La sala porta el nom de duc Carles Fèlix (Carlo Felice) i data del 24 de desembre de 1824, quan l'excel·lentíssim departament de teatre va ser establert. El 31 de gener de 1825, l'arquitecte local, Carlo Barabino, va presentar el seu disseny per a la casa de l'òpera que es construiria en la seu e l'església de San Doménico. Els frares dominicans es van traslladar fora d'ella i la primera pedra del nou edifici es va col·locar el 19 de març de 1826. L'obra inaugural va ser l'òpera de BelliniBianca e Fernando que va tenir lloc el 7 d'abril de 1828, encara que l'estructura i decoració no estaven acabats. L'auditori dona cabuda a una audiència a la ratlla de 2.500 en cinc nivells -cadascun amb 33 compartiments-, a la part superior es troba una galeria. L'acústica es considera entre els millors de l'època.
Des de 1853 i durant quasi quaranta anys, Verdi va tenir forts vincles professionals amb el Teatre Carlo Felice. El 1892, Gènova va commemorar el 400 aniversari de Colom i la descoberta d'Amèrica i per celebrar l'ocasió, el teatre Carlo Felice va ser modificat i redecorat amb un cost de 420.000 lires. Verdi va ser elegit per compondre una òpera per a l'ocasió, però ell va declinar l'honor, amb l'excusa que era massa vell.
La sala es va modificar diverses vegades durant els anys 1859-1934, i es va mantenir indemne fins al 9 de febrer de 1941, quan els trets d'un vaixell de guerra britànic van afectar el sostre, deixant un gran forat a cel obert i destruint el sostre de l'auditori que havia estat un exemple únic de l'extravagància del segle xix, estant la seva principal característica un ampli cercle d'àngels, querubins i d'altres criatures alades brillantment pintades en alt relleu sobre el sostre.
Interior del teatre.
L'edifici va patir nous danys el 5 d'agost de 1943, quan bombes de la Segona Guerra Mundial van iniciar un incendi que va destruir el backstage incloent tots els paisatges i els accessoris de fusta, però sense afectar l'auditori principal. Lamentablement més danys van ser causats pels saquejadors, que van espoliar a la part posterior del teatre de totes les desferres de metall que podien. Finalment, un atac aeri al setembre de 1944 va causar la destrucció de la part frontal del teatre deixant pràcticament solament les parets exteriors i els passadissos darrere les files de llotges intactes. Plans de reconstrucció es van iniciar immediatament després de la guerra. El primer disseny de Paolo Antonio Chessa (1951) va ser rebutjat, i el segon per Carlo Scarpa va ser aprovat el 1977, la seva prematura mort li va impedir fer-ho. Aldo Rossi va ser qui va realitzar la reconstrucció que veiem avui, en el que parts de la façana original s'ha recreat, però l'interior és completament modern. La sala va reobrir oficialment al juny de 1991, amb la composició d'un saló principal amb 2.000 seients i un petit auditori de fins a 200 seients.
1828: segona versió de Bianca e Fernando, òpera de Vincenzo Bellini amb llibret de Domenico Gilardoni revisat per Felice Romani, estrenada primer a Nàpols en 1826
1828: Colombo, melodramma serio de Francesco Morlacchi amb llibret de F. Romani
1853: versió revisada de Le precauzioni, ossia Il carnevale di Venezia, òpera bufa d'Errico Petrella amb llibret de Marco D'Arienzo estrenada a Nàpols en 1851
1854: Don Carlo, òpera de Serafino De Ferrari amb llibret de Giovanni Penacchi, revisada com a Filippo II amb nou llibret de Raffaele Berninzone (1856)
1856: Le figlie di don Liborio, òpera bufa d'Antonio Cagnoni amb llibret de Francesco Guidi
1859: Il menestrello de Serafino De Ferrari, llibret de Raffaele Berninzone
1864: Il cadetto di Guascogna de Serafino De Ferrari, llibret de Raffaele Berninzone
_-_Plan_(11024664565).jpg)
