Bianca e Falliero

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgBianca e Falliero
Litografia de Rossini
Litografia de Rossini
Títol original Bianca e Falliero, o sia Il Consiglio dei Tre
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Felice Romani
Llengua original Italià
Font literària Les Vénitiens ou Blanche et Montcassin d'Antoine-Vincent Arnault
Època composició 1819
Gènere Opera seria
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 26 de desembre de 1819
Escenari Teatro alla Scala de Milà
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Bianca e Falliero, o sia Il Consiglio dei Tre és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Felice Romani, basat en Les Vénitiens ou Blanche et Montcassin d'Antoine-Vincent Arnault. S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1819.

Rossini va compondre Bianca e Falliero per a la ciutat de Milà, el 1819, en ple període napolità. Per a aquest públic menys receptiu a les innovacions, va escriure una òpera seriosa més aviat inscrita en la tradició: l'heroi és cantat per un contralt en travesti, les peces estan tancades i separades per recitatius secs, i el final és feliç. Això fa que l'obra sigui jutjada en l'actualitat com a més acadèmica, menys atractiva que altres composicions del mateix autor i, per tant, menys coneguda.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Bianca e Falliero, l'obra número trenta del catàleg rossinià, és una llarga òpera seriosa que ocupa una posició particular, de frontissa o cruïlla, en la trajectòria del compositor. És la cinquena i última entre les compostes per a la Scala de Milà, teatre al qual Rossini s'havia anat dedicant de manera intermitent però amb notables resultats, des de La pietra del paragone de 1812 a La gazza ladra de 1817, passant per Aureliano in Palmira i Il turco in Italia. Aquesta última aportació al repertori del teatre milanès clausura una etapa de vuit anys (1812-1819) frenètics, vertiginosos, d'autèntica galera, durant els quals va compondre ni més ni menys que vint-i-set òperes dels gèneres més diversos, innovant i experimentant amb les formes, i creant un paradigma operístic que gravitarà sobre la creació lírica italiana i europea fins ben avançat el Romanticisme. Després de Bianca e Falliero, composta per a la inauguració de la temporada milanesa del Carnaval de 1819-1820, la nova dècada serà testimoni d'una disminució radical de l'esforç creatiu de Rossini, que fins al seu comiat dels escenaris amb Guillaume Tell (1829) compondrà només nou òperes (i diverses d'elles seran remakes d'obres anteriors), a una per any, primer a Itàlia i, després del parèntesi viatger de 1824, finalment a París.

Antoine-Vincent Arnault, autor de l'obra en què es bassa el llibret

La trama, basada en la tragèdia d'Arnault Blanche et Montcassin i reelaborada per Romani per dotar-la d'un final feliç, se situa a la Venècia de començaments del segle XVII, fronterera del Milanesat hispànic, i utilitza fets històrics (la conjura de l'ambaixador espanyol, marquès de Bedmar, aquí anomenat «Bedamar», contra la independència de la Sereníssima) - aprofita el cabal d'experiències i troballes acumulades en la prodigiosa estació creativa que la precedeix, al llarg de la qual el llenguatge rossinià s'anà fent cada vegada més complex i sofisticat, de manera que de la commovedora senzillesa de Tancredi s'arribarà als excessos ornamentals i a les colossals dimensions de Semiramide. Bianca e Falliero, molt més propera a aquesta última en el seu estil vocal -frases melòdiques compostes per cèl·lules breus però extraordinàriament recarregades i adornades, a les quals l'intèrpret ha de dotar de significat expressiu a través dels seus recursos tècnics i de la seva fantasia-, s'aparta d'ella en la seva ocupació del recitatiu secco i en una menor monumentalitat, malgrat la qual cosa la seva durada no és inferior a les tres hores. La partitura conté excel·lents àries i duos i extraordinàries escenes de conjunt, especialment tot el finale primer i el gran quartet del segon acte.

Felice Romani, autor del llibret

Amb Bianca e Falliero es torna a les obres fragmentades i disperses. El tema estava tret de Il conte Carmagnola, de Manzoni, i malgrat que el llibret va ser proporcionat per Felice Romani, el llibretista líder a La Scala, no va resultar ser un millor llibret.[2] La història està ambientada al segle xvii a Venècia en un període de conflicte amb Espanya. A diferència del melodrama francès Blanche et Montcassin d'Arnault, conscient dels censors de Milà, Romani va plantejar un final feliç.[3] No és clar si el canvi de final tràgic per feliç fou per raons de la censura del govern d'Àustria o per requisits purament de virtuosisme artístic, com ara el desig de concedir a la primadonna de brillar al bell final (Teco io resto: in te rispetto). Era de fet la inserció del mateix fantasiós i pirotècnic rondó final d'Elena, bastant usual del moment, que va permetre Isabella Colbran d'«incendiar» el San Carlo al final de La donna del lago.[4]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Violante Camporese, soprano creadora de Bianca
Carolina Bassi, contralt creadora de Falliero

S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1819, amb una rebuda del públic que no va destacar especialment, com en tantes altres òperes de Rossini. Però es va anar consolidant i va arribar a ser representada en trenta-nou funcions consecutives, tot i que els crítics van acusar al compositor d'excessius ornaments en l'escriptura vocal i de manca de música original. Tampoc va agradar la presumpta barreja entre gèneres bufo i seriós. Però aquestes objeccions recurrents no impedien que el públic se sentís fascinat amb la música de Rossini.[5]

L'òpera finalment es va interpretar als principals teatres d'Europa, i va ser un triomf per tot Itàlia. Diverses de les peces, especialment el quartet final a l'acte II, es van convertir en números molt populars.[6] Moltes representacions es van veure afectades per nombrosos talls i per insercions de peces estranyes.[4] Segons Stendhal, els italians no volien escoltar una altra música que fos la de Rossini: sembla que en aquelles dates, disset teatres del país estaven representant òperes rossinianes, i altres set a l'estranger.[7]

Oblidada durant un segle i mig, la seva recuperació al laboratori del Rossini Opera Festival de Pesaro el 1986, en una producció de Pizzi amb Horne, Ricciarelli i Merritt, enregistrada en disc, no va suposar un paral·lel rellançament en els escenaris internacionals similar al que va succeir amb altres obres rossinianes (encara que a Pesaro va ser reposada el 1989), tot i gaudir d'una nova edició discogràfica per Opera Rara el 2000.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Contanero ofereix la seva filla Bianca en matrimoni a Capellio, membre d'un clan rival, per segellar la reconciliació entre les dues famílies enemistades des de fa temps. Bianca, tanmateix, està enamorada de Falliero, del qual corre el rumor que ha mort en la defensa de Venècia en contra d'una amenaça militar. Ella canta el seu amor per aquest jove general (cavatina: Della rosa il bel vermiglio). Quan Falliero torna de la guerra, Bianca es rebel·la contra els plans del seu pare per a ella, Contanero llavors amenaça d'arruïnar Falliero. La cerimònia del casament comença, però Bianca es nega a casar-se amb Capellio i a signar el contracte, llavors Falliero arriba en plena cerimònia.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Per escapar de la ira del pare de Bianca, Falliero es veu obligat a abandonar el lloc del casament. Però Bianca encara es nega a continuar. Llavors sorgeixen notícies que anuncien que Falliero ha estat capturat i ha de comparèixer per traïció, se l'acusa de tenir contactes amb una potència estrangera, ja que ha trobat refugi a l'ambaixada espanyola. Per desgràcia per a ell, els jutges són el Consell dels Tres: Contareno, Capellio i Loredano. Encara que Fallerio no es defensa, Bianca suplica apassionadament a favor seu. Finalment, les súpliques Bianca són escoltades i Capellio ha de convenir que els dos amants estan destinats l'un a l'altre. L'obra acaba feliçment.[8]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I
  • 1 Introducció Dalle lagune adriatiche (Cor, Contareno, Capellio)
  • 2 Cor i Cavatina Viva Fallier - Se per l'Adria il ferro strinsi (Falliero)
  • 3 Cor i Cavatina Negli orti di Flora - Della rosa il bel vermiglio (Bianca)
  • 4 Cavatina Pensa che omai resistere (Contareno)
  • 5 Duet Sappi che un dio crudele (Bianca, Falliero)
  • 6 Final Fausto Imene e di gioia cagione (Cor, Contareno, Capellio, Bianca, Falliero)
Acte II
  • 7 Duet Va', crudel (Falliero, Bianca)
  • 8 Duet Non profferir tal nome (Contareno, Bianca)
  • 9 Cor i Ària Qual notte di squallore - Alma, ben mio, sì pura (Falliero)
  • 10 Cavatina Tu non sai qual colpo atroce (Falliero)
  • 11 Quartet Cielo, il mio labbro inspira (Bianca, Falliero, Contareno, Capellio)
  • 12 Cor Vieni, per te tremante
  • 13 Cavatina Teco resto (Bianca)[9]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Aquesta òpera, és una de les més sumptuoses i adornades de Rossini.[3] Rossini va voler complaure al públic milanès sofisticat amb una obra d'enfocament clàssic, en el qual desenvolupar l'estil que l'havia fet famós, com era l'art de l'ornamentació.[4]

Rossini va compondre quatre òperes el 1819. Bianca e Falliero és la més conservadora de totes elles, les altres tres eren dramàticament i formal més atrevides. Aquí utilitza el recitatiu secco durant la major part dels diàlegs, i afegeix acompanyament orquestral només per l'èmfasi dramàtic. Les orquestracions, però, són sensibles, amb especial atenció als efectes de diversos timbres i motius de l'orquestra en l'acompanyament. El seu ús del cor és extens, està molt involucrat en l'acció del drama i forma una part integral de tots els grans números musicals. Aquest èmfasi en el cor afegeix sumptuositat al llenguatge vocal en general, que està molt adornada i plena de matisos i delicadesa. El seu llenguatge vocal també mostra virtuosisme vocal i sonoritats riques. És aquest estil ricament adornat que va atreure el foc dels crítics, tècnica que va arribar al seu ple floriment a Semiramide, i al triomf etern del compositor.[6]

La música virtuosa i embellida de Rossini estava sobretot associada amb la bellesa, l'esplendor, l'elegància i les exuberants sonoritats, més que amb la teatralitat necessària per a l'expressió de les grans passions.[6] La partitura té moments feliços, com la cavatina de Falliero Alma, ben mio i una cabaletta de matisos prebellinians, Tu non sai qual colpo atroce.

Hi ha molt material prestat en aquesta òpera d'altres òperes de Rossini. De particular interès és l'Aria Bianca, que va prendre del rondó d'Elena a La donna del lago. L'acompanyament el va millorar i enriquir en gran mesura, de manera que aquesta peça serveix com a clímax o desenllaç. La conclusió que segueix és el famós quartet del segon acte, que és una de les millors peces de conjunt que va escriure el compositor. Aquest es va integrar habitualment, com era costum en aquella època i que ara és tan difícil d'explicar, en l'últim acte de La donna del lago, i és per aquest motiu que és la peça més coneguda de l'òpera.[2] També hi ha material prestat en l'elegant obertura que introdueix l'òpera. També inclou música d'Ermione i de Ricciardo e Zoraide.[6]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Bianca, Fallerio, Contareno, Capellio
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[10]
1986 Katia Ricciarelli,
Marilyn Horne.
Chris Merritt,
Giorgio Surjan
Donato Renzetti,
London Sinfonietta Opera Orchestra i Prague Philharmonic Choir
Rossini Opera Festival
Àudio CD: Legato Classics
Cat: LCD 138-3
DVD: House of Opera
DVDCC 246
2001 Majella Cullagh,
Jennifer Larmore,
Barry Banks,
Ildebrando D'Arcangelo.
David Parry,
London Philarmonic Orchestra i Geoffrey Mitchell Choir
Àudio CD: Opera Rara
ORC20

DVD: Dynamic
1236/1-2 High Definition

2005 Maria Bayo,
Daniela Barcellona,
Francesco Meli,
Carlo Lepore.
Renato Palumbo,
Orquesta Sinfónica de Galicia i el Prague chamber Choir
Rossini Opera Festival, Agost
Àudio CD: Dynamic
CDS 501/1-3

DVD: Dynamic
1236/1-2 High Definition

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Scholler, Catherine. «Crítica del disc dirigit per Parry» (en francès). forumopera.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  2. 2,0 2,1 Alier, 1986, p. 97.
  3. 3,0 3,1 Farr, Robert J. «Ressenya del disc dirigit per Renato Palumbo» (en anglès). musicweb-international.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  4. 4,0 4,1 4,2 Tagliabue, Maurizio. «Ressenya de l'òpera» (en italià). magiadellopera.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  5. García Perez, 1989, p. 49.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Laurance, Rita. «Ressenya del disc» (en anglès). allmusic.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  7. García Pérez, 1989, p. 47.
  8. Anderson,, p. 79.
  9. «Estructura» (en anglès). Opera Rara. [Consulta: 5 abril 2016].
  10. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Anderson, Keith. La ópera de la A a la Z (en castellà). Naxos. 
  • García Pérez, Jesús. «Rossini». A: La Gran Ópera. dos (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1304-6. 
  • Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]