Andrea Nozzari

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAndrea Nozzari
Andrea Nozzari.png
Andrea Nozzari al final de la seva vida
Biografia
Naixement 27 febrer 1776
Vertova
Mort 12 desembre 1832 (56 anys)
Nàpols
Activitat
Ocupació Cantant d'òpera
Veu Tenor
Instrument Veu

Musicbrainz: d9e58f4a-4ed0-4e7a-9e3f-24e442b4f346
Modifica les dades a Wikidata

Andrea Nozzari (Vertova, 27 de febrer de 1776 - Nàpols, 22 de desembre de 1832) va ser un tenor italià.

No es tenen dades segures envers la seva formació musical, encara que sembla factible que estudiés amb l'abat Francesco Pietrobelli, segon mestre de capella de la catedral de Bèrgam, i es perfeccionés amb Giuseppe Aprile i posteriorment va estudiar a Bèrgam i Roma. Va ser deixeble de Jacopo David.[1]

Després de debutar a Pavia, el 1795, Nozzari realitzà una fugaç aparició a Roma i un any després cantà a La Scala, en La capricciosa corretta de Martín i Soler. a partir de llavors es dedicà al repertori alegre, així com a l'idíl·lic i proper al gènere lacrimoso. Per tant entre els seus autors preferits s'hi trobaven, F. Paër del que interpretà Griselda, ossia La virtù al cimento (Bèrgam, 1802), Il principe di Taranto (París, 1803), Elfrida de G. Paisiello, (Parma, 1798), Nina, o sia La pazza per amore (París, 1803), i de D. Cimarosa i Penélope (Bèrgam, 1802).

Durant els anys 1796-1802 actuà en diverses ciutats italianes, amb obres de G. Sarti, A. Salieri i J. S. Mayr, i el 1803 fou cridat pel Théâtre Italien de París, on aconseguí un gran èxit, fins al punt de ser comparat amb els màxims exponents del <belcanto> italià, especialment a causa de la seva interpretació de Paolino a Il matrimonio segreto. Malgrat tot, degut a el que el perjudicava el clima parisenc, Nozzari no va romandre gaire temps en la capital francesa. Ne retornar a Itàlia, actuà en diverses capitals italianes: Torí (1807); Roma (1808), Venècia (1809) i Milà (1811/12).

El 1811 fou contractat per Domenico Barbaia perquè actués en els Teatres Reials de Nàpols ciutat, ciutat en la que s'establí i va romandre fins a la seva mort, i en la que imprimí un gir important en la trajectòria de la seva carrera, ja que interpretà obres com La vestale de G. Spontini (1811 i 1814), Iphigénie en Aulide de C. W. Gluck (1812), i Medea in Corinto de Mayr. A partir de llavors, Nozzari s'especialitzà en el repertori dramàtic en el que rebel·là un acusat temperament de <tenor seriós>, evidenciat per la seva convincent presència escènica, la seva àgil veu i potent i per la gran amplitud del seu fressegi.

Nozzari és notable per als principals papers que Gioachino Rossini va escriure per ell que majoritàriament es van estrenar als teatres de Domenico Barbaia a Nàpols. Aquests van ser:

Els seus millors èxits els aconseguí amb les interpretacions d'Otello, ja que, mercès a la prestància de la seva figura, sabia crear un personatge <imponent i melangiós> a dir dels crítics. En jubilar-se va donar classes de cant tenint entre els seus alumnes a Giovanni Battista Rubini, Giovanni Basadonna i Nikolai Ivanov.

Bibliografia[modifica]

  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 17, pàg. 1110 ISBN 84-239-4517-0