Giacomo Meyerbeer
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (de) Jakob Liebmann Meyer Beer 5 setembre 1791 Tasdorf (en)  |
| Mort | 2 maig 1864 (72 anys) París |
| Sepultura | cementiri jueu de Schönhauser Allee |
| Dades personals | |
| Grup ètnic | Jueus |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, autobiògraf, director d'orquestra, director musical |
| Gènere | Òpera |
| Professors | Muzio Clementi, Karl Friedrich Zelter, Georg Joseph Vogler i Franz Lauska |
| Família | |
| Cònjuge | Minna Meyerbeer (en) |
| Fills | Cornelie Richter, Blanca von Korff (en) , Cäcilie von Andrian-Werburg (en) |
| Pares | Jacob Herz Beer (en) i Amalie Beer (en) |
| Germans | Wilhelm Beer i Michael Beer |
| Parents | Gabriele von Wartensleben (avi) Leopold Andrian (avi) Ferdinand von Andrian-Werburg (sogre) |
Premis | |
        | |
Giacomo Meyerbeer (Tasdorf, 5 de setembre de 1791 - París, 2 de maig de 1864), fou un compositor d'òpera alemany d'origen jueu, que es va formar a Itàlia, i que va desenvolupar la seua carrera fonamentalment a París, on va ser el primer gran exponent de la Grand Opéra francesa. L'estil de l'òpera de Meyerbeer es va aconseguir mitjançant la fusió de l'estil orquestral alemany amb la tradició vocal italiana.
Meyerbeer destaca per la gran popularitat que va gaudir en vida i l'oblit que pateix avui. Tanmateix mereix un lloc en la història de l'òpera com a impulsor de la Grand Opéra, extravagància amb ballet, decoració i vestuaris elaborats, històries d'herois i música exagerada. Meyerbeer ho va aconseguir mitjançant la fusió de l'estil orquestral alemany amb la tradició vocal italiana, que van ser emprats en el context de llibrets sensacionals i melodramàtics creats per Eugène Scribe que es van veure millorats per la tecnologia avançada del teatre de l'Òpera de París. Tot plegat va establir una norma que va ajudar a mantenir a París com la capital de l'òpera del segle xix.
Al mateix temps dels seus èxits a París, Meyerbeer, com a kapellmeister de la cort de Prússia des de 1832, i des de 1843 com a director general de Música de Prússia, també va ser influent en l'òpera a Berlín i a tota Alemanya, on va tenir molts alumnes entre ells la contralt russa Daria Mikhailovna Leonova. Va ser un dels primers mentors de Richard Wagner, al qual va fer possible la primera producció operística: Rienzi.
El gran so i l'escala sobredimensionada de Meyerbeer inspiraren tant Verdi com el mateix Wagner.[1]
Biografia[modifica]
Meyerbeer va nàixer al si d'una família jueva a Tasdorf, Brandenburg, prop de Berlín, amb el nom de Jakob Liebmann Meyer Beer. Son pare era el financer Jacob Judah Herz Beer (1769-1825), posseïdor d'una gran fortuna, i la seua mare, Amalia Liebmann Meyer Wulff (1767-1854) també procedia de l'elit social. Altres fills del matrimoni van ser l'astrònom Wilhelm Beer i el poeta Michael Beer.
Meyerbeer va fer el seu debut als 9 anys, interpretant a Mozart en un concert a Berlín. Durant la seua joventut, encara que decidit a dedicar-se a la música, va dubtar entre la composició i la interpretació. Certament, altres cèlebres músics de l'època, incloent-hi Moscheles, van considerar Meyerbeer entre els grans virtuosos del piano.
Meyerbeer va estudiar amb Salieri i amb els mestres alemanys Karl Friedrich Zelter, amic de Goethe, i el pianista i compositor Franz Lauska.[2] En adonar-se que una comprensió completa de l'òpera italiana era essencial per al seu desenvolupament musical, va establir-se a Itàlia durant alguns anys, on va adoptar el nom de Giacomo (forma italiana de Jacob –Jaume-). Va ser durant aquesta època que va conèixer l'obra de Rossini, que el va impactar profundament. El 'Meyer' en el seu cognom el va adoptar després de la mort del seu avi.
Va esdevenir conegut internacionalment arran de l'estrena de la seua òpera Il crociato in Egitto (estrenada a Venècia el 1824, i representada a Londres i París el 1825), però va ser amb Robert le diable (amb llibret d'Eugène Scribe i Casimir Delavigne i estrenada a París el 1831) quan va atènyer la celebritat. Robert le diable és considerada la primera Grand opéra. La fusió d'una música brillant, argument melodramàtic i sumptuoses posades en escena van esdevenir una fórmula d'èxit que Meyerbeer repetiria amb Les Huguenots (1836), Le Prophète (1849), i L'Africaine (estrenada pòstumament el 1865). Totes aquestes obres van formar part del repertori internacional en el segle xix i també la pastoral Dinorah (1859). Aquests èxits li donaren una autoritat, que serví perquè ell, com a admirador de la soprano alemanya Paulina Lucca, la promocionés perquè fos contractada a Berlín.
Tanmateix, a causa de diverses circumstàncies, com ara els excessius costos de les posades en escena, els repartiments extensos de cantants amb grans facultats i sobretot el canvi de les predileccions del públic, provocat, en part, per l'ascensió de Wagner, en van provocar la gradual desaparició dels escenaris. Posteriorment, la música de Meyerbeer va ser prohibida a Alemanya durant el Tercer Reich, a causa dels orígens jueus del compositor. Avui dia les seues obres gaudeixen d'un cert reviscolament i es representen i s'enregistren amb més assiduïtat.
Va ser immensament ric, tant pels seus orígens familiars com per la fortuna que li va reportar l'èxit de les seues òperes. Sempre va mantenir la seua fe jueva, a diferència del que van fer alguns dels seus contemporanis (per exemple Mendelssohn). Es van arribar a difondre rumors que insistien que l'èxit de Meyerbeer es devia al fet que subornava els crítics. Richard Wagner va atacar-lo injustament en el seu libel El judaisme en la música, acusant-lo d'estar interessat només en els diners i no pas en la música. Però en realitat Meyerbeer va ser un músic seriós i sensible. Amb flegma va resignar-se a ser una víctima del seu propi èxit.
Els extensos diaris i la correspondència de Meyerbeer van sobreviure miraculosament als avatars del segle xx i actualment es troben publicats. Evidentment són una font de valor incalculable per a l'estudi de la música lírica del segle xix.
Meyerbeer i Wagner[modifica]
La mordaç campanya de Wagner contra Meyerbeer, iniciada amb el seu antisemita article Das Judenthum in der Musik (El judaisme en la música) de 1850, va tenir una notable influència en el declivi de la popularitat de Meyerbeer després de la seua mort, el 1864. Aquesta campanya va ser tant una qüestió de rancor professional com de racisme. Wagner va trair l'ajut que, en la seua joventut, havia rebut de Meyerbeer per a la primera producció de la seua òpera Rienzi a Dresden. A més, la influència de Meyerbeer en aquesta òpera és evident, fins al punt que irònicament ha estat definida com «l'obra amb més èxit de Meyerbeer» (també injustament, perquè en el seu temps mai no va superar l'èxit de les òperes de Meyerbeer).
Tanmateix, Wagner va ressentir-se dels èxits continuats de Meyerbeer, més encara en una època poc receptiva a la visió sobre l'evolució de l'òpera alemanya que Wagner defensava. Després de la Revolució de 1848 a Dresden, Wagner es va convertir durant uns anys en un refugiat polític, fugint d'una sentència de presó a Saxònia. Durant aquest període, en què estava gestant la tetralogia L'Anell del Nibelung, va patir dificultats econòmiques, sense més ingressos que els que li proporcionava el periodisme i el suport d'alguns mecenes, i poques oportunitats de representar les seues obres. L'èxit de Le Prophète va portar Wagner fins al límit del que podia resistir. Després de la mort de Meyerbeer, Wagner va reelaborar el libel (1868) ampliant-ne l'extensió i incloent-hi atacs encara més explícits vers Meyerbeer. Aquesta versió extensa es va publicar amb la signatura de Wagner –la primera versió havia estat publicada amb pseudònim– i com ara Wagner exercia una garn influència, a causa de la seua creixent reputació, els seus punts de vista van adquirir una major repercussió i acceptació.
Aquests atacs a Meyerbeer (com també els adreçats a Mendelssohn) es consideren una fita significativa en l'evolució de l'antisemitisme alemany.
L'any 1913 el compositor, crític musical i escriptor anglès Arthur Hervey (1855-1922) va escriure una extensa biografia de Meyerbeer.[3]
Llista d'òperes[modifica]
- Jephtas Gelübte; Múnic, 23 de desembre de 1812
- Wirt und Gast; Stuttgart, 6 de gener de 1813
- Das Brandenburger Tor; composta per a Berlín, 1814
- Romilda e Costanza; Pàdua, 19 de juliol de 1817
- Semiramide riconosciuta; Torí, Teatro Regio, març de 1819, escrita expressament per a la cantant Caroline Bassi-Manna[4] (representada en temps recents a Bad Wildbad, 2005)
- Emma di Resburgo; Venècia, Teatre de San Benedetto, 26 de juny de 1819
- Margherita d'Anjou; Milà, 14 de novembre de 1820
- L'Almanzore; probablement composta entre 1820 i1821 per a Roma, on no obstant no va ser estrenada. És possible que quedara inacadaba i que la música fóra reutilitzada per a L'esule di Granata
- L'esule di Granata; Milà, 12 de març de 1821
- Il crociato in Egitto; Venècia, Teatre La Fenice, 7 de març de 1824, revisada en diverses ocasions per l'autor
- Robert le diable; París, Opéra, 21 de novembre de 1831
- Les Huguenots; París, Opéra, 29 de febrer de 1836
- Ein Feldlager in Schlesien; Berlín, Hofoper, 7 de desembre de 1844 Revisada com Vielka, Viena, Teatre an der Wien, 18 de febrer de 1847
- Le Prophète; París, Opéra, 16 d'abril de 1849
- L'étoile du nord; París, Opéra Comique, 16 de febrer de 1854 En part basada en la primerenca Feldlager in Schlesien, revisada sobre text italià, Londres, Covent Garden 19 de juliol de 1855. Aquesta òpera fou traduïda a l'italià per Hermán Picchi, i que va merèixer els elogis de Meyerbeer.[5]
- Le Pardon de Ploërmel; París, Opéra Comique, 4 d'abril de 1859 revisada sobre text italià com Dinorah, Londres, Covent Garden 26 de juliol de 1859
- L'Africaine; París, Opéra, 28 d'abril de 1865 (pòstuma)
Referències[modifica]
- ↑ Riding, Alan; Dunton-Downer, Leslie. Guías visuales Espasa: Ópera. 1a edició. Espasa Calpe, S.A., 2008. ISBN 978-84-670-2605-4.
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 29, pàg. 1130 (ISBN 84 239-4529-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 27, pàg. 1301 (ISBN 84 239-4527-8)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 7, pàg. 1092 (ISBN 84-239-4507-3)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 44, pàg. 530 (ISBN 84-239-4544-8)
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giacomo Meyerbeer |
- Meyerbeer Club d'admiradors de Meyerbeer a meyerbeer.com
- Article de David Conway, 'Meyerbeer the Jew', en aquest portal dedicat als músics jueus Arxivat 2005-12-16 a Wayback Machine.
- Fitxer Mp3 gratuït de la interpretació al piano per John Kersey de la Fantasia sobre "Dinorah" de Meyerbeer de Wilhelm Kuhe[Enllaç no actiu]
- Fitxer Mp3 gratuït de la interpretació al piano per John Kersey de la Fantasia sobre "L'Africaine" de Meyerbeer de Wilhelm Kuhe[Enllaç no actiu]
- Meyerbeer cylinder recordings, Cylinder Preservation and Digitization Project de la Bibliotecas de la University of California
- Eva Dufrane distingida cantant de les òperes de Meyerbeer.
Bibliografia[modifica]
- (anglès) Heinz and Gudrun Becker: Giacomo Meyerbeer, a Life in Letters (London, 1989)
- (alemany) Reiner Zimmermann: Giacomo Meyerbeer, eine Biographie nach Dokumenten (Berlin 1998)
- (anglès) Giacomo Meyerbeer, tr. and edited by Robert Letellier: The Diaries of Giacomo Meyerbeer (4 volumes, Madison and London, 1999-2004)
- (alemany) Giacomo Meyerbeer, ed. Heinz Becker and Sabine Henze-Dohring: Briefwechsel und Tagebücher (7 volums, 6 publicats, Berlin and New York, 1960 -)
- (anglès) Tom Kaufman: Wagner vs. Meyerbeer:Opera Quarterly Vol. 19 No. 4 Autumn 2003