Tancredi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tancredi
Giuditta Pasta com a Tancredi
Giuditta Pasta com a Tancredi
Títol original Tancredi
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Gaetano Rossi
Llengua original Italià
Font literària Tancrède de Voltaire i Gerusalemme liberata de Torquato Tasso
Època composició 1813
Gènere melodramma eroico
Actes dos
Durada 2h 45'[1]
Estrena absoluta
Data estrena 6 de febrer de 1813
Escenari Teatro La Fenice de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 5 de maig de 1817, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 4 de maig de 1989
Personatges i creadors

Tancredi és una òpera en dos actes del compositor Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en part en l'obra de Voltaire Tancrède (1759) i en Gerusalemme liberata de Torquato Tasso.[2] Va ser estrenada a Venècia al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li donà un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.

Com que Il signor Bruschino es va estrenar a finals de gener, el compositor va haver de completar Tancredi en menys d'un mes. L'obertura, presa de La pietra del paragone, és un exemple popular de l'estil característic de Rossini i es realitza regularment en concerts i gravacions. Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L'italiana in Algeri, que és del mateix any, el compositor va esdevenir molt cèlebre i famós amb només 21 anys. L'obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, per als teatres alemanys, el punt de partida d'una invasió de l'òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rossini tenia vint anys i la seva reputació estava començant a créixer. Ara es considerava maestro di cartello, és a dir un compositor que només amb el seu nom garantia la presència de públic.[3] L'èxit al setembre a Milà amb l'òpera bufa grande[2] La pietra del paragone va ser genial, però diversos factors van causar que tornés a Venècia per la seva pròxima comissió del Teatro San Moisè, L'occasione fa il ladro. Altres comèdies havien precedit L'occasione, i el seu èxit va assegurar una cinquena òpera per a aquest teatre, Il signor Bruschino, que es va presentar el 27 de gener de 1813 i que el compositor va escriure més o menys paral·lela a la preparació de Tancredi, una comissió de la tardor anterior del teatre més prestigiós de Venècia, La Fenice.

Existien altres versions de la història de Tancredi, la més recent la de Stefano Pavesi, amb llibret de Luigi Romanelli, estrenada a La Scala el 1812.[4] Cap d'elles havia incorporat amb gran efecte les invencions formals de Rossini, vistes en les seves anteriors òperes d'un sol acte. Com Gossett assenyala "L'òpera va establir una nova síntesi formal, nous models de composició, diferents dels que els compositors italians havien utilitzat".[5]

Després de la sèrie de cinc farses, Rossini es va sentir atret per l'òpera seriosa de tall clàssic antic, que en aquell moment llanguia sense acabar de trobar el camí de la renovació. Fins llavors les velles històries clàssiques es refugiaven en llegendes medievals, sovint de les Croades, i eren fragments sense vida, farcits d'àries da capo i ornamentacions vocals sense sentit, amb extensos i avorrits recitatius basats en monòtons baixos continus servits només pel clavicèmbal amb fórmules reiterades. Una de les grans troballes de Rossini fou revestir una història "seriosa" amb la vestidura de l'òpera bufa, utilitzant l'esquema abreujat de l'ària i la cabaletta, en lloc de les antigues àries tripartites que ja no s'estilaven.[2]

El final revisat de Ferrara, març de 1813[modifica | modifica el codi]

Cartell de Tancredi de Ferrara

Aquesta versió revisada de l'òpera, que es va presentar a Ferrara un mes després de la seva estrena a Venècia, incorpora el final original de Voltaire.[6][7] La música per aquest final va desaparèixer i no va ser descoberta fins al 1976.

Acte I: El duet L'aura che interno spiri del primer acte (la primera trobada entre la parella) va ser eliminat i reemplaçat per Lasciami: non t'ascolto del segon acte, fet que Richard Osborne ho veu "com la introducció d'una nota no del tot plausible de la confrontació en la primera trobada dels amants".[8]
Acte II, final: Tornen les tropes victorioses portant a Tancredi moribund a causa de les ferides rebudes en combat. Solamir, en morir, ha garantit l'honor i innocència d'Amenaide. Tancredi perdona a la seva promesa i mor en els seus braços.[9]

Segons Richard Osborne, la revisió de Ferrara no van ser un èxit i "Rossini la va retirar i, com era el seu costum, va redistribuir una part de la música en obres posteriors".[10] A Divas and Scholars, el musicòleg Philip Gossett relata com va ser redescobert aquest final:

Fins a mitjans de la dècada de 1970, no se sabia que existís aquesta partitura [...]. L'últim comte Giacomo Lechi of Brecia ... [el predecessor del qual va ser l'escriptor Luigi Leji, que havia preparat el text de Ferrara] .. .estava revisant els papers de la família el 1976, i va trobar diversos manuscrits musicals [un dels quals portava la [...] certificació [de Rossini]: "Declaro (i no sense vergonya) que aquest és un autògraf meu de 1813!! " (amb data de 22 de novembre 1867).[11]

Després del descobriment, el 1976 va començar la preparació de l'edició crítica de la Fundació Rossini per part de Philip Gossett i altres musicòlegs a la Universitat de Chicago.[12]

Revisió de Milà, desembre de 1813[modifica | modifica el codi]

A més de restaurar el final feliç, a finals del 1813 i a temps per a l'estrena de Milà al desembre al nou Teatro Ré, Rossini també va restaurar el tall del segon duo i va reescriure i revisar el tall de l'ària d'Argirio.[13] Altres canvis incloïen que Roggiero passava a ser un tenor amb una nova ària Torni d'amor la face, dues àries més compostes per Argirio, i dos duets per Tancredi i Amenaide van ser restaurats a les seves ubicacions originals. [14]

Per al moment en què Tancredi i Amenaide es retroben feliçment, va compondre un "una nou rondo en lloc de la més elaborada gran scena de la partitura original,[14] després que Tancredi coneix a través d'Argirio que la carta va ser escrita per ell, i no per Solamir (en comptes de l'existència d'una negació de Solamir).

Representacions[modifica | modifica el codi]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Elisabetta Manfredini, que va crear Amenaide

Tancredi es va estrenar el 6 de febrer de 1813 a La Fenice de Venècia amb Adelaide Malanotte en el paper protagonista. Les dues primeres actuacions van patir a causa de problemes vocals de les seves dues principals cantants femenines, però el seu èxit va assegurar més de sis actuacions en el mes següent. Tancredi va portar la fama de Rossini fins als núvols. Stendhal explica l'anècdota, probablement exagerada, de que un jutge venecià va haver d'acabar prohibint que els que esperaven el seu torn a la sala d'espera cantessin la cabaletta de Tancredi Di tanti palpiti.[2]

Va ser ràpidament representada de nou, però en una versió revisada, a Ferrara al març d'aquest any, tornant al tràgic final que va escriure Voltaire, però el públic no li va agradar i les actuacions posteriors es va tornar al final de Venècia,[15] amb una nova revisió que apareixeria a Milà al desembre. Gossett va establir el 1971 que, més tard, Rossini també va participar en altres revisions per a actuacions en altres parts d'Itàlia, incloent-hi la del Teatro Comunale de Bolonya el 1814 i l'estrena de Nàpols feta al Teatro del Fondo el 1816 i novament el 1818.[5]

Zinaida Volkonskaya com a Tancredi

No obstant això, fou la versió milanesa de desembre de 1813 la que es va convertir en una mena de forma definitiva, i en aquesta forma es va representar per tot Itàlia.[13] Alguns teatres italians van presentar la versió de Venècia, incloent-hi el Teatro Apollo de Roma (1814), el Teatro Regio de Torí (1814 i 1829), de nou La Fenice (1815, 1823 i 1833), i el Teatro San Moisè de Venècia el març de 1816 quan, en una altra revisió, en la qual Solamir moribund professa la innocència de Amenaide i Tancredi torna a casa triomfant. Moltes altres ciutats van veure l'òpera, incloent-hi Florència (en 1814, 1816 i 1825), Pàdua (1814), Liorna (1815), Vicenza (1816), Macerata (1817), Camerino (1828), Viterbo (1828), Milà (1829) i Trieste (1830).

Fora d'Itàlia, a Catalunya, el teatre de la Santa Creu la va presentar a Barcelona el 5 de maig de 1817 i posteriorment en les temporades de 1820-1821 i 1824-1825.[2] Després es va veure a Corfú (1822), Lisboa (com Tacredo) (1826) i Ginebra (1828). L'òpera va ser estrenada a Anglaterra al King's Theatre de Londres el 4 de maig de 1820 amb Fanny Corri-Paltoni com a Amenaide. L'estrena francesa va ser pel Théâtre-Lyrique Italien a la Salle Louvois de París el 23 d'abril de 1822 amb Giuditta Pasta en el paper protagonista. Va ser vista a Portugal per primera vegada al Teatre Nacional de São Carlos el 18 de setembre de 1822 (com a Tancredo) i es va estrenar a La Scala el 8 de novembre de 1823 amb Brigida Lorenzani com a Tancredi.[16]

L'estrena als Estats Units va ser el 31 de desembre de 1825 al Park Theatre de Nova York utilitzant la versió de Ferrara revisada per Leji. L'Òpera de París va muntar l'obra per primera vegada amb Maria Malibran en el paper principal el 30 de març de 1829. Després de la posada en escena el 1833 al Teatro Comunale de Bolonya, Tancredi no es va muntar cap altra vegada fins a gairebé 120 anys més tard.

A la primera meitat del segle XIX, Europa tingué com a ídol Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d'atraure més l'atenció del públic quan es va estrenar la Novena simfonia, féu que s'interpretés de més a més una ària de Tancredi.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

El Maggio Musicale Fiorentino es va reviure l'obra el 17 de maig de 1952 amb Giulietta Simionato en el paper protagonista, Teresa Stich-Randall com a Amenaide, Francesco Albanese com a Argirio, Mario Petri com a Orbazzano i Tullio Serafin com a director. L'òpera també es va oferir al Collegiate Theatre com a part del Festival de Camden de l'abril de 1971 per la Basilica Opera.[5]

Interior de La Fenice

Amb el descobriment de la música perduda des de feia molt de temps de la revisió de març de 1813 de Ferrara, i amb la finalització de l'edició crítica, l'obra va ser restablerta quan la mezzosoprano Marilyn Horne, que ja havia expressat el seu interès el 1972 per a la realització de l'edició de Ferrara si mai sortís a la llum,[17] va assumir el paper principal a la Houston Grand Opera, el 13 d'octubre de 1977. Horne, que ràpidament es va associar fortament amb aquest paper, va insistir en el tràgic final de Ferrara, citant que és més coherent amb el to general de l'òpera i que ella trobava convincent el final feliç.[12] De fet, la majoria dels enregistraments d'aquesta òpera avui dia utilitzen la conclusió de Ferrara, mentre que alguns inclouen el final de Venècia com un tema extra.

Les actuacions triomfals de Horne com a Tancredi a Houston aviat la van dur a tenir invitacions d'altres teatres d'òpera per cantar el paper, i és en gran part gràcies als seus esforços que l'òpera va gaudir una onada de revivals durant la segona meitat del segle XX. Horne la va cantar al Teatro dell'Opera di Roma (1977), al San Francisco Opera (1979), a l'Festival d'Ais de Provença (1981), La Fenice (1981, 1983), i el Lyric Opera de Chicago (1989), entre d'altres.

Pier Luigi Pizzi va posar en escena una nova producció de Tancredi per al Rossini Opera Festival de Pesaro el 1982,[18] que de forma original va utilitzar tant el final tràgic com el feliç, intercalant-los com una "seqüència d'un somni" d'Amenaide. La producció va ser de Gianluigi Gelmetti i va comptar amb Lucia Valentini Terrani en el paper principal, així com amb Dalmacio Gonzales com a Argirio, Katia Ricciarelli com a Amenaide, Giancarlo Luccardi com a Orbazzano i Bernadette Manca di Nissa com a Isaura, que més tard va passar a realitzar el paper principal per a la gravació del DVD en viu de 1992. La producció també va ser restablerta a Pesaro el 1991, el 1999 i el 2004.

Al Liceu es presentà aquesta òpera per primera vegada el 1989, després de 160 anys de l'última representació a la ciutat, també amb Marilyn Horne.[19]

Tancredi no és una de les òperes muntades amb més freqüència, i actualment s'ha convertit en una raresa en l'escena de l'òpera. La contralt Ewa Podles va aconseguir el reconeixement en el paper protagonista, que el realitza a la Vlaamse Opera (1991), La Scala (1993), a l'Òpera Estatal de Berlín (1996), a la Canadian Opera Company (2005), al Festival Internacional de Música Caramoor (2006), al Teatro Real (2007), i a l'Òpera de Boston (2009), entre d'altres. També va gravar el paper el 1995. La mezzosoprano búlgara Vesselina Kasarova també ha estat elogiada en el paper, cantant al Festival de Salzburg (1992), amb l'Orquestra de l'Òpera de Nova York (1997), i en una gravació de 1996 amb el Cor de la Ràdio Bavaresa i l'Orquestra de la Ràdio de Munic.

El 2005 es va produir a Roma i a Florència (on va ser filmada en DVD amb Daniela Barcellona en el paper principal), i després va ser presentada per la Deutsche Oper de Berlín el 2011, amb Alberto Zedda com a director. Barcellona va cantar Tancredi de nou en una nova posada en escena de l'òpera al Teatre Regio de Torí al novembre de 2009. El Theater an der Wien va muntar l'obra per primera vegada l'octubre del 2009 amb Vivica Genaux en el paper principal i René Jacobs a la direcció.

Tancredi es va presentar en concert pel Théâtre des Champs-Élysées de París el desembre de 2009 amb Nora Gubisch com a Tancredi. A més, com a part de la seva sèrie de revivals de Rossini, va presentar una posada en escena al maig 2014, amb Marie-Nicole Lemieux en el paper principal i Patrizia Ciofi com a Amenaide. La producció va utilitzar el final tràgic de Ferrara, però incorporant molts dels canvis i de les reversions que es troben en la versió del desembre de 1813 de Milà.[20]

Argument[modifica | modifica el codi]

El drama transcorre a la ciutat siciliana de Siracusa l'any 1005.

Acte I

Se celebra la pau entre les famílies rivals d'Argirio i Orbazzano. La causa d'aquesta pau és la necessitat de combatre units l'atac dels sarraïns que, capitanejats per Solamir, amenacen Siracusa. Per segellar la pau, Argirio acaba d'oferir la mà de la seva filla Amenaide a Orbazzano.

Amenaide està enamorada de Tancredi, el qual fa temps que pateix l'exili per culpa d'Orbazzano. La noia li ha escrit una carta demanant-li que torni i fugi amb ella; en aquesta carta no figura el nom del seu estimat. Tancredi arriba d'incògnit a Siracusa sense haver rebut la carta d'Amenaide. Quan els dos joves es troben, Amenaide, tement que Orbazzano pugui matar-lo, prega a Tancredi que marxi sense donar-li més explicacions.

Quan Argirio es disposa a lliurar la seva filla a Orbazzano, Amenaide es nega rotundament, i llavors Orbazzano mostra la carta d'Amenaide que ell ha interceptat. En presència de tots, Orbazzano proclama que aquesta carta anava dirigida a Solamir, i acusa la noia de tenir relacions amb l'enemic. Amenaide és repudiada pel seu pare i condemnada a mort per alta traïció. Tancredi, que ha presenciat l'escena entre el poble, també creu en la culpabilitat de la seva promesa, doncs pensa que Amenaide l'instava a anar-se'n per així poder-se reunir amb Solamir.

Acte II

Tancredi, que s'ha donat a conèixer, accepta defensar Amenaide en un Judici de Déu, lluitant contra Orbazzano. Tancredi venç al seu rival, de manera que salva la noia, però com que segueix creient que ella l'ha traït amb Solamir, surt a buscar la mort lluitant contra els sarraïns.

Argirio, i els altres cavallers siracusans, segueixen a Tancredi al camp de batalla. Amenaide i la seva dama Isaura, romanen escoltant l'estrèpit de la batalla.

Final de Venècia

Tots tornen victoriosos. Solamir, en morir, ha garantit l'honor i innocència d'Amenaide. L'obra acaba feliçment amb l'abraçada i perdó de Tancredi i Amenaide.

Final de Ferrara

Tornen les tropes victorioses portant a Tancredi moribund a causa de les ferides rebudes en combat. Solamir, en morir, ha garantit l'honor i innocència d'Amenaide. Tancredi perdona a la seva promesa i mor en els seus braços.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Pace, onore, fede, amore (Cor, Isaura, Argirio, Orbazzano)=
  • 2 Cor i Cavatina Più dolci e placide - Come dolce all'alma mia (Amenaide)
  • 3 Recitatiu i Cavatina Oh patria! - Di tanti palpiti (Tancredi)
  • 4 Recitatiu i Ària Pensa che sei mia figlia (Argirio)
  • 5 Recitatiu i Duet L'aura che intorno spiri (Amenaide, Tancredi)
  • 6 Cor Amori, scendete
  • 7 Final I Ciel, che intesi! (Argirio, Amenaide, Tancredi, Orbazzano, Isaura, Roggiero, Cor)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 8 Recitatiu i Ària Ah segnar invan io tento (Argirio)
  • 9 Ària Tu che i miseri conforti (Isaura)
  • 10 Escena i Cavatina No, che il morir non è (Amenaide)
  • 11 Recitatiu i Duet Ah, se de' mali miei (Argirio, Tancredi)
  • 12 Recitatvu i Ària Giusto Dio, che umile adoro (Amenaide, Cor)
  • 13 Cor Plaudite, o popoli
  • 14 Recitatiu e Duet Fiero incontro! (Tancredi, Amenaide)
  • 15 Ària Torni alfin ridente (Roggiero)
  • 16 Escena i Cavatina Ah, che scordar non so (Tancredi)
  • 17 Final II Fra quei soavi palpiti (Amenaide, Argirio, Tancredi, Isaura, Roggiero, Cor)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Decorat de Francesco Bagnara per a Tancredi (1833)

L'èxit de Tanredi va contribuir a afermar la convicció creixent que Rossini era el primer compositor operístic d'Itàlia. El que resulta més interessant d'aquesta òpera és el caràcter renovador que Rossini va saber impregnar a la partitura, aplicant l'estructura de l'òpera bufa en aquest drama seriós.[21] Per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l'aridesa del recitatiu "sec" amb clavecí per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.

La senzillesa només és aparent. La melodia rossiniana exigeix, d'entrada, un domini perfecte de la vocalització, ja que aquesta no és de cap manera una ornamentació inútil, sinó un element fonamental de l'expressió. I, sense cap dubte, només adquirint consciència d'aquesta reforma introduïda per Rossini en l'òpera seriosa -llavors sotmesa als abusos de les coloraturas i a cadències improvisades- és possible trobar a Tancredi les fonts del bel canto pur i gaudir dels seus refinaments vocals.

Sobretot, el geni melòdic del músic subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d'expressió musical més natural i profund. La forma d'ària i cabaletta, presentada per un recitatiu acompanyat brilla especialment en la famosa escena d'arribada de Tancredi amb l'ària Tu che accendi questo core i la cèlebre cabaletta Di tanti palpiti cantada per Tancredi (mezzosoprano coloratura) en el primer acte de l'obra n'és un bon exemple, que es va fer universalment famosa i va encisar tothom precisament per la seva simplicitat.[21]

La vida de Rossini està plena d'anècdotes. Per exemple, a Venècia, aquesta ària era coneguda l'aria dei risi (ària de l'arròs) perquè sembla que l'hauria compost en una fonda en el temps que va trigar a coure's l'arròs que havia encarregat. La veracitat d'aquesta anècdota segurament és tan fiable com la que els jutges venecians, cansats de sentir cantussejar Di tanti palpiti a tota hora, van arribar a prohibir-ho durant les sessions dels tribunals.[21]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Tancredi,
Amenaide,
Argirio,
Orbazzano)
Director,
teatre d'òpera i orquestra
Segell[22]
1977 Marilyn Horne,
Margherita Rinaldi,
Renzo Casellato,
Nicola Zaccaria
Gabriele Ferro,
Orquestra i cor del Teatro dell'Opera di Roma,
(Àudio i vídeo enregistrats a la representació de l'Òpera de Roma, Desembre)
Àudio CD: Celestial Audio,
Cat: CA 202
1978 Fiorenza Cossotto,
Lella Cuberli,
Werner Hollweg,
Nicola Ghiuselev
Gabriele Ferro,
Capella Coloniesis and Chorus of Westdeutschen Rundfunks
CD: Fonit Cetra
Cat: 2564 69972-7
1981 Marilyn Horne,
Lella Cuberli,
Ernesto Palacio,
Nicola Zaccaria
Versió de Ferrara
Ralf Weikert,
Orquestra i cor de La Fenice, Venècia
(Recording of a performance in La Fenice, December)
CD: Mondo Musica
Cat: MFOH 1074
1992 Bernadette Manca di Nissa,
Maria Bayo,
Raúl Giménez,
Ildebrando D'Arcangelo
Versió de Ferrara
Gianluigi Gelmetti
Radio Symphony Orchestra and Chorus, Stuttgart
(Enregistrat al Schlosstheater Schwetzingen)
(Includes Venice ending)
DVD: Arthaus Musik
Cat: 100 206 (Europe);
100 207 (US)
1994 Ewa Podleś,
Sumi Jo,
Stanford Olsen,
Pietro Spagnoli
Versió de Venècia
Alberto Zedda,
Collegium Instrumentale Brugense, Capella Brugensis
(enrgistrat al teatre de Poissy i al Centre Musical-Lyrique-Phonographique, Île de France, del 26 al 31 de gener)
CD: Naxos
Cat: 8.660037-8
1995 Vesselina Kasarova,
Eva Mei,
Ramón Vargas,
Harry Peeters
Versió de Venècia
Roberto Abbado,
Münchener Sinfonieorchester, Bayrischer Rundfunkchor
(Includes the Ferrara ending)
CD: RCA Victor
Cat: 09026 68349-2
2003 Daniela Barcellona,
Mariola Cantarero,
Charles Workman,
Nicola Ulivieri
Paolo Arrivabeni,
Orquestra i cor del Teatro Lirico Giuseppe Verdi, Trieste
DVD: Kicco Classics
Cat: KCOU 9004
2004 Matthias Rexroth,
Alexandra Zabala,
Simon Edwards,
Christian Tschelebiew,
Wilhelm Keitel,
Orquestra de Minsk i cor "Motet et Madrigal", Posen
CD: NEF [23]
Cat: ASIN: B0002CPFCE
2005 Daniela Barcellona,
Darina Takova,
Raúl Giménez,
Marco Spotti
Final de Farrara
Riccardo Frizza,
Orchestra and Chorus of Maggio Musicale Fiorentino
(Video recording of a performance in the Teatro Comunale di Firenze, 21 October)
DVD: TDK,
Cat: DVWW OPTANC

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Riding, Alan. Guías visuales Espasa: Ópera. 1.ª. Espasa Calpe, S.A., 2008, p. 131. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 (castellà)ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  3. Osborne, Richard 2007, p. 21
  4. Luigi Romanelli. Tancredi: melodramma serio in due atti. Dalla società tipografica de' Classici Italiani, contrada del Cappuccio, 1812, p. 3. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Gossett, Philip 1971, "The 'Candour virginale' of Tancredi", The Musical Times, Vol. 112, No. 1538 (Abril, 1971), pp. 326-329. (Amb subscripció)
  6. Corinne Polycarpe (trans. Keith Anderson), "Tancredi", en el fullet que acompanya l'enregistrament de Naxos, p. 2.
  7. Osborne, Richard 1998, pp. 644—645
  8. Osborne, Richard 2007, pp. 202—203
  9. Argument de Gossett and Brauner 2001, a Holden, pp. 771—772
  10. Osborne, Charles 1994, p. 24
  11. Gossett 2006, pp. 149-151
  12. 12,0 12,1 Gossett 2006, "A Happy Ending to the Tragic Finale of Tancredi", pp. 148–152
  13. 13,0 13,1 Hadlock 2004, p. 139
  14. 14,0 14,1 Budden, Julian, Rossini, Gioachino, Tancredi ed. Philip Gossett, in Music & Letters, Vol. 68, No. 1 (Jan., 1987), pp. 95-97
  15. Osborne, Charles 1994, p. 30
  16. Llista de representacions a librettodopera.it
  17. Gossett 2006, p. 148
  18. Arxius del Rossini Festival
  19. Mallofré, Albert. «Cita al Liceu amb Marilyn Horne». La Vanguardia, 4 de maig de 1989.
  20. Pàgina del Théâtre des Champs-Élysées
  21. 21,0 21,1 21,2 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 104. ISBN 9788475963570. 
  22. Enregistraments de Tancredi a operadis-opera-discography.org.uk
  23. Detalls a Amazon

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tancredi Modifica l'enllaç a Wikidata