Adriana Lecouvreur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Adriana Lecouvreur
Adriana Lecouvreur
Títol original Adriana Lecouvreur
Compositor Francesco Cilea
Llibretista Arturo Colautti
Llengua original Italià
Font literària Obra teatral d'Eugène Scribe i Ernest Legouvé
Gènere Verisme
Actes Quatre
Estrena absoluta
Data estrena 6 de novembre de 1902
Escenari Teatre Líric de Milà
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 7 de maig de 1903 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Adriana Lecouvreur és una òpera verista amb música de Francesco Cilea i llibret d'Arturo Colautti, basat en l'obra teatral, Adrienne Lecouvreur, de Eugène Scribe i Ernest Legouvé. Va ser estrenada en el Teatre Líric de Milà, el 6 de novembre de 1902. A Catalunya es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 7 de maig de 1903.

Adriana pertany en línies generals a l'anomenada Giovane Scuola, la més coneguda com a escola verista d'òpera italiana, així anomenada pel realisme amb què es procuraven presentar en escena les obres líriques. Aquesta escola, nascuda arran de l'impacte causat pels drames rurals teatrals italians dels anys 1880 i 1890, es va iniciar de fet amb l'estrena de Cavalleria rusticana de Mascagni (1890) i de Pagliacci, de Leoncavallo (1892).[1] Adriana Lecouvreur ha resistit el pas del temps i ha quedat inclosa en el repertori més representat encara a tot el món.[2]

Aquesta obra de Cilea, un compositor una mica més jove que Puccini, al qual va sobreviure un quart de segle, explica una complicada història d'amor i gelosia inspirada en un personatge històric, una actriu de la Comédie Française anomenada Adrienne Lecouvreur. Ha passat a la història bàsicament per les seves precioses melodies, que han servit de vehicle de lluïment a tenors, sopranos i mezzos.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Adrienne Lecouvreur, actriu francesa en la qual es basa l'òpera

L'òpera es basa en la vida de l'actriu francesa Adrienne Lecouvreur, que va néixer en una família humil i va esdevenir l'estrella principal del teatre més prestigiós de França, la Comédie Française, fou una intèrpret de renom d'obres de Racine i de Corneille, amant del príncep Maurici de Saxònia,[4] i musa dels principals il·lustrats de l'època.[2] Es va distingir en l'escena per una naturalesa meravellosa, per contrast amb la pompositat que imperava a França. Entre els seus admiradors i amics hi havia Voltaire, que li va dedicar versos plens de tendresa que exaltaven la bellesa, la gràcia i les virtuts de l'actriu.[5] Sembla que hauria mort emmetzinada, segons es creia a l'època, per la seva rival en amors, la princesa de Bouillon.

Després de la seva mort, la història d'Adrianne va inspirar obres teatrals, òperes i pel·lícules. Una de les més famoses va ser Adrienne Lecouvreur, un drama d'Ernest Legouvé i Eugène Scribe, l'inventor del "drama ben-fet". La peça no és completament fidel a la història, ja que mostra que la mort prematura d'Adrienne va ser causada per enverinament. Aquesta peça va ser estrenada a París, el 1849.

Eugène Scribe, autor de l'obra de teatre homònima en què es basa l'òpera

Eugène Scribe va de ser un dels escriptors més populars per als escenaris d'òpera. Va produir molts llibrets i les seves obres es van transformar en altres llibrets per altres autors. Auber, Bellini, Boieldieu, Halévy, Donizetti, Meyerbeer, Rossini i Verdi van compondre sobre les seves paraules. La seva obra Adrienne Lecouvreur va ser utilitzada en almenys unes altres tres òperes abans que Cilea n'escrivís la versió definitiva, l'única que ha sobreviscut.[6]

Francesco Cilea va alternar la docència amb la composició, estrenant entre 1889 i 1932 cinc òperes, de les que només es manté en el repertori habitual Adriana Lecouvreur. Una altra òpera seva, L'Arlesiana, estrenada també per Enrico Caruso el 1897, només es representa esporàdicament.[7] Cilea es va veure atret per l'escenari elegant, per l'heroïna encantadora i la trama commovedora. Cilea i el seu llibretista, Arturo Colautti, es van prendre una sèrie de llibertats a l'hora d'explicar la tràgica història d'una forma més aviat complicada, el que li va restar popularitat respecte a altres obres de contemporanis seus com Leoncavallo o Mascagni. Colautti va resumir el complex drama de Scribe i Legouvé en un llibret sensat, però com a conseqüència de què molts detalls van ser tallats, l'òpera va quedar una mica inintel·ligible. Per sort, la música apassionant de Cilea compensa qualsevol confusió.

En aquest cas, Cilea també va compondre Adriana sense renunciar a l'ensenyança, robant, segons D'Amico, robant hores de la nit fins a l'albada. La composició de l'òpera va requerir vint-i-un mesos de treball, part a Florència, part a Fiesole, on Cilea es va retirar per completar l'orquestració.[8]

Cilea hi va utilitzar el recurs del leitmotiv. Així, es pot destacar el tema de la princesa, sinistre i misteriós, i que se cita en diverses formes en tots els actes. Es presenta en forma clara i destacada a l'inici del segon acte, quan la princesa apareix en escena per primera vegada. També cal destacar el tema d'Adriana, que apareix per primera vegada en el primer acte amb l'ària d'entrada de la protagonista, Io son l'umile ancella, i el tema dels comediants, lleuger i amable, que apareix en el primer acte i en l'últim.

L'òpera, situada l'any 1730, vol reproduir aquell espai social –artificiós, intrigant, galant– característic dels aristòcrates francesos del segle XVIII i, més exactament, el món dels nobles que pul·lulaven al voltant de les grans actrius de la Comédie Française, un món en el qual Adrienne Lecouvreur, la més cèlebre d'aquestes artistes, trobà un final tan tràgic com el dels personatges que interpretava. Al centre hi ha l'amor d'Adriana Lecouvreur, l'actriu, i de Maurizio di Sassonia, un militar que aspira al tron de Polònia. La resta de personatges –el príncep i la princesa de Bouillon; Michonnet, el director d'escena; l'Abate di Chazeuil, confident de la princesa de Bouillon– només flirtegen i generen un entramat d'intrigues i malentesos que faran impossible aquell amor, perquè acabarà tràgicament.

A causa dels orígens en el drama rural, al principi el drama verista tenia un caràcter directe i fins i tot violent, que va cedir, després amb el pas del temps, a matisacions de caràcter exòtic o bé amb temes vuitcentistes. En realitat, aquestes matisacions no eren sinó maneres de contrastar el realisme dels drames humans amb ambients sofisticats: orientals (com a Iris, de Mascagni o Madama Butterfly, de Puccini, que aviat es convertiria en cap no oficial de l'escola) o bé vuicentistes, com Andrea Chénier de Giordano, Tosca, de Puccini i la mateixa Adriana Lecouvreur.[1]

D'Amico parla d'una espècia de preestrena, per a amics i coneguts, però no afegeix res ni se'n sap res més d'aquest assaig general.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Angelica Pandolfini, primera Adriana

L'estrena va ser al Teatre Líric de Milà el 6 de novembre de 1902, i va ser un èxit rotund, reforçat per la presència de la soprano Angelica Pandolfini en el paper principal, Enrico Caruso com a Maurizio i Giuseppe de Luca com a Michonnet.[6] Tots ells eren encara molt joves: la soprano acabava de fer-ne trenta, Caruso vint-i-nou i De Luca era encara més jove: vint-i-sis. Caruso, per cert, va registrar un extracte de l'òpera amb el compositor al piano tan sols uns dies després de l'estrena.[6] Sempre va ser per a Caruso una plataforma de lluïment.[1]

Enrico Caruso, creador del paper de Maurizio

Durant tot l'any següent a l'estrena, Adriana va recórrer tot Itàlia, va envair Europa i va arribar fins a Buenos Aires. El 1904 es va presentar al Covent Garden de Londres i al San Carlo de Nàpols, on el veterà Paolo Serrao va pujar a l'escenari per abraçar al seu benvolgut alumne. El 1905 fou l'any de la cèlebre gira parisenca de l'equip de Sonzogno al Teatre Sarah Bernhardt. L'èxit de l'òpera va marcar el començament d'un període bastant afortunat, durant el qual Cilea va rebre alguns reconeixements oficials.[9]

Des de la seva estrena, Adriana Lecouvreur ha estat una de les preferides dels teatres d'òpera gràcies, en gran mesura, a la seva heroïna. El paper d'Adriana té un enorme poder dramàtic, però és relativament fàcil tècnicament. A més a més, el paper exigeix ​​quatre vestits sensacionals per a la soprano. Amb la seva trama fascinant i la seva música bellíssima, Adriana Lecouvreur és un tribut apropiat per a una actriu que fou en vida el que fou en la llegenda.

Tot i la fama adquirida amb aquest títol, i malgrat també l'estrena d'una altra òpera, l'última seva -Gloria, el 1907, a la Scala, amb Toscanini de director i un conjunt de cantants de primera fila, que va resultar un fracàs- Cilea va decidir dedicar-se a l'ensenyament a Florència, Palerm i Nàpols. Només va escriure peces per a piano, poemes simfònics i suites.[2]

Per alguns embolics amb l'editor Sonzogno, l'òpera es va estrenar al Teatre Líric de Milà. Quan es va estrenar es va fer amb una orquestració amb pocs efectius. Posteriorment, el 1930, quan es va estrenar a San Carlo de Nàpols,[10] Cilea en va revisar la versió original, en va tallar alguns fragments i hi utilitzà una plantilla orquestral més completa.[11]

Renata Tebaldi, una de les impulsores del ressorgiment de l'òpera

En els seus inicis, l'òpera no va tenir una acollida suficient per crear escola, però cap al decenni del 1940 va començar a ressorgir de la mà, sobretot, de les grans intèrprets com Mafalda Favero, Mercè Capsir i sobretot Renata Tebaldi, que va imposar aquesta òpera al Metropolitan de Nova York contra el desig de l'empresari.[12]

Una de les raons fonamentals per les quals aquesta ha estat una òpera molt estimada, sobretot entre les grans cantants, és la temàtica. El fet de poder interpretar a l'escenari una gran actriu de la Comédie Française ha estat un caramel molt llaminer per a totes aquelles cantants amb grans dots interpretatius. A més, la protagonista disposa d'algunes de les escenes més cèlebres del gènere: un exemple n'és el famós monòleg de Fedra del tercer acte, en què la cantant pot demostrar els seus dots interpretatius. També cal destacar la necessitat de tenir veus importants. Els quatre rols principals reclamen veus amb la maduresa suficient per afrontar-los.[11]

El paper protagonista ha estat sempre favorit de les sopranos amb un problemàtic registre agut, atès que es desenvolupa en una tessitura relativament baixa. Es tracta d'un paper absolutament dramàtic -especialment en les escenes recitades i en l'escena de la mort- que proporciona un vast camp de lluïment per a una cantant amb personalitat i temperament. Altres sopranos que han destacat en el paper d'Adriana són Magda Olivero, Marcella Pobbe, Montserrat Caballé, Daniela Dessì, Raina Kabaivanska, Renata Scotto i Mirella Freni.

Existeix un enregistrament històric del duet de l'últim acte No, più nobile, realitzat al desembre de 1902 per la Gramophone and Typewriter Company (G&T) a Milà, amb Francesco Cilea acompanyant Enrico Caruso.

L'enregistrament de Decca Records, de 1990, conté la partitura completa restaurada amb els fragments que el mateix Cilea va tallar, i que fan l'argument un poc més comprensible. Aquest enregistrament està protagonitzat per Joan Sutherland en el paper d'Adriana i amb el seu marit, Richard Bonynge en la direcció.

Argument[modifica | modifica el codi]

París, març de 1730.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Entre bastidors, a la Comédie-Française
Preparant la interpretació, la companyia es troba atrafegada i circula al voltant del director d'escena, Michonnet. S'hi troba també el príncep de Bouillon, amant de l'actriu Duclos, en companyia del seu amic, l'abat Chazeil. Adriana fa la seua aparició recitant. Afalagada, canta Io son l'umile ancella ("Sóc la humil serventa de l'esperit creatiu"). El príncep s'assabenta que la Duclos està escrivint una carta i, com té certes sospites, decideix interceptar-la. Quan Michonet i Adriana queden sols, aquest vol expressar l'amor que sent per ella, però Adriana, que desconeix els sentiments de Michonet, li confessa que té un amant - un soldat al servei del Comte de Saxònia. Michonet queda decebut. Fa la seua aparició Maurizio, que en realitat és el mateix comte, i declara el seu amor a Adriana, La dolcissima effigie. Ell no vol desvelar-li la seua identitat i li diu que necessita protectors. Adriana li diu que intentarà parlar amb el comte. Queden en retrobar-se després de la interpretació. Adriana li dóna unes violetes perquè ell les pose en la seua solapa. El princep i l'abat retornen. Han aconseguit la carta de la Duclos, en la qual demana una cita amb Maurizio, a la nit, prop de la vil·la del príncep. En realitat la cita no és per a ella, sinó per a la princesa de Bouillon, antiga amant i aliada política de Maurizio, amb la qual aquest està disposat a trencar perquè s'ha enamorat d'Adriana. El príncep decideix organitzar una festa per a la companyia a la vil·la per tal de deixar la parella en evidència, pensant que la cita és amb la seua amant, quan en veritat és amb la seua muller. Deixa que la carta arribe a Maurizio, i aquest cancel·la la seua cita amb Adriana. Adriana rep la notícia en l'escenari i decideix acudir a la festa del príncep.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Una vil·la prop del Sena
La princesa de Bouillon, i no l'actriu Duclos, espera a Maurizio. Encara l'estima, Acerba voluttà, dolce tortura. Ell entra i ella veu les violetes. Qui li les ha donades? Ell li les lliura com a present, per evitar suspicàcies. Maurizio li està agraït pel seu suport polític però reconeix que ja no l'estima. Ella sospita que Maurizio té una nova amant, però ell refusa confessar-se. El príncep i l'abat arriben, i la princesa s'amaga. Maurizio s'adona que pensen que ell es troba amb la Duclos. Adriana entra i s'assabenta de la vertadera identitat de Maurizio. Ell li diu que ha vingut per a mantenir una entrevista de caràcter polític. Li confessa que cal fer el que calga per aconseguir la fugida de la dona que està amagada, i finalment Adriana accepta ajudar-hi. Durant l'intermezzo que segueix, la casa queda a fosques, i Adriana li diu a la princesa que pot escapolir-se. Tanmateix, ambdues dones mostren les seues suspicàcies l'una envers l'altra, i la fugida està a punt d'acabar en una baralla entre elles, però finalment la princesa fuig. No han pogut reconèixer-se l'una a l'altra a causa de la foscor. Després, Michonnet troba un braçalet que li ha caigut a la princesa, i li'l dóna a Adriana.

Acte III[modifica | modifica el codi]

L'Hôtel de Bouillon
Maurizio té problemes amb la justícia a causa dels seus deutes. La princesa està desesperada per assabentar-se de la identitat de la seua rival. El príncep, químic afeccionat, ha portat a casa un poderós verí que el govern li ha encomanat analitzar. Michonnet i Adriana arriben per a una recepció. La princesa creu reconèixer la veu d'Adriana. Menteix, dient que Maurizio ha mort en un duel, i Adriana defalleix. Poc després fa la seua aparició Maurizio; en veure'l sa i estalvi, Adriana es mostra extàtica. Ell canta sobre les seues proeses de guerra, Il russo Mencikoff. S'interpreta un ballet: el Judici de Paris. La certesa de la princesa i d'Adriana que es troben davant de la rival va creixent. Adriana s'adona que el braçalet trobat pertany a la princesa. Michonnet suggereix que Adriana recite una escena d'Ariadna abandonada, però el príncep s'estima més una escena de Fedra'', de Racine. Adriana tria un fragment que pot ser interpretat com un atac a la immoralitat de la princesa. Aquesta entén l'atac i determina venjar-se'n.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Una habitació de la casa d'Adriana
Michonnet està esperant. Adriana delira d'angoixa i de gelosia. Arriben els membres de la companyia de teatre a visitar-la, portant-li diversos regals per a la seua onomàstica i intenten persuadir-la que retorne al teatre. Michonnet ha recuperat un collar de diamants que prèviament Adriana havia emperonyat per a ajudar a Maurizio amb els seus deutes. Arriba una caixa amb una nota de Maurizio. Adriana llegeix la nota i de sobte se sent malament. Obri la caixa i treu el ramellet de violetes, ara seques, que un dia li va regalar a Maurizio. Ho interpreta com un senyal que Maurizio vol trencar amb ella. Besa les flors, Poveri fiori, i les llança al foc. Apareix Maurizio. Vol casar-se amb ella. S'abracen, però aviat Maurizio s'adona que ella està tremolant. Li diu que ell no li ha tramès les flors. Ella comença a desvariejar. Michonnet i Maurizio s'adonen que ha estat enverinada amb un poderós verí, inhalat de les flors. Per un moment recupera la raó, Ecco la luce, i mor.[13]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'òpera s'emmarca en la tradició verista, corrent sorgit a finals del segle XIX que es caracteritza per la voluntat de plasmar la realitat social de manera fidel i precisa, sense defugir la cruesa derivada de personatges humils i marginals o d'ambients sòrdids.[14]

Però Cilea és un compositor més difícil d'emmarcar i encasellar que tots els altres. Era molt més intel·lectual, detestava moltes aportacions del verisme en considerar-les vulgars i rebutjava la fascinació del verisme pels baixos fons i els ambients marginals. Cilea mirava més aviat cap a l'Europa central. Més que un verista, era un afrancesat que estimava molt el món i les sonoritats de Massenet i el refinament i l'elegància de la música francesa de la seva època. Aquesta és la clau per entendre la sintaxi musical d'Adriana Lecouvreur, molt més que el món verista. És una òpera italiana, filla de l'ambient verista que regnava a Itàlia, però composta per un afrancesat que resistia, una mica, el furor i els excessos del verisme. Per això fins i tot algunes vegades se'l separa de l'escola verista, adduint que en alguns aspectes es deixa portar per la seva època fins a trenar un cert belcantisme per a les veus. No era així, certament, en el paper del tenor, que requereix una emissió potent i intensa; sí, en canvi, hi ha alguna cosa d'això en el paper de la protagonista, a la qual Cilea concedeix les dues àries més cèlebres de l'obra: Io son l'umile ancella, en el primer acte, i Poveri fiori, en l'últim.[1]

No obstant això, la manera de treballar del compositor no se separa dels temes típics del verisme: multitud de personatges secundaris, escenes de teatre dins del teatre, escriptura musical contínua, tot i que, com a bon italià, deixant visibles en el context les àries importants, utilització relativament important del leitmotiv d'inspiració wagneriana, etc. Si alguna cosa destaca en la tasca de Cilea, a part de la bellesa de les melodies, és la qualitat de la instrumentació, que aporta continus moments per fixar-se en l'orquestra.[1]

Consta de quatre actes que inclouen moments especialment valorats: al primer acte –situat al foyer de la Comédie Française mentre té lloc una representació a l'escenari–, l'ària d'entrada d'Adriana, Io son l'umile ancella, en què es presenta com una humil servidora del geni dels escriptors, i l'ària d'entrada de Maurizio, La dolcíssima effigie, en què declara el seu amor per Adriana. Al segon acte, l'ària de la princesa de Bouillon Accerba voluttà, en què manifesta la seva passió pel militar. Al tercer acte, el ballet Il giudizio di Pàride, característic del neoclassicisme de l'època, i l'ària de Maurizio Il ruso Mèncikoff, que evoca les seves proeses militars. I al quart acte, l'ària final d'Adriana, Poveri fiori, al·lusiva a les violetes que la duran a la mort.[11]

Adriana Lecouvreur és una obra molt exigent, molt difícil i, pel mateix, summament perillosa. Els personatges d'aquesta obra són complexos i tenen una profunda substància interpretativa, que representa un repte per l'actor que els encarna. En l'argument d'aquesta obra hi ha un complex entramat de conflictes, per a la comprensió cal recordar com, en l'època real del relat, la noblesa i el clergat col·locaven als artistes en un pla social baixíssim i és a partir d'aquesta dada que sorgeix el conflicte entre l'actriu Adriana Lecouvreur i les intrigues del comte de Saxònia i la princesa de Bouillon.[1]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudios[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Adriana, Maurizio, Principessa, Michonett) Director Segell[15]
1950 Mafalda Favero, Nicola Filacuridi, Elena Nicolai, Luigi Borgonovo Federico Del Cupolo VAI
1951 Carla Gavazzi, Giacinto Prandelli, Miti Truccato Pace, Saturno Meletti Alfredo Simonetto Fonit Cetra
1959 Magda Olivero, Franco Corelli, Giulietta Simionato, Ettore Bastianini Mario Rossi Opera D'Oro
1961 Renata Tebaldi, Mario Del Monaco, Giulietta Simionato, Giulio Fioravanti Franco Capuana Decca Records
1975 Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Janet Coster, Orazio Mori Gianfranco Masini Opera D'Oro
1977 Renata Scotto, Placido Domingo, Elena Obraztsova, Sherrill Milnes James Levine Sony
1977 Renata Scotto, Giacomo Aragall, Elena Obraztsova, Giuseppe Taddei Gianandrea Gavazzeni Myto Records
1988 Joan Sutherland, Carlo Bergonzi, Cleopatra Ciurca, Leo Nucci Richard Bonynge Decca

Vídeo[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Adriana, Maurizio, Principessa, Michonett) Director Segell
1976 Montserrat Caballé, Josep Carreras, Fiorenza Cossotto, Attilio D'Orazi Gianfranco Masini VAI
1989 Mirella Freni, Peter Dvorský, Fiorenza Cossotto, Alessandro Cassis Gianandrea Gavazzeni Opus Arte
Joan Sutherland, Anston Austin, Heather Begg, John Shaw Richard Bonynge Opus Arte
2000 Daniela Dessì, Sergej Larin, Olga Borodina, Carlo Guelfi Roberto Rizzi Brignoli TDK
2010 Micaela Carosi, Marcelo Álvarez, Marianne Cornetti, Alfonso Antoniozzi Renato Palumbo Dynamic
2012 Angela Gheorghiu, Jonas Kaufmann, Olga Borodina, Alessandro Corbelli Mark Elder Decca

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Mallofré, Albert. «Adriana Lecouvreur vuelve al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 21-11-1989. [Consulta: 11 novembre 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 Guerrero Martín, José. «Adriana Lecouvreur de nuevo en el Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 23-11-1989. [Consulta: 11 novembre 2015].
  3. Chavarría, Maricel. «Adriana te enamora» (en castellà). La Vanguardia, 15-05-2012. [Consulta: 11 novembre 2015].
  4. «'Adriana Lecouvreur', en el Liceu con escenografía barroca» (en castellà). La Vanguardia, 09-05-2012. [Consulta: 11 novembre 2015].
  5. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Teatro a Teatro. [Consulta: 11 novembre 2015].
  6. 6,0 6,1 6,2 Forsling, Göran. «Ressenya del disc dirigit per Renato Palumbo» (en anglès). Musicweb International. [Consulta: 12 novembre 2015].
  7. García, Diego Manuel. «“Adriana Lecouvreur” y Magda Olivero» (en castellà). Melómano. [Consulta: 12 novembre 2015].
  8. 8,0 8,1 García Pérez, 1989, p. 64.
  9. García Pérez, 1989, p. 65.
  10. «Dades de l'òpera» (en castellà). Kareol. [Consulta: 12 novembre 2015].
  11. 11,0 11,1 11,2 «Full informatiu». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 11 novembre 2015].
  12. Alier, 2001, p. 165.
  13. Alier, 2001, p. 166.
  14. «Catalunya Música transmet l'òpera Adriana Lecouvreur des del Gran Teatre del Liceu». ccma, 29-05-2012. [Consulta: 11 novembre 2015].
  15. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 12 novembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. «Francesco Cilea». A: Guía Universal de la ópera. primer (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-05-2. 
  • García Pérez, Jesús. «Cilea». A: La Gran Ópera. cinc (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1307-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]