Adelaide di Borgogna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Adelaide di Borgogna
Adelaida de Borgonya
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giovanni Schmidt
Llengua original Italià
Època composició Novembre-desembre 1817
Gènere Opera seria
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 11 de novembre de 1817
Escenari Teatro Argentina de Roma
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Adelaide di Borgogna. o sia, Ottone re d'Italia és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Giovanni Schmidt. S'estrenà al Teatro Argentina de Roma l'11 de novembre de 1817.

Una angoixada damisel·la és salvada per un cavaller de brillant armadura. Aquest és el conte de fades estàndard però, per sorprenent que sembli, Adelaide di Borgogna és una història vertadera que es basa en un important tros de la història d'Itàlia, Otó, emperador d'Alemanya, va arribar al rescat d'Adelaida, vídua de Lotari, rei d'Itàlia.[1]

Adelaide di Borgogna és un dels títols més infreqüents en la producció operística de Rossini. Es tracta d'una composició d'escriptura musical no gaire habitual en Rossini, resultant bastant sòbria i austera pel que fa als cantants, fent prevaler un equilibri vocal, sobretot pel que fa als rols d'Adelaide i Ottone.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Adelaide di Borgogna, és la vint-i-tresena òpera de Rossini, i tenint en compte que es va donar a conèixer a Roma el 27 de desembre de 1817, mes i mig després d'Armida i dos mesos abans de Mosè in Egitto, ambdues destinades al Teatro San Carlo de Nàpols, va ser escrita a contra-rellotge. De nou el seu fidel amic Michele Carafa (exoficial de Napoleó, ajudant de Murat i reciclat finalment en músic) el va ajudar en el projecte que, com era habitual en Rossini, es va beneficiar de treballs anteriors, en particular l'obertura que comparteix, en un exemple increïble d'adaptabilitat dramàtica, amb La cambiale di matrimonio.[2] Per aquest treall, Rossini va cobrar 300 escuts romans.[3]

Michele Carafa, compositor i amic de Rossini, que va ajudar en els recitatius i potser en algun altre fragment

La història de l'òpera es va prendre d'un esdeveniment històric que va tenir lloc en l'època medieval, que marca el final d'un regne italià independent i que condueix al naixement del Sacre Imperi Romanogermànic alemany gràcies als esforços d'Otó. A l'òpera, Adelaide s'esforça per lluitar pel seu poble, atrapada entre la rivalitat política i l'amor de dos homes. Finalment tria Ottone, el millor governant, per a ella i el seu regnat.[4]

El llibretista, Giovanni Federico Schmidt, ja havia escrit per a Rossini el llibret d'Armida a principis del mateix any 1817. Adelaida de Borgonya era l'esposa de Lotari, l'últim rei carolingi de la major part de tot el món en aquells dies. L'extens llibret va ser criticat en el seu temps per ser dramàticament difús,[5] i sembla que Schmidt va cometre alguna inexactitud en les dates i els esdeveniments.[6] Sense més importància per l'argument i a tall d'exemple, en el llibret de Schmidt l'acció transcorre l'any 947, quan en realitat Lotario va morir el 950; també col·loca la fortalesa de Canosso a prop del llac de Garda, però en realitat és en els Apenins.

La part de soprano d'aquesta òpera Rossini la va escriure expressament per a la cantant Elisabetta Manfredini.[7]

Existeix una altra òpera amb el mateix nom, Adelaide di Borgogna al castello di Canossa, amb text de Cesare Malmusi i música d'Alessandro Gandini, amb la qual s'inaugurà el 1841 el nou teatre de la ciutat de Mòdena.[8]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Elisabetta Manfredini, sembla que l'única cantant de nivell de l'estrena

Adelaide di Borgogna es va estrenar l'11 de novembre de 1817 al Teatro Argentina de Roma. L'estrena no va funcionar,[9] i la companyia sembla que va ser molt mediocre, si exceptuem Elisabetta Manfredini. I és que aquell any Rossini havia sobrevalorat les seves forces i estava exhaust. Va haver d'abandonar el recitatiu acompanyat per tota l'orquestra, per una altra vegada el sec, acompanyat pel clavicèmbal, més avorrit, sobretot si no el componia ell.[9]

A la premsa de l'època hi ha poques ressenyes i poc favorables al nou treball de Rossini. Va tenir una carrera curta: en els vuit anys successius es va escoltar a Venècia, Pàdua, Lugo, Liorna, amb una sortida internacional a Lisboa. Després, l'oblit fulminant. Els seus precipitats orígens foren potser en part responsables d'aquest oblit.[2] L'any 1823, Stendhal deia a la seva biografia de Rossini que d'Adelaide només era coneguda la seva ària O crude stelle!, que sovint era cantada amb delit.[10]

El 1978 va reaparèixer Adelaide al Queen Elizabeth Hall de Londres amb Ernesto Palacio, sis anys abans que Martina Franca la rescatés amb tots els honors al Festival della Valle d'Itria i de la mà d'Alberto Zedda, autor d'altra banda de l'edició crítica, amb un repartiment de luxe encapçalat per Mariella Devia i Martine Dupuy, i de la qua es va produir una edició discogràfica. El 1988 es va dur a terme a la Salle Pleyel de París (amb els mateixos protagonistes: Devia, Palacio i Dupuy).

El 2005 el Festival d'Edimburg es va tornar a recordar d'aquesta partitura rossiniana, aquesta vegada amb la discogràfica Opera Rara que la va enregistrar en viu, en un clima d'èxit incondicional. Un any després, l'obra va merèixer el suport definitiu del Festival de Pesaro, en una lectura concertística feta per Daniela Barcellona, Patrizia Ciofi, Lorenzo Regazzo i l'Orquestra Haydn. La primera actuació escenificada al ROF va succeir el 2011 (amb la Barcellona, Jessica Pratt i Nicola Ulivieri), en la celebració del 150è aniversari de la unificació d'Itàlia.

Argument[modifica | modifica el codi]

Estàtues d'Otó i Adelaida a la catedral de Meissen

Any 947, a la vora del llac de Garda, l'aventurer Berengario i el seu fill Aldebert, s'apoderen de la fortalesa de Canossa. L'emperador d'Alemanya, Ottone, ve a socórrer a Adelaide que estima a Aldebert. Els dos homes se la disputen. Ottone li ofereix l'amor i el tron, amb el que Adelaide acaba convertint-se en presonera, en ostatge i en penyora alternativament.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Atto I
  • 1 Introducció Misera patria oppressa (Cor, Iroldo, Berengario, Adelaide, Adelberto)
  • 2 Cor, scena i cavatina Salve, Italia, un dì regnante - Soffri la tua sventura (Ottone)
  • 3 Duet Vive Adelaide in pianto (Ottone, Adelberto)
  • 4 Coretto Viva Ottone (Cor, Iroldo)
  • 5 Cavatina Se protegge amica sorte (Berengario)
  • 6 Ària Vorrei distruggere (Eurice)
  • 7 Cor, scena i cavatina O ritiro che soggiorno - Occhi miei, piangeste assai (Adelaide)
  • 8 Duet Mi dai corona e vita (Adelaide, Ottone)
  • 9 Final primer Schiudi le porte al tempio (Cor, Adelberto, Berengario, Ottone, Adelaide, Ernesto)
Acte II
  • 10 Introducció Come l'aquila che piomba (Cor)
  • 11 Duet Della tua patria ai voti (Adelberto Adelaide)
  • 12 Ària Sì, sì, mi svena (Eurice)
  • 13 Cor, scena i ària Berengario è nel periglio - Grida, o natura, e desta (Adelberto)
  • 14 Quartet Adelaide! Oh ciel (Ottone, Berengario, Adelberto, Adelaide)
  • 15 Scena i ària Ah, vanne, addio - Cingi la benda candida (Adelaide)
  • 16 Cor, scena i ària Serti intrecciar le vergini - Vieni, tuo sposo e amante (Cor, Ottone)[11]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Adelaide és una de les partitures menys ben considerades de Rossini, però és difícil dir per què. Les melodies són tan atractives com les que més, i si bé els finals semblen una mica més febles per als estàndards d'aquest compositor, és perquè aquesta òpera no és una comèdia encantadora. La història pot ser un indici del seu poc èxit: no hi ha la tensió dramàtica que després es trobaran a Tancredi, a Maometto II o a Semiramide.[12]

La veritat és que després de l'èxit de La gazza ladra, Rossini entrà en una etapa grisa en la qual Adelaide està immersa. Les prodigioses facultats de què Rossini havia fet gala fins aleshores havien començat, imperceptiblement, a minvar, i la voràgine d'encàrrecs, composicions, estrenes i altres ocupacions, començaven a deixar-se sentir en les seves obres. És per aquest motiu que aquest període se l'ha qualificat de gris, ja que les seves òperes, a excepció de La donna del lago, són inferiors al conjunt.[13]

Simple i directe, hi ha algunes delícies rossinianes a l'òpera: l'escena d'Adelaide en l'Acte I, el seu duet pirotècnic amb Ottone, una emocionant primer final, una bona ària d'Adalberto i el rondó final d'Ottone. Però els recitatius i àries per a personatges secundaris són avorrits, i alguns ho són tant que hi ha dubtes que els compongués Rossini.[14] I és que extraoficialment, Carafa, sense el qual era pràcticament impossible que Rossini assolís els terminis, va ajudar potser més que en altres ocasions.[13]

La crítica no es posà d'acord en el veredicte. Un biògraf va escriure que es tractava de "la pitjor òpera seriosa"[15] del compositor, afirmació que pot ser compatible amb la seva contrària "una de les millors òperes serioses de l'any", el 1817, que comparteix, entre d'altres, amb La sacerdottesa d'Irminsul de Carlo Coccia (una antecedent de la Norma belliniana), La gioventù di Enrico IV de Giuseppe Mosca, Fayel de Carlo Coccia, Rodrigo di Valenza de Pietro Generali, La zingara delle Asturie de l'admirat per Stendhal Carlo Soliva, així com amb una Ifigenia en Tauride i una Adele di Lusignano de l'ajudant Carafa, totes elles oblidades.[2]

L'obra està plena de meravelles. Començant per la seva estructura, la típica del compositor, la que va inventar amb Tancredi i va culminar amb Semiramide, per continuar amb la distribució vocal: per a Adelaide es necessita una soprano lírica de coloratura, per a Ottone una mezzosoprano dramàtica o millor contralt amb agilitats i domini tècnic per superar el caràcter virtuosístic, per a Adelberto un tenor lleuger o contraltino amb una tessitura aguda molt generosa, i un baix cantante per a Berengario, encara que en aquest cas sense l'estatura de quan Rosini destinava aquest tipus de rols a un cantant tan dotat com era Filippo Galli.[2] En les parts menors es necessita un tenor pel rol d'Iroldo i una soprano lírica per cantar el rol d'Eurice.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Ottone, Adelaide,
Berengario, Adalberto)
Director,
Opera House and Orchestra
Segell[16]
1984 Martine Dupuy,
Mariella Devia,
Armando Caforio,
Aldo Bertolo
Alberto Zedda,
Martina Franca Festival Orchestra and New Cambridge Chorus
(Enregistrament d'una actuació al Festival della Valle d'Itria a Martina Franca, sud d'Itàlia, 4 d'agost)
Àudio CD: Warner Fonit
Cat: 3984 27591
2005 Jennifer Larmore,
Marjella Cullagh,
Mirco Palazzi,
Bruce Ford
Giuliano Carella,
Scottish Chamber Orchestra and Chorus
(Enregistrament d'una actuació a l'Usher Hall, Edinburgh, 19 d'agost)
Àudio CD: Opera Rara
Cat: ORC 32
2011 Daniela Barcellona,
Jessica Pratt,
Bogdan Mihai,
Nicola Uliviero
Dmitri Jurowski,
Orchestra and Chorus of Teatro Comunale di Bologna.
(Enregistrament d'una actuació al Rossini Opera Festival de Pesaro)
Blu-ray DVD: Arthuas Musik,
Cat: 108060

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ashley, Tim. «Ressenya del disc» (en anglès). Opera rara. [Consulta: 27 gener 2016].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Fraga, Fernando. «Ressenya del disc» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 27 gener 2016].
  3. Lodovico S. Silvestri. Della vita e delle opere di Gioachino Rossini: Notizie biografico, artistico, aneddotico, critiche. a spese dell'autore, 1874, p. 154. 
  4. «Ressenya del vídeo» (en anglès). Arthaus Musik. [Consulta: 27 gener 2016].
  5. «Resenya del disc d'Opera Rara» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 27 gener 2016].
  6. «Mosé in Egitto i Adelaide di Borgogna a Pesaro» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 29 gener 2011].
  7. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 32, pàg. 800 (ISBN 84-239-4532-4)
  8. Golinelli, 2001, p. 14.
  9. 9,0 9,1 Servadio, 2015, p. 93.
  10. Stendhal, 1824, p. 10.
  11. «Estructura de l'òpera» (en anglès). Opera Rara. [Consulta: 29 gener 2016].
  12. Yohalem, John. «Ressenya del vídeo» (en anglès). Opera News. [Consulta: 29 gener 2016].
  13. 13,0 13,1 Alier, 1986, p. 93.
  14. Levine, Robert. «Ressenya del disc» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 29 gener 2016].
  15. Osborne, 2004, p. 383.
  16. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]