Carles Gumersind Vidiella i Esteba

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaCarles Gumersind Vidiella i Esteba
Ramon Casas - MNAC- Carles Gumersind Vidiella- 027611-D 006601.jpg
Vidiella vist per Ramon Casas (MNAC)
Naixement 1856
Barcelona
Mort 4 d'octubre de 1915 (58/59 anys)
Barcelona
Ocupació compositor, empresari i pianista
Instrument piano
Modifica dades a Wikidata

Carles Gumersind Vidiella i Esteba (Arenys de Mar, el Maresme, 1856 - Barcelona, 4 d'octubre de 1915[1]), representa juntament amb Enric Granados, Joaquim Malats i Ricard Viñes el cim del pianisme català a finals del segle XIX i principis del segle XX.[2]

Quan tenia quatre anys, la seva família es traslladà a Barcelona, on aviat començà estudis de música, per als quals donà mostres de gran aptitud. La seva vocació era tan gran que el seu pare es va veure obligat a cedir, després d'haver intentat de totes les maneres, tòrcer aquella vocació.

El 1878, el jove Vidiella rebé una pensió que li permeté traslladar-se a París, i estudiar amb mestres de renom. Als 22 anys va tocar el piano a l'Exposició Universal de París, on rebé grans elogis i molts premis. D'altra banda, contribuí en actes de beneficència a Barcelona, com ara l'inici els concerts a favor de les víctimes d'inundacions i de terratrèmols. En diverses ocasions, fou president de la Societat de Concerts de Barcelona i d'altres societats musicals. En una d'aquestes societats presentà al Saló Bernareggi la gran pianista argentina Maria Luisa Guerra. A més de dominar l'art de piano, va compondre diverses obres musicals. Per aquests anys també donà classes de piano a futurs instrumentistes com Cebrià Cabané, Artur Marcet o el malaurat Valdealde.[3] Anys més tard (principis del segle XX) en tornaria a donar esporàdicament, tenint entre altres alumnes en Ferran Ardèvol Miralles.[4]

Vidiella, com Lluís Millet i Pagès, encarnà l'època platònica del catalanisme, l'època del renaixement literari i artístic. Home d'una sensibilitat delicada, interpretava els autors amb una fidelitat tan extraordinària (no exempta d'íntima emoció), que fins i tot va entusiasmar Arthur Rubinstein.

Després d'una infinitat de concerts molt aplaudits, actuà al Gran Teatre del Liceu. Les seves magistrals interpretacions inspiraren poetes com ara Josep Ixart, Francesc Matheu o Joan Maragall.

Convidat per l'Ateneu Arenyenc, el 1885 actuà al Teatre Principal d'Arenys de Mar, a favor dels damnificats pel còlera. De tant en tant, anava a Arenys de Mar, passejava pels carrers, s'aturava davant l'edifici que havia estat casa seva i tornava a Barcelona. També passà un parell d'anys a Valldemossa.

El 1908 donà a conèixer la seva primera composició, al Palau de la Música Catalana, i el febrer del 1914 féu la darrera actuació, al Teatre Romea.

Morí de sobte el 1915, a Barcelona i, dos anys després s'inaugurava al Palau de la Música Catalana un bust de marbre (de Josep Llimona) en memòria del gran pianista. Damunt el bust hi ha l'escut d'Arenys. D'altra banda, a Barcelona, la façana de la casa on visqué (Carrer de Pau Claris, 114) hi ha una placa commemorativa. A Arenys de Mar, un carrer i l'Escola Municipal de Música porten el seu nom.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

Placa dedicada a Carles Vidiella a la casa on va residir durant 33 anys, al carrer de Pau Claris de Barcelona

El Centre de Documentació de l'Orfeó Català conté el fons Carles Gumersind Vidiella, el qual el conforma documentació personal del músic i reflecteix la seva activitat musical com a concertista, pedagog i com a president de la Societat de Concerts de Barcelona. El volum documental més important el configuren la correspondència, els retalls de premsa i la col·lecció de partitures. Entre els autors de la correspondència trobem importants personalitats vinculades a la cultura catalana com: Joaquim Cabot, Àngel Guimerà, Felip Pedrell, Joaquim Malats, Joan Maragall i Enric Granados, entre d'altres. És també destacable la correspondència que mantingué amb els seus alumnes, normalment en format de targeta postal. La premsa compila les crítiques musicals d'ell mateix i dels seus deixebles, publicades des del 1879 fins als homenatges en commemoració de Vidiella que es celebraren anys després de la seva mort. També trobem 10 partitures manuscrites i 35 d'impreses dedicades pels seus compositors a Vidiella; en aquest sentit en destaquen dues partitures manuscrites per Enric Morera. També conté una part d'hemeroteca amb revistes de caràcter cultural amb articles relacionats amb el panorama musical contemporani. Cal destacar també les cinquanta-dues fotografies amb dedicatòries dels seus alumnes. En menor mesura trobem altra documentació com programes de concert, acreditacions, dibuixos, invitacions, etc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Carlos G. Vidiella» (en castellà). La Vanguardia, 05-10-1915. [Consulta: 2 novembre 2016].
  2. «Els intèrprets catalans». Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  3. Enciclopèdia Espasa, Volum n. 66, pàg. 404 ISBN 84-239-4566-9
  4. Enciclopèdia Espasa, Suplement dels anys 1971-72, pàg. 80, ISBN 84-239-4600-2

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hernández i Sagrera, Joan Miquel. L'escola pianística de Carles G. Vidiella. Universitat de Barcelona. Departament de Didàctica de l'Expressió Musical i Corporal, 2010 [Consulta: 3 juliol 2015]. 
  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282 (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]