La donna del lago

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La dama del llac
Vito d' Ancona - Portrait of Gioacchino Rossini - WGA00292.jpg
Gioachino Rossini
Títol original La donna del lago
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Andrea Leone Tottola
Llengua original italià
Font literària poema The Lady of the Lake de Walter Scott
Gènere Opera seria
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 24 d'octubre de 1819
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 17 de maig de 1823, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Instrumentació

Darrere l'escenari: Primera banda:

Segona banda:

La donna del lago (La dama del llac) és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini, amb llibret italià d'Andrea Leone Tottola, basat en la traducció francesa[1] del poema The Lady of the Lake (1810) de Walter Scott. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 24 d'octubre de 1819. A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 17 de maig de 1823.[2]

Va ser la primera de les òperes italianes que basar-se en les obres romàntiques de Scott,[3] i va marcar el començament del Romanticisme en l'obra de Rossini.[4] Va ser profundament influent en el desenvolupament de l'òpera romàntica italiana[5] en la mesura que el 1840 (vint anys després d'aquesta òpera), ja hi havia 25 òperes italianes sobre la base de les seves obres, sent la més famosa Lucia di Lammermoor de Donizetti, de 1835. Varen seguir altres en alemany, francès i anglès.[1]

Rossini va compondre la partitura amb gran rapidesa, com era habitual en ell. La música de l'obra és espontània i original i dóna mostres d'una elaboració complexa, amb motius molt nous, on es prefiguren temes i cadències de l'òpera lírica romàntica.[6] Aquesta va ser la setena de les nou òperes que Rossini va escriure per al San Carlo entre 1815 i 1822.[7] Tot i que l'estrena no va ser un èxit, van seguir moltes actuacions als principals teatres d'Europa i de l'Amèrica del Sud fins al voltant de 1860, després de les quals l'òpera va desaparèixer fins al 1958. En els temps moderns, les actuacions s'han donat amb força freqüència.

La donna del lago va exercir molta influència en dos compositors ja plenament romàntics com Bellini i Donizetti. Des del Tancredi de 1813 fins aquesta òpera del 1819, en només sis anys, Rossini havia fet un pas de gegant en la concepció de l'òpera.[8]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El període comprès entre La gazza ladra (1817) i Semiramide (1823) va estar marcat per la producció de dotze òperes de poca importància, amb l'excepció de La donna del lago.[9] Després d'haver estat obligats a abandonar Pesaro precipitadament el maig de 1819 (que va resultar ser la seva última visita), Rossini va tornar a Nàpols a principis de juny, sense projectes a l'horitzó, excepte el d'involucrar-se en la supervisió d'una nova producció de la seva Gazza ladra. També va rebre una comissió de la Scala de Milà per a una òpera, que es convertiria en Bianca e Falliero, i que va ser estrenada al mateix desembre que s'havia planificat. De sobte, el compositor italià Gaspare Spontini es va retirar d'un compromís d'escriure dues òperes per al teatre de Nàpols aquesta temporada, deixant així una enorme bretxa. A Rossini se li va demanar ràpidament d'escriure una òpera per a una estrena de setembre; en lloc d'utilitzar un llibret existent, el teatre va insistir en la creació d'una totalment nova òpera i el compositor va acceptar el desafiament.[10]

La donna del lago pertany al període més intensament creatiu de Rossini (1816-1820), gairebé íntegrament viscut en el gran laboratori avantguardista que va ser en aquest moment el teatre musical napolità, on es van poder veure obres de Mozart, Gluck, Spontini, gairebé desconeguts en altres parts d'Itàlia, on el mestre de Pesaro ara s'havia convertit en àrbitre gairebé absolut.[11]

Fou composta en poc temps sobre un llibret preparat per Andrea Leone Tottola, considerat una mediocritat quan es compara amb Felice Romani.[12][13] Al seu torn, Tottola es va basar en The Lady of the Lake, un poema en sis cants de Walter Scott (reportat a Rossini per un jove compositor francès, alumne seu i de Cherubini,[14] guanyador del Prix de Rome després a Itàlia, Désiré-Alexandre Batton).[15] En escoltar el poema de Batton, Rossini va demanar una còpia i al cap d'uns dies va informar Batton que estava tan encantat que anava a compondre una òpera basada en ell.[13] Més endavant, el llibretista va afirmar que el tema havia estat triat per l'empresari de Nàpols.[10]

Era bastant rar que Rossini s'entusiasmés amb un llibret, però aquest presentava aspectes nous i interessants per al músic, tot i que Anglaterra no li era desconeguda a l'hora de compondre, recordem Elisabetta, regina d'Inghilterra i Torvaldo e Dorliska.[16] La trama transcorre a l'Escòcia del segle XVI. Publicada el 1810, Walter Scott feia coincidir, com era habitual en la seva obra, una història d'amor amb la gran història, a través de la rivalitat entre el rei Jaume V d'Escòcia i el clan dels Douglas. El sobirà apareix -tant en el poema de Scott com en l'òpera rossiniana- d'incògnit al principi de la història i, inevitablement, s'enamora d'Ellen Douglas, la «dama del llac» que el socorre quan s'ha extraviat durant una cacera i que poc té a veure amb el mite artúric del mateix nom. Però el cor d'Ellen ja té amo: Malcolm Graeme, així com un futur i no desitjat espòs: Roderick Rhu, l'home que ha ajudat James Douglas, proscrit pel rei. Per una vegada les coses acabaran bé, encara que des del punt de vista d'Ellen i Malcolm, que obtindrà el perdó del rei, ja desposseït de la seva identitat falsa. El llibret d'Andrea Leone Tottola seguia, amb la necessària simplificació de la trama i els canvis de nom en alguns personatges, la mateixa història.

Mentre treballava en el llibret, Tottola també estava intrigat pels contes èpics celtes d'Ossian[17] publicats el 1760 per James Macpherson, que va afirmar haver trobat poemes escrits per un antic bard. Les traduccions publicades van adquirir popularitat internacional i va desencadenar una bogeria per idealitzar i romantitzar les Highlands escoceses.[18][19] Napoleó i Thomas Jefferson havien llegit els poemes d'Ossian, Goethe els va incloure en Els sofriments del jove Werther, i Franz Schubert i Mendelssohn van compondre música per a ells. El jove Walter Scott també va estar molt influenciat per ells.[17]

Inicialment, Tottola era molt conscient de les dificultats a les quals s'enfrontava en la reducció del poema èpic de Scott, amb les seves descripcions detallades dels paisatges i la cultura escocesa, així com els seus nombrosos personatges. En el seu prefaci, el llibretista ho va resumir dient: «De fet, no va ser una tasca fàcil la de simplificar les moltes belleses i els molts moments d'interès d'un poema per tal d'arribar a la realització regular d'un drama i alhora respectar les estrictes lleis de l'escenari. Per tant, es va fer inevitable que jo hagués de fer alguns canvis arbitraris en l'original...»[20]

Però junts, compositor i llibretista, varen reflectir la mètrica poètica dels contes d'Ossian. En molt poc temps varen aconseguir una estructura complexa i sofisticada per al teatre, una inusualment rica veta de melodia dramàtica, orquestracions exquisides, i un ús notable d'efectes fora de l'escenari, que Rossini ja havia estat experimentant en les processons reials de Ricciardo e Zoraide.[10]

Rossini havia tornat a Nàpols a principis de juny de 1819 després de l'estrena d’Adelaide di Borgogna a Roma i a principis de setembre ja havia completat la composició de La donna del lago.[21]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Isabella Colbran, primera Elena
Benedetta Rosmunda Pisaroni per Giovanni Antonio Sasso. Fou la contralt que va crear el paper de Malcom Groeme

En l'estrena al Teatro San Carlo de Nàpols[22] van participar Isabella Colbran (Elena), Benedetta Rosmunda Pisaroni (Malcolm) i Giovanni David (Giacomo).[23] Diverses circumstàncies varen arruïnar l'estrena, quan l'òpera va tenir una tèbia recepció.

La crítica local del Giornalle delle Due Sicilie havia anticipat un clima hostil, preguntat-se si Rossini es mantindria en els límits de Ricciardo e Zoraide, tant car als «veritables amants de la música», o si pel contrari donaria curs a la seva imaginació. Pel diari, imaginació equivalia a influència de la música alemanya «degenerada», fent-lo així responsable de la decadència de la música italiana. Amb aquesta preparació del públic, és lògic que aquest adoptés una actitud com a mínim recelosa i que escoltés en desgrat la riquesa orquestral i coral de l'òpera. Especial rebombori devia causar la presència, per exemple, de trompes a l'escenari.[24]

Segons Stendhal, a Vie de Rossini, la Colbran va cantar de meravella l'ària inicial. El públic es moria de ganes de xiular, però no hi havia manera. El fuo següent, amb David, també va ser ben executat. Quan després va aparèixer Nozzari en el paper de Rodrigo, en no sentir-se bé l'orquestra per la seva posició al fons de l'escenari, va atacar la seva part un quart de to més baix del requerit. Llavors la platea va explotar d'alegria: per fi tenia un pretext per xiular! L'escriptor francès parla de «feres rugint a les que se¡ls hi obra la gàbia». Sempre segons Stendhal, en el moment en què els bards fan l'entrada amb una marxa militar, un dels joves oficials s'hauria posat a imitar el galop d'un cavall. Tot el públic hauria seguit l'exemple, amb un resultat que es pot suposar i que va provocar el desmai de Rossini.[24]

Va obtenir molt més èxit en les actuacions posteriors i va romandre en el repertori del San Carlo per un període de dotze anys. El rondó del segon acte, Tanti affeti, va excitar les audiències de Nàpols quan fou cantada per Isabella Colbran, l'amant de Rossini que el 1822 seria la seva primera esposa. Dins dels cinc anys de la seva composició La donna del lago es va escoltar per tot Itàlia, així com a Dresden, Munic, Lisboa, Viena, Barcelona, Sant Petersburg i París.[21] A Londres es va presentar al febrer de 1823, i a Nord-amèrica es va estrenar a Nova Orleans, al juny de 1829.[23]

Les exigències vocals de l'òpera seriosa de Rossini per a Nàpols han estat sempre un desafiament per a actuacions posteriors. Va ser escrita per a adaptar-se a la superba companyia contractada pel reconegut empresari Domenico Barbaia. Al costat de la vocalment formidable Colbran, la llista inclou els tenors Giovanni David i Andrea Nozzari, tan notables per la seva habilitat amb el cant de coloratura estratosfèric. L'escriptura de Rossini per als dos tenors ja va demostrar ser problemàtica en un període en què les veus d'aquest tipus semblaven haver-se assecat. Per desgràcia, en els anys successius, degut fonamentalment a aquestes exagerades exigències vocals, va ser retallada i manipulada. Per exemple, quan es va estrenar a La Scala (1821) la part de contralt va ser confiada a una soprano aguda, i la dels tenors a una altra soprano, amb la conseqüent fractura de to i tensió del finale primo.[24]

El 1860 La donna del lago va ser oblidada fins al seu renaixement a Florència el 1958.[23] Va ser escoltat al Festival de Camden, de Londres, amb la soprano Kiri Te Kanawa en el paper principal el 1969 i a Houston el 1983, en una producció que també va ser vista al Covent Garden. L'aparició a finals de 1970 de les veus que podien fer front als papers de tenor escrits per al duo de Nàpols va estimular el renaixement de Rossini pel Festival de Pesaro, que la va presentar el 1981 i 1983.[21]

El tenor Giovanni David, creador del paper de Giacomo/Uberto

L'any 1981, després d'una absència de gairebé 150 anys, es va tornar a representar a Nord-amèrica, aquesta vegada a la Houston Grand Opera, amb Frederica von Stade, Marilyn Horne i Rockwell Blake, sota la direcció de Claudio Scimone.[25] La mateixa producció es va presentar posteriorment al Covent Garden. L'any 1983, el Festival Rossini de Pesaro va programar-la amb Katia Ricciarelli, Lucia Valentini Terrani i Samuel Ramey.

Una varietat de companyies d'Europa i Amèrica -al voltant de 25 en total- van realitzar l'òpera des de la dècada de 1960 fins a la dècada de 2000, i existeixen enregistraments de molts d'ells, incloent-hi un concert al Théâtre du Châtelet de París, el 2 de març de 1986,[26] i una amb Cecilia Gasdia i Rockwell Blake en una actuació al Teatro Regio di Parma al gener de 1990.[26]

L'any 1992, coincidint amb el bicentenari del naixement de Rossini, La Scala va programar-la per primera vegada en 150 anys, amb un repartiment de cantants especialistes en bel canto: June Anderson, Rockwell Blake i Chris Merritt, sota la direcció escènica de Werner Herzog i musical de Riccardo Muti.

Juan Diego Flórez va cantar el paper d'Uberto en una actuació al Festival de Pesaro l'agost de 2001, repetint aquest paper el 2002 (amb Malcolm cantada per Daniela Barcellona) a l'Opéra Berlioz-Le Corume el 23 de juliol amb l'orquestra de l'Òpera de Roma.[26] Tant Florez com Barcelona va aparèixer al Kleines Festspielhaus de Salzburg a l'agost, amb Ruth Ann Swenson com a Elena i Bruce Fowler (tenor) com a Rodrigo.[26]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena 1
El Loch Katrine, on es desenvolopa l'òpera

Els pastors estan vigilant els ramats a l'alba a la vora del Loch Katrine, i els homes en els boscos propers estan caçant (Cor: Del di la messaggiera). Elena creua el llac i canta l'enyorança pel seu veritable amor, Malcom (Cavatina: Oh mattutini albori). A la vora del llac, Elena es troba el rei Jacobo que s'ha disfressat com a Uberto en l'esperança de trobar-se amb la bella Elena. Elena creu que és un caçador perdut i li ofereix ajuda. Giacomo es mostra conforme i els dos se'n van a la casa d'Elena (Duettino: Scendi nel piccol legno). Mentrestant els homes en el seu seguici busquen el rei disfressat (Cor: 0Uberto! Ah! Dove t'ascondi?).

Escena 2

A l'arribada a casa de l'Elena, Uberto/rei Giacomo veu les insígnies dels seus avantpassats i s'assabenta que el pare d'Elena és Duglas, l'anterior tutor del rei que ara s'hi enfronta. Els amics de l'Elena arriben i canten el seu compromís pel seu pare a Rodrigo, cap de la tribu escocesa oposada al rei Giacomo -els Highlanders. Uberto/Giacomo es torna gelós. Determina, però, que l'Elena no està enamorada de Rodrigo (Duo: Li mie barbare vicende) i deixa la casa d'Elena, una mica animat sobre les perspectives pròpies (Duo: Cielo! In qual estasi!). Malcom arriba, havent determinat unir-se als Highlanders. A soles, canta les seves tendres memòries sobre Elena (Mura felice... Elena! oh tu, che chiamo). Sense ser vist, Malcom després veu a Elena i el seu pare discutint el seu proper matrimoni amb Rodrigo. Douglas ordena a la seva filla casar-se tal com ell ha manat, malgrat la seva reticència (Ària: Taci, lo voglio, e basti). Després que Duglas se n'hagi anat, Malcom s'acosta a Elena i tots dos comprometen la seva mútua i imperible devoció (duetino: Vivere io non potro).

Escena 3

Els guerrers Highlanders donen la benvinguda al seu líder Rodrigo (Cor: Qual rapido torrente). Rodrigo està ansiós per veure a la futura núvia (Cavatina: Eccomi a voi, miei prodi). Ella arriba amb el seu pare. Duglas recorda Elena la seva obligació i Rodrigo declara el seu amor. Malcom arriba per unir-se als Highlanders i Rodrigo presenta a Elena com la seva futura núvia. Malgrat els esforços d'Elena per amagar les seves emocions, tant Rodrigo com Duglas perceben una connexió entre Malcom i Elena. Serano entra per advertir d'un atac de les forces del rei. Rodrigo, Malcom i els guerrers Highlander es preparen per marxar a la batalla (Su...amici! guerrieri!).

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escena 1

Uberto/Giacomo ha vingut a trobar a Elena amb l'esperança d'estalviar-li les properes batalles (Cavatina: Oh fiamma soave). Mentrestant Elena li demana a Serano que trobi al seu pare, a qui desitja veure abans que marxi a la lluita. Uberto/Giacomo s'acosta a Elena i li declara el seu amor. Ella li diu que estan enamorats. Malgrat tot, Uberto li lliura a Elena un anell que ell li diu que li va ser lliurat pel rei. Li diu que l'ajudarà en temps de perill. Uberto/Giacomo es prepara per anar-se'n, però Rodrigo ha sentit l'anterior intercanvi amb la seva promesa. Aclaparat amb gelosia i ira, Rodrigo ordena als seus homes que matin a aquest estrany. Elena prega als homes de Rodrigo, i llavors aquest decideix reptar a un duel al mateix Uberto. Els dos homes surten, alhora que Elena intenta en va calmar la situació.

Escena 2

Malcom, prenent un respir en la batalla, busca a Elena. Serano li diu que ella ha anat darrere del seu pare Duglas que està viatjant al palau del rei a la recerca de pau. Rodrigo ha resultat mort i els Highlanders s'enfronten a una derrota certa. Malcom es dirigeix ​​a palau, decidit a rescatar Elena del perill fins i tot si això significa arriscar la seva vida (Ària: Ah! si pera: ormai la morte!).

Escena 3

Al palau, Duglas prega al seu anterior estudiant el rei Giacomo pel perdó, però el rei ho rebutja. Mentrestant, Elena ha obtingut l'entrada al palau mostrant-li el seu anell d'«Uberto». Ella confia salvar les vides del seu pare, Malcom i fins i tot Rodrigo (inconscient de la seva mort). En la següent habitació ella escolta la veu d'«Uberto» qui està cantant el seu amor per ella (Aurora! ah sorgerai). Elena està encantada, segura que Uberto l'ajudarà a obtenir una entrevista amb el rei.

Escena 4

Els membres de la cort del rei s'han unit a ell en la sala del tron ​​(Cor: Impogna il Re). Quan Elena intenta acostar-se al rei, el misteri se li revela: Uberto i el rei Giacomo són la mateixa persona. Giacomo, endolcint la seva postura pel seu afecte cap a Elena, decideix perdonar tant a Duglas com a Malcom. Elena s'alegra d'haver salvat tant al seu pare com al seu veritable amor, Malcom, mentre tothom s'alegra que la pau s'hagi restaurat (Rondo: Tanti affetti in tal momento!)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'obra de Rossini estableix un ajustat llaç d'unió entre el Classicisme i el Romanticisme. Va obrir el camí que després transitaria Bellini i Donizetti, abans que aquests encomanessin el testimoni de l'òpera italiana a Verdi. A més, en la seva etapa francesa Rossini va modernitzar la tragèdia lírica francesa i va plantar les bases de la grand-opéra. El 1819 dóna a conèixer a Nàpols La donna del lago, assumpte agafat de Walter Scott, l'escriptor romàntic per excel·lència, anunciant així la nova estètica que s'apoderarà de la música occidental. És simptomàtica en aquest sentit la cançó amb la qual Elena apareix en escena. La melodia O mattutini albori és d'essència ineluctablement romàntica, reapareixent com una espècie de leitmotiv abans de temps en successius moments de la partitura. Igualment, les trompes i les arpes evocant la natura escocesa, teló de fons de la història, hi aporten un clima inequívocament romàntic.[27]

La història sembla enquadrar-se en el gènere semiseriós, quan és un drama de forts tints fabulosos, ric en moments lànguids i sensuals, als quals contribueix el registre de contralt (en un paper masculí) d'un dels protagonistes, Malcom. Com en d'altres ocasions, però aquí més intensificat, Rossini oscil·la voluntàriament entre el reclam de la tradició neoclàssica i belcantista i l'exploració de nous horitzons expressius desconeguts. Persisteix la tradicional subdivisió en dos actes, final feliç amb rondó de la protagonista, i amb el deus ex machina que resol la situació, en aquesta ocasió el rei.[28]

La cridanera absència d'obertura contrasta amb algunes estructures típiques del compositor, com el duo Helena-Uberto. Obra oblidada durant el període de secà de l'obra rossiniana, va recuperant presència, sempre que pugui servir-se de dos tenors de les exigències que convergeixen en Uberto-Carlo (un agut, contraltino) i Rodrigo (un baritenor), no sent tampoc fàcil trobar protagonistes per Elena (escrit per la singular vocalitat de la Isabella Colbran) i Malcolm, contralto in travesti.

El que realment interessa en aquesta òpera són els passatges amorosos, càlidamen escrits per la ploma de Rossini, i afavorits per la utilització de veus femenines de mezzosoprano i contralt, que s'uneixen en duets, tal com passarà en la següent Semiramide. L'ària del rei Uberto Oh fiamma soave és un moment exquisit que deriva en un trio que encara el millora. El moment més sublim és quan la protagonista interpreta l'ària Tanti affetti in tal momento, una de les pàgines més elegants d'aquest període de Rossini.[27] També el cor, cada vegada més important en les òperes d'aquesta època, té algunes intervencions destacades.[8]

Amb La donna del lago, Rossini torna a impulsar les fórmules romàntiques. Tant Bellini com Donizetti varen rebre moltes influències del món rossinià i d'aquesta òpera en particular.[8] Weber, al cap de molt poc començaria la seva important travessa operística amb El caçador furtiu, considerada la primera òpera romàntica alemanya.[16]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Elena,
Malcolm,
Uberto (Giacomo),
Rodrigo di Dhu
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell:[26]
1970 Montserrat Caballé,
Julia Hamari,
Franco Bonisolli,
Pietro Bottazzo
Piero Bellugi,
Orquestra i cor de la RAI de Torí
Àudio CD: Opera d'Oro
Cat: OPD 1206
1981 Frederica Von Stade,
Marilyn Horne,
Rockwell Blake,
Dano Raffanti
Claudio Scimone,
Houston Symphony Orchestra i Houston Grand Opera Chorus
Àudio CD: Celestial Audio
Cat: CA 417
1983 Katia Ricciarelli,
Lucia Valentini Terrani,
Dalmacio Gonzales,
Dano Raffanti
Maurizio Pollini,
The Chamber Orchestra of Europe i el cor de la Filharmònica de Praga
Àudio CD: CBS "Masterworks",
Cat: CD 39311;
Fonit Cetra,
Cat: CDC 31
1992 June Anderson,
Martine Dupuy,
Rockwell Blake,
Chris Merritt,
Riccardo Muti,
Teatro alla Scala Orquestra i cor
Àudio CD: Philips
Cat: 473 307-2;
DVD: Opus Arte,
Cat: OALS 3009D
2006 Carmen Giannattasio,
Patricia Bardon,
Kenneth Tarver,
Gregory Kunde
Maurizio Benini,
Scottish Chamber Orchestra i el Edinburgh Festival Chorus
Àudio CD: Opera Rara,
Cat: ORC 34

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Osborne, 1994, p. 94.
  2. Alier, 2001.
  3. Gosset, 2001, p. 785.
  4. Toye, 1987, p. 87.
  5. Commons 2007, pp. 9 - 12
  6. «Catalunya Música transmet l'òpera "La donna del lago", amb Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez, des del Metropolitan de Nova York». ccma.cat.
  7. Azevedo, 1864, p. 18.
  8. 8,0 8,1 8,2 Alier, 1886, p. 97.
  9. Toye, 1987, p.76.
  10. 10,0 10,1 10,2 Osborne, 2007, p. 61-62.
  11. Tagliabue, Maurizio. «Ressenya de l'òpera». La magia dell'opera.
  12. Pistone, 1995, p. 3.
  13. 13,0 13,1 Toye, 1987, p. 87.
  14. García Pérez,, p. 47.
  15. Gosset, 2001, p. 12.
  16. 16,0 16,1 García Pérez, 1989, p. 47.
  17. 17,0 17,1 Mays, 2013, p. 17.
  18. Morère, 2004, p. 75-76.
  19. Ferguson, 1998, p. 227.
  20. Commons,, p. 29.
  21. 21,0 21,1 21,2 Farr, Robert J. «Ressenya del disc dirigit per Zedda». musicweb.
  22. Viking Opera Guide ed. Holden (Viking, 1993)
  23. 23,0 23,1 23,2 J. Warrack and E. West, The Oxford Dictionary of Opera (1992).
  24. 24,0 24,1 24,2 García Pérez, 1989, p. 48.
  25. Opera: Houston digs up Rossini 'Donna del lago', Donald Henahan, New York Times, 17 d'octubre de 1981.
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].
  27. 27,0 27,1 Alier, 1886, p. 96.
  28. García Pérez,, p. 48.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Actuacions[modifica | modifica el codi]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

  • Commons, Jeremy (2007), "La donna del lago" in booklet accompanying the Opera Rara recording
  • Gossett, Philip (1983), "La Donna del Lago and the revival of the Rossini 'opera seria' " in the booklet accompanying the 1983 Pollini recording.
  • Kaufman, Tom (2007), "Historical Performances of La donna del lago" in booklet accompanying the Opera Rara recording

Biografies de Rossini[modifica | modifica el codi]