Manon Lescaut

Manon Lescaut

Cartell original
Forma musical	òpera
Compositor	Giacomo Puccini
Llibretista	Luigi Illica Marco Praga Domenico Oliva Ruggero Leoncavallo
Llengua	italià
Basat en	novel·la de l'abbé Prévost
Creació	1890
Publicació	segle XIX
Gènere	òpera
Parts	4
País d'origen	Itàlia
Lloc de la narració	França i Amèrica del Nord
Època d'ambientació	segle XVIII
Personatges	Manon Lescaut (soprano) Lescaut, el seu germà, sergent de la guàrdia del rei (baríton) Cavaller Des Grieux (tenor) Geronte de Ravoir, tresorer general (baix) Edmondo, estudiant, amic de Des Grieux (tenor) Hostaler, (baix) Cantor, (mezzosoprano) Mestre de ballet (tenor) Fanaler (tenor) Sergent dels arquers (Baix) Capità de Marina, (baix) Perruquer, (paper mut) Cor: vells, jovenetes, burgesos, gent del poble, estudiants, cortesanes, arquers i marins
Estrena
Estrena	1r febrer 1893
Escenari	Teatro Regio (Itàlia)
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	5 d'abril de 1896

Manon Lescaut és una òpera en quatre actes composta per Giacomo Puccini sobre un llibret que va aparèixer com a anònim en l'edició original, però que era escrit per fins a set llibretistes (Domenico Oliva i Luigi Illica, amb aportacions de Marco Praga, Ruggero Leoncavallo, Giulio Ricordi, Giuseppe Adami i el mateix Puccini). Basada en la novel·la Manon Lescaut (1731) de l'abbé Prévost, va ser composta entre 1889 i 1892 i estrenada l'1 de febrer de 1893 al Teatro Regio de Torí. L'estrena va ser el primer èxit de Puccini després de la indiferència que van causar Le Villi (1884) i Edgar (1889).

Giulio Ricordi, l'editor que va confiar en Puccini

L'abbé Prévost, la seva novel·la homònima fou la base d'aquesta òpera

Origen i context

Al començament de la seva trajectòria com a compositor, Puccini no semblava tenir gaires opcions de convertir-se en l'hereu de Verdi. La seva primera òpera en un acte, un conte de fades titulada Le Villi, va tenir una recepció discreta en la seva estrena de 1884, i sovint va ser considerada una obra estudiantil immadura. La seva òpera següent, Edgar, més ambiciosa tant en escala com en intenció, va patir serioses deficiències en el llibret i en la seva estructura dramàtica, i no va aconseguir guanyar-se el públic el 1889. Però amb una notable intuïció i un sentit comercial estratègic, l'editor Giulio Ricordi ja va veure en la música del jove Puccini una combinació prometedora de tradició i innovació, la qual cosa considerava essencial per revitalitzar la tradició operística italiana i, alhora, assegurar els seus ingressos un cop Verdi es retirés.

Tan bon punt es va adonar que Edgar estava condemnada al fracàs, Puccini començà a buscar un nou argument per a una òpera. Amb poc més de trenta anys, necessitava que la seva següent òpera fos un èxit per fer front als seus nombrosos deutes. A més de mantenir la seva dona Elvira i els seus dos fills, Puccini havia de retornar un préstec estudiantil al Dr. Ceru. Aquestes circumstàncies expliquen per què es va sentir immediatament captivat per la novel·la de l'abbé Prévost sobre la cortesana depravada Manon Lescaut i la seva tràgica aventura amb el cavaller Des Grieux, des del moment mateix en què la va descobrir.

El 1731, l'abbé Prévost va publicar la història de Des Grieux i Manon Lescaut, una narració que explora la condició humana a través d'una figura tràgica. Manon, fràgil i mancada de malícia, tria el camí de la corrupció per feblesa, però no és ni vulgar ni plenament fatal, sinó víctima del seu entorn hostil. Narrada en primera persona per Des Grieux, la novel·la mostra les contradiccions d'un amor obsessiu i reflexiona sobre la hipocresia i les debilitats que regeixen les vides dels seus personatges.

L'abbé Prévost, format pels jesuïtes i posteriorment vinculat a diversos monestirs benedictins, va ser excomunicat després d'abandonar sense permís el monestir Saint-Germain-des-Prés de París. Després de sis anys d'exili i una vida rocambolesca, va tornar a ingressar en un monestir benedictí. Durant aquest període, va publicar en el tercer volum de les Mémoires et aventures d'un homme de qualité la Histoire du Chevalier Des Grieux et de Manon Lescaut, un text que el Parlament de París va condemnar a la foguera. L'obra presenta una reflexió sobre el conflicte entre el sagrat i el profà, la tensió entre la passió i la raó, i la lluita entre el vici i la virtut.

Cada adaptació musical de Manon, ja sigui per Auber, Massenet, Puccini o Henze, se centra en un aspecte diferent de la novel·la de Prévost, revelant així temes diversos. La complexitat de l'original permet aquestes variacions. El jove Puccini, el 1893, va triar aquest argument perquè va identificar-hi una "passió desesperada". Per expressar-la, va estructurar l'òpera en quatre actes, cadascun marcant un possible punt de separació: el convent (primer acte), el bordell (segon acte), l'exili (tercer acte) i la mort (quart acte). Tot i això, en cada acte, la passió s'imposa en un duet d'amor que resol els conflictes en l'afecte, convertint els temes secundaris com la marginació, la culpa, la frivolitat, la submissió i la degradació en circumstàncies d'aquest amor essencial.

Malgrat la seva edició de 1731, la narració dels protagonistes de Manon Lescaut va mantenir una vigència notable fins ben entrat el segle xix, en gran part gràcies à la versió escènica que Étienne Gosse havia estrenat el 1820, amb música de Propiac i intervencions coreogràfiques de Lefèvre. En aquell moment, el relat s’havia consolidat com un referent canònic i, al mateix temps, com un títol de llarg recorregut en l’àmbit líric. L'opéra comique que Jules Massenet en va derivar, presentada el 1884, confirmà aquesta popularitat, ja que fou rebuda amb un èxit remarcable. Cal recordar que, arran del mal resultat d'Edgar, Puccini es decantaria sovint per trames amb un historial garantit d’acceptació pública.

Inicialment, Ricordi es mostrà reticent davant la proposta d’emprendre una nova òpera basada en un assumpte que Massenet havia musicat feia poc i que comptava amb una estrena recent a Itàlia. Tanmateix, Puccini estava convençut que podia oferir una lectura personal i diferenciada de la del compositor francès i acabà persuadint l’editor gràcies a la seva fascinació pel personatge principal. El procés d’elaboració del llibret de Manon Lescaut va resultar especialment feixuc: el compositor supervisava minuciosament cada fase del desenvolupament textual, imposant correccions i orientacions constants. El resultat fou un llibret confeccionat per diversos autors sota la direcció estricta de Puccini, fins al punt que cap d’ells no en reivindicà la paternitat, circumstància que explica l’habitual absència d’atribució als programes de mà.

Puccini aspirava a un llibret amb figures i conflictes d’impacte directe, fàcils d’entendre a primer cop d’ull. Com es pot crear res que no es visqui de debò? escrivia a Ricordi el 19 de juliol de 1889. Puccini va atribuir part del discret recorregut d'Edgar al llibret de Fontana, i aquell desencís el va portar, des d’aleshores, a vigilar amb una meticulositat gairebé obsessiva la preparació dels llibrets de les seves òperes.

La gestació de Manon Lescaut va ser especialment feixuga: al llarg de tres anys, les seves demandes constants, els canvis sobtats de direcció i, sobretot, la seva ferma inflexibilitat van esgotar fins al límit almenys set llibretistes. La partitura de Manon Lescaut no presenta cap autoria llibrestística al frontispici, atès que el procés d’elaboració del text va involucrar un nombre considerable de col·laboradors —almenys sis— que només en van completar fragments parcials.

En les primeres fases del projecte, Ricordi va posar Puccini en relació amb el reconegut escriptor Giuseppe Giacosa, però aquella primera temptativa de col·laboració no va prosperar satisfactòriament. Tot seguit, l’editor mirà de vincular el compositor amb Ruggero Leoncavallo, que aleshores treballava sobretot com a llibretista, abans d’obtenir fama com a autor de Pagliacci. La relació, tanmateix, es va malmetre al cap de pocs mesos, arran de les constants intervencions de Puccini i de la seva manca de disposició a negociar cap canvi.

Ricordi acudí després al dramaturg Marco Praga, que col·laborava amb el poeta Domenico Oliva. Tots dos configuraren una proposta en quatre actes que, en línies generals, ja prefigurava l’arquitectura adoptada finalment. Puccini, però, exigí suprimir el segon acte —on s’evocava la convivència plàcida de Manon i Des Grieux en un modest apartament— perquè considerava que l'escena induiria una comparació inevitable amb un passatge equivalent de l’òpera de Massenet. Davant d’aquestes retallades, Praga i Oliva optaren per abandonar el projecte, en desacord amb el perjudici que, al seu entendre, aquell canvi causava a la coherència dramàtica de l’obra. L’aportació més reeixida d’Oliva fou, en qualsevol cas, la concepció del tercer acte.

Per resoldre la situació, Ricordi va persuadir Giuseppe Giacosa perquè exercís de mediador entre Praga, Oliva i un nou col·laborador, Luigi Illica. Junts van revisar el text i van introduir un tercer acte completament inèdit, conegut avui com l'escena de l'embarcament. Tot i l’eficàcia dramàtica d’aquest afegit, va comportar una ruptura en la continuïtat narrativa: després de la melancòlica trobada dels amants al final del tercer acte, els espectadors els veuen, de manera sobtada, perduts en un desert al començament del quart acte.

Finalment, va ser Luigi Illica qui va completar i polir el llibret. Ell va ser l’autor dels episodis complementaris del segon acte i va finalitzar el tercer. Cap al juny de 1892, després d’una declamació del text a la casa d’estiu de Ricordi a Cernobbio, a la vora del llac de Como, Illica va acceptar la versió pràcticament definitiva del llibret.

Aquesta obra marcà el començament de la col·laboració entre Giacosa i Illica en els llibrets de Puccini. A partir d’aquell moment, el duo va continuar treballant conjuntament en les òperes més destacades del compositor fins a la mort de Giacosa, l’any 1906, que posà fi al seu tàndem creatiu. Puccini comprengué que la seva inventiva musical funcionava millor amb un llibret de trama concisa, que permetés que les melodies transmetessin les emocions de manera immediata i directa. En Manon Lescaut, això significava centrar-se sobretot en els sentiments i reaccions dels protagonistes, Manon i Des Grieux, reduint al mínim la presència dels personatges secundaris: ni Lescaut ni Geronte disposen d’una ària pròpia al llarg de tota l’òpera.

Quan el 1894 Manon Lescaut —un any després de la seva estrena absoluta— es va interpretar per primera vegada al Covent Garden de Londres, Bernard Shaw, llavors crític musical, va pronunciar unes paraules quasi profètiques: crec que l'hereu de Verdi serà Puccini i no qualsevol dels seus rivals. Fins i tot la coincidència semblava posar de relleu paral·lelismes entre els principis lírics dels dos compositors: la primera òpera (Verdi amb Oberto, Conte di San Bonifacio i Puccini amb Le Villi), amb un èxit prometedor d’un autor jove; la segona (Verdi Un giorno di regno i Puccini Edgar), amb decepcions i fracassos parcials; i la tercera (Verdi Nabucco i Puccini Manon Lescaut), amb el primer gran èxit sostingut i l’ascens ràpid cap a la fama. Curiosament, molts anys després de Nabucco, l’estrena de l’última òpera de Verdi, Falstaff, coincidí amb la de Manon Lescaut, separades només per vuit dies, simbolitzant el pas de relleu: Verdi, als vuitanta anys, deixava camí a un Puccini jove i apassionat de trenta-quatre.

El moderat èxit dEdgar va estimular Puccini a explorar camins que definirien l’essència de la seva marcada personalitat compositiva. Va abandonar les trames que seguien la tradició melodramàtica italiana per endinsar-se en una recerca de temes més realistes, adequats al seu temperament, al seu sentit del melodisme i a la seva visió teatral. En aquest context, Manon Lescaut representa un pont entre les dues primeres òperes i les grans creacions posteriors —La Bohème, Tosca i Madama Butterfly—, on, sobretot des del punt de vista musical, ja s’hi poden reconèixer els trets característics del que s’ha anomenat Puccinisme.

En abordar la creació d’una òpera basada en la novel·la de l'abbé Prévost, calia tenir present el precedent de l’èxit assolit només nou anys abans per Massenet, cosa que generava certes reticències en l’editor Giulio Ricordi. Puccini, en canvi, no s’hi oposava, tot procurant seleccionar episodis diferents dels triats per Massenet. El llibret de Manon Lescaut ha estat qualificat de poc fidel a la novel·la de Prévost, però en realitat respecta els episodis essencials, adaptant-los a les necessitats dramàtiques de l’òpera: la trobada a Amiens, l’inici de l’amor entre Manon i Des Grieux, la idea i la realització de la fugida, la infidelitat de Manon, l’abandonament de Des Grieux, la conquesta del vell Geronte, les intrigues i consells de Lescaut, el retorn de l’amor, la nova fugida, el frustrat intent de fuga, l’arrest i la condemna de Manon a la deportació.

Representacions

L'estrena absoluta de Manon Lescaut tingué lloc a Torí l’1 de febrer de 1893, sota la direcció d'Alessandro Pomé i amb Cesira Ferrani —que seria també la primera Mimì— i Giuseppe Cremonini com a protagonistes. L’èxit aconseguit es considera probablement el més gran registrat en una estrena pucciniana fins aleshores, marcant un doble mèrit si es té en compte el triomf recent dels també joves Mascagni i Leoncavallo amb Cavalleria rusticana i Pagliacci. A més, al costat de Puccini, compositors com Giordano o Catalani van ser agrupats, de manera força arbitrària, com a representants d’un conjunt de normes emergents que van donar lloc al que s’ha anomenat, amb certa simplificació, l'escola verista. L'estrena triomfal va marcar per Puccini l'inici d'una carrera de projecció internacional.

Manon Lescaut es consolidà com un èxit rotund i una obra de qualitat duradora dins del repertori operístic. La crítica va coincidir en elogiar-la unànimement. Alfredo Colombani, del Corriere della Sera, posava en relleu el seu caràcter nacional amb aquestes paraules: Manon Lescaut és una òpera de passió i melodia. El geni de Puccini és veritablement italià. El seu cant és el cant del nostre paganisme, de la nostra sensualitat artística. Ens acaricia i es converteix en part de nosaltres. D’altra banda, la Gazzetta del Popolo destacava que l’òpera va deixar el públic estupefacte i submergit en les emocions, fins que esclataren en un aplaudiment unànime i entusiasta … Puccini ha guanyat la gran i àrdua lluita.

Manon Lescaut ocupa un lloc destacat en la història de l'òpera italiana: representa el moment en què, després de gairebé dues dècades de recerques infructuoses i de somnis frustrats, es va reconèixer finalment un possible successor digne del compositor nacional Giuseppe Verdi. Des de l’estrena de l’òpera Aida a Itàlia, cap al 1872, havien circulat nombroses especulacions sobre qui podria continuar la trajectòria del mestre, que començava a edat avançada, i conduir així la il·lustre tradició italiana cap a noves cotes d’excel·lència.

Ricordi va triar la ciutat piemontesa, allunyada de Milà, epicentre operístic per excel·lència, que es preparava vuit dies després per a l’estrena del Falstaff, amb la qual Giuseppe Verdi culminava la seva trajectòria com a compositor teatral.

El 1907, l'òpera de Puccini va arribar al Metropolitan de Nova York, on seria protagonitzada per Enrico Caruso en el paper de Des Grieux. Al Liceu de Barcelona va arribar el 5 d'abril de 1896 i hi va tornar al llarg d'una quarantena de funcions més fins a les últimes, el març de 1986.

Argument

Segona meitat del segle xviii.

Acte I

A Amiens, una plaça davant una fonda

A la plaça es troba reunida una gernació festiva d'estudiants, soldats, ciutadans i noietes que venen de treballar. Els estudiants esperen que les noietes acabin el seu treball. Edmondo i el Cavaller Des Grieux són dos d'aquests estudiants, però mentre el primer es troba poèticament inspirat, el segon es mostra com un cínic davant l'amor, Tra voi, belle, brune e bionde. Arriba la diligència procedent d'Arras de la qual baixen una sèrie de personatges: el soldat Lescaut, el vell i ric Geronte di Ravoir i una joveneta de gran bellesa, Manon Lescaut, germana del militar. Des Grieux queda encisat per la bellesa de Manon i aprofita quan aquesta queda sola per acostar-s'hi i conversar amb ella, Cortese damigella. Manon és loquaç i li explica que marxa l'endemà i que la porten a un convent on la tancaran per decisió familiar. Promet tornar més tard per veure's de nou amb Des Grieux. Aquest, quan queda sol expressa el seu somni d'amor envers la noia, Donna non vidi mai.

Edmondo i els estudiants riuen de la passió del seu amic. Lescaut, home de poca moral, conversa amb Geronte a qui explica el destí de la seva germana, deixant oberta, però, la possibilitat d'un canvi en aquest. El vell Geronte, també encegat per Manon, decideix intervenir en el destí de la noia i encarrega un carruatge i cavalls que volin com el vent. La seva intenció és endur-se Manon amb ell. Edmondo ho ha sentit tot i explica el complot a Des Grieux, La tua Proserpina.

Torna Manon, que sembla correspondre els sentiments de Des Grieux, Vedete? Io son fedele alla parola mia. El cavaller declara el seu amor i explica a la noia que Geronte la vol raptar. Per la seva banda, proposa de fugir plegats. La noia primer es resisteix però aviat canvia de parer, així que mentre els estudiants distreuen l'atenció de Geronte i Lescaut, els dos joves fugen en el cotxe de Geronte. Edmondo ho explica a Geronte, per mortificar-lo, i aquest es posa furiós. Lescaut adopta una posició més flegmàtica: no cal patir, ja que la bossa d'un estudiant es buida molt de pressa, Cavalli pronti avete?

Acte II

A París, a la luxosa residència de Geronte.

La profecia de Lescaut ha estat encertada. El desig de luxe i riquesa de Manon ha fet que abandoni Des Grieux i ha acceptat la proposta de Geronte, seduïda per la seva opulència i protecció. Ara Manon viu a la mansió d'aquest, envoltada de luxes i comoditats. El teló s'aixeca mentre Manon, en plena toilette, dona instruccions al seu perruquer, Dispettosetto questo riccio! Arriba Lescaut que afalaga la seva germana tot lloant la seva bellesa, però aquesta, en realitat, troba a faltar l'amor apassionat, encara que pobre, de Des Grieux, In quelle trine morbide.

Un grup de músics i un cantant entren per oferir a Manon un madrigal compost per Geronte, Che ceffi son costor? La noia, però, avorrida, demana al seu germà notícies de Des Grieux. El vell amant arriba i comença una lliçó de dansa, Vi prego signorina. Lescaut, mentrestant, ha marxat a buscar Des Grieux, que aviat entra a la cambra. Els dos joves reprenen el seu amor apassionat, Oh, sarò la più bella! Malauradament, en plena cita amorosa els descobreix Geronte, que jura venjar-se'n. Manon afegeix llenya al foc tot fent burla de l'edat del ric amant que se'n va amenaçador.

Manon i Des Grieux decideixen fugir però a Manon, de totes maneres, li agraden massa les riqueses i perd temps per recollir totes les seves joies mentre Des Grieux s'impacienta, Ah, Manon, mi tradisce. De sobte apareix Geronte, acompanyat per la força pública, que arresta Manon per robatori.

Acte III

Al port de Le Havre.

S'aixeca el dia. Manon ha estat condemnada a ser deportada a Amèrica i es troba en un barracó tot esperant ser embarcada. Des Grieux i Lescaut arriben amb l'esperança de poder-la alliberar, Ansia eterna, crudel. Manon i Des Grieux parlen amorosament a través dels barrots de l'esperança d'una nova vida, Manon!... Des Grieux! El pla de rescat, però, tal com afirma Lescaut, ha fracassat.

Aviat un grup de soldats escorta les dones condemnades a la deportació que van sortint de les diverses barraques. Manon es troba entre elles, submergida en una gran tristesa, Il passo m'aprite! Totes desfilen enmig dels comentaris grollers de la gent. Manon puja al vaixell sense que Des Grieux se separi d'ella. Aquest implora el capità que el deixi pujar també per anar a Amèrica, Come io piango ed imploro. El capità, impressionat pel que veu, el permet anar amb ells.

Acte IV

Una vasta plana deserta a la Louisiana.

El desig de luxe de Manon ha obligat a Des Grieux a cometre un delicte i han hagut de fugir de Nova Orleans. Un cop més, la vanitat de la noia ha estat la culpable. Ara es troben vagant enmig del desert i Manon no pot més. Està esgotada i es desmaia. Des Grieux intenta reanimar-la, Manon, senti, amor mio!

Des Grieux decideix anar a buscar aigua. Manon torna en si i, veient-se sola, delira tot recordant el seu passat i lamentant la seva fatal bellesa, que ha estat la seva perdició, Sola, perduta, abbandonata. Des Grieux torna sense haver pogut trobar aigua i Manon, exhausta, mor en els seus braços tot afirmant que les seves faltes seran oblidades però que el seu amor no morirà mai.

Anàlisi musical

Manon Lescaut ofereix un retrat psicològic exhaustiu d’un personatge femení abocat a la fatalitat, abordat des del prisma del realisme i allunyat del refinament preciosista de la música de Massenet. Puccini s’inscriu dins del verisme de la seva època, i la seva partitura reflecteix tota la força que empeny els protagonistes cap a la crua realitat. La joventut i les qualitats personals del compositor li conferiren avantatges sobre Massenet en l’exuberància i l’espontaneïtat expressiva, en la riquesa temàtica i en la subtilesa de l’harmonia i l’orquestració. La música de Manon Lescaut irromp com un torrent melòdic juvenil i imparable, amb una profusió de temes i inspiració que mai decau: el primer acte inclou dos duos; el segon, un madrigal, un minuet, una pastoral i un duo amb deu temes diferents; i finalment, el quart acte frena l’acció dramàtica per donar pas a un llarg duo on el melodisme de Puccini és central, interromput només pel monòleg Sola, perduta, abbandonata, que anticipa psicològicament figures com Mimì, Cio Cio San, Sor Angelica o Liu.

El nou corrent del verisme afavoria l’ús d’aguts situats a l’extrem superior de la tessitura per subratllar els moments de màxima intensitat dramàtica: l’emoció quedava així immediatament exposada, anul·lant qualsevol distància amb l’espectador, que comprenia sense esforç el que passava i admirava la potència expressiva dels intèrprets. Puccini no modifica el melodrama romàntic per fer-lo més eloqüent; el que fa és enriquir-lo —amb un teixit orquestral més dens, un melodisme dúctil i la presència d’aguts llampants— per impressionar i commoure. I, de fet, ho assoleix plenament.

La seva orquestració, meticulosa i d’una eficàcia infal·lible, anticipa el desenvolupament que el compositor, inspirant-se en el Otello verdià, desplegaria a partir de La bohème.

El primer acte de Manon Lescaut és una de les descripcions més reeixides del món juvenil dins del gènere líric: tot hi respira moviment, energia i frescor. L’obertura amb l'allegro brillante, que integra un breu preludi, combina una mirada ràpida al passat amb un segon tema plenament puccinià. L’acte hauria pogut cloure’s amb el segon duo entre Manon i Des Grieux, però, per compensar l’absència del quadre de les golfes de París, s’hi afegeix una escena en què Lescaut comenta a Geronte que «res s’ha perdut; la borsa d’un estudiant s’esgota de pressa i a Manon no li agrada la misèria».

La música que obre el segon acte és lleugera i banal, gairebé decorativa, i inclou en el madrigal un fragment extret de l’Agnus Dei de la Missa de San Paolino, que Puccini havia compost el 1876. En el llarg duo reapareix la idea d’un amor universal, expressada amb una franquesa apassionada i amb tots els atributs més clàssics del bel canto, evitant recitatius prescindibles i sostinguda per una orquestra que rivalitza en lluminositat i lirisme amb les veus dels protagonistes. Tot i que l’acció dramàtica és mínima, els intèrprets aconsegueixen mantenir viva la tensió i l’emoció. La decisió de simplificar el final de l’acte —on se suprimeixen les escenes de l’Hotel de Transsilvània— respon probablement al desig de no coincidir més que parcialment amb l’òpera de Massenet.

El tercer acte arrenca amb un intermedi breu però magistral, que evoca l’estada a presó i el trajecte cap a Le Havre. Aquesta pàgina resumeix amb precisió les constants del llenguatge puccinià i fa evident l’encaix perfecte entre què es vol narrar i la manera de presentar-ho. En aquest punt, el compositor desplega per primera vegada un domini teatral absolut: abandona l’ambient festiu i la passió improvisada dels actes anteriors i s’endinsa en un territori de patiment i inquietud que esdevindrà marca de la casa en la resta de la seva producció. L’escena de l’embarcament ha estat assenyalada com una de les més singulars i felices de l’òpera italiana. S’hi entrellacen, en un mateix flux sonor, sis grups que reaccionen de manera simultània: el comiat de Manon i la desolació de Des Grieux; la narració que Lescaut fa als curiosos per despertar-ne la compassió; la resposta indignada d’aquests; les ordres del sergent, i els murmuris dels altres presents. L’acte es tanca amb el gest dolorós de Des Grieux, que intenta desesperadament romandre al costat de Manon.

El quart acte es presenta com un exercici purament musical que transmet la solitud i el desengany. Aquí s’exposa l’evolució d’un amor que, des de la frescor i l’ideal juvenil del primer acte, s’ha transformat en una passió madura i profunda, forjada per les adversitats. L’obra desplega noves línies melòdiques que evidencien el domini teatral de Puccini, un recurs expressiu que el compositor mantindria constantment en la seva trajectòria. En aquest quart acte, gairebé un llarg duet de vint minuts situat a les àrides terres de Louisiana, Manon Lescaut esclata amb el colpidor Sola, perduta abbandonata, frase que condensa l’essència del llenguatge puccinià i mostra l’evolució final del personatge creat per Prévost, abocat a la seva última experiència emocional, a les portes de la mort.

La construcció dramàtica de Manon Lescaut mostra paral·lelismes amb Tristany i Isolda de Wagner, ja que les intrigues externes de la trama funcionen principalment com a marc per a la veritable acció interior, centrada en els cors i ànimes dels protagonistes condemnats pel destí. Tot i això, la reducció de Puccini resulta encara més dràstica que la de Wagner: mentre que Tristany i Isolda estan dividits entre l’instint i el deure —ell com a vassall del rei Marke i ella com a promesa—, Manon i Des Grieux actuen gairebé exclusivament guiats per la passió eròtica, cosa que contrasta amb les dimensions socials i ètiques presents en l’obra de Prévost. Malgrat que ambdós compositors comparteixen l’objectiu de concentrar l’argument en el drama interior, el tractament de l’orquestra en Puccini difereix substancialment del wagnerià: Wagner depenia fonamentalment del potencial expressiu de l’orquestra, mentre que Puccini manté la veu humana com a vehicle suprem de l’expressió emocional i del significat dramàtic. L’orquestra assumeix protagonisme només en episodis de pantomima, com el joc de cartes al primer acte, el minuet del segon, o en moments puntuals com l'intermezzo.

Amb Manon Lescaut, Puccini va aconseguir imposar-se davant del públic i la crítica italiana, demostrant que la recerca d’un hereu de Verdi havia arribat a bon port. L’obra combina les convencions «nacionals» amb innovacions «internacionals», creant un equilibri entre tradició i modernitat. Alguns crítics la van considerar un exemple autèntic de la música italiana, plena de passió i melodia, mentre que altres van posar l’accent en els elements modernistes que reflectien la necessitat d’Itàlia de seguir el corrent cultural europeu.

Passatges cèlebres

• Romança de Des Grieux: Donna non vidi mai simile a questa (acte I)
• Romança de Manon: In quelle trine morbide (acte II)
• Intermezzo simfònic, concebut originalment per ser interpretat abans de l'actual acte III, ha esdevingut també peça de concert
• Romança de Des Grieux: No! pazzo son! (acte III)
• Ària de Manon: Sola, perduta, abbandonata (acte IV)

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Enllaços externs

• (italià) Llibret de Manon Lescaut a OperaGlass
• (anglès) Intèrpretes de l'estrena i llista de les primeres representacions als principals països a OperaGlass
• La recepció de 'Manon Lescaut' de Giacomo Puccini a Barcelona (1896), un treball de recerca de Gerard Guerra i Ribó.