Eduardo e Cristina

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Eduardo e Cristina
Rossini c. 1850-litho-F Perrin.jpeg
Gioachino Rossini
Títol original Eduardo e Cristina
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Andrea Leone Tottola
Llengua original Italià
Font literària Odoardo e Cristina (1810) de Giovanni Schmidt
Època composició 1819
Gènere Opera seria
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 24 d'abril de 1819
Escenari Teatro San Benedetto de Venècia
Personatges i creadors
Instrumentació

Eduardo e Cristina és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià d'Andrea Leone Tottola i Gherardo Bevilacqua-Aldobrandini, basat en el llibret d'Odoardo e Cristina (1810) de Giovanni Schmidt per a una òpera de Stefano Pavesi. S'estrenà al Teatro San Benedetto de Venècia el 24 d'abril de 1819.

L'òpera és principalment un pastitx, utilitzant material d'altres obres, complementats amb alguns números nous. Tracta del romanç de Cristina i un soldat suec, Eduardo, el seu matrimoni secret i el triomf final d'Eduardo, després d'haver patit presó pel rei suec. L'obertura és ocasionalment interpretada en concerts. Comença amb una introducció més lenta, el que condueix a un brillant Allegro, els dos principals temes característics del compositor.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

En una temporada molt ocupada, Rossini es va trobar que havia de complir un compromís adquirit amb el teatre a Venècia. Com que no tenia el temps suficient per escriure una nova òpera, Rossini ja havia advertit des del principi a l'empresari del San Benedetto, Giuseppe Cortesi, que adaptaria fragments d'altres òperes, que encara es desconeixien a Venècia, a les necessitats del llibret.[3] Rossini va cobrar per aquesta òpera una xifra fabulosa per l'època: cinc-cents cequines.[4]

El San Benedetto era un teatre petit dedicat principalment a l'òpera bufa, que sis anys abans havia celebrat la primera representació de L'italiana in Algeri. La companyia de cantants estava encapçalada per la contralt en travesti Carolina Cortesi (filla de l'empresari del San Benedetto), dos intèrprets «còmplices» de Pesaro en els primers anys de la seva carrera: el tenor Eliodoro Bianchi, Baldassare a la creació de Ciro in Babilonia, aquí en el paper de Carlo Rei de Suècia, i, sobretot, en el paper de la princesa Cristina (l'esposa oculta del general Eduardo i mare del petit Gustavo), la soprano Rosa Morolli Morandi, esposa del músic Giovanni Morandi, vell amic i protector de Rossini, i Fannì a l'estrena de La cambiale di matrimonio.[5]

Aquest pastitx (Gherardo Bevilacqua, pintor i dissenyador teatral que va col·laborar en el llibret, la va definir com a pasticcio melodrammatico)[6] va ser compost en menys d'un mes després de l'estrena d'Ermione. Rossini es va autoprestar 19 dels 26 números musicals[7] de les seves obres anteriors, entre Adelaide di Borgogna, Ricciardo e Zoraide, així com la mateixa Ermione. Algunes peces curtes van ser compostes específicament, i Andrea Leone Tottola i el marquès Bevilacqua -col·laboradors lleials de Rossini- van adaptar a la música el llibret de Giovanni Schmidt, originalment escrit per a l'obra de Stefano Pavesi, Edoardo e Cristina (Nàpols, 1810). De fet, el llibret es va imprimir amb les inicials del tres poetes: «TSB».[3]

Com a Adina, Rossini estava disposat a fer diners d'un patró amb l'única consideració d'explotar el seu nom. L'empresari del San Benedetto, Giuseppe Cortesi, la filla del qual cantava a l'obra, va ser més tard ridiculitzat a la premsa ni més ni menys que per Stendhal. Però a Cortesi no li importava gens, tenia un èxit a les mans i diners al banc.[7]

La pràctica del centone (compondre amb retalls d'altres obres) és una constant en la història de l'òpera. Sense fonament, però és l'anècdota narrada per Stendhal a la Vie de Rossini, sembla que un comerciant napolità, en l'audiència de l'estrena, va cantar àries anticipant als intèrprets: fet que va enfurismar al públic contra l'empresari.[3]

En Eduardo e Cristina no manquen les afinitats amb Tancredi i la següent Bianca e Falliero, tant per la trama com per la distribució de rols vocals.[3]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'òpera es va estrenar al Teatro San Benedetto de Venècia el 24 d'abril de 1819. La sort d'Eduardo e Cristina va ser curta però intensa.[5] Va tenir 24 funcions després de la seva estrena i l'any següent, el 15 de gener de 1820, va ser reviscuda en el més prestigiós teatre de la Fenice amb Nicola Tacchinardi.[8] Irònicament, mentre Ermione no va ser particularment ben rebuda Eduardo e Cristina va ser un gran èxit.[8] Pel que sembla, la primera actuació va ser tan ben rebuda que va durar sis hores donat el gran nombre de repeticions.[9] A Nàpols, el Giornale explicava que "al teatre San Benedetto va tenir un triomf com cap altra òpera havia obtingut mai. La primera representació va començar a les vuit de la tarda i va acabar a les dues de la nit degut a l'entusiasme de l'audiència, que va requerir la repetició de gairebé totes les peces i va fer sortir al compositor saludar a l'escenari diverses vegades".[7] Lord Byron, que estava llavors a Venècia, també parla d'una «òpera esplèndida»[4]

Rosa Morandi va crear el paper de Cristina

Tot i el triomf de benvinguda del treball, mai va entrar en el repertori i va tenir una circulació molt limitada. Rosa Morandi, la primera intèrpret de Cristina, va cantar l'òpera diverses vegades a Torí, Venècia, Ravenna i Reggio Emilia, fins al 1820. Entre els artistes més recordats hi ha Elisabetta Manfredini, que va cantar els dos papers: Eduardo el 1820 a Bolonya, i Cristina el 1822 a Mòdena i Perugia. Maria Marcolini va ser Eduardo en 1821 a Bèrgam; Giuditta Pasta (Eduardo) al Teatro Regio a Torí, com a Edoardo e Cristina, el desembre de 1821 (Stendhal ho recorda a la Vie de Rossini), mentre que Rosa Mariani (la primera Arsace) va cantar Eduardo a Trieste el 1822. El 13 de desembre de 1822 es representà al Teatre Nacional de São Carlos de Lisboa. Entre els tenors, que van interpretar el paper de Carlo, es recorda a Nicola Tacchinardi, Claudio Bonoldi el 1820 a Lucca amb Morandi. Domenico Donzelli el 1820 a Reggio Emilia, Ravenna, Vicenza i Cremona. El 8 d'abril de 1824 es va veure al Teatro Canobbiana de Milà. A part d'aquestes poques actuacions darrere de l'estrena a la Scala el 1828, l'òpera aviat va desaparèixer dels teatres, amb l'excepció del 7 de febrer de 1831 al Teatro Comunale de Bolonya.[3]

Hi va haver algunes produccions en altres teatres d'Europa fins al 1840, però després sembla que es va representar molt rarament.[8] A Amèrica, es va estrenar el 25 de novembre 1834 a Nova York.[9] Per raons òbvies, no va ser mai interpretada a Nàpols.[7] A diferència de la majoria de les òperes napolitanes de Rossini, aquesta va ser fortament alterada de revifalla en revifalla.[9]

La primera execució moderna fou el 16 de juliol de 1997, al festival de música d'estiu basat en Rossini, Bad Wildbad, a la regió nord de la Selva Negra, on el mateix Rossini havia sojornat el 1856 durant sis setmanes per motius de salut.[10]

Argument[modifica | modifica el codi]

Cristina, filla del rei Carlo de Suècia, i Eduardo, líder de l'exèrcit suec, estan secretament casats i tenen un fill, Gustavo. La relació i l'existència del nen es descobreixen després que el rei, sense saber-ho, ha promès Cristina amb el príncep Giacomo. Cristina es nega al casament a la força, fet pel qual ella i Eduardo són empresonats. Eduardo té una oportunitat de rehabilitar-se quan el seu amic Atlei l'allibera després d'un sobtat atac dels russos. Derrotat l'enemic, Eduardo posa la seva vida en mans del rei, exigint la llibertat de Cristina i Gustavo. Carlo el perdona i accepta la unió amb la filla.[7]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I
  • 1 Introducció Giubila, o patria, omai (Cor, Atlei, Giacomo, Cristina, Carlo)
  • 2 Cor, scena i cavatina Serti intrecciar le vergini - Vinsi, ché fui d'eroi (Eduardo)
  • 3 Cor i ària O ritiro che soggiorno - È svanita ogni speranza (Cristina)
  • 4 Duet In que' soavi sguardi (Cristina, Eduardo)
  • 5 Cor Vieni al tempio
  • 6 Scena i cavatina D'esempio all'alme infide (Carlo, Cor)
  • 7 Final primer A che, spietata sorte (Cor, Carlo, Cristina, Giacomo, Eduardo, Atlei)
Acte II
  • 8 Introducció Giorno terribile (Cor)
  • 9 Cor Impera severa
  • 10 Ària Questa man la toglie a morte (Giacomo)
  • 11 Scena i duet Ahi, qual orror, oh stelle! (Cristina, Carlo)
  • 12 Cor, scena i cavatina Nel misero tuo stato - La pietà che in sen serbate (Eduardo)
  • 13 Scena i duet Arresta il colpo - Ah, nati è ver noi siamo (Cristina, Eduardo, Cor)
  • 14 Batalla
  • 15 Duet Come? Tu sei? (Carlo, Eduardo)
  • 16 Final Or più dolci intorno al core (Carlo, Eduardo, Cristina, Giacomo, Atlei, Cor)[11]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Les presses varen tenir unes conseqüències pèssimes quan Rossini es va veure obligat a compondre Eduardo e Cristina per a Venècia, ciutat a la qual feia temps que no estrenava. Va aprofitar aquest fet per entrellaçar un veritable garbuix de números extrets d'altres obres, principalment de Ricciardo e Zoraide, a les que va afegir idees agafades d'Ermione i ni més ni menys que nou números de la ja per si fluixa Adelaide di Borgogna. Només l'immens prestigi que havia aconseguit entre el públic podia resistir el descrèdit que li comportava sobre els coneixedors de la seva obra, que van observar que aquesta òpera tenia només set números i alguns fragments realment originals.[12]

L'obra, de la mateixa manera que Adelaide i la posterior Bianca e Falliero, és generalment vista com un retrocés en comparació amb la sèrie d'òperes del període napolità. De fet, per a compondre per als teatres de Venècia, Roma i Milà, amb raó o sense considerats menys «avançats» que l'escena napolitana, Rossini va adoptar clarament una forma més clàssica. D'aquesta manera es pot explicar la reintroducció de la simfonia obertura canònica (introducció lenta, seguit per un Allegro en forma sonata sense desenvolupament), més que el preludi més lliure adoptat a Nàpols i l'ús de recitativo secco en lloc dels d'orquestra completa.[5]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Carlo, Cristina, Eduardo, Giacomo, Atlei)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[13]
1997 Omar Jara,
Carmen Acosta,
Eliseda Dumitru,
Konstantin Gorny,
Jorge Orlando Gómez
Francesco Corti,
I Virtuosi di Praga
(Enregistrament d'una representació al Wildbad Festival, juliol)
Àudio CD: Bongiovanni
Cat: GB 2205/2206-2

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Casaglia, Gherardo. «Dades estrena a amadeusonline.net» (en italià). [Consulta: 20 març 2016].
  2. Anderson, Keith. «Ressenya del disc "Complete Overtures"» (en anglès). [Consulta: 20 març 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Gelli; Poletti, 2007.
  4. 4,0 4,1 García Pérez,, p. 46.
  5. 5,0 5,1 5,2 Tamburini, Antonio. «Anàlisi de l'òpera a Il Corriere de la Grisi» (en italià). [Consulta: 20 març 2016].
  6. Osborne, 1994, p. 59.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Osborne, 1994, p. 92.
  8. 8,0 8,1 8,2 Osborne, 1994, p. 93.
  9. 9,0 9,1 9,2 Gossett,, p. 785.
  10. «Ressenya de l'òpera a rossinigesellschaft.de» (en italià). [Consulta: 20 març 2016].
  11. Reto Müller: Inhaltsangabe. In: Marco Beghelli: Rossinis „Eduardo e Cristina“. Beiträge zur Jahrhundert-Erstaufführung. Leipziger Universitätsverlag, 1997, ISBN 3-931922-71-5, S. 13 ff.
  12. Alier, 1986, p. 96.
  13. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]