Samson et Dalila

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Samsó i Dalila
Samsó i Dalila, llenç d'Anthoni van Dyck
Samsó i Dalila, llenç d'Anton van Dyck
Títol original Samson et Dalila
Compositor Camille Saint-Saëns
Llibretista Ferdinand Lemaire
Llengua original Francès
Font literària Llibre dels Jutges
Època composició 1868-1877
Actes 3
Estrena absoluta
Data estrena 2 de desembre de 1877
Escenari Gran Teatre Ducal de Weimar
Director Eduard Lassen
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 9 de gener de 1897 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Modifica dades a Wikidata

Samson et Dalila (Samsó i Dalila) és una òpera en tres actes composta per Camille Saint-Saëns sobre un llibret en francès de Ferdinand Lemaire. Va ser estrenada el 2 de desembre de 1877, en una versió en alemany, al Gran Teatre Ducal de Weimar, Alemanya. L'obra, basada en la història bíblica de la seducció de Samsó per Dalila, és l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès —alguns teatres d'altres països la programen habitualment, especialment el Metropolitan Opera de Nova York— tot i que alguna vegada es reposen altres òperes de Saint-Saëns com ara La princesse jaune o Henri VIII.

Samson et Dalila és segurament l'òpera més ben orquestrada de Saint-Saëns, amb tots els personatges sobrenaturals, veritablement bíblics, i per aquests motius s'aproxima més a l'estil oratori que al del drama.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Els vells motlles de l'opéra-comique i de la grand opéra van ser arraconats pels esquemes de l'opéra lyrique, que s'instaura a França amb l'estrena del Faust, de Gounod. Les noves fórmules operístiques, més articulades i d'acord amb els gustos de l'època, signifiquen, d'altra banda, el definitiu establiment d'un estil de cant característicament francès que, no sense contradiccions ni ambigüitats, afirma la seva voluntat de substituir l'àulic fraseig de la grand opéra, l'agilitat acrobàtica i l'estil de força de la soprano falcon per la utilització de la veu en les seves zones de major morbidesa, de més expressivitat sensual.[2]

Aquest concepte antitètic del virtuosisme vocal agut es va manifestar amb la concessió a la mezzosoprano d'una importància que la va elevar des dels tradicionals papers secundaris (amiga, confident, dona, rival de menor quantia), als personatges principals, exercits antigament per la soprano. Des de Carmen de Bizet ja no és insòlit que la mezzo o contralt assumeixi el paper protagonista -les mezzo rossinianes són de diferent naturalesa humana i vocal- i l'heroïna de l'òpera ja no ha de ser necessàriament angelical. Dalila, amb el seu caràcter malèfic, confirma aquesta teoria i obrirà el camí a altres personatges importants amb veu greu. Seran, bé és cert, figures de diversa índole, però aquesta diversitat es produeix com a conseqüència de l'àmplia capacitat expressiva que l'òpera francesa de finals del XIX atribueix a la mezzo, destinatària de tessitures que poden no diferenciar-se massa de les de soprano.[2]

Saint-Saëns aproximadament als quaranta anys, quan va compondre l'òpera

A mitjan segle XIX, s'havia produït un renaixement de l'interès per la música coral per tot França. Saint-Saëns, un admirador dels oratoris de Händel i Mendelssohn, va iniciar la composició d'un oratori sobre el tema de Samsó i Dalila el 1867, just dos anys després d'acabar la seva primera òpera (i en aquells dies encara sense estrenar), Le timbre d'argent. Però el seu llibretista, el poeta Ferdinand Lemaire, el va convèncer del seu potencial teatral.[3] Lemaire era un parent llunyà de Saint-Saëns, ja que estava casat amb una cosina segona de la seva dona. Al compositor li va caure molt bé aquest jove encantador i aviat es varen fer molt amics. Li agradaven els versos que escrivia i va posar música a dos dels seus poemes, Souvenance i Tristesse, per a veu i piano. Finalment li va demanar d'escriure un oratori de la història de Samsó i Dalila, Lemaire hi va estar d'acord però només amb la condició que havia de ser una òpera.[4]

Un cop Lemaire va haver acabat el llibret, Saint-Saëns va començar activament a compondre l'Acte II de l'òpera, produint una ària per Dalila, un duo per Samsó i Dalila, i algunes peces musicals per al cor (algunes més endavant es van passar a l'Acte I) entre 1867 i 1869. Des del principi, l'obra va ser concebuda com un gran duo entre Samsó i Dalila amb el teló de fons d'una tempesta que s'aproximava. Encara que l'orquestració no estava completa, l'Acte II es va presentar en una representació privada el 1870, just abans de l'esclat de la Guerra francoprussiana, amb Saint-Saëns tocant les parts orquestrals, que en gran mesura eren improvisades, al piano. La compositora Augusta Holmes (Dalila), el pintor Henri Regnault (Samsó), i Romain Bussine (gran sacerdot) van interpretar els papers a partir dels guions de la seva part.[5] Els assistents foren, tots ells, persones de gran categoria, però no varen entendre res. Anton Rubinstein, que era un dels que hi varen ser presents, va comentar que «es varen quedar gelats».[4]

Malgrat els molts precedents, els homes de teatre van reaccionar negativament a la pretensió de Saint-Saëns de posar un tema bíblic en escena. De fet, Samson et Dalila va estar prohibida a Londres fins al 1909.[4] L'alarma per part del públic va fer que abandonés seguir treballant en l'òpera durant els següents dos anys.[3]

La mezzosoprano francesa Pauline Viardot, dedicatària de Samson et Dalila

L'estiu del 1872, no gaire temps després de l'estrena de la segona òpera de Saint-Saëns La princesse jaune, el compositor va marxar a Weimar per veure la primera reposició de L'or del Rin de Wagner sota la batuta de Franz Liszt, el primer director de l'òpera de la cort cosmopolita, progressista i melòmana del Gran Ducat de Weimar. Liszt estava molt interessat a produir noves obres de compositors amb talent i va convèncer a Saint-Saëns que acabés Samson et Dalila, oferint-se fins i tot a produir l'obra acabada al seu teatre d'òpera. Animat, Saint-Saëns va començar a compondre el primer acte a finals de 1872 i va treballar durant els anys següents. Va escriure una gran quantitat del primer acte i el va acabar durant un viatge a Alger el 1874.[6]

En tornar a França el 1875, Saint-Saëns va presentar, el 26 de març, el primer acte al Théâtre du Châtelet de París, sota la direcció d'Edouard Colonne,[4] en un format similar a la representació del segon acte el 1870. L'obra va ser rebuda durament pels crítics musicals i no va aconseguir suscitar l'interès del públic. Aquell mateix any l'aclamada mezzosoprano Pauline Viardot, per a qui Saint-Saëns havia escrit el paper de Dalila, va organitzar i va interpretar en una representació privada l'acte segon a casa d'un amic a Croissy, amb el compositor al piano. Viardot era una gran admiradora de l'obra i confiava que aquesta interpretació privada animaria a Halanzier, el director de l'Òpera de París, que havia acudit a muntar tota la producció. Encara que Saint-Saëns va acabar la partitura el 1876, cap teatre d'òpera de França va mostrar cap desig de representar-la.[3]

Va ser Liszt, el gran amic de Saint-Saëns, qui va salvar l'obra. En un dels viatges a Alemanya, convidat per Liszt, Saint-Saëns quan estaven a punt d'acomiadar-se li va pregar que el permetés tocar-li alguns fragments de Samson. Liszt li va respondre: «No necessito escoltar el que vostè ha escrit, acabi la seva òpera i jo la faré representar». I així va passar.[4]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Franz Liszt, que va fer servir les seves influències per estrenar Samson a Weimar

Tot i que Liszt ja no era el director musical a Weimar, encara tenia una gran influència en la seva cort. Eduard Lassen, el director que el va succeir a Weimar, devia gran part del seu èxit al seu cèlebre predecessor, i Liszt va usar la seva influència per organitzar l'estrena de Samson et Dalila amb Lassen al podi durant la temporada 1877-1878. El llibret va ser degudament traduït a l'alemany per a la producció i la primera representació de l'òpera va ser el 2 de desembre de 1877 al Teatre Grossherzogliches (Teatre del Gran Duc) i va obtenir un gran èxit. El mateix compositor i el seu deixeble Fauré varen dirigir algunes representacions.[4]

Dalila és un dels grans papers per a mezzosoprano. Saint-Saëns el va crear pensant en la mítica cantant Pauline Viardot. De fet va ser ella la que va organitzar la presentació privada, però Viardot ja era massa gran per cantar Dalila a l'estrena, de manera que van confiar el paper a Auguste von Müller, una intèrpret resident al teatre d'òpera de Weimar. Encara que va ser un èxit ressonant entre el públic i la crítica de Weimar, l'òpera no va ser reposada immediatament en cap altre teatre d'òpera.[3]

La primera reposició no va ser fins al 1882, que es va representar a Hamburg sota la direcció de Hans von Bülow, que va assegurar que era «el drama musical més important que havia vist la llum en els darrers anys».[4] A França l'òpera hauria de vèncer moltes resistències per utilitzar un tema bíblic. Després de nombrosos rebutjos en els seus primers anys, finalment va començar a atreure l'atenció dels grans teatres d'òpera en la dècada de 1890. El primer lloc fou el 3 de març de 1890 (tretze anys després de l'estrena de Weimar) al Théâtre des Arts de Rouen amb Carlotta Bossi com a Dalila i Jean-Alexandre Talazac com a Samsó. L'òpera va rebre l'estrena a París en un teatre secundari com era l'Éden-Théâtre el 31 d'octubre de 1890 amb Rosine Bloch com a Dalila i Talazac cantant de nou a Samsó, aquesta vegada amb una recepció molt més càlida pel públic parisenc. En els dos anys següents, es va representar a Bordeus, Ginebra, Tolosa, Nantes, Dijon, i Montpeller. L'Òpera de París finalment va representar l'òpera el 23 de novembre de 1892 en una representació sota la supervisió de Saint-Saëns dirigida per Édouard Colonne amb Blanche Deschamps-Jéhin com a Dalila i Edmond Vergnet com a Samsó, una representació que va ser lloada pels crítics i el públic.[7] Cinc anys més tard s'arribava a la representació número cent.[8]

Decorats de Francesc Soler i Rovirosa per l'estrena al Liceu de 1897

Samson et Dalila també va aconseguir gran popularitat fora de França en aquella dècada de 1890. Va debutar amb èxit a Mònaco a l'Òpera de Montecarlo el 15 de març de 1892. Va ser seguida per l'estrena als Estats Units al Carnegie Hall en una versió de concert el 25 de març de 1892. L'òpera es va estrenar a Itàlia al Teatre Pagliano de Florència el 26 de març de 1892. A Anglaterra, l'òpera es va representar per primera vegada el 25 de setembre de 1893 a la Royal Opera House, Covent Garden. Encara que la companyia pretenia representar l'obra en una producció plenament escenificada, Lord Camarlenc va posar objeccions al fet que una obra bíblica es muntés i la companyia es va veure obligada a presentar l'obra en versió de concert.

A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 9 de gener de 1897.

El 1906, Samson et Dalila havia rebut més de 200 actuacions a escala internacional. L'òpera ha seguit sent bastant popular des de llavors i, encara que no es troba entre les òperes més freqüentment realitzades, s'ha convertit en una part del repertori estàndard de representació d'òpera en la majoria dels principals teatres d'òpera. L'òpera ha estat reviscuda en nombroses ocasions, no només a Europa i Amèrica del Nord, sinó també a Amèrica del Sud, Austràlia i Àsia.[6] Si bé cap de les òperes posteriors de Saint-Saëns va patir les tribulacions patides per Samson et Dalila durant els seus primers anys, cap dels seus altres treballs han aconseguit el mateix èxit durador.

Argument[modifica | modifica el codi]

L'òpera està basada en l'episodi de Samsó i Dalila de l'Antic Testament, concretament en els capítols 13 al 16 del Llibre dels jutges i en el Llibre dels Proverbis, Llibre dels Salms i en el Càntic dels Càntics. Narra la història del més famós jutge d'Israel, consagrat des del ventre de sa mare per a ser el líder del poble elegit, dotat d'una força espiritual i física sobrehumana, capaç de destruir a l'exèrcit filisteu només amb el poder del seu braç. La força tenia una condició, un "recordatori diví" que Samsó continuava sent un home, i per tant vulnerable al pecat i la debilitat: la seua força raïa en el seu llarg cabell i si alguna cosa li succeïa al seu cabell, la perdria (de forma certament semblant al taló d'Aquil·les).

Samsó és vençut per un enemic sense armes i desproveït de força física: una seductora filistea anomenada Dalila, triada pel summe sacerdot del culte de Dagan per a enamorar Samsó i així poder arrancar-li el seu secret i derrotar-lo. La passió carnal que Dalila desperta en Samsó fa que aquest oblidi la seua missió divina i, deixant-se portar pels seus sentiments i instints, li reveli el seu secret com a penyora d'amor. Dalila, mentre Samsó dorm, li talla el cabell i l'entrega als soldats filisteus, que li arranquen els ulls, i l'encadenen com a esclau a una sénia per a ser vexat i humiliat per l'idòlatra poble filisteu.

Samsó, derrotat i traït, es lamenta, implorant perdó i rebent les recriminacions del seu poble. En una cerimònia en honor a Dagan, fals déu filisteu, en la que Samsó seria l'"invitat d'honor" per a demostrar-li que Dagan era un vertader déu; no com el Déu d'Israel, implora al Senyor per la seua força sobrenatural, per a poder oferir en sacrifici la seua vida i la dels pagans filisteus que gosen blasfemar el seu sant nom.

Conduït al temple, Samsó exclama la seua última alabança al cel i enderroca les columnes, desplomant-se el temple i sepultant-se en vida amb els filisteus, inclosa Dalila.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Lloc: Gaza
Temps: al voltant de 1150 aC, en temps bíblics

L'entrada al temple de Dagan en la ciutat de Gaza

Els israelites, sota el jou dels filisteus es rebel·len contra els seus opressors conduïts per Samsó, un dels jutges d'Israel. Samsó mata el sàtrapa Abimelec i el summe sacerdot es veu obligat a fugir. Però Samsó ha estat seduït per una bella filistea, Dalila, que el tempta a deixar-se endur pels plaers de l'amor.

Acte II[modifica | modifica el codi]

L'habitatge de Dalila en la Vall de Sorek

Dalila sedueix Samsó mostrant-se com una dona sensible i afligida per les barreres ètniques i religioses que impedeixen la seua felicitat. Destaca la meravellosa ària-duo de Dalila (Mon coeur s'ouvre à ta voix), vertader moment culminant de l'obra, la seducció de Dalila i la flaquesa de Samsó.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Escena 1. Una presó a Gaza

Samsó, cec i esclavitzat mentre fa girar la sénia, eleva el seu famós lament al cel (O ma misère) i rep els reprotxes del seu poble.

Interludi musical

Escena 2. Interior del temple de Dagan

Com a preparació a la cerimònia pagana, s'executa la famosa Bacanal on es mostra la baixesa moral dels infidels. Acaba l'òpera amb una última invocació divina de Samsó lligat a les columnes del temple, i la posterior immolació de l'heroi hebreu.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'òpera de Saint-Saëns té un marcat format musical d'oratori, especialment en el primer dels seus tres actes, on es destaca la vibrant arenga de Samsó (tenor dramàtic) al seu poble per a sublevar-se contra l'opressió filistea. El primer i últim acte són una mica rígids, i la barcarola del tercer acte sembla estranya a oïdes contemporànies. Però al segon acte, l'escena de la seducció de Samsó per part de Dalila, posseeix una gran inspiració. Dues àries de Dalila són particularment conegudes: Mon coeur s'ouvre à ta voix i Printemps qui commence. La primera se sol interpretar en recitals de concert i és la pàgina més apassionada que va escriure Saint-Saëns i en la qual la duplicitat amorosa de Dalila està magníficament descrita pel quatuor en què es recolzen sòlidament els recitats.[1] Un dels fragments més coneguts de l'òpera és la Bacanal del tercer acte, universalment coneguda com a peça de concert.[2]

A la part de Dalila, la suggestió del personatge prové de la voluptuositat de melodies confiades al registre greu-centre, sense que els fragments de les dues àries esmentades neguin la seva sensualitat insinuant, en gran mesura pel fet d'estar escrits a la zona més càlida de la veu. Samsó és el tenor encara a l'estil grand opéra, però ja influït pel heldentenor wagnerià, al qual se li assigna tessitura central per veu àmplia, vigorosa i amb tints foscos, una mica heroi i al mateix temps adaptable a la sensualitat.[2]

Saint-Saëns va buscar la manera d'introduir els nous procediments en l'antic estil de l'òpera; ho va fer en part sense modificar la forma convencional, però aquestes mateixes convencions les va oblidar sempre que destorbaven la seva inspiració o comprometien el moviment dramàtic i la veritat de l'expressió.[1]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc: Samson,
Dalila,
Grand-prétre de Dagon,
Abimélech)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[9]
1936 René Maison,
Gertrud Pålson-Wettergren,
Ezio Pinza,
John Gurney
Maurice Abravanel,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
CD: Guild
Cat: 2273
1941 René Maison,
Risë Stevens,
Leonard Warren,
Norman Cordon
Wilfrid Pelletier,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
CD: Omega Opera Archive
1946 José Luccioni,
Hélène Bouvier,
Paul Cabanel,
Charles Cambon
Louis Fourestier,
Òpera de París
CD: Naxos
Cat: 8.110063-64
1948 José Luccioni,
Susanne Lefort,
Pierre Nougaro,
Ernest Mestrallet
Eugène Bigot,
Grand Théâtre de Genève
CD: Malibran Music
Cat: MR502
1948 Lorenz Fehenberger,
Res Fischer,
Fred Destal,
Max Eibel
Hans Altman,
Orchester und Chor des Bayerischen Rundfunks
CD: Walhall
Cat: WLCD 0040
1949 Ramón Vinay,
Risë Stevens,
Robert Merrill,
Osie Hawkins
Emil Cooper,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
CD: Omega Opera Archive
1953 Ramón Vinay,
Risë Stevens,
Sigurd Björling,
Norman Scott
Fausto Cleva,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
CD: Omega Opera Archive
1954 Jan Peerce,
Risë Stevens,
Robert Merrill
Robert Shaw,
NBC Symphony Orchestra i la Robert Shaw Chorale
CD: RCA Victor
Cat: LM 1848
1955 Ramón Vinay,
Ebe Stignani,
Antonio Manca-Serra,
Giovanni Amodeo
Fritz Rieger,
Teatro di San Carlo
CD: Bongiovanni
Cat: HOCO 31
1956 Set Svanholm,
Blanche Thebom,
Sigurd Björling
Herbert Sandberg,
Òpera Reial de Suècia
CD: Caprice
Cat: CAP 22054
1963 Jon Vickers,
Rita Gorr,
Ernest Blanc,
Anton Diakov
Georges Prêtre,
Orchestre du Théâtre National de l'Opéra de Paris
CD: EMI classics
1964 Jon Vickers,
Oralia Domínguez,
Ernest Blanc,
Henk Driessen
Jean Fournet,
Netherlands Radio Symphony Orchestra
CD: Opera D'oro
1970 Richard Cassily,
Shirley Verrett,
Robert Massard,
Giovanni Foiani
Georges Prêtre,
Orquestra do Teatro alla Scala
CD: Opera D'oro
1973 James King,
Christa Ludwig,
Bernd Weikl,
Alexander Malta
Giuseppe Patanè,
Münchner Rundfunkorchester
CD: BMG
Cat: 779-2-RG
1978 Plácido Domingo,
Elena Obraztsova,
Renato Bruson,
Pierre Thau
Daniel Barenboim,
Orchestre et Choeur de Paris
CD: Deutsche Grammophon
Cat: 413 297-2
1981 Plácido Domingo,
Shirley Verrett,
Wolfgang Brendel,
Arnold Voketaitis
Julius Rudel,
San Francisco Opera orchestra and chorus
DVD: Kultur Video
Cat: 032031 00109 1
1982 Jon Vickers,
Shirley Verrett,
Jonathan Summers,
John Tomlinson
Sir Colin Davis,
Royal Opera House orchestra and chorus
DVD: Kultur Video
Cat: 032031 00109 1
1989 José Carreras,
Agnes Baltsa,
Jonathan Summers,
Simon Estes
Sir Colin Davis,
Orquestra Simfònica de la Ràdio Bavaresa
CD: Philips
1991 Plácido Domingo,
Waltraud Meier,
Alain Fondary,
Jean-Philippe Courtis
Myung-whun Chung,
Opéra Bastille
CD: EMI Classics
Cat: 54470-2
1998 Plácido Domingo,
Olga Borodina,
Sergei Leiferkus,
Richard Paul Fink
James Levine,
Metropolitan Opera orchestra and chorus
DVD: Deutsche Grammophon
Cat: 00440 073 0599
1998 José Cura,
Olga Borodina,
Jean-Philippe Lafont,
Egils Siliņš
Sir Colin Davis,
London Symphony Orchestra & Chorus
CD: Elektra Records
2007 Clifton Forbis,
Denyce Graves,
Greer Grimsley,
Philip Skinner
Karen Keltner,
San Diego Symphony Orchestra & San Diego Opera Chorus
CD: Premiere Opera Ltd
Cat: CDNO 2793-2

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Collaso, Bernardo. «Crònica de l'estrena al Liceu» (en castellà). La Vanguardia, 14-01-1987. [Consulta: 31 gener 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Arnau, Joan. «Crònica a La Vanguardia» (en castellà), 19-01-1985. [Consulta: 1 febrer 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Macdonald,.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 García Pérez, 1989, p. 8.
  5. Huebner, 2006, p. 206-212.
  6. 6,0 6,1 «Samson et Dalila» (en anglès). concertoperaboston.org. [Consulta: 1 febrer 2016].
  7. Casaglia, Gherardo. «La Musica giorno dopo giorno» (en italià). Amadeusonline. [Consulta: 31 octubre 2015].
  8. García Pérez, 1989, p. 9.
  9. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 gener 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • García Pérez, Jesús. «Saint-Saëns». A: La Gran Ópera. quatre (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2. 
  • Huebner, Steven. Oxford Univ. Press, US. French Opera at the Fin de Siècle: Samson and Delilah, 2006. ISBN 978-0-19-518954-4. 
  • Locke, Ralph P. Cambridge Opera Journal. Constructing the Oriental 'Other': Saint-Saëns's "Samson et Dalila", 1991. 
  • Macdonald, Hugh. Grove Music Online. Samson et Dalila. L. Macy. 
  • Smart, Mary Ann. Siren Songs: Representations of Gender and Sexuality in Opera (en anglès). Princeton: Princeton University Press, 2000, p. 17-28. ISBN 9781400866717. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • (castellà) Libret a Kareol.