Clarinet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Clarinets

El clarinet és un instrument de vent-fusta.[1] Dins d'aquesta gran família, el clarinet pertany als instruments de canyeta simple, igual que el saxòfon. El forat és aproximadament cilíndric (a semblança de la flauta travessera i a diferència del saxòfon). És un instrument format per diverses peces desmuntables: broquet, barrilet, cos superior, cos inferior i campana. El material principalment utilitzat per a la seva construcció és la fusta de banús. Tanmateix, en els últims anys ha començat a utilitzar-se la resina o plàstic com a nous materials. És un instrument transpositor l'extensió del qual abasta de tres a quatre octaves.

Evolució[modifica | modifica el codi]

Alguns estudiosos afirmen que el clarinet és producte d'una evolució constant de l'aulos grec, però és generalment acceptat que fou inventat cap a finals del segle XVII pel fabricant d'instruments de corda Johann Christoph Denner. Aquest clarinet, però, era molt primitiu i només disposava d'una clau, amb la qual cosa la seua sonoritat era molt pobra. Seria Ivan Müller qui acabaria de dotar al clarinet de l'engranatge de claus que avui s'utilitza. Un total de tretze claus que fan del clarinet un instrument molt ric en registres i sons. L'evolució i estudi del clarinet, però, continuaria. Tres són els sistemes que condicionaren l'evolució del clarinet al llarg de la història:

  1. Sistema Muller o de tretze claus (del qual es basen tant el sistema Böhm o francès com el sistema alemany)
  2. Sistema Klosé-Buffet o francés, també anomenat sistema Boehm, que si bé no és el mateix que el sistema inventat per Theobald Boehm per la flauta travessera, s'hi assembla.
  3. Sistema Albert
  4. Sistema alemany i sistema Oehler (Oskar Oehler)(que és un sistema perfeccionat a partir del sistema alemany)

El seu cos està format per l'embocadura, el barrilet, els dos cossos i la campana. Quan es bufa, s'accionen les claus per a variar els sons.

Ús[modifica | modifica el codi]

El clarinet esdevé avui dia un instrument imprescindible tant per a les orquestres com per a les bandes de música. Destaca l'ús per a ambdues agrupacions del clarinet en sib, no obstant això, existeixen altres instruments que pertanyen a la família del clarinet. Entre els més utilitzats trobem el requint o clarinet en mib, el clarinet baix (sib), el clarinet alt (mib) i el clarinet en la, molt utilitzat en les orquestres.

Tipus de clarinet[modifica | modifica el codi]

Existeix tota una família de clarinets segons el seu registre: de sopraninos afinats en do, mi bemoll o re, fins a octocontrabaixos afinats en si bemoll. Els més utilitzats són:

  1. Sopranino en Mi bemoll (també anomenat requint i pitu montañés a Cantabria)
  2. Soprano en Si bemoll.
  3. Clarinet en La.
  4. Clarinet Alt.
  5. Clarinet Contralt.
  6. Clarinet Baix (en si bemoll).
  7. Contrabaix en si bemoll.
  8. Contrabaix

Hem d'afegir dos clarinets molt utilitzats durant el classicisme musical (que són els més utilitzats en la major part de les obres de Mozart): el clarinet di bassetto (afinat en la), i el corno di bassetto (afinat en fa).

Quasi tots són instruments transpositors. La raó més plausible és que el clarinet soprano en do (en desús) era massa estrident per la gran quantitat de sons harmònics aguts, es va preferir el clarinet en si bemoll (el més empleat) i en la (principalment al repertori orquestral). Un cop fixat el soprano de la família, la resta de membres s'establiren en relació a aquest.

Principals mestres del clarinet a Europa[modifica | modifica el codi]

Lefèvre[modifica | modifica el codi]

Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829) va viure a Paris en els turbulents anys de la Revolució francesa i les guerres napoleòniques. La seva manera de tocar era, sota la tradició francesa de Beer. A més de ser un notable solista, va tenir les millors posicions de la ciutat, incloent la de primer clarinet de l'Emperador. Degut al gran nombre de clarinetistes necessitats a les bandes de l'exèrcit de Napoleó, va haver-hi una gran demanda d'alumnes i quan el Conservatori de París va obrir les portes al 1795, Lefèvre era un dels 19 mestres designats a ensenyar a cent quatre alumnes de clarinet. Lefèvre rebé l'encàrrec d'escriure el mètode oficial del Conservatori, llibre que es va imprimir en la mateixa institució al 1802. El mètode va ser reimprès i editat per Hermann Bender, Romeo Orsi i Alamiro Giampieri. Forma la base del mètode de Julius Pisarovic, i s'utilitza encara avui en dia.

Müller[modifica | modifica el codi]

Ivan Müller (1786-1854) va presentar el seu clarinet de tretze claus al Conservatori de París perquè el revisaren al 1812. Ell argumentava que aquest nou clarinet podia tocar en totes les tonalitats amb facilitat, ja que en el futur els instrumentistes només necessitarien un instrument. Va tenir la mala fortuna de trobar-se amb Lefèvre com a membre del comitè assignat a jutjar el seu nou instrument, ja que Lefévre considerava que el fet d'agregar-li més forats que els que necessita el seu propi clarinet de sis claus distorsionaria la qualitat del so, i això va influenciar al jurat. L'invent fou rebutjat, sota els arguments que els compositors desitgen la varietat de colors de so que els diferents clarinets ofereixen. Müller no va acceptar la idea de ser rebutjat i va viatjar per tota Europa i Rússia oferint (amb el seu nou clarinet) concerts de molta qualitat, i aviat el seu instrument fou proclamat com el clarinet del futur. Müller fou un viatger incansable durant tota la seva vida i mai es va establir per molt temps en un lloc fix per a guanyar reputació de mestre, però si va escriure un mètode per al seu clarinet al 1822 i va prosperar exitosament en edicions posteriors.

Klosé[modifica | modifica el codi]

Hyacinthe Klosé (1808-1880). Klosé era compositor, luthier, clarinetista i professor de clarinet al Conservatori Superior de Paris. Com a músic, Klosé va ser segon clarinet al Théâtre Italien de Paris, darrere de Frédéric Berr primer i d'Iwan Müller després. El 1838, quan Berr mor, és nomenat professor de clarinet al Conservatori Superior de Paris. De totes maneres, la gran contribució de Klosé a la història del clarinet té poc o res a veure amb la seva faceta de músic o de compositor. De fet, la feina més important de Klosé va ser adaptar per al clarinet el sistema d'anelles movibles que Theobald Bohem havia creat per a la flauta travessera. Aquesta feina la va fer conjuntament amb el luthier francès Louis Auguste Buffet jeune (fill), fill del fundador de Buffet-Crampon. L’”invent” de Klosé i Buffet (bé, de fet l'invent és de Bohem, però ells hi van fer adaptacions) causa el cisma entre els fabricants de clarinets, doncs mentre la majoria segueix el sistema Bohem, això no és així a Alemanya i Àustria especialment. En aquests països s'acaba adoptant el sistema Albert, que després evoluciona en el sistema Öhler (Oehler). Klosé és famós entre els clarinetistes pels seus mètodes de clarinet: llibres d'estudis de mecanismes amb dificultat variada i gradual que la immensa majoria de clarinetistes han hagut de "patir" un moment o altre en la seva vida.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Clarinetistes[modifica | modifica el codi]

Compositors amb obres per a clarinet[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Clarinet». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clarinet