Sigismondo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sigismondo
Image taken from page 59 of 'De Madrid á Nápoles pasando por París ... Viaje de recreo ... Ilustrado con grabados, etc' (11062672986).jpg
Gioachino Rossini
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Maria Foppa
Llengua original italià
Font literària Griselda de Boccaccio
Època composició 1814
Gènere dramma per musica
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 26 de desembre de 1814
Escenari La Fenice de Venècia
Personatges i creadors
Instrumentació

Sigismondo és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Giuseppe Maria Foppa. S'estrenà a La Fenice de Venècia el 26 de desembre de 1814.

A causa d'un llibret amb molts defectes i una partitura inferior a les precedents,[1] l'òpera no va ser un èxit i Rossini més tard va reutilitzar algun tros de la seva música a Elisabetta, regina d'Inghilterra, El barber de Sevilla,[2] i Adina.[3] Aquests fragments varen guanyar celebritat amb el temps i confirma el que van afirmar els músics de l'orquestra durant els assajos en el sentit que era la seva millor obra.[1]

Sigismondo és una història sobre la bogeria. Foppa, per escriure aquest ombrívol drama, es va inspirar en el mateix tema explotat a L'inganno felice.[4] Sigismondo, rei de Polònia és convençut per Ladislao que la seva dona, la reina Aldimira, filla d'Ulderico, rei de Bohèmia li ha estat infidel. En conseqüència, la reina és exiliada de la cort i executada. La trama porta llavors a la descoberta per part del rei de què busca Ladislao (que estava enamorat de la reina i no era correspost) i el seu estat de bogeria per remordiment del què ha passat, que deixa al país pràcticament sense protecció davant l'imminent atac armat del rei Ulderico. Per descomptat que Aldimira va ser salvada de ser executada (cosa que el rei desconeix) i torna disfressada d'Egelinda, filla del noble Zenovito. El rei en veure'l se sent alleujat de trobar a algú amb una bellesa que li recorda a la seva esposa i li dóna ànims per resistir els atacs d'Ulderico, encara que consumeix el sentiment de culpa per haver (segons creu ell) executat a la seva innocent esposa.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Sigismondo és l'última òpera composta per Rossini abans del període napolità i la segona escrita l'any 1814, després d'Il turco in Italia. Va tornar a explotar fragments de les seves òperes anteriors, i també va reutilitzar aquesta òpera en les seves creacions posteriors, com ara Elisabetta, regina d'Inghilterra, Torvaldo e Dorliska, Il barbiere di Siviglia, La Cenerentola i Adina. Per exemple, el començament del primer acte d'Il barbiere és un arranjament del començament del segon acte de Sigismundo. Richard Osborne, biògraf de Rossini, arriba a la conclusió que la música de Sigismundo no seria el final de tan mala qualitat, que seria una obra difícil i pesada, però que no la podem descartar per complet, ja que diverses òperes reeixides que la van seguir incloïen grans parts escrites per Sigismondo.[5]

Entre les principals raons que van portar a la manca d'èxit de l'òpera, els crítics contemporanis de l'obra citen el mal llibret de Giuseppe Maria Foppa, que es va inspirar en la història de Griselda de Boccaccio, ja agafada pel mateix Foppa per a l'L'inganno felice del 1812.[6] Ja en el seu moment, la crítica va ser devastadora per Foppa en temps del carnaval de 1815.[7] Foppa, que havia treballat anteriorment per Rossini en les òperes L'inganno felice, La scala di seta i Il signor Bruschino, va escriure Sigismondo a partir de dos llibrets anteriors, amb un text confús, inversemblant, i amb una versificació molt irregular i aspra.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Marietta Marcolini, que va crear el paper de Sigismondo
Elisabetta Manfredini, primera Aldimira

Sigismondo fou estrenada sense rebre gaire èxit al Teatro La Fenice de Venècia, el 26 de desembre de 1814, amb reposicions a Pàdua, Cremona i Reggio Emilia (totes el 1819), Florència (1820) i Bolonya (1827). Posteriorment va ser completament oblidada. Les úniques actuacions modernes van ser el 1992 a Rovigo i Trieste, amb una jove Sonia Ganassi en el paper protagonista. Rarament es representa en l'actualitat.

El rol principal el va estrenar una de les contralts més reconegudes de l'època, Marietta Marcolini, per qui Rossini ja havia escrit els rols d'Ernestina de L'equivoco stravagante, el de Clarice de La pietra del paragone, el l'Isabella de L'italiana in Algeri, el de Ciro de Ciro in Babilonia, i al final de la seva carrera va assumir el rol de Tancredi, malgrat que la seva veu estava en clar deteriorament.

Sigismondo no pot comptar-se entre les seves òperes més reeixides. El Nuovo Osservatore de Venècia va atribuir el fracàs al fullet de Foppa, que va ser descrit com a "desafortunat naixement d'un escriptor, que ara ens proporciona la prova de la centèsima part de la seva inexperiència." D'altra banda, s'ha recollit el testimoni dels membres de l'orquestra, que aplaudien la música d'aquesta obra durant els assajos i que manifestaren al compositor que aquesta era la seva millor feta fins aleshores.[9] El públic venecià i els crítics no volien humiliar l'ara famós autor, que va dir que havia llegit l'avorriment en els rostres dels espectadors i que havia deixat acabar la música fins al final sense aturar-la només per cortesia. Un crític venecià qualificà l'òpera com "una massa confusa de paraules indigeribles".[6]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Palau del rei polonès. Un grup de nobles es lamenta pel seu rei Sigismondo, que passa en aquests moments per una situació mental molt delicada. Anagilda i Rodoski entren i s'adonen immediatament de la preocupació que embarga el lloc (Introducció: O prence misero). No es coneix encara el motiu de la desgràcia del rei, però tot indica que la raó ha de ser molt seriosa.

Arriba a continuació Ladislao immers en les seves preocupacions: ha fet alguna cosa molt greu que fins al moment ningú coneix i es turmenta pensant en si és descobert. Tots s'adonen de la seva agitació però aconsegueix reposar-se per anunciar als nobles que Sigismondo ja no podrà viure mai més en pau. Sospitosament, Ladislao se sent culpable de les desgràcies del seu rei (cavatina: L'immago tiranna).

El grup de nobles es retira i Ladislao explica a la seva germana i al seu confident que Sigismondo creu que és perseguit pel fantasma d'una dona. Però el sobirà ha de complir amb els compromisos d'estat i, per obligació, ha de casar-se. L'elegida ha resultat ser Anagilda, però la conversa es deté per l'arribada del rei.

L'estat en què apareix Sigismondo és deplorable: fuig poruc del fantasma que ell assegura que el persegueix però aconsegueix tranquil·litzar-se i comença a conversar amb el suposat espectre. Les paraules que pronuncia són confuses: intenta convèncer a la seva imaginària perseguidora que va ser condemnada pel deure i l'honor, però si se li demostra que va ser executada injustament, ell mateix matarà al verdader culpable. Anagilda, Ladislao i Radoski oberven l'escena sorpresos i aconsegueixen fer-lo tornar en si. Sigismondo es lamenta llavors de la desgràcia que li ha tocat viure (cavatina: Non seguirmi, ormai t'invola).

Es tranquil·litzen els ànims i Ladislao pregunta al rei el motiu del seu turment. Sigismondo ordena a Anagilda i Rodoski que es retirin i el rei procedeix a narrar-ho tot a Ladislao. El fantasma que el segueix és el de Aldimira, la seva promesa, a la que va condemnar a mort fa tres anys per les acusacions d'adulteri que el mateix Ladislao va proferir amb l'ajuda de Rodoski. Sigismondo, cegat per la ira, no va consentir que la dona es defensés i va ordenar que fos executada. Ara, se sospita que Ulderico, rei de Bohèmia i pare d'Aldimira, està a punt d'atacar la ciutat després d'haver estat empresonat durant quinze anys. Per tant, ordena al seu primer ministre que vigili els voltants l'informi de si hi ha indicis de batalla. Sigismondo es retira i Ladislao es queda sol. Té motius per a preocupar-se: les acusacions que va llençar contra Aldimira eren totalment falses i ara tem que en realitat no hagi mort. Si així fos en realitat, el testimoni de la jove podria significar la seva condemna a mort. Ladislao es retira reflexionant.

Ens traslladem ara a un bosc. Efectivament Aldimira no va morir i des de llavors es refugia en el bosc fent-se passar per la filla de Zenovito. Cada dia es lamenta del que li ha passat, però malgrat la injustícia amb la qual Sigismondo la va condemnar, encara segueix sospirant per ell (cavatina: Oggetto amabile). Apareix Zenovito i posa al corrent a la jove de tot el que està passant a la cort. Ja va sent hora que es descobreixi tota la veritat i Zenovito es posa a disposició d'Aldimira per ajudar-la. Una remor llunyana els alarma i la noia s'amaga per precaució. Es tracta d'un grup de caçadors per passa pel lloc, cosa poc habitual, per la qual cosa Zenovito els hi demana els motius. El grup li respon que la cacera s'ha organitzat per ordre del rei i dins de poc ho podrà comprovar perquè forma part de l'expedició (Cor: Al bosco! Alla caccia!).

Els caçadors continuen el seu camí i Zenovito i Aldimira es queden petrificats: sota cap concepte esperaven que el rei aparegués al bosc. Tots dos entren a la casa en la qual viuen i apareixen Sigismondo i Anagilda. La noia s'endinsa en el bosc amb una part del seguici que els acompanya i Sigismondo es queda sol mentre torna a fantasiejar amb el fantasma. Arriba Ladislao molt agitat: s'ha trobat amb Ulderico i l'ha informat que està a punt d'atacar Polònia per venjar la seva filla. Sigismondo decideix explorar el terreny i abans de marxar ordena a Ladislao que entri a la casa per informar els seus estadants de la proximitat de la batalla. Zenovito i Aldimira, que ho han observat tot, es preparen per a la trobada i el noble es retira momentàniament per a no fer sospitar. Ladislao obeeix a Sigismondo però surt totalment pàl·lid. Intenta mantenir la calma i demana al monarca que entri a la cabana. Sigismondo ho fa i Ladislao s'espanta en veure a la noia i reconèixer de seguida a Aldimira, a la que defineix com un espectre que ha tornat des de l'infern (ària: Vidi, ah no, che allor sognai).

Ladislao s'endinsa en el bosc. Aldimira surt de la casa per rebre a Sigismondo i aquest, en veure-la, queda també molt sorprès perquè creu reconèixer a la seva estimada. Li demana la seva identitat i la jove respon que es diu Egelinda i que és la filla de Zenovito. El rei li demana que faci venir al seu pare i ella obeeix però malgrat que intenten mantenir la calma, el nerviosisme es palpa en l'ambient. Aldimira interroga al sobirà pel motiu del seu turment però ell decideix ocultar la resposta (duo: Un segreto è il mio tormento).

Sigismondo es retira cap al bosc i Aldimira torna a casa. Ladislao i Zenovito han tornat i es troben. El primer demana al segon si té alguna filla i l'altre respon afirmativament. També li parla de la semblança entre la seva filla i l'extint Aldimira, fet que tranquil·litza una mica al primer ministre. Zenovito comença a relatar-li un plan que ha ideat per evitar la guerra: ja que la seva filla s'assembla tant a Aldimira, es podria portar a la cort i vestir-la amb vestidures reials. Quan arribi Ulderico al palau, presentaran a la noia davant d'ell i donat que la seva semblança és enorme, la confondrà amb la seva filla. El mateix Ulderico podrà comprovar que la seva filla no és morta i la pau se signarà al moment. A Ladislao li sembla bé la idea i va a buscar a Sigismondo per fer-li-ho saber. Zenovito es queda sol i s'alegra: per fi es podrà fer justícia amb Aldimira i el traïdor serà castigat (ària: Tu l'opra mia seconda).

Ladislao torna i fa saber a Zenovito que al rei també li ha agradat el plan: quan es faci fosc l'aniran a buscar. El noble li respon que acaba de parlar amb la seva filla i que es nega a obeir, pel que ha pensat que si ell parla amb ella, aconseguirà convèncer-la. Ladislao accepta i se'n va a buscar a Aldimira. "Elgelinda" surt i Ladislao li ordena que obeeixi, però ella li respon que no està segura que la seva vida estigui fora de perill, ja que Aldimira fou executada per una traïció. Les paraules de la jove es claven com un punyal sobre Ladislao, ja que aquesta noia no hauria de saber res sobre això. Això fa que la preocupació torni al primer ministre (duo: Se ricuso i doni tuoi).

Aldimira es retira de nou a la cabana i Sigismondo, Anagilda i Rodoski tornen al lloc. El rei demana a Ladislao si ja està tot acordat però li respon que la noia no està disposada a obeir. Sigismondo s'enfuria i decideix convèncer ell mateix a la noia. Anagilda i Rodoski es retiren juntament amb un grup de soldats.

A l'interior de la cabana, Sigismondo acaba d'entrar l'estança principal. Aldimira i Zenovito l'observen des d'una altra habitació i Ladislao s'amaga darrere una porta. El rei comença a reflexionar sobre "Egelinda" i la noia, amb veu potent, pronuncia el seu verdader nom. Sigismondo s'altera en gran manera i Aldimira i Zenovito surten del seu amagatall però no confessen la veritat. Ladislao no pot suportar més el seu turment i decideix retirar-se per traçar un pla que li permeti acabar amb les seves preocupacions. Sigismondo demana a "Egelinda" que el segueixi i la jove li respon que ho farà si li garanteix que no ha de témer per la seva vida. La conversa es deté per l'arribada inesperada de Ladislao, Anagilda, Rodoski i els soldats: el rei Ulderico ja ha presentat batalla i és de vital importància procedir a la defensa com més aviat possible. Tots decideixen dirigir-se immediatament a la cort (final: Dimmi Egelinda, in corte).

Acte II[modifica | modifica el codi]

De retorn al palau reial polonès, un grup de nobles s'estranya per la conducta del sobirà i asseguren que ha d'amagar algun secret (cor: In segreto a che ci chiama?).

Entren Sigismondo i Ladislao, juntament amb Rodoski i Anagilda. Ulderico té ara la superioritat militar i d'aquí a poc penetrarà al palau, així que decideixen procedir a l'engany, encara que Ladislao sospita cada vegada més que la noia que s'allotja a la cort és en realitat la veritable Aldimira. La noia apareix luxosament vestida mentre un grup de polonesos la lloa (cor: Viva Aldimira!).

Ladislao amb prou feines pot suportar la visió i creu estar davant la veritable reina. Rodoski tampoc li treu l'ull de sobre i dubte molt seriosament de la identitat de la dona. Sigismondo anuncia llavors que d'aquí a poc es casarà amb ella, el que entristeix a Anagilda, que veu com les seves esperances de matrimoni amb el sobirà s'esvaeixen. Tots es retiren i queden sols Sigismondo i Aldimira. El rei demana matrimoni a la jove i ella queda pensarosa. El sobirà li confessa que cada vegada que la mira creu estar davant la seva consort morta. Aquestes paraules fan que Aldimira retregui a Sigismondo el comportament que va tenir amb ella i estigui a punt de descobrir la seva veritable identitat però aconsegueix contenir-se. Tots dos se separen i parteixen per llocs oposats (duo: Se ricuso i doni tuoi).

Tornen al lloc Rodoski i Anagilda, tots dos molt estranyats per la gran semblança que hi ha entre la jove que s'allotja al palau i la morta Aldimira. Anagilda es lamenta: esperava casar-se amb el rei però aquesta possibilitat està cada vegada més llunyana (ària: Sognava contenti, sperava conforto).

La dona marxa i entra Ladislao. La preocupació de tots dos és extrema i el primer ministre ordena al seu confident que es presenti davant de Sigismondo per fer-li saber que d'aquí a poc arribarà Ulderico. Rodoski obeeix i Ladislao demana al cel que els seus problemes desapareguin d'una vegada (ària: Giusto ciel, che i mali miei).

En una altra sala del palau, Rodoski i Anagilda s'encaminen per presentar-se davant Sigismondo. Rodoski ja ha descobert a Aldimira i li lliura una carta que Ladislao va escriure a la jove fa ja anys. Aquesta carta recull les propostes amoroses que Ladislao va dirigir a Aldimira però que ella va rebutjar. El primer ministre, encegat per la ira, va calumniar per aconseguir la seva condemna a mort. Arriben Sigismondo i el rei exhorta a Rodoski que es retiri. Sigismondo comunica a "Egelinda" que ha arribat el moment de presentar-se davant Ulderico. El rei li demana si té por però ella és ambigua en la seva resposta. El rei torna a intentar desvetllar si "Egelinda" és en realitat la filla del monarca bohemi, però ho segueix negant. Rodoski torna amb un grup de soldats que anuncia l'arribada de l'enemic. Aldimira fa el cor fort i, animada pels polonesos, va a la trobada amb el seu pare (ària: Ah signor, nell'alma mia).

En un descampat a l'exterior del castell, Ulderico i les seves tropes esperen l'arribada dels polonesos. Ladislao apareix i confessa a Ulderico l'engany de què va ser víctima amb tot detall. Sigismondo i Aldimira apareixen amb un grup de soldats polonesos capitanejats per Rodoski. El rei bohemi els rep naturalment amb hostilitat i, molt enfadat per haver estat enganyat, ordenant a les seves tropes que ataquin immediatament als polonesos, iniciant-se així una nova batalla (quartet: Genitor, deh, vien!).

En el fragor de la batalla, Rodoski cau presoner d'Ulderico i atorga a Ladislao el poder de decisió del destí d'"Egelinda": ell determinarà si ha de continuar vivint. Ladislao ha pres ja una determinació i va en la recerca de la jove: sembla que el final del turment és pròxim.

La superioritat militar d'Ulderico és una realitat. Finalment Sigismondo és fet presoner i se'n lamenta. De sobte se sent com "Egelinda" demana socors, ja que Ladislao intenta raptar-la. Sigismondo aconsegueix albirar-lo i indica als seus soldats que el capturin immediatament. La noia fa saber al rei que pretén matar-la i Ladislao ho confessa tot: aquesta dona és en realitat Aldimira i és innocent de tot allò del qual fou acusada. Sigismondo es desmoralitza davant la notícia, ja que creu que Aldimira en realitat l'odia, però res més lluny de la realitat: el perdona i li manifesta el seu desig de tornar a ser seva. Per fi, reina la felicitat en l'ànima de Sigismondo i manifesta a Ulderico que pot matar-lo si així ho desitja (ària: Alma rea! Il piu infelice).

Aldimira li demostra a Ulderico que és veritablement la seva filla amb la carta que li va lliurar Rodoski, fet que Ladislao confirma. Finalment els dos exèrcits es reconcilien mentre el vil polonès tem pel destí que se li acosta, culminant així l'òpera (final: Qual felice amico giorno).

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • Quadre I
  1. Cor O prence misero
  2. Cavatina O destin crudel! Del Re nel petto (Ladislao)
  3. Ària Non seguirmi! Ormai t'invola (Sigismondo)
  4. Duet O dubbi miei! (Ladislao, Sigismondo)
  • Quadro II
  1. Ària O tranquillo soggiorno (Aldimira)
  2. Duet Ma dei fellon la morte (Zenovito, Aldimira)
  3. Cor Al bosco! Alla caccia!
  4. Quartet Lo sposo, il Re! (Aldimira, Zenovito, Sigismondo, Anagilda)
  5. Ària D'armi e d'armate (Ladislao)
  6. Duet Venga Ulderico (Sigismondo, Ladislao)
  7. Ària Ecco il consiglio mio (Zenovito)
  8. Duet Ella ricusa? Ah, dessa (Ladislao, Aldimira)
  9. Final primer Quale, o Ciel, d'idee funeste (Sigismondo, Aldimira, Ladislao, Zenovito)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • Quadre I
  1. Cor In segreto a che ci chiama?
  2. Recitatiu Superato ho il bosco (Sigismondo, Ladislao, Anagilda)
  3. Cor Viva Aldimira
  4. Duet Forza, forza, o cor (Aldimira, Sigismondo)
  5. Ària Sognava contenti (Anagilda)
  6. Ària Misero me! Che sento (Ladislao)
  7. Ària M'offendi ormai (Aldimira, coro)
  • Quadro II
  1. Trio Venga Ladislao (Ulderico, Ladislao, Aldimira)
  2. Gran scena Vincesti, iniqua sorte (Sigismondo)
  3. Final segon Qual felice, amico giorno (Sigismondo, Aldimira, Ulderico, Ladislao

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La majoria de crítics estan d'acord en menysprear aquesta òpera. Molts posen per davant de la culpa al llibret de Foppa, amb una poesia amb molts defectes, amb una manca d'interès dramàtic i una acció summament confusa. La partitura potser no estava a l'altura de les obres anteriors, encara que d'ella en va aprofitar multitud d'idees que després foren cèlebres, sobretot els fragments per al Barbiere, com el cor Piano, pianissimo del principi d'aquest, i el crescendo de l'ària de la calumnia.[1]

De totes maneres, Sigismondo és una òpera desordenada, que uneix moments de gran dificultat amb passatges banals. L'obertura està basada en la d'Il turco in Italia, seguint en la seva tradició d'adaptar-se a si mateix quan no tenia temps per completar una nova òpera. Els contemporanis de l'estrena varen apreciar especialment la difícil ària molt ornamentada que havia de cantar la protagonista al final de l'obra, quan forçosament havia d'estar molt cansada.[1]

Autopréstecs[modifica | modifica el codi]

Il turco in Italia

Les obertures són molt similars.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Sigismondo, Bruno, Aldimira, Ulderico
Director,
Opera House and Orchestra
Segell [10]
1992 Sonia Ganassi,
Bruno Lazzaretti,
Rosella Ragatzu,
Giacomo Prestia
Richard Bonynge,
Rovigo Venezze Conservatory Orchestra
Àudio CD: Bongiovanni
Cat: 8.660189-90
1995 Carmen Oprisanu,
??,
Tatiana Korovina,
Vladimir Prudnikov
Marc Andreae,
Stuttgarter Kammerorchester and Prague Male Choir
(Enregistrat al Wildbad Rossini Festival, juliol)
Àudio CD: CROSSROADS
Cat: CR 0102695

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986, p. 54. ISBN 84-231-2852-0. 
  2. Osborne, Charles, p.44
  3. Holden, p. 775
  4. Vitoux, Frédéric. Rossini. Madrid: Alianza, 1986, p. 145. ISBN 84-206-8542-9. 
  5. (alemany)Richard Osborne, Rossini. Leben und Werk. Munich, 1988, page 32
  6. 6,0 6,1 «Ressenya de l'òpera». operamanager.it.
  7. (alemany) Marcus Chr. Lippe: Rossinis opere serie, Zur musikalisch-dramatischen Konzeption. Franz Steiner Verlag, Stuttgart 2005, ISBN 978-3-515-08586-1,page 186
  8. Gioacchino Rossini: Sigismondo
  9. Toye, Francis. Rossini: A Study in Tragi-Comedy. Nova York: W. Norton Inc., 1963, p. 46. 
  10. Gravacions de Sigismondo a operadis-opera-discography.org.uk