Pietro Raimondi

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaPietro Raimondi
Pietro Raimondi.jpg
Gravat de Pietro Raimondi
Biografia
Naixement 20 desembre 1786
Roma
Mort 30 octubre 1853 (66 anys)
Roma
Educació Music conservatories of Naples Tradueix
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere artístic Música clàssica, òpera i música religiosa
Professors Giacomo Tritto
Modifica les dades a Wikidata

Pietro Raimondi (Roma, 20 de desembre de 1786 - Roma, 30 d'octubre de 1853) fou un compositor italià.

Fill d'una família molt humil, hagué de lluitar des de molt infant per l'existència, fou recollit per una tia seva que volia dedicar-lo a l'església, però davant de la seva decidida vocació per la música el matriculà en el Conservatori de Nàpols, on s'entregà amb ardor a l'estudi per espai de sis anys, passats els quals, amb el fi de no ser una càrrega per la seva protectora, renuncià a la petita pensió que percebia. Va viure cinc anys més en la major indigència, corregent les principals ciutats d'Itàlia i tenint moltes vegades de traslladar-se a peu d’una a l’altra. Per fi, el 1811 a Nàpols estrenà l'òpera L'oracolo di Delfo, que fou la primera que cridà l'atenció del públic, no tant per la inspiració i sentiment dramàtic, com per l'habilitat en el maneig de les veus i orquestra. A partir de llavors va escriure nombroses òperes per als teatres més importants d'Itàlia, i el 1824 fou nomenat director dels teatres reials de Nàpols encarregant-se el 1825 de la càtedra de contrapunt de la mateixa ciutat, càrrec que desenvolupà fins al 1832, en què passà al conservatori de Nàpols també com a professor de contrapunt i on tingué entre d'altres alumnes a Francesco Chiaromonte.[1] Finalment el 1852 fou nomenat mestre de capella de Sant Pere de Roma.

Raimondi mereix in lloc preferent en la música per les colossals proporcions que donà a les seves obres, ja que moltes d'elles estan escrites a nombroses veus, especialment una fuga a 64 que pot subdividir-se en 16 cors a 4, amb la particularitat que cadascuna d'aquestes parts pot executar-se aïlladament com si fos una composició distinta. Més notable és encara en aquest gènere de combinar i coordinar les veus i l'orquestra la composició dels seus tres oratoris Potifar, Giuseppe i Giacobbe, que foren representats a la vegada i com a formant un conjunt a Roma, la nit del 8 d'agost de 1852. Aquesta és l'obra de més vastes proporcions que mai s'havia intentat fins llavors, i amb ella Raimondi tancà la seva carrera de compositor.

Sense arribar a tant, sovintegen en la producció de Raimondi les composicions a 24 i 32 veus, però més atent el seu autor a l'enllaç i coordinació d'aquestes que a l'efecte dramàtic i artístic, resulten quasi sempre fredes i inexpressives. A més, estava dotat, d'una extraordinària fecunditat, ja que va escriure 62 òperes, entre les quals cal citar:

A més se li deuen, 21 balls escènics, 8 oratoris, 4 misses amb orquestra, 2 misses per a doble cor a cappella, 4 Rèquiem per a orquestra i 8 i 16 veus, una col·lecció de 150 Salms de 4 a 8 veus, un Credo a 16 i altres moltes composicions.

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 17, pàg. 229, (ISBN 84-239-4517-0)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pietro Raimondi Modifica l'enllaç a Wikidata