Gianni Schicchi

*Gianni Schicchi*
	;
Forma musical	òpera
Compositor	Giacomo Puccini
Llibretista	Giovacchino Forzano
Llengua del terme, de l'obra o del nom	italià
Basat en	història referida breument en la Divina Comèdia de Dant
Data de publicació	segle XX
Gènere	òpera còmica i òpera
Parts	un
Part de	Il trittico
Format per	O mio babbino caro (en)
Lloc de la narració	Florència
Època d'ambientació	1299
Personatges	Personatges principals: Gianni Schicchi (baríton); Lauretta, la seua filla (soprano); Zita, cosina de Buoso Donati (mezzosoprano); Rinuccio, nebot de Zita (tenor); ; Personatges secundaris: Gherardo (tenor); Nella, esposa de Gherardo (soprano); Betto di Signa, cunyat de Buoso (baríton); Simone, cosí de Buoso (baix); Marco, fill de Simone (baríton); La Ciesca, esposa de Marco (soprano); Doctor Spinelloccio (baix); Amantio di Nicolao, un notari (baix); ; Altres: Pinellino, un sabater (baix); Guccio, un bugader (baix); Gherardino, fill de Nella (mezzosoprano o contralt); ;
Estrena
Estrena	14 de desembre de 1918
Escenari	Metropolitan Opera de Nova York,
Intèrpret	Roberto Moranzoni
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	21 de desembre de 1948

Gianni Schicchi és una òpera còmica en un acte, composta per Giacomo Puccini sobre un llibret de Giovacchino Forzano, basat en una història referida breument en la Divina Comèdia de Dant.

És la tercera i més coneguda i representada de les òperes que conformen Il trittico (El tríptic). Es va estrenar junt amb les altres dues, al Metropolitan Opera House de Nova York l'any 1918.

Entre els intèrprets de l'estrena el baríton Giuseppe De Luca en la part de Gianni Schicchi, el tenor Giulio Crimi en la de Rinuccio, la soprano Florence Easton en la part de Lauretta i el tenor Angelo Badà com a Gherardo. Fins al 2009 va tenir 138 actuacions al Metropolitan.

Col·locació en el repertori[modifica]

Del Tríptic, Gianni Schicchi va ser l'òpera que va tenir de seguida un major èxit,^[1] i, per tant, aviat va començar a tenir una vida independent, malgrat el desig explícit de Puccini que les tres òperes s'escenessin sempre juntes i mai combinades amb altres títols.

En els darrers temps s'ha anat consolidant la pràctica de combinar Gianni Schicchi amb Eine florentinische Tragödie (Una tragèdia florentina) d'Alexander Zemlinsky^[1] o amb Alfred, Alfred de Franco Donatoni. De fet, les dues òperes es poden combinar no només per l'ambientació florentina medieval comú, sinó també per l'escenografia (interior d'una casa per a totes dues) i la complementarietat dels temes: una tragèdia nocturna i una assolellada comèdia brillant. Finalment, hi ha una connexió històrica: el mateix Puccini, l'any 1912, havia pensat a musicar Una tragèdia florentina d'Oscar Wilde, obra inacabada de la qual Zemlinsky es va inspirar per a la seva òpera uns anys més tard.

Argument[modifica]

L'acció transcorre en Florència, l'any 1299.

Buoso Donati ha mort al llit. Els seus parents es lamenten de manera melodramàtica, fins que arriba el rumor que ha llegat la seua herència al monestir local. Frenèticament busquen el testament. Rinuccio el troba, però refusa lliurar-lo a la seua tia Zita fins que aquesta declare respectar les seues condicions. Si el testament és favorable a ell, ella haurà de permetre que es case amb la filla de Schicchi, Lauretta. Després de consentir, ella llegeix el testament, i ell ordena buscar a Schicchi. Quan la lectura confirma els foscos rumors, tothom es posa furiós. Tots rebutgen el matrimoni de Rinuccio. Què fer?! Schicchi i Lauretta arriben i es troben amb una freda accollida. Rinuccio insisteix que Schicchi pot solucionar el problema, i tothom, amb reserves, accepta deixar que ho intenti. Schicchi despatxa la seua filla. Després d'assabentar-se que la mort de Donati encara no s'ha fet pública, li diu al doctor acabat d'arribat que Donati se sent millor i que els seus serveis no seran ja necessaris. Rinuccio s'afanya a cridar el notari. Schicchi es disfressarà de Donati i dictarà un nou testament. Els parents acorden la divisió de la propietat, amb excepció de la mula, els molins i la casa. Acorden que siga Schicchi qui decidisca a qui correspondran aquestes propietats, però, un rere l'altre intenten subornar-lo. Schicchi, amb vehemència, recorda a tothom quina és la pena per falsificació. El notari fa la seua aparició. Entre les protestes dels parents, Schicchi s'atorga a si mateix la mula, els molins i la casa. Quan el notari se'n va, Schicchi despatxa els parents que han caigut en el seu propi parany. Ara Lauretta disposa de dot i no hi ha obstacle perquè es case amb Rinuccio. Schicchi s'adreça al públic i sol·licita la seua indulgència.

Formació orquestral[modifica]

La partitura de Puccini implica l'ús de:

flautín, 2 flautes, 2 oboès, trompa anglesa, 2 clarinets, clarinet baix, 2 fagots
4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, trombó baix
timbals, tambor, triangle, plats, bombo
celesta, campana sepulcral, arpa, arcs

Discografia[modifica]

Any	Casting (Gianni Schicchi, Lauretta, Rinuccio)	Director	Segell
1959	Tito Gobbi, Victoria de los Ángeles, Carlo del Monte	Gabriele Santini	EMI
1962	Fernando Corena, Renata Tebaldi, Agostino Lazzari	Lamberto Gardelli	Decca
1977	Tito Gobbi, Ileana Cotrubaș, Plácido Domingo	Lorin Maazel	Sony Classical
1986	Rolando Panerai, Helen Donath, Peter Seiffert	Giuseppe Patanè	RCA
1991	Leo Nucci, Mirella Freni, Roberto Alagna	Bruno Bartoletti	Decca
1997	José van Dam, Angela Gheorghiu, Roberto Alagna	Antonio Pappano	EMI

Videografia[modifica]

Any	Casting (Gianni Schicchi, Lauretta, Rinuccio)	Director	Segell
1983	Juan Pons, Cecilia Gasdia, Jurij Marusin	Gianandrea Gavazzeni	NVC Arts
2000	Bruno de Simone, Elisabetta Scano, Aquiles Machado	Riccardo Chailly	Avro Klassiek
2004	Alessandro Corbelli, Sally Matthews, Massimo Giordano	Vladimir Jurovskij	Opus Arte
2007	Alberto Mastromarino, Amarilli Nizza, Andrea Giovanni	Julian Reynolds	TDK
2008	Leo Nucci, Nino Machaidze, Vittorio Grigolo	Riccardo Chailly	Hardy Classics
2011	Lucio Gallo, Ekaterina Siurina, Francesco Demuro	Antonio Pappano	Opus Arte
2015	Plácido Domingo, Andriana Chuchman, Arturo Chacón-Cruz	Grant Gershon	Sony Classical

Filmografia[modifica]

Gianni Schicchi, direcció de Damiano Michieletto (2021)

Àries destacades[modifica]

"Firenze è come un alberto fiorito" (Rinuccio)
"O mio babbino caro" (Laure)
"Ah! che zucconi!", monòleg de Gianni Schicchi

Referències[modifica]

↑ ^1,0 ^1,1 Targa M.: Vedute fiorentine nel dittico di Puccini e Zemlinsky. Sistema Musica, nr 7, Torino, marzo 2014. Pag 19.

Bibliografia[modifica]

Julian Budden, Puccini, traduzione di Gabriella Biagi Ravenni, Roma, Carocci Editore, 2005, ISBN 88-430-3522-3.
Daniele Vogrig, Gianni Schicchi. Ritratti di un folletto fiorentino, Roma, Lithos, 2019. ISBN 978-8899581848

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gianni Schicchi

[Gianni,_I-1] 1,0 ^1,1 Targa M.: Vedute fiorentine nel dittico di Puccini e Zemlinsky. Sistema Musica, nr 7, Torino, marzo 2014. Pag 19.

[1]

Giacomo Puccini
Òperes	Le Villi (1884) Edgar (1889) Manon Lescaut (1893) La bohème (1896) Tosca (1900) Madama Butterfly (1904) La fanciulla del West (1910) La rondine (1917) Il trittico (1918) Il tabarro Suor Angelica Gianni Schicchi Turandot (1924)
Àries	"Torna ai felici dì" "Donna non vidi mai" "Quando me'n vo'" "E lucevan le stelle" "Recondita armonia" "Vissi d'arte" "Ch'ella mi creda" "O mio babbino caro" "In questa reggia" "Nessun dorma" "Non piangere, Liù" "Tu che di gel sei cinta" "Signore, ascolta!" "O soave fanciulla" "Che gelida manina" "Un bel dì vedremo"
Altres obres	Messa di Gloria (1880)
Adaptacions cinematogràfiques	La Bohème (1926) Tosca (1956) La Bohème (1965) La Bohème (1988) La Bohème (2008) Tosca (2001)
Família	Jacopo Puccini (besavi) Domenico Puccini (avi)
Articles relacionats	Festival Puccini Giulio Ricordi Puccini Spur
Categoria · Audio