La cambiale di matrimonio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La lletra de canvi de matrimoni
Gioachino Rossini pintat per un anònim
Gioachino Rossini pintat per un anònim
Títol original La cambiale di matrimonio
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Gaetano Rossi
Llengua original Italià
Font literària Comèdia homònima de Camillo Federici i en un llibre anterior de Giuseppe Checcherini
Època composició 1810
Gènere Farsa
Actes Un
Estrena absoluta
Data estrena 3 de novembre de 1810
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Director Gioachino Rossini
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 26 d'abril de 1816, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
  • Sir Tobia Mill, mercader (baix)
  • Fannì, la seva filla (soprano)
  • Edoardo Milfort, amant de Fanni (tenor)
  • Slook, agent de Mill al Canadà (baix)
  • Norton, caixer de Mill (baix)
  • Clarina, dama de Fannì (soprano)
Instrumentació

La cambiale di matrimonio és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Gaetano Rossi, que basa el seu argument en una comèdia homònima de Camillo Federici i en un llibre anterior de Giuseppe Checcherini de 1807 per a l'òpera de Carlo Coccia, Il matrimonio per lettera di cambio. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 3 de novembre de 1810.[1]

La cambiale di matrimonio és una obra que tant argumentalment com des del punt de vista musical denota una forta influència de Cimarosa. Rossini va bastir tots els personatges amb agilitat i delicadesa, malgrat la brevetat de l'argument. La figura de Fannì, sobretot, queda realçada per l'ària Come tacer, la darrera part de la qual Rossini va aprofitar com a part del duo Dunqu'io son d'El barber de Sevilla.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Façana del Palau Carrati de Bolonya, seu de l'acadèmia i antic Liceo Musicale de Bolonya

Gioachino Rossini, alumne de l'encimbellat Liceo Musicale de Bolonya, ja havia compost diverses obres simfòniques i vocals, havia guanyat un cert èxit i pretenia convertir-se en compositor operístic.[3] Composta en uns pocs dies quan tenia 18 anys, La cambiale és una farsa bufa que va ser la primera òpera professional de Rossini. La va fer seguint la moda de l'època, en què s'estilaven molt aquestes petites òperes absurdes i còmiques. De fet, no fou la primera òpera que va compondre, la primera seria Demetrio e Polibio, escrita per a una altra companyia d'òpera però que no va ser estrenada fins al 1812. L'obertura, escrita quan era estudiant al Liceo Musicale, és habitual del repertori de concert.[4]

El 1810, amb Rossini que tot just havia deixat el Liceo, van arribar a Bolonya dos vells amics de la família: l'organista, compositor i director d'orquestra Giovanni Morandi i la seva esposa, la soprano Rosa Paolina Morolli coneguda com a Rosa Morandi[5] i després anomenada el cigne de l'Òpera de París.[6] Els Morandi es dirigien a Venècia per unir-se a la companyia que havia d'actuar aquella tardor al Teatro San Moisè. Rossini i els seus pares varen explicar a la parella els desitjos del jove compositor de debutar amb una obra. Casualment, quan els Morandi van arribar a Venècia, l'empresari de l'òpera, Antonio Cera, marquès de Cavalli, es trobava en dificultats per completar la temporada.[7] Aquest, que recordava bé l'atrevit músic i el seu singular sentit de l'humor, li va encomanar la composició d'una òpera breu.[3]

El Teatro San Moisè just havia començat la temporada de tardor de 1810, després d'haver anunciat l'estrena de cinc farses de cinc compositors, i acabava d'obrir amb molt èxit amb la primera (Adelina de Pietro Generali, amb llibret del mateix Rossi), quan el compositor de la cinquena farsa (un músic alemany, el nom del qual ningú sembla recordar) se'n va anar sense deixar una sola nota de música.[8]

Rossini va escriure amb tota celeritat la música per al llibret que Gaetano Rossi havia escrit també ràpidament. Una òpera breu, una farsa còmica, que prendria l'argument d'una composició prèvia de Carlo Coccia, que al seu torn es basava en una obra teatral del 1791 interpretada per l'actor Giovanni Battista Viassolo, que utilitzava el pseudònim de Camillo Federici. El llibretista escollit per a la creació rossiniana, el veronès Gaetano Rossi que ja havia elaborat el llibret de l'òpera Adelina de Generali acabada d'estrenar al San Moisè, i que també va treballar per Nicola Zingarelli, Stefano Pavesi i Gaetano Donizetti, fou posteriorment l'autor de títols rossinians de primer nivell com Tancredi i Semiramide.[3]

Es tracta d'una comèdia d'embolics, tan freqüent en l'època, amb una successió desenfrenada de cavatines, duets, trios, àries i petits recitatius. Com a dada curiosa cal assenyalar que la simfonia d'entrada es tanca amb els mateixos acords i ritme amb què conclou l'última obertura de Guillaume Tell.[9]

El San Moisè era un teatre de Venècia, creat per la família Giustiniani el 1640, especialitzat en farsa -el camp d'entrenament perfecte per a un compositor en potència.[8] Havia albergat estrenes importants d'Antonio Vivaldi, Giovanni Paisiello, Pasquale Anfossi i Giuseppe Gazzaniga, entre molts més, i era ideal per la seva estructura per a la representació d'òperes bufes i de durada específica, on, en paraules de Rossini, «un compositor podia exhibir la seva fantasia natural i el seu coneixement tècnic».[3] Amb una petita companyia, sense cor, i un saló de mida manejable, el teatre havia trobat el seu nínxol en l'escena teatral de Venècia. El gènere de la farsa ja estava en declivi el 1810, però això no afectarà l'enorme èxit del jove Rossini, que fins al 1813 va arribar a compondre quatre d'aquestes peces per al San Moisè: L'inganno felice, La scala di seta, L'occasione fa il ladro i Il signor Bruschino. El teatre en si es va tancar només uns anys més tard, el 1818, i finalment va ser ordenat demolir pel descendent del fundador del teatre.[8]

La cambiale és una obra còmica típica de la millor vena goldoniana, en la qual sovint apareix un vell pare o tutor (en general un baix buffo, el que representa l'ordre social establert) tractant de frustrar la jove parella d'amants (la soprano i el tenor). Altres personatges secundaris inclouen sovint un confident o servent, d'una capa social més restringida o inferior, de vegades una segona veu buffo, de la tradició napolitana. Alguns enganys i trucs necessaris condueixen inevitablement al triomf de l'amor real a través de matrimonis arreglats o consideracions de diners.[8]

La partitura va cridar l'atenció des del mateix moment dels assajos. L'orquestra encarregada de tocar va quedar estranyada en veure tal cúmul de notes fins a tal punt que van arribar a afirmar que allò era impossible de tocar perquè no s'entendria absolutament res. Les òperes italianes precedents no són tan denses des del punt de vista orquestral. No obstant això els assajos van seguir endavant i finalment la farsa va ser estrenada, collint bons resultats.[10]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El Teatro San Moisè va estrenar l'òpera bufa d'un sol acte La cambiale di matrimonio el 3 de novembre de 1810 i el resultat no va ser espectacular, però sí bo: es va representar dotze vetllades.[9] Morandi va cantar el paper principal. De Venècia se'n va anar a Pàdua i Trieste, i també va arribar a algunes ciutats no italianes, la primera de les quals va ser Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el 26 d'abril de 1816.[2]

La cambiale es va estrenar al costat de Non precipitare i giudizi, de Giuseppe Farinelli. La prova que l'obra va agradar és que va aportar a Rossini un contracte per a una nova òpera, ara a Bolonya, L'equivoco stravagante, i un altre posterior amb el mateix Cera, per a una sèrie formidable d'obres similars.[3]

D'aquesta òpera ja no existeix el manuscrit autògraf. Va patir la sort de moltes obres de Rossini i del grup de grans compositors que, irònicament, la presència del compositor italià havia relegat, i va deixar de representar-se amb el transcurs del segle XIX fins a oblidar-se completament. Però, una plèiade d'artistes i biògrafs van aconseguir, en els anys 50, recuperar aquesta peça (i altres) i es va col·locar en el repertori mundial en una època en què hi ha l'avantatge de l'enregistrament.[3]

Altres estrenes importants són a La Fenice de Venècia el 1910. Al Regne Unit va ser el 1954 al Sadler's Wells Theatre de Londres. El 1984 l'estrena tindrà lloc a Perth, Ayr (Escòcia), Stirling, Dundee, Dunfermline i Inverness, en la traducció d'Elizabeth Parry per la Scottish Opera. La primera actuació al Rossini Opera Festival té lloc el 1991, realitzada per Donato Renzetti amb l'Orquestra Simfònica de la RAI de Torí, amb Enzo Dara, Luca Canonici i Roberto Frontali (amb actuacions posteriors el 1995 i 2006). El 1992 es posa en escena a l'Sferisterio de Macerata.

Rols[modifica | modifica el codi]

Luigi Raffanelli, creador de Tobias Mill
Rosa Morandi, creadora de Fannì, per Giovanni Antonio Sasso
Rol Veu Repartiment de l'estrena, el 3 de novembre de 1810[11]
(Director: Gioachino Rossini)
Tobias Mill baix Luigi Raffanelli
Fannì soprano Rosa Morandi
Edoardo Milfort tenor Tommaso Ricci
Slook baix Nicola de Grecis
Norton baix Domenico Remolini
Clarina mezzosoprano Clementina Lanari

Argument[modifica | modifica el codi]

En una ciutat anglesa del segle XVIII, un mercader local, Tobias Mill, rep un contracte de matrimoni en blanc d'un home de negocis canadenc, Mr. Slook. Tot i la sorpresa, Mill anuncia als seus criats Norton i Clarina que pretén acceptar el contracte en favor de la seva filla Fannì. Quan Fannì i el seu amant pobre Edoardo Milfort se n'assabenten, Milfort promet lluitar per ella. Slook arriba a escena i es veu sorprès tant per l'elaborada recepció com per la celeritat amb què Mill vol dur a terme el matrimoni. Slook es dirigeix ​​a Fannì en un duet que aviat s'expandeix quan Milfort s'uneix amenaçant a Slook físicament tret que abandoni la ciutat immediatament.

Slook ofereix retirar l'oferta, però Mill se sent traït i el desafia a un duel. Slook fa de Milfort el seu hereu, li cedeix a Fannì i es prepara per a deixar la ciutat. Fannì i Milfort estan agraïts i Slook es relaxa fumant una pipa. Mill, que no sap res de l'acord, irromp en escena. Tot l'assumpte és aclarit i conseqüentment celebrat.[12]

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia
  • 1 Introducció Non c'è il vecchio sussurrone (Norton, Clarina, Mill)
  • 2 Duet Tornami a dir che m'ami (Edoardo, Fannì)
  • 3 Ària Grazie, grazie! (Slook)
  • 4 Trio Darei per sì bel fondo (Slook, Fannì, Edoardo)
  • 5 Ària Anch'io son giovane (Clarina)
  • 6 Duet Dite presto dove sta (Mill, Slook)
  • 7 Recitatiu i ària Vorrei spiegarvi il giubilo (Fannì)
  • 8 Final Porterò così il cappello (Mill, Slook, Clarina, Fannì, Norton, Edoardo)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La cambiale conclou el preciós i refinat estil bufo napolità, i inaugura l'era rossiniana. Ambientada a Londres, presenta sis cantants i una orquestra de tall cambrístic, és propícia per a la paròdia mitjançant els estereotips: l'ingenu estranger ridiculitzat, el pare intransigent, escandalós i fanfarró; els enamorats efusius d'actitud conspiradora; i els servents murmuradors. La trama, doncs, és un típic embolic tan usual en l'època, però amb una gran novetat: l'extraordinària música de Rossini.[3]

L'obertura és una revisió de la seva Simfonia en Mi de l'any anterior, amb l'esplendor privilegiada del vent, on s'escolta ja el desenvolupament rossinià ulterior per la forma, la instrumentació, el color i el ritme.[3] De la manera que després es convertiria en habitual durant la seva carrera, el duo Dunque io son va ser posteriorment reutilitzat, amb més eficàcia, al primer acte d'El barber de Sevilla.[13] També cal destacar el duo per a tenor i soprano Tornami a dir che m'ami, el qual inspiraria posteriorment a altres compositors.[14]

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Obertura
  • Cavatina: Chi mai trova il dritto, il fondo (Tobia Mill)
  • Duet: Tornami a dir che m'ami (Edoardo, Fannì)
  • Cavatina: Grazie...grazie, troppo presto (Slook amb la resta)
  • Duet: Darei per sì bel fondo... (Slook, Fannì)
  • Recitatiu, ària i cabaletta: Come tacer... Vorrei spiegarvi il giubilo... Ah, nel sen di chi s'adora (Fannì)
  • Duet: Porterò così il capello (Tobia Mill, Slook)
  • Finale: Tots[15]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Rols:
Sir Tobia Mill, Fanni, Edoardo, Slook
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell [16]
1959 Rolando Panerai,
Renata Scotto,
Nicola Monti,
Renato Capecchi
Renato Fasano,
I Virtuosi di Roma
(Gravat per Mercury a finals de l'estiu de 1959 al Teatro Grande, Brescia)
Àudio CD: Italian Opera Rarities
Cat: LO 7738
1990 Bruno Pratico,
Alessandra Rossi,
Maurizio Comencini,
Bruno de Simone
Marcello Viotti,
English Chamber Orchestra
Àudio CD: Claves Records, Suïssa
2006 Paolo Bordogna,
Desirée Rancatore,
Saimir Pirgu,
Fabio (Maria) Capitanucci
Umberto Benedetti Michelangeli,
Orchestra Haydn di Bolzano e Trento
(Imatge i so gravades en les actuacions al Rossini Opera Festival, Pesaro, Agost).
Àudio CD: Dynamic
Cat: CDS 529;
DVD: Naxos
Cat: 2110228
2006 Vito Priante,
Julija Samsonova,
Daniele Zanfardino,
Giulio Mastrototaro
Christopher Franklin,
Württemberg Philharmonic Orchestra
(Enregistraments de vídeo realitzats en les actuacions al Rossini at the Wildbad Festival, Wildbad, 14 i 16 de juliol de 2006).
DVD: Bongiovanni
Cat: 20017


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Osborne, Richard in Grove
  2. 2,0 2,1 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 95. ISBN 9788475963570. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Fuentes Espinosa, Carlos. «El bicentenari de La cambiale di matrimonio». proopera.org.
  4. Osborne, Charles, The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini, Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994 ISBN 0931340713
  5. Stark, Rita. Rosa Morandi: the swan of the Paris Opera, a biography. Professional Press, 1998. 
  6. Stark, Rita. Rosa Morandi: the swan of the Paris Opera, a biography. Professional Press, 1998. 
  7. Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001, p. 180. ISBN 84-95601-19-2. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Amati-Camperi, Alexandra. «Notes del programa». Philarmonia.
  9. 9,0 9,1 Fernández-Ramos, Juan Pablo. «Discografia i llibret». Kareol.
  10. Domínguez Luque, Antonio. Gioachino Rossini.Más allá de Il Barbiere. Lulu.com, 2007. ISBN 9781847999528. 
  11. Creadors de rols a AmadeusOnline.net
  12. James Smith, 2012, p. ?
  13. Warrack and West
  14. «Ressenya de veniceoperatickets».
  15. Alier, Roger. «Gioachino Rossini». A: Guia Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edicions Robinbook, 2007. ISBN 978-84-96924-03-1. 
  16. Recordings of La cambiale di matrimonio a operadis-opera-discography.org.uk

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]