Enric Granados i Campiña

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Enric Granados)
Salta a: navegació, cerca
«Enric Granados» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Enric Granados (desambiguació)».
Infotaula de personaEnric Granados
Enric Granados i Campiña ANC-1-402-N-7184.jpg
Enric Granados fotografiat per Antoni Esplugas
Nom original Enric Granados i Campiña
Dades biogràfiques
Naixement Pantaleón Enrique Joaquín Granados Campiña
27 de juliol de 1867
Lleida
Desaparició Canal de la Mànega
Mort 24 de març de 1916(1916-03-24) (als 48 anys)
nau Sussex
Causa de mort Ofegament
Nacionalitat Catalunya
Alma mater Conservatori Superior de Música del Liceu
Activitat professional
Ocupació Compositor i pianista
Període en actiu 1880-1916
Gènere Òpera
Estil romàntic i clàssic espanyol
Mestres Joan Baptista Pujol i Riu, Ricard Viñes i Roda, Joaquim Malats i Miarons, Felip Pedrell i Sabaté i Charles Wilfrid Beriot
Deixebles Frank Marshall King i Concepció Badia i Millàs
Va influir a
Instrument piano
Artistes relacionats Frank Marshall i Alícia de Larrocha
Obra
Obres destacades suite Goyescas (1911)
Dades familiars
Cònjuge Amparo Gal i Lloberas
Fills
Pares Calixto Granados - Enriqueta Campiña
Premis i reconeixements

Lloc web Enric Granados
Modifica dades a Wikidata

Enric Granados i Campiña, amb el nom de naixement de Pantaleón Enrique Joaquín Granados Campiña[1] (Lleida, el Segrià, 27 de juliol de 1867canal de la Mànega, 24 de març de 1916) fou un compositor i pianista català. Juntament amb Albéniz fou el creador de l'escola catalana moderna de piano.

És conegut per la seva obra pianística, especialment per la suite Goyescas (1911), en què va basar també l'òpera del mateix nom. Va crear una escola de piano a Barcelona, l'Acadèmia Granados, que ha produït una llarga llista de talentosos pianistes, amb figures tan rellevants com Frank Marshall i Alícia de Larrocha.[2]

Va morir en el naufragi de la nau Sussex, al canal de la Mànega, en ser torpedinada per l'armada alemanya en el transcurs de la Primera Guerra Mundial. Havia rebut l'Orde de Carles III i la Legió d'Honor francesa.[3]

El fons personal d'Enric Granados es conserva a la Biblioteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona: inclou l'epistolari amb cartes de Pau Casals, Enrique Fernández Arbós, Jules Massenet i d'altres.[4]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Granados era el tercer de cinc fills del cubà Calixto Granados y Armenteros (1824-1882) -Cuba era aleshores una província espanyola- i mare càntabra, anomenada Enriqueta Campiña de Herrera (1834-1907).[5][6] Va nàixer a Lleida el dia 27 de juliol de 1867,[a] on son pare havia estat destinat com a oficial de l'exèrcit quan ell va néixer. La casa natal és a la cantonada dels carrers Cavallers i Tallada de la ciutat vella. Quan Granados tot just comptava tres anys, la família es va traslladar a Santa Cruz de Tenerife en tant que el seu pare fou destinat al comandament militar de l'illa, i hi residí fins al gener de 1872, quan tota la família es traslladà a Barcelona, instal·lant-se en un edifici —actualment desaparegut— situat a l'encreuament de l'Avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia.[7]

El primer contacte amb la música el va tenir amb José Junceda, el capità de la banda de música militar amic del seu pare i flautista.[8][9] Ara bé, els primers estudis els va tenir a Barcelona, on va ingressar a l'Escolania de la Mercè per aprofundir els estudis musicals i de piano amb el mestre Francesc Xavier Jurnet entre 1878 i 1882.[9] Posteriorment va fer estudis de perfeccionament d'interpretació pianística amb Joan Baptista Pujol, considerat en aquell temps el millor professor de piano de la ciutat i mestre també d'Albéniz[10] i després amb Joaquim Malats i amb Ricard Viñes, amb qui Granados va establir una gran amistat. Pujol va introduir molt ràpidament Granados en el gran repertori i, amb el seu mestratge, va aconseguir amb només quinze anys (1883) Granados es fes amb el primer premi d'un dels concursos de l'Acadèmia Pujol, atorgat per un jurat format per Felip Pedrell i Isaac Albéniz.[11] Per a Granados aquest va ser el seu primer concert en públic i va interpretar el primer temps de la Sonata en sol menor, op. 22 de Robert Schumann i també una preciosa peça del mestre Martínez Imbert.[8] A partir de 1883 va estudiar composició i harmonia amb Felip Pedrell. El contacte amb Felip Pedrell va ser decisiu per la influència que aquest va desplegar sobre el jove Granados. En efecte, Pedrell era un enamorat de la tradició musical espanyola i amagava el somni d'un renaixement musical ibèric. Granados, com també Manuel de Falla i Isaac Albéniz, farà palesa aquesta influència en la seua obra. Tot i això, cal esmentar el canvi de vida que va suposar per Granados la mort sobtada del seu pare l'any 1882. Calixto Granados patia una mielitis crònica a conseqüència d'una caiguda de cavall esdevinguda a Tenerife, que forçà la seva retirada prematura de l'exèrcit i el deixà pràcticament paraplègic.[7] De cop i volta, Enric Granados es va convertir en el cap de família, el qual tenia la responsabilitat de contribuir al màxim amb els ingressos familiars.

Aquestes contribucions prengueren la forma d'interpretacions com a pianista a diversos cafès barcelonins. Amb l'ajuda de Vidiella, Granados va començar a treballar al Cafè de les Delícies, al costat del Teatre Principal, però aviat va perdre la feina en tant que no estava disposat a interpretat fragments d'òpera, tal com li demanava el propietari del local. Poc temps després, la seva germana el posà en contacte amb Eduardo Conde, propietari dels magatzems El Siglo, que va contractar Granados com a professor de piano pels seus fills, ocupació que va combinar amb una feina de pianista al cafè El Filipino. Paral·lelament a aquesta situació, Granados va fer el seu primer concert formal el 9 d'abril de 1886, a l'Ateneu Barcelonès.[12]

Entre París i Barcelona[modifica]

L'estiu de 1887 i gràcies a l'ajuda de Conde —el seu protector en aquell moment—, Granados va traslladar-se a París amb la intenció d'ingressar al Conservatori d'aquesta ciutat, però, al cap de poc d'arribar, unes febres tifoides el van obligar a estar-se al llit durant tres mesos, impedint-li presentar-se a les proves d'accés. Un cop es recuperà, Granados ja havia complert els vint anys i ja no complia els requisits per entrar al conservatori, però va continuar els estudis de piano amb Bériot per la via particular i fou a l'estudi del mestre on coincidí amb Ricard Viñes, amb qui compartiria habitació i amistat.[13] A París també va coincidir amb Isaac Albéniz, que llavors representava la quinta essència del virtuosisme pianístic i era per sobre de tot un gran compatriota,[14] i també passà moltes hores al domicili de Francesc Miralles, ja fos conversant sobre art o també realitzant algunes pintures.[15]

L'any 1889, Granados tornà a Barcelona. La seva primera actuació pública fou al Teatre Líric, el 20 d'abril de l'any següent, rebent crítiques positives per part de la premsa.[13] Fou llavors quan també va protaonitzar un recital amb Malats, i va actuar com a pianista en concerts dirigits per Crikboon, Manén, Casals i Tibaud. Comença a partir d'aquí una carrera com a concertista d'èxit que, amb centre a Barcelona, on era una figura imprescindible del panorama musical, el va portar per Europa, on va tenir l'oportunitat de treballar amb Édouard Risler i Saint-Saëns. Els qui van tenir l'oportunitat d'escoltar les seues interpretacions, parlen de Granados com d'un pianista excepcional, sobretot en les obres de Chopin, Schumann i Grieg, amb els quals estava unit per una afinitat espiritual.

A Barcelona estrena la major part de les seues primeres obres per a piano i per a l'escena. Les primeres obres per a piano tenen encara l'estil i l'aroma de la música de saló sense gaudir de cap originalitat. Amb la col·laboració com a autor dels llibrets d'Apel·les Mestres, va estrenar diverses òperes amb text català, que no han gaudit d'èxit ni de continuïtat als escenaris.

Primers èxits[modifica]

Enric Granados a la dècada del 1890.

El 7 de desembre de 1892 va contraure matrimoni amb la valenciana Amparo Gal a l'església de Sant Pere de les Puel·les.[16] La parella va tenir sis fills: Eduard (1894), que també va ser compositor, Solita (Soledad, 1896), Enric (1897), Víctor (1899), Natàlia (1900) i Paquito (1902).[8][17]

En aquell moment, Granados experimentava dificultats per trobar una feina estable a Barcelona: es presentà a les audicions per obtenir una plaça de professor a l'Escola Municipal de Música, però aquesta es resolgué a favor de Joan Baptista Pellicer, i l'any 1894 Granados viatjà a Madrid per presentar-se a les oposicions de professor de piano de l'Escuela Nacional de Música y Declamación, però caigué malalt i Pilar Fernández de la Mora es féu amb la plaça. Malgrat tot, Granados continuava recollint nombrosos èxits i aclamacions als concerts que realitzava, com els celebrats al Salón Romero o al Teatre Líric l'any 1895. Els anys 90 del segle XIX són considerats el moment que Granados arriba a la maduresa com a pianista. No obstant això, Granados era conegut per l'angoixa que patia poc abans d'iniciar els seus concerts, un nerviosisme de tal intensitat que tot sovint el feia suplicar que se suspengués el concert perquè no es veia amb cor de tocar.[18]

El 1892 es publicaren també les seves Danses espanyoles per a piano, que van ser acollides amb gran èxit i van cridar l'atenció dels grans compositors de l'època, entre ells Grieg, Saint-Saëns i el rus Cesar Cui, teòric del Grup dels Cinc, a qui Granados va dedicar la dansa número 7 Valenciana. Aquestes obres, molt conegudes pel gran públic i de gran difusió, fan un tomb en la carrera de Granados, mostrant un gir personal cap a un nacionalisme tardoromàntic. Són peces encisadores, jovenívoles, originals i amb una particular varietat.

L'òpera María del Carmen, d'ambient murcià, va ser estrenada a Madrid el 1898 amb gran èxit, que li valgué el reconeixement públic i una condecoració reial. El 1905 va donar a conèixer a París les sonates de Scarlatti que ell mateix havia transcrit i completat i, finalment, entre les obres de cambra cal destacar la Sonata per a violoncel i piano.

La carrera pianística de Granados es desenvolupa paral·lelament a la de compositor. La seva presència al món musical d'Espanya i de França és constant, ja que participa en les diferents temporades de concerts i ofereix grans recitals dignes de ser interpretats per grans virtuosístics.[19] Els anys següents, Granados publica diverses obres per a piano i de cambra. L'Allegro de concierto (1904), premiat en un concurs del Conservatori de Madrid, abandona la línia "nacionalista" i cerca un virtuosisme netament romàntic.

Docència[modifica]

Article principal: Acadèmia Marshall

Durant la dècada dels anys 90 del segle XIX, Granados va impartir classes particulars de piano al seu domicili del carrer Tallers,[20] ocupació que va combinar amb les classes a l'acadèmia de la Societat Filharmònica de Barcelona.[21] No obstant això, el 1901, animat per la seva passió per l'ensenyament i també per la necessitat d'una estabilitat econòmica, va fundar l'Acadèmia Granados, que posteriorment prendria el nom d'Acadèmia Marshall. Aquesta acadèmia, inicialment situada al carrer Fontanella 14 i posteriorment als números 89 i 20 del carrer Girona, oferia un programa complet d'educació musical que, en el cas del piano, es podia allargar fins a 9 anys.[21] Fins que marxà a Amèrica, Granados n'era el director, i va comptar amb la presència d'alguns dels músics més destacats de Barcelona, com Domènec Mas i Serracant o Joan Llongueras i Badia. Posteriorment, Frank Marshall —deixeble de Granados, nascut a Mataró el 1883— va prendre les regnes de l'acadèmia, que ha estat el bressol de grans noms de la interpretació pianística, com Paquita Madriguera, Baltasar Samper, Alícia de Larrocha, Rosa Sabater… Entre els deixebles predilectes de Granados destaca la figura de la cantant Conxita Badia, per a qui aquest va escriure diverses obres i a qui considerà una filla més.

L'any 1912, l'Acadèmia va passar a disposar de la seva pròpia sala de concerts, la Sala Granados. L'edifici, una sala de concerts de dos pisos amb capacitat per unes 200 persones i amb espais dedicats a sales d'assaig i classes, estava situat al 18 de l'Avinguda del Tibidabo i la seva construcció fou promoguda pel Doctor Andreu, amb qui Granados mantenia una bona relació en tant que aquest estava casat amb Carmen Miralles Galaup (germana d'Enric Miralles) i que Granados havia estat professor de piano de les seves filles, Carmen i Paquita. Granados protagonitzà el concert inaugural de la Sala, celebrat el 4 de febrer de 1912.[22][b]

Didàctica[modifica]

Granados considerava que el domini tècnic i el desenvolupament artístic eren dues facetes íntimament relacionades en la interpretació pianística. Així doncs, els seus alumnes rebien dues classes setmanals, una dedicada a la tècnica i l'altra a la interpretació.[23] Les classes de tècnica solien respondre al següent esquema:[24]

  1. Exercicis de Bériot pels cinc dits amb tots els tons
  2. Arpegis, escales amb trítons i intervals de sexta, escales cromàtiques i octaves, comprovant setmanalment el progrés mitjançant l'ús d'un metrònom
  3. Pràctica lenta i forçada de cada peça musical, repetint cada compàs 15 o 20 cops, segons la dificultat
  4. Estudi profund d'un passatge o una pàgina d'un estudi, especialment dels de Chopin, durant un mes
  5. Repetició de tots els punts anteriors a un ritme més elevat i a un ritme més suau
  6. Monitoratge setmanal (per part de Granados) i anotació dels progressos en un llibre de registre

A més, Granados va desenvolupar un mètode propi sobre l'ús del pedal del piano, i fou l'autor del primer tractat en la matèria que es publicà a Espanya, el Método, teórico-práctico, para el uso de los pedales del piano (1905).[23] Granados també fou l'autor d'un altre tractat, el Reglas para el uso de los Pedales del Piano, escrit l'any 1913 si bé no va ser publicat fins al 2001; i l'any 2011, el pianista i antic alumne de l'Acadèmia Marshall, Óliver Curbelo, va descobrir un document inèdit de 1911 que Granados no havia arribat a publicar, tot i haver fet el registre legal per poder-lo fer. Aquest document, titulat El Pedal. Método Teórico Práctico, està realitzat a través de la fórmula "pregunta-resposta" per tal d'aconseguir la sintetització, simplificació i claredat del seu mètode. A més, amplia coneixements sobre l'ús del pedal per l'enriquiment del so.[25][26]

Tècnica de l'ús del pedal[modifica]

D'ençà que Charles de Bériot, el seu professor del Conservatori de París, el va introduir en certs aspectes de la tècnica d'ús del pedal del piano, Granados tenia una certa obsessió per aquesta tècnica. En les seves obres utilitzava símbols de gran precisió per indicar l'ús del pedal, mai abans utilitzat per cap altre compositor en l'escriptura d'obres per a piano. Per a Granados, la sonoritat del piano se sostenia sobre uns pilars harmònics produïts amb el pedal a partir dels quals es construïa la melodia, tot connectant grups de notes o controlant-ne el timbre.[23]

Aquesta tècnica es fonamenta en una característica pròpia dels sons que es poden emetre amb un piano, que necessàriament perden intensitat a mesura que avança el temps. Així doncs, la regla general de la tècnica del pedal de Granados consistia en que, quan dues notes estaven separades per un interval de temps més gran que el corresponent a dues pulsacions d'andante, calia interpretar la segona nota amb una intensitat aproximadament igual a la intensitat que quedava de la primera nota.[23]

La consciència de la sonoritat en l'acció del pedal seria el fet distintiu de la seva escola pianística i que s'ha mantingut a través del magisteri dels seus deixebles directes com Frank Marshall i de pianistes com Rosa Sabater o Alícia de Larrocha.[8]

Granados i l'aristocràcia[modifica]

En el període de transició al segle XX, els artistes miraven de ser independents de les corts reials i guanyar autonomia en la creació i publicació del seu art. Per aconseguir-ho, músics com Isaac Albéniz, Pau Casals i també Granados varen trobar patrocini entre l'aristocràcia.[27]

Casa Roger (c. Girona, 20), on visqué la família Granados i tingué seu l'Acadèmia Marshall
Detall de la placa dedicada a Granados a la Casa Roger
Auditori Granados (1911-1916) a l'avinguda del Tibidabo 18 (Barcelona)

Granados va fer una aproximació a l'alta burgesia catalana. Va tenir contactes amb Eduardo Condé, propietari dels magatzems El Siglo, ubicat a la Rambla de Barcelona. El contacte li va arribar mitjançant la seva germana gran, Concepció (Zoe), que va treballar als magatzems i el va convèncer del talent pianístic del seu germà, i de la necessitat econòmica de la família després de la mort del seu pare. Granados va ser contractat, amb tan sols divuit anys, per donar classes als fills de l'empresari, un fet que li va permetre deixar de ser un pianista mal pagat i poc apreciat al Cafè de les Delícies i va començar la seva experiència docent com un dels professors de piano més ben pagat en Barcelona.[27]

La seva relació amb Salvador Andreu i Grau i la seva esposa Carmen Miralles Galup (germana del pintor valencià Francisco Miralles Galup) va ser d'amistat i va suposar un suport continu als seus projectes: establiment de l'Acadèmia Granados el 1901 al carrer Fontanella, 14; expansió de l'acadèmia i trasllat al carrer Girona, 89 i més tard a Girona, 20, on visqué la família Granados; la construcció de la Sala Granados, com a auditori, el 1912, a l'avinguda del Tibidabo, 18. Una relació de dependència financera corresposta amb la seva presència social amb els Andreu a la seva vila de Sant Gervasi de Cassoles i al Xalet Andreu a Puigcerdà i per les classes gratuïtes de piano a les seves tres filles.[27]

Granados i la seva relació amb l'Orfeó Català i el Palau de la Música Catalana[modifica]

Enric Granados al costat de Lluís Millet i Pagès, Amadeu Vives, o Francesc Pujol va ajudar a potenciar l'activitat musical de l'Orfeó Català especialment en els seus inicis. L'any 1899 va entrar com a soci protector i  participarà en les activitats de la societat des de la seva fundació. El 1892 forma part de la Comissió d'Ensenyament i també va participar com a jurat concurs musical de la Festa de la Música Catalana al costat de Lluís Millet i Pagès i Antoni Nicolau. Cal destacar que Granados interpretarà ell mateix les seves Danses espanyoles en el primer concert de l'Orfeó Català el 1892.[28] A l'any següent, estrenarà dins aquest mateix context l'obra Oriental per a corda i oboè, i també dedicarà concerts en honor als coristes,[29][30] com el celebrat al maig de 1902. Cal destacar també l'estrena d'alguna de les seves obres per part de l'Orfeó Català, com el poema simfònic Dante, o la seva peça per a veu i piano Elegia eterna estrenada el 1914 per l'Orfeó Català i la solista Maria Barrientos a Londres.[31]

Programa del mà del recital d'Enric Granados dedicat als coristes de l'Orfeó Català. 2 de maig de 1902 i conservat a la Col·lecció de programes de l'Orfeó Català (CEDOC).

La relació entre Enric Granados i l'Orfeó Català no solament es pot percebre en els programes de mà conservats sinó que també es pot visualitzar  en la correspondència entre el compositor i altres personalitats de la institució. Entre la documentació històrica de l'arxiu de l'Orfeó Català es poden trobar diverses cartes que testimonien la bona relació que hi havia amb Lluís Millet i Pagès, Francesc Pujol o amb el president de la institució Joaquim Cabot. També es pot trobar conservat a l'arxiu del CEDOC música manuscrita d'Enric Granados com les partitures de Goyescas,[32] les seves Danses espanyoles,[33] la Elegia eterna,[34] o el Cant de les estrelles,[35] entre altres. També el Centre de Documentació conserva de dos quadres pintats pel músic que deixen palesa la seva afició cap a la pintura. En un està representat el guacamai d'Apel·les Mestres[36] mentre que en l'altre apareix el dibuix d'un violí.[37] Se sap que durant la seva estada a París solia visitar la família Miralles la qual li va a introduir en el món del dibuix i de la pintura.

La seva relació amb l'Orfeó Català entronca amb el Palau de la Música Catalana. Des de la seva inauguració el 1908, serà el lloc escollit per Granados per estrenar moltes de les seves obres com Goyescas i el Cant de les estrelles el 1911,[38] la col·lecció de Tonadilles [39] el 1914 amb la interpretació de la soprano Concepció Badia, també l'obra Elegia eterna el 1915[40] i també el poema simfònic Dante,[41] al costat de l'Orquestra Simfònica de Madrid el 1915. A més donarà concerts al Palau de la Música al costat de grans intèrprets internacionals com el pianista Édouard Risler, o els violinistes Mathieu Crickboom i Jacques Thibaud.

Després de la desgraciada mort de Granados i la seva esposa, l'Orfeó Català crearà la subscripció per a recaptar fons pels orfes de Granados. Amb aquest objectiu l'Orfeó enviarà telegrames i missatges a ambaixades i societats filharmòniques de tot el món per recaptar diners destinats als seus fills. Després de la seva mort s'han realitzat al Palau de la Música Catalana múltiples concerts d'homenatge al compositor, els quals han comptat amb algunes de les millors intèrprets de la seva obra com les cantants Concepció Badia, Montserrat Caballé o Teresa Berganza, o la pianista Alícia de Larrocha, qui es va consolidar com una de les millors intèrprets d'Enric Granados.[42][43][44][45]

Granados i Goya[modifica]

Vegeu Goyescas per a piano (Granados) per a la suite per a piano de Granados.
Vegeu Goyescas (Granados) per a l'òpera del mateix compositor.
Francisco de Goya per Vicente López y Portaña

Granados sentia una vertadera passió pel temps de Francisco de Goya i l'ambient classicista que el pintor va saber retratar. Considerava Goya com "el geni representatiu d'Espanya". Posseïa diverses obres del pintor i, atès que Granados tenia bona traça per al dibuix i la pintura, va arribar a retratar-se ell mateix disfressat de "goyesc" i va produir diverses làmines amb motius inspirats en l'obra de Goya. D'aquesta devoció naixen els dos quaderns de Goyescas, per a piano, amb el subtítol Los majos enamorados. Aquestes impressions musicals en 7 escenes són el veritable èxit de Granados, il·lustren el desenvolupament d'una passió amorosa entre dos "majos", des de la seua primera trobada fins a la tràgica mort del "majo" i la posterior aparició del seu espectre. Goyescas ha estat considerada des de diversos punts de vista; de vegades com una mena d'improvisacions, d'altres com una narració contínua amb l'ús del leitmotiv d'inspiració wagneriana, altres vegades s'ha criticat l'excessiva tendència a la repetició de passatges o frases, desembocant en una certa monotonia, que només pot salvar l'encertat tractament dels temes, del color, del ritme i de l'harmonia. Goyescas es va estrenar l'11 de març de 1911 al Palau de la Música Catalana.[46]

La consagració mundial de Granados esdevingué amb l'estrena de Goyescas a la Sala Pleyel de París el 1914. Tan gran va ser l'èxit que se li va concedir al músic la Legió d'Honor de la República Francesa.[3] Filles de la passió pels ambients de Goyescas són també les Tonadillas, per a veu i piano, escrites sobre uns desafortunats textos de Fernando Periquet. Es tracta d'una sèrie de 10 cançons en què Granados tracta de recrear l'ambient madrileny de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, inspirant-se en les obres de Goya, des de la lluminositat dels cartons per a tapissos al dramatisme dels Caprichos.

Granados i Amèrica[modifica]

El pelele de Francisco de Goya y Lucientes, obra que inspirà la peça homònima per a piano, sovint interpretada com a últim número de Goyescas.

Granados va conèixer el pianista estatunidenc Ernest Schelling l'any 1912 a Barcelona. Aquest va ser un entusiasta admirador de la música de Granados i en el seu retorn a Nova York després de quatre anys de gira per Europa, va estrenar la suite Goyescas al Carnegie Hall de Nova York el 26 de març de 1913.[47] L'èxit va ser recollit pel New York Times i l'Evening Post, obrint-li camí al seu amic. Poc després Schelling va estrenar-la a Londres el 12 de desembre de 1913 i va fer una adaptació per a ballet anomenada Del amor y de la muerte. Un cop el nom de Granados va ser conegut, Schelling li va proporcionar l'accés comercial als Estats Units en posar-lo en contacte amb Rudolph E. Schirmer, l'editor especialitzat en música, qui el setembre de 1913 li va fer un contracte de producció per dos anys, pel qual Granados guanyava 6.000 francs anuals com a bestreta dels drets d'autor de la música que produís en aquest període.[48]

L'èxit de la suite pianística Goyescas a l'Òpera de París, el 1914, va fer créixer el seu prestigi com a compositor fins a fer-li valorar treballar en l'evolució de la suite per a convertir-la en òpera, un moviment que fou encoratjat per Fernando Periquet, qui al seu torn li va proporcionar una línia argumental del llibret.[49] Granados va començar a treballar en l'adaptació del material pianístic de Goyescas en obra lírica i, ràpidament, va encarregar a Fernando Periquet el text, que evidentment s'havia d'encaixar en la música ja escrita. Periquet va desenvolupar un poema narratiu amb mètrica de romanç i seguidilla.[49]

Per a poder acabar el treball Granados es va traslladar al castell de Garengo, una casa que el músic Ernest Schelling va deixar-li a Céligny (Suïssa).[50][51]

El pla inicial era estrenar-la a Barcelona en la temporada 1914-15, però no va ser possible per problemes diversos. Llavors, el seu amic Ernest Schelling, mitjançant el baríton Emilio de Gogorza que vivia a París, varen propiciar que Jacques Rouché, director de la Gran Òpera de París del Palais Garnier, s'interessés per la producció d'aquesta obra, després d'assistir a una sessió pianística de Granados a l'apartament parisenc de Gogorza.[51] Però l'inici de la primera gran guerra a Europa, va provocar la suspensió de l'estrena francesa, tot i haver estat admesa pel comitè de selecció de títols el mes d'abril. Llavors, Schelling es va adreçar a Giulio Gatti-Casazza, l'empresari del Metropolitan Opera House de Nova York qui, després d'escoltar Granados tocar alguns fragments al piano, no va dubtar a programar l'obra per la temporada següent 1915-16.[52]

Granados i la seua esposa es van desplaçar a Amèrica malgrat l'aversió del músic als viatges per mar. En efecte, tota la seua vida s'havia resistit a embarcar-se ni tan sols per anar a Mallorca, i la seva aversió als viatges en vaixell es degué incrementar arran de l'enfonsament del Lusitania el 7 de maig de 1915.[53] Com si fos una premonició, a l'enterrament del seu amic íntim el pianista, Carles Vidiella, qui havia mort de forma fulminant, va declarar: "Estic segur que en aquest viatge deixaré els ossos".[54] Granados també va comunicar aquests temors a Apel·les Mestres i a Òscar Esplà.[53]

Granados —convençut que moriria en aquell viatge—[c] i la seva esposa van marxar cap a Amèrica a bord del Montevideo, en un trajecte on també hi viatjaren Fernando Periquet i el guitarrista Miquel Llobet.[53] El vaixell va atracar a Nova York el 15 de desembre de 1915, i un cop desembarcat, Granados fou objecte d'un gran interès per part de la premsa, que en destacà tant el seu aspecte com les seves declaracions, centrades en desmentir que la música espanyola no es limitava al bolero, l'havanera, els ritmes marcats o l'ús de les castanyoles que hom tenia en ment quan pensava en la música de Moszkowski o la Carmen de Bizet.[55] A més, Granados fou nomenat membre honorífic de la Hispanic Society of America i rebé la medalla de plata d'arts i lletres de l'entitat de mans del seu fundador, Archer Huntington. Com a mostra d'agraïment, Granados va inscriure un fraseig musical a una de les columnes del vestíbul de l'entitat i també féu donació del manuscrit de la part lírica de Goyescas.[56]

Goyescas[modifica]

Granados romangué altament afectat per l'angoixa durant bona part dels assajos i rebé el suport de Pau Casals.[55] Bona part de la pressió provenia del fet que el compositor havia de fer canvis a la partitura perquè el director li insistí que requeria un intermezzo més llarg per tal de fer el canvi d'escenari amb garanties. Granados va compondre un nou intermezzo —el fragment més celebrat de tota l'òpera— en una sola jornada, però no se sentí satisfet de la seva creació perquè partia de la forma musical de la jota, un gènere que no concordava amb l'essència general de la resta de l'obra. Tanmateix, les pors de Granados s'esvaïren quan Casals li assenyalà que Goya era aragonès, i que per aquest motiu l'ús de la jota ja estava justificat.[57][d]

Instant del duel que s'esdevé a la segona escena de l'òpera, en una de les representacions a la Metropolitan Opera House.
Instant del duel que s'esdevé a la segona escena de l'òpera, en una de les representacions a la Metropolitan Opera House.

L'estrena va ser el 28 de gener de 1916, i per bé que pugui resultar sorprenent, cap dels intèrprets que hi prengueren part era de nacionalitat espanyola. La soprano Anna Fitziu interpretà el paper de Rosario,[e] Giovanni Martinelli interpretà a Fernando; mentre que Pepa i Paquiro foren Flora Perini i Giuseppe de Luca. La part de dansa del Fandango de candil fou a càrrec de Rosina Galli i Giuseppe Bonafiglio. Els decorats foren a càrrec d'Antonio Rovescalli —que havia viatjat a Madrid per veure l'obra de Goya de prop—; mentre que els vestits es van elaborar a partir d'estudis fets pel mateix Fernando Periquet al Museu Arqueològic Nacional d'Espanya.[59]

Anna Fitziu caracteritzada com a Rosario en una de les interpretacions de Goyescas a Nova York.
Anna Fitziu caracteritzada com a Rosario en una de les interpretacions de ''Goyescas'' a Nova York.

Com que l'òpera durava al voltant de seixanta minuts, fou estrenada acompanyada de I pagliacci, amb Enrico Caruso com a estrella principal.[59] El públic assistent —només hi havia places dempeus— va rebre Goyescas amb entusiasme, i Granados va escriure una missiva al seu amic Ricard Viñes en què li deia: "Per fi he vist realitzats els meus somnis (...) Tota la meua alegria actual la sent més per tot allò que ha de venir que pel que he fet fins ara". Pau Casals féu declaracions sobre la boan rebuda que tingué la representació per part del públic, majoritàriament d'ascendència espanyola i de les colònies sud-americanes instal·lades a Nova York, culturalment properes al que s'havia representat en escena.[59]

Malgrat l'èxit de l'estrena, només se celebraren cinc funcions de Goyescas, i la cinquena i última fou especialment insatisfactòria, especialment per errors en la conducció dels tempos de la representació, que se sumaren a unes crítiques més aviat pobres per part de la premsa, que remarcà la manca de qualitat dramàtica de l'òpera, malgrat que les composicions eren atractives i evocadores. Aquesta circumstància es deu principalment a la manera com es va compondre l'òpera (Periquet va haver d'ajustar-se notablement a una música preexistent i poc susceptible a ésser modificada).[60] D'altra banda, la premsa espanyola només es féu ressò de les crítiques positives de l'estrena de Goyescas a Nova York, ignorant sistemàticament tota crítica negativa.[61]

Concerts als Estats Units[modifica]

Per bé que Granados no havia previst celebrar cap concert durant la seva estada als Estats Units, finalment en protagonitzà tres. El primer fou a l'Hotel Ritz-Carlon, el 23 de gener de 1916, on interpretà diverses peces junt amb Pau Casals; mentre que el segon no tingué lloc fins al 22 de febrer del mateix any a l'Aeolian Hall, on compartí escenari amb Anna Fitziu.[62]

El tercer concert fou resultat de la invitació del president Wilson i la seva esposa, Edith Wilson, que havien organitzat una sèrie de vetllades musicals a la Casa Blanca. El concert de Granados, acompanyat per la soprano Julia Culp, fou el primer d'aquesta sèrie i va tenir lloc a la Sala de l'Orient el 7 de març, davant d'unes 300 persones, entre les que s'hi comptaven diplomàtics i ministres d'arreu del món. En tant que l'ambaixador espanyol no va poder-hi ser present, l'endemà Granados féu un breu concert a l'ambaixada espanyola, tot acompanyant el dinar.[63]

Retorn a Europa i defunció[modifica]

El matrimoni Granados havia previst iniciar el retorn a Europa el 8 de març de 1916, però els compromisos amb el president Wilson i l'ambaixador espanyol els obligaren a Granados a posposar el viatge, que havia de ser en un vaixell de bandera espanyola, l'Antonio López —i per tant neutral i més segur en aquells temps de guerra–. Un cop satisfets aquests compromisos, Granados va retornar a Nova York per retrobar-se amb la seva esposa i emprendre el retorn l'11 de març, a bord del Rotterdam IV, amb destí a Anglaterra. Abans de partir, però, un grup d'admiradors entre els que hi havia diverses figures de l'alta societat de la ciutat (Schelling, Paderewski, Kreisler) li van fer obsequi d'una copa amb un xec per valor de 4100 dòlars, que es va sumar als 1000 dòlars en monedes d'or que dies enrere el mateix Schelling, Pau Casals, Paderewski i Kreisler li donaren en una bossa de vellut.[64][f]

El viatge cap a Anglaterra, per bé que es desenvolupà sense imprevistos i durà tot just vuit dies, fou una nova font de preocupacions pel matrimoni Granados, convençut que moriria durant el trajecte.[65] Un cop a terra, Granados i Amparo Gal van passar uns dies a Londres, on van coincidir amb Ismael Smith, qui féu una petita escultura de Granados tocant el piano i una màscara en vida de l'artista, així com un ex-libris on hi apareixen un majo tocant la guitarra i una maja.[65] Des de Londres, la parella es va traslladar a Folkestone, on el 24 de març van embarcar al ferri francès Sussex amb destinació a Dieppe, un trajecte d'unes quatre hores de durada que el vaixell realitzava sense escorta perquè mai hi havia hagut incidents amb els vaixells de guerra que en aquell moment controlaven el Canal de la Mànega. No obstant això, un submarí alemany UB-29 el va torpedinar poc més d'una hora d'haver abandonat el port, probablement confonent-lo amb un vaixell de mines arran de l'amplada de la popa i del fet que el vaixell estés pintat de negre i no tingués cap marca distintiva.[66] Les condicions de la mar propiciaren que la tripulació detectés el torpede, però les maniobres d'evasió del vaixell resultaren infructuoses i aquest es veié parcialment afectat per l'impacte: el casc de la nau es va doblegar cap a l'interior, en un sector on s'emmagatzemava una gran quantitat de sacs amb correu, una conjunció que va evitar una entrada catastròfica d'aigua a l'estructura.[65]

L'atac va generar escenes de pànic i part del passatge es llençà a l'aigua, mentre d'altres intentaven fer ús dels pocs recursos de salvament de què estava dotat el vaixell.[66] L'ajuda no va arribar fins als volts de mitjanit perquè l'impacte del torpede havia afectat l'antena de transmissió telegràfica —que fou reparada— i perquè les coordenades enviades pel telegrafista eren errònies.[67] Per la seva banda, Granados i Amparo Gal foren vists junts a l'aigua, essent engolits per la mar el 24 de març de 1916.[g] El Sussex, però, només s'enfonsà parcialment per la popa i fou remolcat fins a Boulogne-sur-Mer; moriren 80 persones més, i la majoria de tripulants i passatgers hi arribaren sans i estalvis: la cabina dels Granados, amb totes les seves pertinences, no patí cap dany. Alguns dels efectes personals de la parella foren recuperats per Josep Maria Sert, que s'havia desplaçat fins a Boulogne per identificar els cadàvers, en el cas que haguessin estat recuperats.[67][h]

Relacions extramatrimonials[modifica]

És conegut que Granados era procliu al flirteig i, almenys en dues ocasions, va tenir relacions sentimentals amb dues de les seves alumnes.[68]

Al voltant de 1904, Granados va iniciar una relació sentimental amb una alumna, Maria Oliveró, que al seu torn va ser a qui el compositor dedicà les seves Escenas románticas. No obstant això, la relació es va acabar sobtadament quan Amparo Gal va descobrir la col·lecció de cartes d'amor que Oliveró enviava al seu mestre.[69]

Clotilde Godó[modifica]

Imatge de Clotilde Godó amb Enric Granados, feta als estudis dels Napoleon, al fons d'arxiu del Museu de la Música de Barcelona, número de registre 05.2138

L'any 1902 va entrar en contacte amb la família Godó, industrials del tèxtil d'Igualada, quan la filla de l'industrial, Clotilde Godó Pelegrí, va entrar a estudiar a l'acadèmia Granados quan tenia disset anys. Després d'un any, va deixar l'acadèmia per casar-se amb el banquer Joan Marsans, el 2 d'octubre de 1904.[70] Uns anys més tard, durant la festa major d'estiu de 1906 al poble de Tiana, on Clotilde havia anat a viure després de la seva separació matrimonial,[i] Albéniz, Granados i Malats varen fer un concert al Casino.[j]

Clotilde va demanar al seu exmestre tornar a rebre classes de piano, i la nova relació entre els dos va progressar d'estudiant a col·laboradora de confiança i va acabar esdevenint una relació romàntica. Es conserven fotos dels dos i, segons John W. Milton, quan Granados havia de tornar de Nova York en el que seria el seu darrer viatge, va assumir el risc de passar per una zona en conflicte bèl·lic en lloc d'esperar un mes a viatjar directament a Barcelona, un fet que l'historiador relaciona amb l'interès per tornar al costat de la seva amant i que li va costar la vida.[27] Clotilde no es va tornar a casar i va morir a Tiana el 21 de març de 1988 amb cent dos anys.[73]

Any Enric Granados[modifica]

Entre els anys 2016 i 2017 van tenir lloc diverses iniciatives arreu de Catalunya en commemoració del centenari de la seva mort i del cent cinquantè aniversari del seu naixement.[74]

Estil[modifica]

L'estil de Granados és una original barreja que recull la gran tradició romàntica de Schumann i Chopin i l'impuls del nacionalisme musical, tan punyent a les acaballes del segle XIX. Granados no va sentir una especial atracció per Catalunya, més aviat la seua curiositat i interès es va lliurar a la música i l'art espanyol – fonamentalment madrileny – dels períodes clàssic i romàntic. El món de la tonadilla, el folclore urbà de Madrid, i l'admiració per Goya van inspirar-li les obres més destacades de la seua producció.

Les seues millors obres es troben entre la producció pianística (Danses Espanyoles i Goyescas) i vocal (Tonadillas). L'obra orquestral no va deixar més que una mitjana impressió. Només l'Intermezzo de l'òpera Goyescas ha gaudit del favor del públic, encara que va ser escrit en l'últim moment i amb les consegüents presses i per necessitats purament escèniques, per tal de salvar un temps mort en el canvi de decorats. L'òpera Goyescas es ressent de l'obligat motlle que imposava la música ja escrita: l'estatisme de l'acció i la pobresa de l'argument, l'artificialitat i recaragolament del text, passen factura a una obra que, per altra banda, musicalment compta amb valors evidents.

Anecdotari[modifica]

  • El fill de Granados, també de nom Enric Granados, va ser campió d'Espanya de natació de 100 metres lliures el 1923, i va nedar per primera vegada a Espanya en estil crol. La seva muller també va guanyar campionats de natació, i els seus fills, Enric i Jordi – néts del compositor – van ser també campions de natació en les modalitats de fons i mig fons.
  • El fill Eduard també va ser compositor com el seu pare, morint molt jove (1894-1928).[75]
  • El 27 de juliol del 2011, per celebrar el seu naixement, Google, va dedicar-li un doodle.

Obres principals[modifica]

Període Títol Instrumentació Parts / Indicacions Estrena
Obres per a piano
1885 Elvira: mazurka
Piano
1888 Dans le bois Piano
1888 ca. Álbum París 1888 /Àlbum de melodies Piano Inclou 22 peces breus
1888 En la aldea
Conjunt de pianos
Salida del sol - Maitines - El cortejo (marcha nupcial) - La oración - Regreso (marcha nupcial) - Canto recitado - La siesta - Danza pastoril - Final - La puesta de sol Barcelona, Conservatori Superior de Música de Barcelona, 3-4-1984
1885-90 ca. Dansa característica
Piano
1890 ca. Canción árabe
Piano
1890 ca. Moresca
Piano
1890 ca. Capricho español
Piano
1890 ca. Valses sentimentales
Piano
Vivo - Andante - Vivo - Dolente - Allegro appasionato - Andantino amoroso - Allegro pastoral en forma de vals - Sentimentale - Dolente - Allegro final
ca. 1890; pub. 1892-1900 Danses espanyoles
Piano
no 1, Galante - no 2, Oriental - no 3, Fandango - no 4, Villanesca - no 5, Andaluza - no 6, Jota - no 7, Valenciana - no 8, Sardana - no 9, Romantica - no 10, Melancolica - no 11, Arabesca - no 12, Bolero Barcelona, Teatre Líric, 20-4-1890. E. Granados, piano
1890 ca. Arabesca
Piano
Barcelona, Teatre Líric, 20-4-1890
-- Serenata española
Piano
(perduda) Barcelona, Teatre Líric, 20-4-1890
1890-95 ca. Dolora en la menor
Piano
Madrid, 27-11-1984
1890-95 ca. Carezza - Clotilde - La sirena - Marcha real - Soldados de cartón
Piano
1891-93 Apariciones: valses románticos
Piano
Introducció: presto - Cadenciós - Vals alemany - Fantasmes - Pastoral - Sensible - Ves-te'n, tristor! - Andantino quasi allegretto - Vals vienès - ?... - Ecos
1892 Paisaje
Piano
1892 Cartas de amor
Piano
Cadencioso - Suspirante - Doliente - Apassionato
1893 Serenata
Piano
1895 ca. Valses poéticos
Piano
Introducció: Vivace molto - Vals melòdic - Vals apassionat - Vals lent - Vals humorístic - Vals brillant - Vals sentimental - Vals papallona - Vals ideal Madrid, 15-2-1895; Barcelona, Teatre Líric, 21-3-1895
1895 Piezas sobre cantos populares españoles
Piano
1. Preludio - 2. Añoranza - 3. Ecos de la parranda - 4. Vascongada - 5. Marcha oriental - 6. Zambra - 7. Zapateado
1895-96 Parranda-Murcia
Piano
1897 L'himne dels morts
Piano
1898 ca. A la cubana, op. 36
Piano
1. Allegretto - 2. Un poco vivo
1898 ca. A la antigua (bourrée)
Piano
1898 ca. La góndola: escena poética
Piano
1900 ca. Exquise: vals-tzigane
Piano
1900 ca. A la pradera, op. 35
Piano
1900-01 Oriental
Piano
1901 Rapsòdia aragonesa
Piano
1903 Allegro de concierto
Piano
Madrid?, 1903?
1904 Escenas románticas
Piano
Mazurka - Berceuse - *** (Lento con estasi) - Allegretto - Allegro apasionado - Epílogo Madrid, Unión Musical, 20-11-1904
1909-10 Vals de concert
Piano
1909-10 Azulejos
Piano
Obra començada per Isaac Albéniz i completada per Granados Barcelona, Palau de la Música Catalana, 11-3-1911. E. Granados, piano
1910-12 ca. Jácara (danza para cantar y bailar), op. 14
Piano
1911 Goyescas
Piano
Llibre 1: no 1, Los requiebros - no 2, Coloquio en la reja - no 3, El fandango de Candil - no 4, Quejas ó la maja y el ruiseñor


Llibre 2 : no 5, El amor y la muerte - no. 6 La serenata del espectro

El pelele (obra independent, sovint s'interpreta com a la peça no 7 de la suite)

Barcelona, Palau de la Música Catalana, 11-3-1911 (Llibre 1); Teatre Principal (Terrassa), 29-3-1914 (improvisació sobre el tema d'"El pelele"); Barcelona, Palau de la Música Catalana, 5-3-1915 ("El pelele"); París, Salle Pleyel, 2-4-1914 (Llibre 2). E. Granados, piano
publicat 1912 Dos impromptus
Piano
1. Vivo e appasionato - Impromptu de la codorniz
pub. 1912 Escenas poéticas
Piano
1a sèrie: 1. Berceuse - 2. Eva y Walter - 3. Danza de la rosa—2a sèrie: 1. Recuerdo de países lejanos - 2. El ángel de los claustros - 3. Canción de Margarita - 4. Sueños del poeta
1912 Fantasia (Cheherezada), op. 34
Piano
Datada el 28-12-1912
1912-13 Libro de horas
Piano
1. En el jardín - 2. En invierno (La muerte del ruiseñor) - 3. Al suplicio Barcelona, 23-3-1913
-- Danza lenta, op. 37
Piano
Barcelona, 8-5-1915
-- Escenas infantiles: miniaturas, op. 38
Piano
1. Recitando - 2. Pidiendo perdón - 3. El niño duerme - 4. Niño que llora - 5. Séptima melodía
-- Cuentos de la juventud
Piano
-- Marche militaire
Piano
Barcelona, 31-10-1915
publ. 1914 Impromptu (allegro assai), op. 39
Piano
-- 2 Marxes militars
Piano a 4 mans
OBRES ORQUESTRALS
1899 Marxa dels vençuts Orquestra Barcelona, Societat Musical de Barcelona, 31-10-1899
1899 Suite sobre cants gallecs Orquestra Barcelona, Societat Musical de Barcelona, 31-10-1899
1908 Dante Orquestra i mezzosoprano (només a la segona part) (Partitura) 1. L'entrada a l'infern - 2. Paolo e Francesca Barcelona, Palau de la Música Catalana, 6-1908
1909 ca. Concert per a piano i orquestra Orquestra i piano Inacabat: es conserva incomplet el primer moviment (Lento-Allegro grave ma non molto) i una pàgina del segon (Andante) Edició: 2010; reconstruït el primer moviment per Melani Mestre afegint-hi un segon moviment (a partir de la Dansa Espanyola nº2 i el "Capriccio Español") i l'Allegro de concert com a tercer moviment; estrena: Lvov (Ucraïna), 27 d'octubre de 2010
1910 Elisenda: suite Veu, piano, flauta, oboè, clarinet, quintet de corda, arpa Sobre text d'Apel·les Mestres. 1. El jardí d'Elisensa - 2. Trova - 3. Elisenda - 4. La tornada o Final Barcelona, Sala Granados, 7-7-1912
1911 Cant de les estrelles Orquestra i cor Barcelona, Palau de la Música Catalana, 1911
1916 Navidad Orquestra de cambra (doble quintet de vent, cordes, piano) A partir de La cieguecita de Betania Madrid, Sociedad Nacional de Música, 31-5-1916
1916 Dansa dels ulls verds Orquestra A partir de La cieguecita de Betania Nova York, Maxine Elliot Theater, 10-2-1916
? Dansa gitana Orquestra
? La nit del mort (Poema desolación) Orquestra
? Suite oriental Orquestra Incompleta
MÚSICA DE CAMBRA
1888 ca. Cant (Melodia) Violoncel De l'Álbum París 1888
1895 ca. Quintet amb piano en sol menor, op. 49 Quartet de corda i piano Allegro - Allegretto quasi andantino - Molto presto Madrid, Salón Romero, 15-2-1895
1895 ca. Trio, op. 50
Violí, violoncel i piano
1.Poco allegro con espressione - 2.Scherzetto - 3.Duetto - 4.Finale Madrid, Salón Romero, 15-2-1895
1903 Melodia Violí i piano Barcelona, Teatre Eldorado, 21-6-1903
1914 Serenata 2 violins i piano París, Salle Pleyel, 4-4-1914
1915 Madrigal Violoncel i píano Barcelona, Sala Granados, 2-5-1915
1915 Trova Violoncel i piano Arranjament del segon moviment d'Elisenda Barcelona, Sala Granados, 2-5-1915
-- Danza gallega Violoncel i piano
-- Sonata per a violoncel i piano Violoncel i piano
-- Romança Violí i piano
-- Sonata Violí i piano Només el primer moviment; n'hi ha esborranys per als altres tres
-- Tres preludis
Violí i piano
1. La góndola - 2. El toque de guerra - 3. Elevación
-- Trio
2 violins i viola
-- Escena religiosa Orgue, violí, piano, timbal
-- Intermedis per a la missa de casament de Dionisio Conde Quartet de corda, arpa, orgue Marcha - Meditación
-- Petita romança Quartet de corda
MÚSICA VOCAL
1894 s/t "A mi queridisimo Isaac"
Veu i piano
Partitura autògrafa inèdita conservada al Museu d'Art de Girona
1900 La boira
Veu i piano
Barcelona, Sala Chaissagne, 13-2-1902. Marina Cañizares, sop.
-- Canto gitano
Veu i piano
1902 Cançó d'amor
Veu i piano
Poema de J. M. Roviralta
1910 Colección de tonadillas escritas en estilo antiguo sobre textos de F. Periquet
Veu i piano
Amor y odio – Callejeo - El majo discreto - El majo tímido - El mirar de la maja - El tra-la-la y el punteado - La maja de Goya - La Maja Dolorosa I, II y III, Ay majo de mi vida!, Oh muerte cruel!, De aquel majo amante - Las currutacas modestas - Sí al retiro me llevas - El majo olvidado Barcelona, Palau de la Música Catalana, 17-6-1914
-- Elegia eterna
Veu i piano
Poema d'Apel·les Mestres Barcelona, Palau de la Música Catalana, 10-6-1914
-- L'ocell profeta
Veu i piano
Poema de la comtessa de Castellà Barcelona, 22-6-1911
1914-15 Canciones amatorias
Veu i piano (sobre textos del Romancero general)
Mañanica era - Mira que soy niña - Serranas de Cuenca (lletra de Luis de Góngora) - Lloraba la niña (poema de Góngora)- No lloréis, ojuelos (poema de Lope de Vega) - Descúbrase el pensamiento - Gracia mía Barcelona, Sala Granados, 5-4-1915
-- Cançoneta, op. 51
Veu i piano
Poema d'Apel·les Mestres
-- L'herba de l'amor
Cor
-- Balada
Veu i piano
-- Canción
Veu i piano
publ. 1916 Canción del postillón
Veu i piano
OBRES LÍRIQUES
1894[76] Torrijos Música incidental
1895 Miel de la Alcarria, op. 54 Música incidental per al drama en 3 actes de Josep Feliu i Codina 1895
1897-98 Ovillejos Sainet líric en 2 actes de Josep Feliu i Codina
1898 María del Carmen Òpera sobre llibret de Josep Feliu i Codina Madrid, Teatro Parish, 12-11-1898; Barcelona, Teatre Tívoli, 31-5-1899
1899 Blancaflor Drama líric en un acte d'Adrià Gual Barcelona, Teatre Líric, 30-1-1899
1899-1900 Petrarca Drama líric en un acte amb llibret d'Apel·les Mestres (no es va estrenar)
1901 Picarol Peça lírica en un acte d'Apel·les Mestres Barcelona, Teatre Tívoli, 23-2-1901
1903 Follet Òpera en tres actes amb llibret d'Apel·les Mestres Barcelona, audició privada al Gran Teatre del Liceu, 4-4-1903 (no va tenir èxit i no va estrenar-se públicament)
1906 Gaziel Poema en tres escenes sobre llibret d'Apel·les Mestres Barcelona, Teatre Principal, 27-10-1906. Jaume Pahissa i Jo, dir.
1911 Liliana Poema en una escena sobre llibret d'Apel·les Mestres Barcelona, Palau de les Belles Arts, 9-7-1911
1915 La cieguecita de Betania (El portalico de Belén) Òpera per a nens sobre llibret de Gabriel Miró. Per a veus de nen i conjunt de cambra. Barcelona, casa de Granados a Vallcarca, 1-1916. Interpretada pels fills de Granados i Miró
1916 Goyescas Òpera en 2 actes amb llibret de Fernando Periquet y Zuaznabar Nova York, Metropolitan Opera House, 26-1-1916

Notes[modifica]

  1. Curiosament, sembla que Granados creia haver nascut l'any 1968, tal com ho demostra la seva declaració de data de naixement a una assegurança de vida datada el 29 de maig de 1903, o com es pot extreure d'una carta enviada a Isaac Albéniz el 26 de maig de 1907, on hi explicava que el 27 de juliol celebraria 39 anys.[1]
  2. A més, Granados va freqüentar tant el domicili dels Andreu a Barcelona com la seva residència d'estiu a Puigcerdà.[23]
  3. De fet, el trajecte no fou agradable: el temps no acompanyà i el vaixell fou aturat dos cops: primer, durant 7 hores per l'exèrcit francès en busca d'espies alemanys; i després, 5 hores més per l'exèrcit britànic. Un trajecte que havia de durar 10 dies (de Cadis a Nova York) es va allargar i va durar-ne 15.[53]
  4. Malgrat que Granados va allargar l'intermezzo, el director va retallar diversos passatges de l'òpera, especialment al segon i tercer acte.[58]
  5. Granados volia que aquest paper l'hagués interpretat Lucrezia Bori, però aquesta estava convalescent després d'una operació.[59]
  6. Aquests diners se sumaven als gairebé 4000 dòlars de benefici que generà la producció de Goyescas al Metropolitan i a diversos milers de dòlars arran dels enregistraments que féu a la casa Aeolian.[64]
  7. Irònicament, Amparo Gal era bona nedadora; mentre que Granados tot just sabia nedar.[67]
  8. Entre els materials recuperats hi havia la partitura de María del Carmen i la copa que li donaren Schelling, Paderewski i Kreisler abans de partir, per bé que els diners i les monedes d'or mai foren localitzats. Davant d'aquest fet, Schelling envià 4100 dòlars als fills de la parella.[67]
  9. El matrimoni de Clotilde Godó amb Joan Marsans i Peix va ser arreglat i promogut per la mare de Clotilde i no desitjat per ella. Varen tenir un fill i una filla que varen morir encara nadons, posteriorment va patir abusos verbals i físics del seu marit, que la van decidir a deixar-lo i tornar a Barcelona amb la seva família a la Rambla de Catalunya, on va tenir cura de malaltia terminal de la seva mare fins que va morir. Mitjançant les influències del seu pare va aconseguir l'anul·lació del matrimoni personalment concedida pel Papa Pius X. Clotilde tenia vint-i-un anys i, en la seva condició de "soltera" va marxar a viure a Tiana a una torre que li va comprar el seu pare al carrer Edith Llaurador 33. Clotilde va començar una nova vida vivint sola i lluny de la societat barcelonina, amb un piano de cua que Granados va comprar a la Salle Pleyel de París, a petició del seu pare, i un Bechstein, que li havia donat un oncle.[27]
  10. El concert ofert pels tres mestres al Casino de Tiana, un poble típic d'estiueig de les classes altes al començament del segle XX, va ser enregistrat en un cilindre de cera per Rupert Regordosa, un ric esnob amant de les noves tecnologies que convidava artistes a casa seva per enregistrar-los i fer la seva pròpia col·lecció.[71] D'entre els més de 300 cilindres que va enregistrar i que es troben a la Biblioteca Nacional de Catalunya es troba el d'aquest concert que, a més, va ser editat en CD l'any 2002.[72]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Clark, 2006, p. 12.
  2. Pagès i Santacana, 2000, p. 17.
  3. 3,0 3,1 «Esquela». La Veu de Catalunya, 01-05-1916, pàg.1 [Consulta: 7 gener 2013].
  4. «Fons Enric Granados». Web. Ajuntament de Barcelona, 2014. [Consulta: 4 juliol 2015].
  5. Clark, 2006, p. 185-186.
  6. «Noticias» (en castellà). La Lucha, Girona, 11-01-1907. [Consulta: 14 novembre 2016].
  7. 7,0 7,1 Clark, 2006, p. 13.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Redacció Gencat, 2012.
  9. 9,0 9,1 Clark, 2006, p. 14.
  10. Pagès i Santacana, 2000, p. 21.
  11. Clark, 2006, p. 15.
  12. Clark, 2006, p. 16.
  13. 13,0 13,1 Clark, 2006, p. 17.
  14. Pagès i Santacana, 2000, p. 25.
  15. Clark, 2006, p. 18.
  16. Clark, 2006, p. 20.
  17. Clark, 2006, p. 21-22.
  18. Clark, 2006, p. 22-25.
  19. Pagès i Santacana, 2000, p. 29.
  20. Clark, 2006, p. 65.
  21. 21,0 21,1 Clark, 2006, p. 66.
  22. Clark, 2006, p. 66-67.
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Clark, 2006, p. 67.
  24. Clark, 2006, p. 69.
  25. Redacció. «Nou descobriment d'una obra pedagògica d'Enric Granados al Museu de la Música». Museu de la Música de Barcelona, 1911. [Consulta: 3 juliol 2015].
  26. Redacció DLP «Curbelo rescata una obra del Granados profesor de piano». La Provincia. Diario de Las Palmas, 07-01-2011, pàg. 43 [Consulta: 3 juliol 2015].
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 Milton, 2006.
  28. «Programa del concert de l'Orfeó Català de 31 de juliol de 1892». [Consulta: 15 novembre 2016].
  29. «Programa del concert de l'Orfeó Català del 6 de juny de 1893». [Consulta: 15 novembre 2016].
  30. «Recital que l'eminent pianista en Enrich Granados dedica als coristas del Orfeó Català.», 02-05-1902.
  31. «Programa dels concerts de l'Orfeó Català al Royal Albert Hall el juny de 1914». [Consulta: 15 novembre 2016].
  32. Granados, Enric. «Partitura de Goyescas, 2n moviment (Los majos enamorados)». [Consulta: 15 novembre 2016].
  33. Granados, Enric. «Partitura de la dansa espanyola núm. 11». [Consulta: 15 novembre 2016].
  34. Granados, Enric. «Partitura de Elegia eterna». [Consulta: 15 novembre 2016].
  35. Granados, Enric. «Partitura del Cant de les Estelles». [Consulta: 15 novembre 2016].
  36. «Quadre "El meu guacamayo" d'Apel·les Mestres pintat per Enric Granados.», 1869.
  37. «Quadre d'un violí fet per Enric Granados.».
  38. «Programa de l'estrena de ·"Goyescas" i el "Cant de les estrelles" al Palau de la Música Catalana.», 1911.
  39. «Interpretació al Palau de la Música Catalana de les Tonadillas.».
  40. «Programa de l'estrena de "Elegía eterna" al Palau de la Música Catalana.», 1915.
  41. «Estrena del poema simfònic "Dante" al Palau de la Música Catalana.», 1915.
  42. Aviñoa, Xosé. La música i el modernisme (en català). Barcelona: Curial, 1985. 
  43. Carreras i Granados, Antoni. Gent nostra (en català). Barcelona: Nou Art Thor, 1988. 
  44. Riera, Juan. Enrique Granados (Estudio). (en castellà). Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses, 1967. 
  45. Roig Rosich, Josep M. Historia de L'Orfeó Català. Moments cabdals del seu passat (en català). Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1993. 
  46. Barcelona Cultura. «Les ‘Goyescas' de Granados tornen a sonar al Palau de la Música», 22-02-2011. [Consulta: 28 juny 2015].
  47. Perandones Lozano, 2009, p. 285.
  48. Clark, 2006, p. 141.
  49. 49,0 49,1 Clark, 2006, p. 142.
  50. Commune de Céligny. «Personatges cèlebres a la vila» (en francès), 2015. [Consulta: 22 juny 2015].
  51. 51,0 51,1 Clark, 2006, p. 145.
  52. Ruiz Tarazona, Andrés. «Goyescas, una vocación» (en castellà). Amigos Opera Madrid pàg.148, 2015. [Consulta: 22 juny 2015].
  53. 53,0 53,1 53,2 53,3 Clark, 2006, p. 153.
  54. DDAA. Temas Espanoles, Edicions 461-476 (en castellà), 1965, pàg. 20 [Consulta: 4 juliol 2015]. 
  55. 55,0 55,1 Clark, 2006, p. 154-155.
  56. Clark, 2006, p. 155-156.
  57. Clark, 2006, p. 156.
  58. Clark, 2006.
  59. 59,0 59,1 59,2 59,3 Clark, 2006, p. 157.
  60. Clark, 2006, p. 158-9.
  61. Clark, 2006, p. 159.
  62. Clark, 2006, p. 162.
  63. Clark, 2006, p. 162-3.
  64. 64,0 64,1 Clark, 2006, p. 163.
  65. 65,0 65,1 65,2 Clark, 2006, p. 164.
  66. 66,0 66,1 Clark, 2006, p. 164-5.
  67. 67,0 67,1 67,2 67,3 Clark, 2006, p. 166.
  68. Clark, 2006, p. 72.
  69. Clark, 2006, p. 73.
  70. Redacció «Croniquilla» (en castellà). Alboradas [Igualada], 15-04-1904, pàg. 5 [Consulta: 21 juny 2015].
  71. Ullate y Estanyol, 2013.
  72. Amazon, 2002.
  73. Redacció LV «necrològiques» (en castellà). la Vanguardia, 22-03-1988, pàg. 26 [Consulta: 21 juny 2015].
  74. Sàez, A. «L'Any Granados arribarà a Barcelona, París i Nova York» (en ca). El Punt Avui.
  75. Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. V, pàg. 1061 (ISBN 84-239-4575-8)
  76. Perandones Lozano, Miriam. Correspondencia epistolar (1892-1916) de Enrique Granados. Editorial Boileau, 2016, p. 165. ISBN 978-84-15381-61-7. 

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enric Granados i Campiña Modifica l'enllaç a Wikidata