Pietro Raimondi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPietro Raimondi
Pietro Raimondi.jpg
Gravat de Pietro Raimondi
Biografia
Naixement 20 desembre 1786
Roma
Mort 30 octubre 1853 (66 anys)
Roma
Formació Conservatorio San Pietro a Majella
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere Música clàssica, òpera i música religiosa
Professors Giacomo Tritto
Alumnes Natale Abbadia

Musicbrainz: 56813f24-cc4f-454c-be14-67a0bd712e35 IMSLP: Category:Raimondi,_Pietro
Modifica les dades a Wikidata

Pietro Raimondi (Roma, 20 de desembre de 1786 - Roma, 30 d'octubre de 1853) fou un compositor italià.

Fill d'una família molt humil, hagué de lluitar des de molt infant per l'existència, fou recollit per una tia seva que volia dedicar-lo a l'església, però davant de la seva decidida vocació per la música el matriculà en el Conservatori de Nàpols, on s'entregà amb ardor a l'estudi per espai de sis anys, passats els quals, amb el fi de no ser una càrrega per la seva protectora, renuncià a la petita pensió que percebia. Va viure cinc anys més en la major indigència, corregent les principals ciutats d'Itàlia i tenint moltes vegades de traslladar-se a peu d’una a l’altra. Per fi, el 1811 a Nàpols estrenà l'òpera L'oracolo di Delfo, que fou la primera que cridà l'atenció del públic, no tant per la inspiració i sentiment dramàtic, com per l'habilitat en el maneig de les veus i orquestra. A partir de llavors va escriure nombroses òperes per als teatres més importants d'Itàlia, i el 1824 fou nomenat director dels teatres reials de Nàpols encarregant-se el 1825 de la càtedra de contrapunt de la mateixa ciutat, càrrec que desenvolupà fins al 1832, en què passà al conservatori de Nàpols també com a professor de contrapunt i on tingué entre d'altres alumnes a Pietro Platania,[1] Francesco Chiaromonte.[2] Finalment el 1852 fou nomenat mestre de capella de Sant Pere de Roma, on entre els seus alumnes tingué la sienesa Marietta Piccolomini.[3]

Raimondi mereix in lloc preferent en la música per les colossals proporcions que donà a les seves obres, ja que moltes d'elles estan escrites a nombroses veus, especialment una fuga a 64 que pot subdividir-se en 16 cors a 4, amb la particularitat que cadascuna d'aquestes parts pot executar-se aïlladament com si fos una composició distinta. Més notable és encara en aquest gènere de combinar i coordinar les veus i l'orquestra la composició dels seus tres oratoris Potifar, Giuseppe i Giacobbe, que foren representats a la vegada i com a formant un conjunt a Roma, la nit del 8 d'agost de 1852. Aquesta és l'obra de més vastes proporcions que mai s'havia intentat fins llavors, i amb ella Raimondi tancà la seva carrera de compositor.

Sense arribar a tant, sovintegen en la producció de Raimondi les composicions a 24 i 32 veus, però més atent el seu autor a l'enllaç i coordinació d'aquestes que a l'efecte dramàtic i artístic, resulten quasi sempre fredes i inexpressives. A més, estava dotat, d'una extraordinària fecunditat, ja que va escriure 62 òperes, entre les quals cal citar:

A més se li deuen, 21 balls escènics, 8 oratoris, 4 misses amb orquestra, 2 misses per a doble cor a cappella, 4 Rèquiem per a orquestra i 8 i 16 veus, una col·lecció de 150 Salms de 4 a 8 veus, un Credo a 16 i altres moltes composicions.

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1102. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 17, pàg. 229, (ISBN 84-239-4517-0)
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1092. (ISBN 84-7291-226-4)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pietro Raimondi Modifica l'enllaç a Wikidata