Maometto secondo

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Maometto II)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Maometto secondo
Fatih Sultan Mehmet Alternatif Portre.jpg
El sultà Mehmed II
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Cesare della Valle
Llengua original Italià
Font literària Anna Erizo (1820) de Cesare della Valle
Gènere Dramma per musica
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 3 de desembre de 1820
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1827, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Maometto secondo és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini, amb llibret de Cesare della Valle, basada en Anna Erizo del mateix autor. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1820.

Amb aquesta òpera, una de les últimes òperes italianes de Rossini, tornava a la temàtica de les lluites entre cristians i musulmans assimilable a la idea de les Croades i susceptible d'atraure els classicistes. L'obra posseeix moments molt bells i ofereix escenes de gran lluïment a la protagonista. Va ser la base, uns anys més tard, de la versió francesa titulada Le siège de Corinthe, presentada pel mateix Rossini a París el 1826, amb canvis molt substancials.[3]

Maometto secondo segueix sent una de les obres més desconegudes de la producció napolitana de Gioachino Rossini. La complexitat estructural d'una obra mastodòntica, amb nombres d'una extensió inaudita -l'arriscat i innovador Terzettone dura més de mitja hora- i la dificultat del paper protagonista, estrenat per Filippo Galli, la fan complicada de muntar i de digerir per al públic.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Ambientada en la dècada de 1470, durant la guerra entre els turcs i venecians, Della Valle, duc de Ventignano i molt conegut com a autor de teatre,[5] va basar el llibret en la seva obra anterior Anna Erizo. El nom del personatge del títol, Maometto II, es refereix a la vida real del sultà otomà i conqueridor de Constantinoble Mehmed II (1432-1481).

L'òpera se situa en el context històric de la caiguda de la colònia veneciana de Negroponte en mans dels turcs el 1476. El governador venecià Paolo Erisso intenta que la seva filla Anna es casi amb Calbo, però ella estima a Uberto, a qui havia conegut a Corint. Uberto resulta ser en realitat el sultà Mehmed II. Anna pateix un conflicte entre el deure i l'amor, elegint primer en matrimoni a Calbo que finalment mort per la seva pròpia mà mentre les forces turques ataquen Negroponte. Per la posterior representació a Venècia, Rossini va substituir aquest final per un de feliç, amb una victòria per als soldats venecians.[6]

Pot ser que sigui casualitat, ja que l'elecció del llibret es va fer abans que esclatessin els desordres, però el fet és que l'argument tracta un tema en clau patriòtic: els venecians que intenten resistir a l'invasor turc a Negroponte. Cal assenyalar que el final del llibret de la primera edició difereix del text de les partitures. En el primer, a punt de suïcidar-se, la protagonista es dirigeix a Maometto II cridant que Itàlia és pàtria d'herois. La segona versió és simplement un cor de musulmans que lamenta la seva sort. Evidentment alguna cosa va portar a Rossini a temperar certes embranzides patriòtiques. La insurrecció carbonària es va iniciar els primers dies de juliol de 1820; el 9 de juliol les tropes rebels varen entrar a Nàpols i el rei es va veure obligat a jurar sobre l'Evangeli que faria promulgar la constitució, però la intervenció de les forces estrangeres (austríaques i angleses) va tornar el poder a mans borbòniques i el març de 1821 els constitucionalistes havien sigut derrotats. O sigui que l'òpera de Rossini es va estrenar en l'apogeu del règim constitucional i és probable que el seu autor es veiés influenciat fugaçment pel clima polític. L'inefable Stendhal afirma que fins i tot hauria escrit un himne de guerra per als constitucionalistes titulat Chi minaccia le nostre contrade, però avui se sap que realment no va ser així.[5]

Com de costum davant de situacions semblants, Rossini va assumir una postura cauta però no premeditadament hostil als canvis. Es creu que el seu servei a la Guàrdia Nacional, cos notòriament revolucionari, devia ser simbòlic. Quan es va tornar a imposar l'absolutisme borbònic, el mestre es va acomodar a les circumstàncies i no va patir gaires retrets.[5]

Considerada en alguns aspectes (i per ell mateix) com la seva òpera més ambiciosa[7] i com la millor de les òperes napolitanes de Rossini,[8] Maometto II va fracassar en l'estrena a Nàpols. Rossini per ajudar a assegurar l'èxit a Venècia i a París, en va allisar els elements més audaços de la partitura.[7] Venècia la va veure per primera vegada el 22 de desembre 1822 i posteriorment, traduïda al francès i canviada de forma significativa, es va presentar com Le siège de Corinthe el 1826.

Extraordinària per la seva força dramàtica i la noblesa del seu contingut musical, Maometto és també una òpera que planteja molts problemes textuals, ja que les successives revisions de Rossini les va anar realitzant directament en la partitura autògrafa. Els musicòlegs Philip Gossett i Patricia Brauner (juntament amb Claudio Scimone), amb l'ús d'exemplars de les diverses partitures han remuntat a les produccions originals de cadascuna d'aquestes versions, reconstruint el text de la primera versió (Nàpols, 1820), el que reflecteix les intencions originals del compositor.[2]

Isabella Colbran, dona de Rossini i primera Anna

Maometto va ser escrita quan la cursa de composició de Rossini estava començant a reduir la velocitat fins a una òpera l'any, i va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, tot i que va ser succeïda molt ràpidament per Matilde di Shabran.[9] Va acceptar la comissió del San Carlo el maig de 1820, fet que es va fer evident quan Rossini va començar a compondre l'òpera, que "seria el més ambiciós de tots els seus treballs per a l'etapa italiana".[10] Al final va resultar que "el seu procés de composició va ser llarg i laboriós, i les circumstàncies de la seva feina inesperadament pesades".[10]

El retorn de les províncies italianes de Llombardia i el Vèneto a la sobirania d'Àustria la primavera de 1814 va proporcionar una oportunitat favorable a Milà per als compositors d'origen austro-alemany. Von Winter, Meyerbeer i altres ho van capitalitzar. Maometto de Winter es va estrenar a La Scala el 28 de gener 1817 i va ser un èxit que va funcionar durant 45 actuacions amb alguns dels millors cantants de l'època. Entre ells el mateix Filippo Galli, però també amb Carolina Bassi i Domenico Donzelli. Hi ha evidència que Rossini va veure Maometto de Von Winter a La Scala i va admirar molt la gravetat i complexitat de la música amb els seus orígens germànics, la síntesi de diversos gèneres, i el seu maneig dels cors.[11]

Des de principis de juliol de 1820, diversos trastorns polítics van amenaçar al govern del rei Ferran I i aquests van afectar tant les produccions teatrals com el procés de composició. Durant aquest temps, Rossini "va modificar el llibret de della Valle, accentuant l'aspecte humà de la tragèdia, i minimitzant els elements polítics i nacionalistes".[10]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Filippo Galli, el primer Maometto

El debut va ser al Teatro San Carlo de Nàpols, el 3 de desembre de 1820, i va tenir poc èxit, degut principalment a les estructures musicals inusuals (sobretot l'anomenat terzettone que ocupa la meitat del primer acte) i al final tràgic (rar en Rossini, però que ara es presenta a un públic acostumat a un final fatal i sagnant).

El Giornale delle Due Sicilie va alabar la nova òpera per les audaces innovacions, per la força i la veracitat de les expressions. El públic, en canvi, va reaccionar amb indiferència, contrariat probablement per l'absència de la simfonia d'obertura i pel final tràgic. A més, no podia passar inadvertida la preeminència gairebé absoluta de les peces de conjunt sobre les dels solistes, instrumentades formalment segons els cànons tradicionals, però inscrites a fons en l'acció dramàtica. Mentre el públic no podia apreciar un melodrama d'aquesta factura, amb una instrumentació molt rica, el periodista del Gironale va intuir en la seva crítica que l'estil de Rossini s'encaminava a una profunda transformació encara que encara romanguessin molts dels seus tradicionals esquemes vocals, com el rondó final, concebut sense cap més raó que el del lluïment de la Colbran.[12]

Versió de Venècia i altres produccions a Europa, 1823-1826[modifica | modifica el codi]

Interior de La Fenice el 1837

Maometto no va tornar als escenaris napolitans.[12] Conscient de les dificultats i innovacions de l'òpera, abans de l'estrena de Semiramide al Teatre La Fenice de Venècia, Rossini va decidir oferir-la al públic de la llacuna, i la va revisar per veure si era més ben rebuda,[13]. A més de l'obligat final feliç,[10] amb la inclusió del rondó Tanti affetti procedent de La donna del lago, que també havia passat per Bianca e Falliero,[14] eliminant així la confrontació final de Maometto amb Anna, el descobriment del seu matrimoni amb Calbo, i el seu suïcidi.[15] Amb l'ajuda del llibretista Gaetano Rossi va eliminar els aspectes més innovadors de la partitura. La intervenció més evident és la transformació del Terzettone en dos números més convencionals, un quartet i un trio, redistribuint el material original i inserint parts d'òperes anteriors, a més d'eliminar altres significatives, com l'ària del protagonista en el segon acte, i afegir una introducció totalment nova. Igualment, encara que la distribució vocal va quedar bàsicament igual, la part de Condulmiero, tenor a Nàpols, va passar a la corda de baix. Aquesta vegada l'obra comptava amb una simfonia d'obertura. El resultat és una òpera similar a l'original en aparença, però més breu -uns 20 minuts-, convencional i menys audaç en la seva concepció, i per tant més fàcil de seguir per al públic.

El 1823 i 1824, Maometto II es va presentar a Viena i a Milà i després a Lisboa el 1826, però després que es va perdre de vista. Al seu pas per Milà, la persistent hostilitat de la crítica local davant la música rossiniana torna a reflectir-se en aquestes paraules: «Dos Mahomes té la història; dues òperes el teatre: el fundador de l'islamisme i el vencedor de Negroponte, Winter va posar música al primer, Rossini al segon. Qui recorda aquell no pot aprovar aquest, ja que l'ària de Galli, que millor seria escoltar-la amb un simple acompanyament que a plena orquestra, i l'eterna stretta de la Zoraide no valen una sola d'aquelles frases musicals, on en la famosa invocació Winter arribava a totes les ànimes amb una dolçor inefable...»[12] L'articulista, per criticar-lo, resumeix la música rossiniana amb aquestes paraules: «...un cant uniforme i lent... cobert per una instrumentació sorollosa i confusa. En conjunt té menys valsos i contradanses que altres òperes serioses de Rossini, la qual cosa és una pèrdua per la música dels festejos del proper Carnaval i un benefici per nosaltres...»[12]

Maometto II es converteix en Le siège de Corinthe[modifica | modifica el codi]

Una gran part de Maometto va ser adaptada a un nou llibret en francès[9] que es posà en escena a París el 9 d'octubre de 1826 com a Le siège de Corinthe. Ara l'argument s'adaptà a les guerres de la dècada de 1820 entre els grecs i els turcs que llavors estaven més de moda que les existents entre els turcs i venecians de la configuració original del segle XV.[7]

Produccions del segle XX[modifica | modifica el codi]

En la seva forma original Maometto II va desaparèixer durant gairebé 150 anys. El 1976 el Metropolitan Opera va representar L'assedio di Corinto, una traducció a l'italià de la revisió francesa de Rossini.[16] Una altra versió es va presentar al Festival Rossini de Pesaro el 1985.[9] La San Francisco Opera en va fer una altra el 17 de setembre de 1988, considerada la més propera de la versió original de l'òpera de Rossini.[7][16][17]

Al gener de 2004, una versió de l'òpera va ser presentada a Bilbao per la companyia ABAO, amb Simone Alaimo i June Anderson en els papers principals. La versió de Venècia es va donar a La Fenice el febrer de 2005, mentre que les actuacions utilitzant una versió editada pel director Claudio Scimone[18] es va portar a terme al Festival de Pesaro, a l'agost de 2008.[19]

Maometto II restaurat[modifica | modifica el codi]

L'Òpera de Santa Fe[20] (Nou Mèxic) va fer la reestrena mundial el 14 de juliol de 2012 del Maometto II restaurat en la versió de Nàpols de 1820. En aquesta vegada es va utilitzar una edició crítica de l'erudit holandès Hans Schellevis que va ser publicada per Bärenreiter de Kassel el 2013 sota la direcció general del musicòleg Philip Gossett, que va estar present com a assessor a Santa Fe durant els assajos. Dirigida per David Alden, l'elenc va comptar amb Luca Pisaroni en el paper protagonista, la soprano Leah Crocetto (guanyadora del gran premi del 2010 del Metropolitan Opera National Council Auditions) com Anna, la mezzo- soprano Patricia Bardon com a Calbo, i el tenor Bruce Sledge com a Erisso. Dirigida per David Alden, la producció es va establir en la dècada de 1820.[21]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

En aquesta penúltima obra napolitana, Rossini evita moltes de les convencions formals de l'òpera italiana i va portar el seu art més enllà de la capacitat de la seva audiència, i això es mostra en el seu replegament gradual després de Maometto i en les seves revisions, que van suavitzar les parts més agosarades.[22]

Maometto II és una òpera per a soprano lírica de coloratura (Anna) i baríton cantant (Maometto), que troben rèplica vocal en una mezzo sopranil (Calbo) i un tenor líric lleuger (Paolo Erisso). Tots tenen davant seu pàgines veritablement desafiants, amb àries d'entrada d'estil napolità i una sèrie llarguíssima de duos, trios i quartets; a més d'una part final en què, després de l'esforç realitzat, se'ls exigeix un cant ric en agilitats, però que s'ha d'abordar amb intenció i intel·ligència, intentant fer alguna cosa creïble en una trama d'escàs relleu. Tres personatges masculins, doncs, que envolten a la veritable protagonista vocal de l'òpera, la soprano (el paper d'Anna va ser estrenat per la cantant espanyola Isabella Colbran).

L'argument planteja el dilema entre la fidelitat a la pàtria i a la família i l'impuls irreprimible d'un amor que, en aquest cas, ni tan sols es presenta com a veritable (Anna estima a Maometto perquè aquest es va fer passar per un noble venecià). Desfet l'engany (a la primera escena) no queda res per descobrir. El final fatal d'Anna, que tria morir com un acte simbòlic d'amor a la pàtria, resulta tan poc creïble que la seva immolació en escena a penes té efecte dramàtic, per inútil i previsible.

En la crítica de l'època hi veiem com persisteix l'hostilitat dels «neoclàssics» sobretot cap a la producció napolitana de Rossini. En el mateix sentit s'alineen també Stendhal i la Giorgi Roghetti, la qual demostra no apreciar òperes com Mosè in Egitto. Armida i Maometto II, en l'opuscle In difesa di Rossini. L'ideal estètic de la cantant queda clar en aquestes paraules: «jo reclamo el gust italià, i demando el cant suau, que en l'anima si sente... l'originalitat és en el cant, en aquest cant que neix del fons del cor... per a mi i per a tots els diletants italians val més una bella ària ben cantada que tots els quartets i quintets instrumentals...». Opinió clara que no va en la mateixa direcció del Rossini napolità i ambiciós.[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Maometto, Anna,
Calbo, Erisso)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell discogràfic[23]
1983 Samuel Ramey,
June Anderson,
Margherita Zimmermann,
Ernesto Palacio
Claudio Scimone,
Orquestra Philharmonia i Cor d'Òpera Ambrosià
Àudio CD: Phillips
Cat: 475 509-2
1985 Samuel Ramey,
Cecilia Gasdia,
Lucia Valentini-Terrani,
Chris Merritt
Claudio Scimone,
Orquestra Filharmònica de Praga i Cor del Festival Europeu
(Gravació en vídeo d'una interpretació en el Festival Rossini de Pesaro)
DVD: Premiere Opera
Cat: 5187
2005 Lorenzo Regazzo,
Carmen Giannattasio,
Maxim Mironov,
Annarita Gemmabella
Claudio Scimone,
Orquestra i Cor del Teatro La Fenice
(Gravació en vídeo d'una interpretació en el Teatro La Fenice de Venècia de la versió interpretada del febrer de 1822).
DVD: Dynamic
Cat: DV 33492
2008 Michele Pertusi,
Marina Rebeka,
Daniela Barcellona,
Francesco Meli
Gustav Kuhn,
Orquestra Haydn de Bolzano i Trento i Cor de Cambra Praga
(Gravació d'una interpretació en el Arena Adriàtic, Pesaro, agost)
Àudio CD: Celestial Audio
Cat: CA 831

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Casaglia, Gherardo. «secondo Històric de representacions» (en italià). amadeusonline.net. [Consulta: 3 desembre 2015].
  2. 2,0 2,1 «Maometto secondo: Score of the critical edition» (en anglès). Baerenreiter. [Consulta: 1 desembre 2015].
  3. Alier, 1986, p. 97.
  4. González Arévalo, Raúl. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). audioclasica.com. [Consulta: 2 desembre 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 García Pérez, 1989, p. 50.
  6. «Argument a naxos.com» (en anglès). [Consulta: 1 desembre 2015].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Gossett, 2001, p. 787.
  8. Mays, 2012, p. 55.
  9. 9,0 9,1 9,2 Osborne, 1994, p. 101.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Osborne, 2007, p. 64-66.
  11. Farr, Robert J. «Ressenya de l'òpera de Winter» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 2 desembre 2015].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 García Pérez, 1989, p. 51.
  13. Osborne, 1994, p. 102.
  14. Beghelli, 2005, p. 15.
  15. Gossett, 1984, p. 8.
  16. 16,0 16,1 Philip Gossett, "Editing Rossini's Maometto II", The Santa Fe Opera 2012 Season programa de mà, pp. 60–63. Gossett també fa notar que aquest fou el vehicle per a què Beverly Sills fes el llargament esperat debut al Met, però no reflecteix quina versió de l'òpera de Rossini era".
  17. Holland, Bernard. «San Francisco Offers Rossini at Full Tilt» (en anglès). The New York Times. [Consulta: 3 desembre 2015].
  18. «Llista de representacions» (en italià). Rossini Opera Festival. [Consulta: 3 desembre 2015].
  19. Blewitt, David. «Maometto II review at Adriatic Arena Teatro 2 Pesaro Italy» (en anglès). The Stage. [Consulta: 3 desembre 2015].
  20. «Representacions temporada 2012» (en anglès). The Santa Fe Opera. [Consulta: 3 desembre 2015].
  21. Stege, John. «Maometto il Magnifico» (en anglès). [Consulta: 3 desembre 2015].
  22. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). [Consulta: 3 desembre 2015].
  23. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 3 desembre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
  • Beghelli, Marco. Maometto Secondo fullet que acompanya al DVD de Dynamic (en anglès), 2005. 
  • García Pérez, Jesús. «Rossini». A: La Gran Ópera. dos (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1304-6. 
  • Gossett, Philip. Maometto II: Soundness of Structure and Musical Splendour. Assaig en el fullet que acompanya el disc (en anglès). Philips recording, 1984. 
  • Gossett, Philip. Amanda Holden. Maometto II a The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
  • Mays, Desirée. Opera Unveiled 2012, Santa Fe: The Santa Fe Opera (en anglès), 2012. ISBN 978-1-4675-0955-8. 
  • Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini (en anglès). Portland: Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3. 
  • Osborne, Richard. Rossini: His Life and Works (en anglès). Oxford i Nova York: Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-518129-6. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]