Francesc Soler i Rovirosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaFrancesc Soler i Rovirosa
Francesc Soler i Rovirosa.jpg
Retrat de Francesc Soler i Rovirosa del fotògraf Audouard, conservat al MAE
Naixement 24 de juny de 1836
Barcelona (Catalunya)
Mort 27 de novembre de 1900
Barcelona (Catalunya)
Nacionalitat espanyola
Ocupació pintor i escenògraf
Activitat professional
Art pintura, escenografia, figurinisme
Moviment Realisme.
Modifica dades a Wikidata

Francesc Soler i Rovirosa (Barcelona, 24 de juny de 1836 - 27 de novembre de 1900) fou un pintor i escenògraf català.[1] Se'l considera el màxim representant de l'escenografia realista a Catalunya.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Teatrí per a l'òpera Aida de Giuseppe Verdi, representada al Teatre Principal de Barcelona el 16 abril 1876, conservat al fons escenogràfic del MAE
Medalló del monument en el seu honor que va fer Frederic Marès.

Francesc Soler i Rovirosa va néixer a Barcelona el 24 de juny de 1836 i va morir l'any 1900 a la seva ciutat natal. Va dedicar la seva vida als teatres més importants de la ciutat i també va fer incursions a França, Amèrica Llatina i Estats Units. Va estudiar dibuix a l'Escola de la Llotja i va aprendre l'ofici amb Josep Planella al Teatre Principal de Barcelona, amb Fèlix Cagé al Liceu, de Lluís Rigalt al Principal de Gràcia i de Marià Carreras al Teatre Odeon.

L'any 1862 decideix marxar a París. A la capital francesa treballa al taller de Charles-Antoine Cambon per l'Opera i pels teatres més prestigiosos de la ciutat. Tingué l'oportunitat de conèixer els grans mestres de l'escenografia: Cicéri, Despléchin, Diéterlé, Lavastre, Martin, Rubé, Séchan i Thierry entre d'altres. Durant els set anys de vida a París, Soler perfecciona la seva tècnica, assaja la perspectiva, s'endinsa en la subtilitat del color, aprèn el refinament ornamental i sobretot reprodueix de forma realista l'espai. Durant aquest període parisenc també feu algunes escenografies a Barcelona. Un exemple és Semiramide, l'any 1866 per al Teatre del Liceu i Macbeth per al Teatre Principal.

El 1867 pinta el repertori del Teatre de Nantes. L'any 1869 retorna definitivament a Barcelona. Lloga el taller del Teatre Circ Barcelonès i realitza decorats per a una passió al Liceu i comença a preparar Don Carlo. Va pintar sis decorats per a l'estrena, l'any 1870, de l'òpera Don Carlos de Verdi, al Gran Teatre del Liceu. També l'any 1870 es va refugiar a Sabadell, de la mà del seu amic Ramon Quer, quan a Barcelona s'havia declarat una epidèmia de febre groga. L'arribada de Soler a la capital del Vallès va ser un revulsiu per als artistes locals. Va decorar el Teatre Principal de Sabadell, el Teatre de Reus i el Teatre Principal de Saragossa.[3] El 1873 marxa a Madrid, i el 1876 pinta els repertoris del Teatre de Reus i del Teatre Principal de Saragossa.

Va conèixer al coreògraf Ricard Moragas i va sorgir la col·laboració entre ambdós. Van fer diverses obres en òperes i balls, per a teatres d'Espanya, Puerto Rico i Cuba. Amb preferència es va dedicar al decorat per a obres wagnerianes.

El 1881 va esdevenir l'escenògraf titular del Teatre Líric del Passeig de Gràcia, i quatre anys més tard crearia el seu propi taller, esdevenint assessor per a l'Exposició Universal de 1888 de Barcelona.

La dècada dels 70 està caracteritzada per les comèdies de màgia, primer al Teatre Principal amb els títols: Los polvos de la madre celestina, La pata de cabra, La redoma encantada, Giroflé-Giroflà, La magia nueva o La almoneda del diablo, i després al Tívoli amb El rellotge del Montseny i De la Terra al sol. La varietat i espectacularitat dels espais escenogràfics característics de cada un dels títols d'aquest gènere teatral avui oblidat constituïen la clau del seu gran èxit popular i també del seu prestigi entre la burgesia catalana, que hi veia reflectides la seva riquesa, la seva capacitat tècnica i el seu caràcter emprenedor. Tor plegat va contribuir al reconeixement de Soler a tots els àmbits de la cultura i la societat catalanes.

Els anys 80 s'inicien amb el viatge de Soler a l'Havana, Mèxic i Nova York on munta Castels in Spain. De nou a Barcelona obrirà el seu taller al carrer Diputació que esdevindrà un punt de referència per a altres escenògrafs actius a Barcelona i nombrosos aprenents i deixebles. Continua realitzant decorats per a operetes i balls de gran espectacle per al Teatre Tívoli (Barcelona): La virgen del Pilar, Clorinda, Lohokeli i Parthénope. S'inicia també durant aquests anys la seva vinculació amb el Teatre Romea per a obres de repertori: Lo monjo negre o Judes de Keriot.

L'etapa dels 90 continua molt actiu i es reparteix entre les òperes del Teatre Líric (Alcestes, Orfeo), les grans produccions catalanes del Teatre Novetats, especialment al voltant del dramaturg Àngel Guimerà (La boja, La Sirena, En pólvora, Maria Rosa, Jesús de Natzaret, Les monges de Sant Aimant), les operetes fantasioses del Tívoli (Santa Freya, Surcouff, Miss Hellyett, Miss Robinson, El húsar), conferències i la seva activitat al Gran Teatre del Liceu amb les operes Falstaff, Sansone e Dalila, Don Carlo, Nerone, Andrea Chénier, La Valquiria, Tristan i Isolda i Ifigènia in Aulida. Soler farà per encàrrec del teatre un viatge a Alemanya per conèixer els darrers avenços tècnics en els escenaris a fi de millorar les obres catalanes.

Va renovar l'escenografia espanyola fins llavors italianitzant, cap al realisme. Va introduir la innovació d'apagar les llums de la sala durant les actuacions. L'any 1930 se li va rendir un homenatge amb la inauguració d'un monument a Barcelona realitzat per l'escultor Frederic Marès i Deulovol.

El seu fill, Alexandre Soler i Marije (Barcelona, 1878 - 1918), va ser fonamentalment escenògraf, però també pintor, autor de llibrets de revistes[4] i de l'obra[5] Llibre d'hores perdudes.

Obra[modifica | modifica el codi]

Decoració interior de l'Herboristeria del Rei, prop de la plaça Reial de Barcelona, obra de Francesc Soler i Rovirosa

Fons[modifica | modifica el codi]

El seu fons va ingressar a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona a través d'un donatiu el 1936. El fons aplega fotografies dels esdeveniments de la Commune de París de 1871 i dels revolucionaris que hi van participar. Les imatges mostren escenes d'un París incendiat i derruït. Són retrats, en format carte de visite, dels personatges que van formar part de la revolta. El fons també conté un àlbum amb retrats, en format carte de visite, de personatges dels Bailes de la Paloma.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Francesc Soler i Rovirosa». Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. Diversos autors. La col·lecció, 1875-1936. Sabadell: Museu d'Art de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 202. ISBN 84-87221-60-2. 
  3. Museus Municipals. «Francesc Soler Rovirosa (Barcelona, 1836-1900)». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 16 octubre 2014].
  4. Soler, (lletra); Jordá, (lletra); Molgosa, (música); Oliva, (música). ¡Hip! ¡hip! Barcelona, o, Atracción de forasteros, pasatiempo en un prólogo y siete cuadros. Barcelona: Imprenta Inglesa, 1909. 
    Jordá, (lletra); Soler, (lletra); Molgosa, (música); Oliva, (música); Barberá, (música). Ohé! Ohé! Miss Flory ó el Rey de la Gutapercha, viaje revista en dos actos y diez cuadros. Barcelona: Imprenta Inglesa de José Palou Benet, 1910. 
  5. Soler Marye, Alexandre. Llibre d'hores perdudes [edició pòstuma]. Barcelona: Oliva de Vilanova, 1919. 
  6. «Escena Digital del Museu de les Arts Escèniques». [Consulta: 22 desembre 2015].
  7. Calpena, Enric «Barcelona en un quadre». Sàpiens [Barcelona], núm. 78, abril 2009, p. 78. ISSN: 1695-2014.
  8. «Museu d'Art de Sabadell» (en català). Unapeça, 21-11-2014. [Consulta: 21 novembre 2014].
  9. Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 213. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CATALÀ I ROCA, Pere i Maria Àurea, 50 Monuments Barcelonins, Barcelona, Caixa d'Estalvis Sagrada Familia.1973. ISBN 84 300 5901 6
  • DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. 
  • Francisco Soler i Rovirosa. Valor!. Barcelona: Revista L'Avenç, 1909.
  • Elies, Feliu. La vida o l'obra de Francesc Soler i Rovirosa. Barcelona: Seix Barral, 1931.
  • Bravo, Isidre. L'escenografia Catalana. Barcelona: Institut del Teatre, 1985.
  • Bravo, Isidre. Francesc Soler i Rovirosa 1836-1900. Barcelona: Institut del Teatre, 1986.
  • Teatrí per a l'escenografia La Sirena de Francesc Soler i Rovirosa. Barcelona: Institut del Teatre, 1984. [Facsímil de l'escenografia].
  • Teatrí per a l'escenografia La Almoneda del diablo de Francesc Soler i Rovirosa. Barcelona: Institut del Teatre, 1984. [Facsímil de l'escenografia].
  • Cinc escenògrafs catalans [làmina]: Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Oleguer Junyent / [Selecció d'esbossos i textos: Isidre Bravo i Pijoan, Guillem-Jordi Graells]. Barcelona: Institut del Teatre, 1985. [Facsímil dels esbossos].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Soler i Rovirosa Modifica l'enllaç a Wikidata