Darius Milhaud
Darius Milhaud (Marsella, 4 de setembre de 1892 – Ginebra, 22 de juny de 1974) fou un compositor francès.
El 1916 va anar a viure al Brasil com a secretari de Paul Claudel, que era ambaixador, i es va impregnar de la música del país. Té una obra molt nombrosa i amb tècniques variades. Entre les seves òperes, cal citar El pobre mariner (1926), les tres Òperes-minut (1927), Christophe Colomb (1930), Esther de Carpentras (1937) o Bolívar (1943), a més de dotze simfonies, divuit quartets de corda, concerts, música de cambra, etc. La seva obra es caracteritza per l'ús de la politonalitat i de patrons rítmics derivats del jazz.[1]
Biografia[modifica]
Va començar als set anys a estudiar violí amb Leo Bruguier, que el va incorporar al seu quartet de corda. Va ingressar al Conservatori de París el 1909. Va ser alumne de Berthelier (violí), Leroux (harmonia), Andre Gedalge (contrapunt), Paul Dukas i Vincent d'Indy (direcció d'orquestra) i Charles Widor (fuga).
El 1910 va escriure una òpera còmica basada en un llibret de Francis Jammes titulat Brebis égarée (ovella desencarrilada). Més endavant es va veure atret per la música de cambra. La seua primera Sonata per a violí i piano data de 1911 i el seu primer Quartet de corda va ser escrit el 1912. Va conèixer el poeta Paul Claudel, de qui va musicar algun poema. Entre els seus amics hi havia Georges Auric i Arthur Honegger.
L'interès del jove compositor per la música dels seus contemporanis austríacs de la Segona escola de Viena, el va menar a ser el primer a dirigir, a la Salle Gaveau de París, l'any 1914, una estrena del Pierrot Lunaire d'Arnold Schoenberg.[2]
El 1916 va viatjar al Brasil com a secretari de Paul Claudel, llavors ambaixador francès en aquest país. En aquest viatge Milhaud va escriure les Saudades do Brazil (enyorances del Brasil), Le Bœuf sur le toit (El bou al teulat) i el poema coreogràfic l'Homme et son desir (L'home i el seu desig). El 1918 va tornar a França i va entaular amistat amb Erik Satie i amb els músics del Grup dels Sis.
Durant els anys posteriors, l'activitat creadora de Milhaud va ser incessant: cantates, concerts, cançons, obres corals se succeïen en ràpida cadència. Es va casar amb la seua cosina Madeleine, que a partir de 1937 seria la seua col·laboradora en diverses obres. Va fer nombrosos viatges i va oferir concerts a tots els països d'Europa.
El 1940 es va traslladar als Estats Units en rebre l'encàrrec d'una simfonia per a l'Orquestra de Chicago. Allí va romandre fins al 1947, treballant com a professor de composició al Mills College d'Oakland, Califòrnia, on va tenir com a alumnes, entre d'altres, a Paul Méfano i al músic de jazz Dave Brubeck. Va abandonar Amèrica per a treballar com a professor honorari de composició al Conservatori de París, on va tenir com a deixebles a Claude Prey, Charles Chaynes, Francis Miroglio,[3] Antonio Braga,[4] Iannis Xenakis, al belga Karel Goeyvaerts[5] i a Karlheinz Stockhausen.
El 1952 va viatjar a Israel, on va escriure part de la seua òpera David.
El 1965 el seu catàleg estava integrat per 409 obres, de petit i gran format, escrites per a tots els gèneres musicals. D'entre totes aquestes destaquen els ballets Le Bœuf sur le toit (1920) i La Création du Monde (1923), l'òpera Christophe Colomb (1930) i la peça orquestral Suite provençale (1937), la Sonata per a violí i clave, estrenada el 1946 per Ralph Kirkpatrick. El 13 de juny de 1966 s'estrenà al Gran Teatre de Ginebra La mère coupable (La mare culpable) op. 412, una òpera en tres actes amb llibret de la seva esposa Madeleine basada en La mare culpable, l'última obra de la trilogia de Beaumarchais dedicada a Fígaro.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Darius Milhaud |
- ↑ Dictionnaire des compositeurs.. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-559-8.
- ↑ «Études : revue fondée en 1856 par des Pères de la Compagnie de Jésus».
- ↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 856. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 180. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 520. (ISBN 84-7291-255-8)
- Compositors francesos del segle XX
- Alumnes del Conservatoire de Paris
- Professors del Conservatoire de Paris
- Persones d'Ais de Provença
- Morts a Ginebra
- Professors del Mills College
- Cavallers de la Legió d'Honor
- Oficials de la Legió d'Honor
- Comandants de la Legió d'Honor
- Músics marsellesos
- Artistes de la Valclusa
- Naixements del 1892