Teatre Líric (Barcelona)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Teatre Líric
Teatre Líric of Barcelona, 1881.jpg
Sala del Teatre Líric, poc després d'haver estat inaugurat
Dades bàsiques
Tipus A la italiana: platea i un pis de llotges
Període 19
Arquitecte Salvador Viñals i Sabaté
Inauguració 23 d'abril de 1881
Clausurat 31 d'octubre de 1900
Ubicació
País Catalunya
Municipi Barcelona
Localització C. de Mallorca, núm. 277

41° 23′ 42″ N, 2° 09′ 50″ E / 41.395°N,2.16397°E / 41.395; 2.16397
Activitat
Activitat principal Al solar, edificis d'habitatges
Propietari Evarist Arnús i de Ferrer (fins a 1890), Emili Arnús (1891-1900)
Capacitat 2.000
Modifica dades a Wikidata

El Teatre Líric de Barcelona, anomenat Teatro Lírico-Sala Beethoven, situat a l'actual cantonada del carrer Mallorca amb Pau Claris, amb entrada pel carrer de Mallorca 277, en l'illa que limita amb aquests carrers, el de Provença i el Passeig de Gràcia. Es va especialitzar en la música i el teatre musical, sobretot l'òpera i la sarsuela. Inaugurat el 1881, va tancar el 1900.

Història[modifica]

De propietat privada, va ser aixecat a expenses del financer Evarist Arnús, que volia dotar la ciutat d'un auditori apte per als concerts i la música en general i situar-lo en la part nova de Barcelona, l'Eixample. S'inaugurà el 23 d'abril de 1881, amb un concert dirigit per Jules Massenet i Bonaventura Frígola. La primera peça va ser una Marxa solemne en memòria de Beethoven composta expressament per Massenet, seguida del vals de Sylvia de Leo Delibes, un andante per a corda de Frigola, les Scènes pittoresques de Massenet, la sisena simfonia de Beethoven, tres fragments del tercer acte de Le roi de Lahore, òpera de Massenet, i la Marxa de Schiller de Giacomo Meyerbeer. Un mes més tard, dirigí l'orquestra Camille Saint-Saëns, amb un concert dedicat exclusivament a obres seves.

L'edifici havia estat projectat per Salvador Viñals i Sabaté, al lloc on abans hi havia hagut el Teatre dels Camps Elisis, als jardins del mateix nom. El teatre estava envoltat d'un jardí on hi havia un cafè-restaurant en una gran pèrgola de fusta i una torre amb rellotge.Quan es va enderrocar el teatre, aquesta torre es va traslladar al parc de Ca l'Arnús on es pot visitar actualment. Al vestíbul del teatre es trobaven, enfrontades als costats, dues escultures fetes per Josep Reynés: una en homenatge a Beethoven, que donava nom a la sala, i una altra de Mozart.

L'aforament era de 2.000 persones, 850 de les quals seien a platea. La sala era decorada amb elegància i luxe, amb el sostre pintat per Francesc Soler i Rovirosa, i va ser molt comentada la inusual comoditat de les butaques. Després del Liceu era el teatre millor condicionat i més luxós de Barcelona.

El 1881 hi va tenir lloc l'estrena a Espanya de Carmen de Georges Bizet. En 1883, l'oratori Le déluge de Camille Saint-Saëns i, per primer cop a Catalunya, el preludi de l'òpera Parsifal, estrenada l'any anterior; el 1889 s'hi va reposar Orfeo ed Euridice, de Gluck, i el 1890 va fer-s'hi l'estrena a Espanya d'Alceste del mateix autor. El 1888 hi va actuar Julián Gayarre, amb assistència de la reina regent Maria Cristina d'Habsburg, i el 1899 va fer-hi el seu debut absolut la soprano Maria Barrientos, amb quinze anys (a La sonnambula de Bellini).

Hi van tenir lloc, des del 1892, els Concerts Nicolau, concerts simfònics organitzats per la Societat Catalana de Concerts i dirigits per Antoni Nicolau on van presentar-se a la ciutat nombroses obres del repertori, com les nou simfonies de Beethoven i nombrosos fragments d'obres de Richard Wagner. En aquests concerts van actuar, també com a directors d'orquestra, músics com Vincent d'Indy (1896 i 1898) o Mathieu Crickboom. Camille Saint-Saëns i Richard Strauss (1897) també hi van dirigir concerts. En un d'ells, el 20 d'abril de 1900, Saint-Saëns va presentar la seva fantasia per a piano i orquestra Àfrica, composta poc abans i dedicada a Malats, que n'era l'intèrpret. El 30 de maig de 1900, Joan Manén hi dirigí l'estrena de la seva Catalònia, simfonia per a gran orquestra.

Van donar-s'hi nombrosos recitals i concerts de prestigiosos solistes com els pianistes Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Malats i Carles Vidiella, l'arpista Esmeralda Cervantes o els violinistes Eugène Ysaye, Joan Manén, Ernest Chausson i Pablo Sarasate (des de 1887). Hi van actuar grups com la Capella Nacional Russa (el 1895), dirigida per Dmitri Slavlanski d'Agrenev. L'abril de 1890, Granados s'hi va presentar com a pianista, en tornar de París, i va fer-hi l'estrena absoluta de les seves Danses espanyoles. El 1895, Granados va presentar a Barcelona els seus Valsos poètics, estrenats a Madrid un mes abans.

També s'hi va fer teatre de text: hi va actuar Sarah Bernhardt (amb cinc obres diferents, com La dama de las camelias o Adrianne Lecouvreur) (20-28 d'abril de 1882) o les companyies de Rafael Clavo, Julián Romea, Antonio Vico i Lleó Fontova. En el marc del Teatre Íntim d'Adrià Gual s'hi van estrenar: L'alegria que passa de Santiago Rusiñol (1898, 16 de gener), Silenci (1898), Blancaflor (1899), amb música d'Enric Granados, i La culpable (1900) d'Adrià Gual, i La Rosons i Picarol, amb text d'Apel·les Mestres i música d'Enric Morera (1900).

A més, va servir com a escenari de balls (com el de l'Exposició de 1888), festes i celebracions de diversos tipus.

El teatre va cloure'n les activitats el 31 d'octubre de 1900, amb un gran concert. El terreny va ser venut i un intent de reaprofitar-ne els elements per a bastir-ne un nou teatre municipal no va tenir resposta de l'administració.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teatre Líric (Barcelona) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Montserrat Guardiet. El Teatre Líric de l'Eixample. Barcelona: Pòrtic, 2007.
  • Lluís Permanyer. "Una señora de Barcelona: María del Mar Arnús", La vanguardia (25 de jul. 1988), p. 17.