. [Consulta: 6 setembre 2016].
  10. Radigales, Jaume. «"Sola, perduda, abandonada..." i única». Amics de l'Òpera de Sabadell. [Consulta: 5 setembre 2016].
  11. «Argument». Les Arts. [Consulta: 4 setembre 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manon Lescaut Modifica l'enllaç a Wikidata


Vegeu també[modifica | modifica el codi]